Donada la rellevància que el Santuari de Bellmunt té en aquest bloc, he volgut crear aquest apartat on aglutinar totes les variades informacions relacionades amb el mateix, d’aquí que algun dels enllaços també els pugueu trobar repartits en altres apartats d’aquest bloc.

Sens dubte la referència del cim de Bellmunt és una constant per qualsevol excursió o moviment que fem pel territori, bé dins la mateixa muntanya, bé des dels cims propers. També són innumerables les històries, imatges, objectes i curiositats tenint Bellmunt i els seus entorns com a punt central d’informació.

D’aquí aquest meu reconeixement per aquest racó tan entranyable, carregat d’història i d’un sentiment especial.

A títol de presentació, voldria incloure com a imatges localitzades del Santuari a les dues que considero les més antigues en el temps:

– la primera es tracta d’una fotografia estereoscòpica sobre cartó, on al darrere hi figura escrit a mà l’anotació: ERMITA DE BELLMUNT: TORELLÓ (1894). Com a anècdota i curiositat, la vaig localitzar a Sevilla capital amb un antiquari molt trempat. Les seves mides són: 18 centímetres de llarg per 8,5 centímetres d’alt.

– la segona, una fotografia molt propera en el temps amb l’anterior. Les mides són 18 centímetres d’alt, per 12 centímetres d’ample.

El fet que d’una se’n sàpiga la data, i que totes presenten la façana sense arrebossar, i que l’heura que penja per fora el pati d’entrada exterior sigui poc atapeïda, ens pot fer pensar que estiguin fetes en dates similars, cap a finals del segle XIX.

De tota la col·lecció, són les dues joies de la corona.

• EL SANTUARI DE BELLMUNT
• LA CARRETERA
• L’ERMITÀ
• LA IMATGE DE LA VERGE
• LA CREU DE BELLMUNT
• EL PEDRONET DE LA MARE DE DÉU DE LES ALADES

• COL·LECCIÓ DE POSTALS, sense referència d’autor, Núm. 1
• COL·LECCIÓ DE POSTALS, sense referència d’autor, Núm. 2 
• COL·LECCIÓ DE POSTALS, sense referència d’autor, Núm. 3

EN COLOR:

• COL·LECCIÓ DE POSTALS EN COLOR SOLDEVILA
• COL·LECCIÓ DE POSTALS EN COLOR FOTOCOLOR VERT
• COL·LECCIÓ DE POSTALS EN COLOR DIVERSES

• FOTOGRAFIES ESTEREOSCÒPIQUES
• RECULL DE FOTOGRAFIES ANTIGUES

• ELS CAIRONS RATLLATS DE LA “SALA DE LA TAULA DE LA CUINA”
• LA POSTA DE SOL DINS L’ENFORCADURA DEL PEDRAFORCA
• LA FÀBRICA DE PÓLVORA DE 1836
• EL SANTUARI DE BELLMUNT AL TEMPLE DE LA SAGRADA FAMÍLIA DE BARCELONA
• ELS EX-VOTS
• CARPETA “BELLMUNT CEL AMUNT” AMB COL·LECCIÓ DE 10 GOIGS EN FACSÍMIL, any 1992
• LA PLANTACIÓ DE VINYA EXPERIMENTAL

• LA VANGUARDIA, edició del diumenge 15 de gener 1956
• Setmanari CURIOSITATS DE CATALUNYA, edició 27 de juny 1936

• ENLLAÇ AMB UN SEGUIT D’EXCURSIONS ANTIGUES, I LES SEVES IMATGES

• MEDALLES
• GOIGS (veure apartat Sant Pere de Torelló)
• BANDERINS
• CLAUERS
• PINS
• EL RECORDATORI-VISOR EN FORMAT DE PETIT TELEVISOR

Col·lecció de postals en color editades pel mateix santuari de Bellmunt amb imatges fetes per Soldevila, fotògraf de Sant Pere de Torelló.

