Donada la rellevància que el Santuari de Bellmunt té dins d’aquest bloc, he volgut crear aquest apartat per reunir-hi totes les informacions que hi estan relacionades. Per aquest motiu, alguns dels enllaços que hi trobareu també apareixen repartits en altres seccions del bloc.

Sens dubte, Bellmunt és una referència constant per a qualsevol excursió o recorregut que fem pel territori, tant si és per la mateixa muntanya com pels cims i indrets dels seus voltants. Al seu entorn també s’hi acumulen innombrables històries, fotografies, objectes i curiositats que tenen el santuari com a punt central.

Aquest apartat és, doncs, un petit homenatge a aquest indret tan entranyable, carregat d’història i d’un significat molt especial.

Com a presentació, he volgut incloure les que considero les dues fotografies més antigues que he pogut localitzar del Santuari de Bellmunt.

• La primera és una fotografia estereoscòpica sobre cartó. Al revers hi figura escrita a mà l’anotació: ERMITA DE BELLMUNT: TORELLÓ (1894). Com a curiositat, la vaig localitzar en una llibreria d’antiquari de Sevilla, regentada per una persona molt amable. Les seves mides són de 18 centímetres de llarg per 8,5 centímetres d’alt.
• La segona és una fotografia molt propera en el temps a l’anterior i fa 18 centímetres d’alt per 12 centímetres d’ample.

El fet que una de les fotografies estigui datada, que en totes dues la façana aparegui encara sense arrebossar i que l’heura que cobreix l’exterior del pati d’entrada sigui encara poc desenvolupada, fa pensar que van ser realitzades en una època molt similar, probablement a finals del segle XIX.

De tota la col·lecció, aquestes dues fotografies són, sens dubte, les joies de la corona.

• EL SANTUARI DE BELLMUNT
• LA CARRETERA
• L’ERMITÀ
• LA IMATGE DE LA VERGE
• LA CREU DE BELLMUNT
• EL PEDRONET DE LA MARE DE DÉU DE LES ALADES
• EL PEDRONET PETIT DE BELLMUNT

• ELS CAIRONS RATLLATS DE LA “SALA DE LA TAULA DE LA CUINA”
• LA POSTA DE SOL DINS L’ENFORCADURA DEL PEDRAFORCA
• LA FÀBRICA DE PÓLVORA DE 1836
• EL SANTUARI DE BELLMUNT AL TEMPLE DE LA SAGRADA FAMÍLIA DE BARCELONA
• ELS EX-VOTS
• CARPETA “BELLMUNT CEL AMUNT” AMB COL·LECCIÓ DE 10 GOIGS EN FACSÍMIL, any 1992
• LA PLANTACIÓ DE VINYA EXPERIMENTAL
• EL QUADRE DE FUSTA DEL TALLISTA RAMON BAS PRIMS

• COL·LECCIÓ DE POSTALS, sense referència d’autor, Núm. 1
• COL·LECCIÓ DE POSTALS, sense referència d’autor, Núm. 2 
• COL·LECCIÓ DE POSTALS, sense referència d’autor, Núm. 3

EN COLOR:

• COL·LECCIÓ DE POSTALS EN COLOR SOLDEVILA
• COL·LECCIÓ DE POSTALS EN COLOR DIVERSES

• FOTOGRAFIES ESTEREOSCÒPIQUES
• RECULL DE FOTOGRAFIES ANTIGUES del fons del Centre Excursionista de Catalunya
• RECULL D’IMATGES, any 1955

• LA TROBALLA DE LA MARE DE DÉU DE BELLMUNT
• LA MARE DE DÉU DE LES ALADES
• ELS TRAGINERS DE BELLMUNT

• LA VANGUARDIA, edició del diumenge 15 de gener 1956
• Setmanari CURIOSITATS DE CATALUNYA, edició 27 de juny 1936

• ENLLAÇ AMB UN SEGUIT D’EXCURSIONS ANTIGUES, I LES SEVES IMATGES

• MEDALLES
• GOIGS (veure apartat Sant Pere de Torelló)
• BANDERINS
• CLAUERS
• PINS (veure apartat Santuari de Bellmunt)
• EL RECORDATORI-VISOR EN FORMAT DE PETIT TELEVISOR

Ben poques, per no dir cap, són les referències històriques trobades d’aquest petit pedronet, situat a l’esplanada del santuari de Bellmunt, adossat a una de les seves parets.

Per no tenir, ni tan sols se li coneix cap nom propi.

A l’interior hi ha una imatge de la Mare de Déu de Bellmunt, que l’identifica clarament amb la devoció del santuari.

Terme Municipal:

Sant Pere de Torelló

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 441650

Y: 4661310

Altitud:

1.229 metres

“El santuari de Bellmunt guarda en el vestíbul que hi ha abans d’entrar a l’església, unes llargues cadenes i grillons que són testimonis d’uns fets prodigiosos esdevinguts molts segles enrera. Vegeu si en fa d’anys que en l’inventari practicat al santuari l’any 1428 ja hi constaven tal com són ara. L’una cadena pesa 13,60 quilos i l’altre 6,40 quilos i amiden, respectivament, 34 i 24 pams.

Anteriorment, l’any 1657, Narcís Camós ja explica en el seu llibre “Jardin de Maria, plantado en el Principado de Cataluña” aquest fenomen de les formigues alades.

També Pedro Serra Postius parla del mateix, l’any 1745, en el seu llibre “Siete maravillas raras del Principado de Cataluña” en relació a una visita que hi va fer el juny de 1710 quan l’explica tal com ell el va viure.

La tradició diu que la imatge de la Mare de Déu de Bellmunt fou esculpida per Sant Marc i Sant Mateu. Un navegant la portava d’Alexandria. Pel camí es desencadenà un temporal imponent, i la nau, per obra miraculosa de la imatge, féu cap a Malta. Novament a  mar, es desencadenà més maror i prodigiosament la nau es trobà salvada a les costes de Mallorca.

El navegant es dirigí cap a Catalunya des d’on s’encaminà a la muntanya de Sa Reganyada on amagà la imatge sota un pedregall. Tot seguit va situar-se al cim del pedregall un estel molt més resplendent que els altres, el qual amb el seu intens centellejar va revelar l’existència de la imatge.

Aleshores de tot arreu van anar-hi milers i milers d’alades, que es van deixar caure mortes davant del munt de pedres, formant-hi petites muntanyes amb els cossos. I un bou que hi passava es va posar a bramular amb tota la força, sense voler moure’s d’allí.

Un cop fou localitzada per uns pastors, la varen traslladar al poble de Sant Pere, d’on miraculosament va desaparèixer dues vegades, reapareixent sempre al mateix lloc per indicar que allà volia ser honrada i venerada.

Es va aixecar una petita capella en el mateix punt de Sa Reganyada en què fou trobada i començaren a venerar-la els romeus, sobretot santperencs. La devoció anar en augment i es va construir una capella més gran, prop de la que ja hi havia.

És habitual que quan s’aixequen capelles en cims quasi inaccessibles la raó sigui l’existència d’un castell o fortalesa d’inicis del segle XI o fins i tot, de molt abans. No oblidem que un castell és l’origen de molts santuaris ja que era molt habitual que cadascun tingués una capella al seu costat.

En aquest cas, i segons el treball fet l’any 1991 per Júlia Beltrán i Anna Castellano i publicat a la revista Ausa, del Patronat d’Estudis Osonencs, esmenten que el castell de Reganyada ja devia existir des d’abans del 1020, quan el comte de Besalú, Bernat I Tallaferro, el va llegar al seu fill Guillem, juntament amb els castells de Besora, Curull, Urtig, Vacarises i Lluçà.