No en consta cap d’editada, però segurament han de ser fetes a finals dels anys 80 o principis dels 90 del segle passat, poc després de la restauració de l’edificació feta per la Diputació de Barcelona.

Que què??? Una fàbrica de pólvora a Bellmunt? vam contestar tots els que érem. I tant! va dir-nos. Explica, i com se sap això? li vam contestar.I així va ser que ens va explicar que fins i tot l’historiador torellonenc, en Gerard Verdaguer, li va facilitar la ressenya d’un diari de l’any 1836 on es parlava d’aquesta curiositat. 

I per a qui pugui seguir interessant aquesta història, aquí us la descric degudament documentada.

El diari de l’època es deia EL GUARDIA NACIONAL i en la seva edició del dijous dia 30 d’octubre del 1836 (pàgina 3) hi reprodueix el comunicat que un comandant de l’exèrcit va enviar a la seva capitania general, en què explicava que, buscant i empaitant a un fugit de la justícia, va acabar trobant i descobrint una fàbrica de pólvora a Bellmunt. Aquesta és la transcripció literal d’aquest comunicat:

“CAPITANIA GENERAL DEL EJERCITO Y PRINCIPADO DE CATALUNA.

Estado Mayor.-Seccion segunda.

El brigadier D. Joaquin Ayerve, comandante general de la tercera brigada, desde Olot con fecha 14 del actual dice á S.E. el Capitan general interino de este ejército y principado lo siguiente:

Escmo. Sr.- Despues de mi último parte fecha del 10, al siguiente me puse en marcha para dirigirme hácia Viladrau, mas á mi llegada el Hostal de la Fullaca tuve aviso por mis confidentes que Zorrilla en la noche habia contra marchado y dirigidose á Vilanova de Sau: en su consecuencia varié de direccion y segui su pista y á mi arribo á dicho punto supe que aquel rebelde con su gavilla tomó la direccion de Sau, continué á su pesquisa, pero temiendo que lo alcanzase, huyó con los suyos por bosques y malezas caminos del Esquirol, por lo que dividí mis fuerzas pasando unos á pernoctar á aquel punto y otros conmigo á Roda.

Permanecí el 12 en dichas poblaciones, esperando las raciones de pan hasta la una, y por no serme dable avanzar mas mis operaciones en aquel dia pasé á hacer noche con toda la brigada á S. Pedro de Torelló.

Tengo el gusto de manifestar á V.E. , que ya no me ha sido dable batir á Zorrilla, porque siempre huye, á lo menos he alcanzado por la activa persecucion, el que mucha de su gente se le haya desertado, pasando de trescientas licencias las que ha tenido que dar por ocho y quince días á estropeados, y que no pueden soportar la fatiga por la persecucion.

Ayer 13 salí de S. Pedro de Torelló á Vidrá, haciendo que seis compañías á las órdenes del primer comandante D. Juan Pujol subiesen á la hermita de Bellmunt, y que desde este punto por las faldas que caen á Vidrá marchase dicha fuerza tendida en guerrilla, reconociendo con minuciosidad la hermita y espesos bosques que hay por aquella parte.

Logré mi objetivo; dos meses ha que ni con dinero ni buenos confidentes podía lograr el hallazgo de las fábricas de pólvora de los rebeldes, que siempre en mi cálculo estaban próximas, pero al fin he obtenido mis deseos.

La hermita de Bellmunt cerradas todas sus entradas presentaba el aspecto de un edificio abandonado, pero sin embargo observando mis órdenes el gefe que mandaba la tropa, reconoció la circunferencia del santuario, y á su espalda encontró un agujero casi circular, cuya entrada no ofrecía más capacidad que unos dos palmos de diámetro, por el que dispuso se entrase: en efecto se hallaron en el subterráneo de la iglesia cajones, mazos, cribos y otros arneses de fabricación de pólvora, conociéndose hacía días no los habían empleado, grillos, argollas y esposas. 