Amb la particularitat, segons esmenten, que el castell de Reganyada no sembla que hagués assolit mai la mateixa importància que els de Besora i de Curull, la qual cosa podria indicar que, tot i que la documentació l’anomena castell, podria tractar-se solament d’una petita fortalessa secundària, potser una guàrdia, o tal vegada una torre amb algun annex, que no devia constituir un lloc de defensa en si mateix, sinó un punt estratègic dins un conjunt defensiu més ampli, format pels castells de Torelló, en primer lloc, i els de Besora, Curull i Urtig. Si bé la posició estratègica, amb un alt grau de visibilitat, i les característiques del terreny fan pensar que era un lloc idoni per a una fortalessa. Cal tenir present que, en aquell moment, allò que s’entén per castell no era més que una roca amb petites construccions envoltades de muralles. Tampoc seria estrany pensar que en aquell moment s’hagués aixecat una petita capella relacionada amb el castell.

Per tant, podria ser que amb el temps, el castell de Reganyada anés perdent importància estratègica fins a quedar abandonat. Contràriament la petita capella s’hauria convertit en ermita i hauria adquirit un valor especial per a la gent dels voltants tal com mostra la seva història posterior.

Dues són les probables primeres referències històriques referents al santuari:

• de l’any 1142: Es tracta de la donació d’una vinya que el prevere de Sant Pere de Torelló va fer a favor d’Armengol i els seus fills. Les condicions de la donació eren haver de pagar a “l’altar de Santa Maria” la meitat del fruit que es recollís d’aquella terra. En aquest cas, el dubte és si cal identificar aquest altar amb el de Bellmunt o amb l’altar que sota aquesta mateixa advocació es trobava a l’església parroquial de Sant Pere.

• la de l’any 1240, del dia 19 de març, quan Pere de Serra, un vigatà que segurament procedia de Sant Pere de Torelló va fer testament deixant 12 diners als clergues i al sagristà de Sant Pere de Torelló, 12 diners a l’altar de Sant Pere i 12 a l’altar de Santa Maria de l’església de Sant Pere de Torelló, i 12 més a “Sancte Marie de Bello monte”.

Existeix força informació i documentació relacionada amb l’evolució del santuari al llarg dels anys: les primeres referències concretes sobre l’edifici es troben en l’inventari de l’any 1438, el primer dels coneguts. També hi ha informació de les obres d’engrandiment de la capella i l’hostatgeria fetes entre l’any 1587 i el 1607, d’un altre inventari del 1639 i de dos robatoris i un incendi del 1666.

Destaca la destrucció que va patir el novembre de l’any 1822, aleshores explicada així pel mossèn Pere Vinyeta: “En lo die… de 1.822, un destacament de las tropas revolucionarias manadas per Milans, puja desde S. Pere a la Hermita de Bellmunt a fi de incendiarla, lo que verificaren cerca les nou horas del matí del referit die. Quedà destruida la Capella, quedant solament sens cremar lo presbiteri y capella del Roser, y de la Hermita sols se salvà del incendi lo lloch anomenat escalfapanxas, tot lo demés quedà arruynat. Se salvà la imatge de la Verge y se collocà en la parroquial“.

També es documenta la posterior restauració iniciada el 1831.

Durant la segona meitat del segle XIX, podem destacar que l’any 1878 fou necessari refer en bona part el santuari a causa d’un llamp que el mig destrossà. Precisament aquest fet va provocar la instal.lació d’un parallamps, que va costar 3.000 rals.

Una de les millores més desitjades pels ermitans que vivien al santuari era fer-hi arribar l’electricitat. El corrent arribava al santuari el 24 d’agost de 1953, tot i que la inauguració oficial es va fer en un aplec extraordinari del dia 12 d’octubre. El cost de les despeses d’electrificació pujà a 65.048 pessetes, finançades amb diverses campanyes fetes entre la població: donatius, rifes, una tómbola…

De nou, la nit del divendres 16 al dissabte 17 d’octubre de 1959, enmig d’una forta tempesta, un altre llamp va tornar a ocasionar serioses destrosses. Així s’explica: “Una descarga tremenda caigé damunt el Santuari sembrant la desolació i l’espant als pacífics ermitans que guarden la Verge i el Santuari. Un familiar de l’actual ermità del Santuari, quedà llampat i gràcies a la Verge i a la serenitat dels pares i esposa, tornà a bé, després de molts treballs i sense conseqüències notables.

Els estralls materials foren molts i de molta importància. Dóna la sensació d’una terrible explosió dins la casa, amb aixecament de sostres, rebentament de portes, vidres i finestres. Tots els embans són somoguts i alguns enderrocats, amb perill evident de les vides. En la teulada s’hi feu un gros forat i una correguda perillosa de teules. Una esquinsada en una paret amb sortida a fora i un escantonament d’una aresta, senyal manifesta que el llamp seguia la corda del parallamps.

La instal.lació elèctrica fou tota malmesa. Malmesa la instal.lació de parallamps, de l’aigua i dipòsits… Totes les instal.lacions fetes, amb tants d’esforços durant anys, han quedat en un moment destruides.”

La gran obra de restauració contemporània, tal i com coneixem l’edificació en l’actualitat, es va portar a terme entre l’octubre de 1982 i l’abril de 1990, mitjançant un conveni signat entre la Diputació de Barcelona i el bisbat de Vic.

Clicant en aquest enllaç es pot trobar una bona colla d’informació relacionada amb el santuari.

Una de les actuacions que més polèmica va aixecar en els darrers temps de la vida del santuari, va ser la construcció de la carretera d’accés des de Sant Pere de Torelló. La dificultat per accedir a Bellmunt, sempre havia estat una altra constant en la seva història. La duresa i el mal estat dels camins feia penosa l’estada dels ermitans i sobretot costosa qualsevol obra o reparació que s’hagués de fer, pel cost i la dificultat que suposava el trasllat dels materials.

Va ser l’any 1954 quan el rector Hipòlit Degés va fer estudiar per un enginyer la possibilitat de fer una carretera fins a Bellmunt, la qual, per evitar els forts pendents del sector de la font Vidranesa, es projectà fent-la passar més cap a ponent, pel coll de Duec, la balma d’en Micó i, seguint gairebé pel cim de la cresta, fins a Bellmunt. El cost econòmic i algunes dificultats tècniques de certs trams van fer abandonar aquest primer projecte.

L’empenta definitiva la va donar l’any 1974 mossèn Jaume Rexach. Per un cost aproximat de cinc milions de pessetes (30.050 €) es va projectar una carretera de 6.940 metres de llargada i 5 d’amplada. Es preveia fer la feina en tres mesos i mig. El cost era tan gran que ni el rector ni el patronat no es veieren en cor d’emprendre aquesta obra. Se’n va reduir la longitud i l’amplada del traçat, i el 2 de març del 1975 s’iniciaren les obres.

Va ser molt important el rebombori que va aixecar entre els ecologistes i alguns excursionistes i amants de la natura l’obertura d’aquesta nova carretera, sobretot després dels problemes i esllavissaments que l’especial textura de la muntanya va ocasionar en el seu primer tram (el del collet de l’Hostal del Mal Govern fins al Pedronet). Malgrat tot, la carretera va quedar enllestida en poc més de mig any.

Val la pena destacar la troballa feta a prop de la Font Vidranesa d’una copiosa déu d’aigua amb un cabal de 120.000 litres diaris i que assegurava l’abastament d’aigua del santuari.

Des d’aleshores i gràcies a l’Associació Amics de Bellmunt s’ha anat arranjant i millorant la carretera de forma continuada.

Per a alguns, Bellmunt, amb la nova carretera, ha perdut tot l’encís i el misteri que tenia; per altres, en canvi, hi ha guanyat en tots els aspectes, perquè ha esdevingut ara un lloc del que en pot gaudir molta més gent. Com sempre, tot depèn del punt des d’on es miri.

Sens dubte, un dels personatges més entranyables i populars al llarg de la història del santuari és la figura de l’ermità, la persona que custodia el santuari. Es té documentació relacionada amb els ermitans des de l’any 1392. Es coneix el nom de molts d’ells -el primer es deia Berenguer d’Oliveras-, així com alguns dels pactes o contractes que se’ls hi feien: des de donar-los una túnica i una camisa cada any i una quantitat de 4 lliures (això era l’any 1635), com comprar-li un ase (l’any 1718).