Continuaron el reconocimiento por los bosques cual una caza general, lo que les proporcionó internarse en la impenetrable Baga y espeso bosque de las fages, al que dirigía mi mayor conato por saber era la situacion actual de la fábrica: se registró escrupulosamente y se logró hallar entre unos matorrales dos grandes cabañas: la una en que se encontraron las máquinas, morteros, mazos, cribos, ruedas, artesas, carbón molido, azúfre, salitre, moldes de bala y cartuchos de cañon y otros artefactos de la fabricacion de pólvora con una porcion de recibos de gruesas cantidades elaboradas y entregadas á las facciones, y la otra donde dormían los trabajadores, todo lo que se quemó á excepcion de los efectos de fácil transporte.-

Sabia yo que en Vidrá se fabricaban cajas de fusil, pero dudoso en el punto que se  efectuaba lo guardé para mejor ocasion, y viniéndome á propósito en el día de ayer por saber su situacion, mandé reconocer la casa, y se hallaron una porcion de maderos para hacer cajas, los que dispuse se reducieran á cenizas-.

Como que Zorrilla huyó de Vidrá con precipitacion, llevando de 40 á 50 hombres sin saber su direccion: tener mi tropa sin pan ni caudales, y necesitar un dia de reposo de que carecia hacia 18 dias, me ha sido necesario pasar á esta poblacion al mismo tiempo que para ver si llegan de Figueras los capotes y pantalones de paño para el regimiento de América, que hace tiempo tengo reclamados de su coronel.

Barcelona 18 de octubre de 1836. Juan de Beccar.” 

Curiós, oi que sí?

I és clar, la curiositat em va fer seguir buscant … fins que em va caure a les mans el magnífic llibre que l’historiador Antoni Pladevall i Font va escriure l’any 1992 titulat “La Mare de Déu de Bellmunt, Història i tipisme d’un vell santuari marià“… i a veure si en feia alguna referència. Evidentment, a un bon historiador no se li escapa res per alt!

En una part del llibre explica les contínues obres de millora realitzades al Santuari i de les quals se’n tenen referència des de l’any 1434. En la pàgina 78 diu: “tot dóna a entendre que el santuari es trobava ben tingut fins el 1822, moment en que s’inicia el calvari de destruccions i espoliacions” i segueix més endavant, sota el títol “Un assalt i la nova destrucció del santuari el 1835“, pàgina 113 explicant: 

“Poc temps varen poder gaudir els devots de la Mare de Déu i els responsables del santuari de la restauració que amb tant d’esforç havien dut a terme entre el 1829 i el 1831. L’any 1833 esclatava la primera guerra Carlina, l’anomenada guerra dels Set Anys, que va commoure i ensagnar el nostre país fins l’any 1840.

No sabem què va succeïr a Bellmunt entre 1834 i 1850 perquè al llarg d’aquests anys no es va deixar res escrit en el Llibre de l’Obra. Per a saber-ho, cal recórrer a la monografía del Mn. Vila, que va recollir les notícies que li va proporcionar a principis del segle actual el santperenc Pere Balart.

Segons ell, entre el 1831 i el 1835, l’ermità de Bellmunt, un tal Rena, va ser assasinat per un cap de bandolers anomenat el Ferrer de Talaixà; explica que aquest bandit, amb la seva quadrilla va assaltar el santuari i el va robar, matà l’ermità i s’emportà, entre altres coses, una de les dues campanes que hi havia a l’ermita, la qual es va vendre a Ripoll. Diu Mn.Vila que tots aquests bandolers varen tenir una mala fi, un d’ells fou afusellat al terme de Joanetes, mentre que els altres moriren en la més completa misèria.

La muntanya de Bellmunt i tota la seva rodalia, sobretot pels sectors de Besora i de Vidrà, era un feu pels carlins, i aquests tenien un escamot al santuari que ocupava el temps fabricant pólvora. Se’ls pujaven els ingredients des de Sant Pere de Torelló, població que el segle XVII i principis del XIX tingué una peculiar indústria de pólvora i focs d’artifici.