Entre ells, al segle XVIII, és notable Josep Serrat, fill de Sant Pere, que va entrar per tenir cura del santuari el 2 de març del 1717 i va ser-hi fins a la seva mort, ocorreguda el 9 de novembre de 1747. Quan va morir va deixar disposat que li celebressin 200 misses al santuari i parròquia, amb  l’almoina de 6 sous i 2 diners, i també que cada dissabte durant 2 anys, cremés una llàntia d’oli davant de la Mare de Déu.

Tot això s’havia de pagar de les 172 lliures i 2 sous que era l’import de vint-i-vuit anyades que se li devien, ja que quan va entrar d’ermità es va pactar que li donarien 65 lliures per cada any que serviria l’ermita.

Estic buscant la relació i detall de tots els ermitants que ha tingut el santuari. Espero poder-ho publicar aviat.

Actualment, l’ermità que té cura del lloc és l’amic Jordi Cervera.

La imatge actual de la Mare de Déu de Bellmunt és una delicada talla gòtica d’alabastre de només 22 cm d’alçada, datada de la segona meitat del segle XIV. Per aquest motiu, no pot correspondre a la imatge venerada en les donacions i deixes testamentàries documentades ja durant el segle XIII, fet que fa pensar que anteriorment n’hi havia una altra, probablement d’estil romànic. La seva reduïda grandària també suggereix que el primer lloc de culte devia ser un pedró o una petita capella. La primera referència documental coneguda de la imatge actual apareix en un inventari de l’any 1438.

La Mare apareix asseguda, vestida amb una túnica cenyida de coll rodó i coberta amb un ampli mantell que cau sobre la falda formant elegants plecs gòtics. El cap és cobert amb una capellina que deixa veure només els cabells als costats del rostre. El Nen Jesús, assegut damunt la falda de la Mare, reposa la mà dreta sobre la de la Mare. Tant ella com el Fill sostenen una poma, símbol de la redempció i de Maria com a nova Eva.

Durant segles fou costum revestir la imatge amb mantells, corones i ornaments. Ja l’any 1639 es documenta que disposava d’un ric conjunt de vestits i joies oferts pels fidels com a mostra de devoció.

La tradició identifica aquesta advocació amb la Mare de Déu de les Alades, nom vinculat al pedró situat a Sa Reganyada, on, segons la llegenda, fou trobada la imatge i on cada any van a morir nombrosos eixams de formigues alades.

Per garantir-ne la conservació, la imatge original es troba custodiada a la rectoria de Sant Pere de Torelló, mentre que al santuari s’hi venera una reproducció. Cada dilluns de Pasqua se celebra el tradicional Aplec de Bellmunt, una de les manifestacions de devoció popular més arrelades al santuari.

La Creu de Bellmunt és, des de fa més d’un segle, un dels grans símbols del santuari i un autèntic referent del paisatge. Erigida al cim de Sa Reganyada, la seva silueta esdevé un punt de referència visible des de bona part de la Plana de Vic i de les muntanyes que l’envolten, convertint-se en un veritable signe d’identitat del territori.

La primera gran creu de ferro s’hi va instal·lar l’any 1913, en el marc de les Festes Constantinianes, celebrades per commemorar la pau i la llibertat religiosa que l’emperador Constantí va concedir als cristians amb l’Edicte de Milà. Aquella creu va presidir el cim fins a l’any 1936, quan va desaparèixer amb l’esclat de la Guerra Civil.

Després d’alguns anys en què només s’hi van aixecar creus de fusta, el 3 d’abril de 1972 s’hi inaugurà l’actual creu metàl·lica, de 12,5 metres d’alçada.

Cada any, amb l’arribada de les festes de Nadal, la Creu de Bellmunt recupera una de les seves imatges més emblemàtiques. Il·luminada des de Nadal fins a la diada de Reis, la seva silueta resplendeix sobre la muntanya i esdevé un referent visible des de bona part del territori, mantenint viva una tradició profundament arrelada.

l peu de la gran creu s’aixeca també el pedró de la Mare de Déu de les Alades, que recorda la llegenda vinculada a la troballa de la imatge i reforça el valor espiritual d’aquest indret privilegiat.

Terme Municipal:

Sant Pere de Torelló

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 441608

Y: 4661293

Altitud:

1.242 metres