La tropa reialista o dels cristians va emprendre per l’estiu del 1835 una acció bèl·lica que tenia com a finalitat desallotjar els carlins i fer que aquests no es poguessin servir del santuari. L’acció fou comunicada als carlins i a l’ermità, i això va permetre a aquells fugir, igual que l’ermità, el qual, tement el que de fet va succeir, es va emportar cap a la Vall i el Serrat tot el que va poder i, sobretot, la imatge de la Mare de Déu.

Els liberals i cristians pogueren així tranquil·lament apoderar-se del santuari, el varen espoliar i hi calaren foc; la casa quedà sense sostre i la capella profanada i malmesa.

Aquesta vegada l’abandonament del santuari va durar dinou anys.”  

Apa-li! que ja sabem més coses de la història de Bellmunt.

Es tracta d’un reportatge publicat sobre el santuari de Bellmunt, a pàgina sencera, dins el suplement gràfic extraordinari del diari La Vanguardia, en l’edició del diumenge 15 de gener del 1956 (pàg.45). El signa P. Vinyoles i Vivet, i les fotos són de Ramon Vinyeta.

Diu així:

“Al despedirse Jacinto Verdaguer de lo más querido que dejaba en su dulce Cataluña, dijo también adiós a la “ermita al cel suspesa”. Esta ermita, que se asienta sobre la más alta montaña del extremo norte de la gran “Plana de Vich”, es Bellmunt. Su situación geográfica exacata es 44º de latitud y 61 de longitud del meridiano de Madrid, y el conjunto montañoso está enclavado dentro de la provincia de Barcelona. No obstante, su vertiente septentrional pertenece al hermoso valle de Vidrá, ya dentro la provincia de Gerona. Así, el monte y su santuario, a 1.200 metros de altitud, preside un bello paraje que comparten las dos provincias. Geográficamente, su situación es excelente y el acceso fácil desde diversos puntos, pudiendo ser visitado en ida y vuelta en un solo día, tanto desde Barcelona como desde Puigcerdá.

Desde la cúspide de la puntiaguda montaña se ofrece una maravillosa visión, con un vastísimo horizonte abarcando todo el inmenso llano de Vich, el vidranés, el del Ges, la ingente mole del Puigsacalm, el impresionante Pirineo con su festoneada cordillera y hasta destacar el gigantesco “Pedra-forca”. Desde los valles, la blanca silueta de la ermita es familiar a todo caminante.

Contemplada por la mañana cuando la niebla flota por aquellos parajes y el sol empieza a iluminar los picos, la ilusión óptica es perfecta: iluminada por el sol su montañosa base circundada por la niebla, parece como si, realmente, estuviera suspendida del cielo. Sólo un poeta como Verdaguer podía captar tan bellísima imagen, fruto de su encendido amor a la Virgen y a todo cuanto la glorifica.

La Virgen de Bellmunt, patrona de la vila de San Pedro de Torelló, que a sus pies va creciendo y desarrollando su típica y mundialmente conocida industria de tornería, es el aglutinante de la devoción mariana de aquella comarca. Con frecuencia se organizan “aplecs”, que constituyen fervorosas manifestaciones de agradecimiento. Dentro de la ermita, la tradición mariana del valle del Ges está manifestada por ex votos y ofrendas de toda clase, con la ingenuidad que ha dado vida a un arte tan sencillo como emotivo y sincero.

Se cree que el santuario tiene su origen en el año 1020. Según testamento del conde Bernat Tallaferro, fué un castillo que va unido históricamente al padrón de la Virgen de las Aladas, aún existente, contiguo a la ermita, y que fué profanado por la horda roja. A través de los siglos, el santuario ha sufrido diversos incendios y devastaciones. Actualmente, se está llevando a cabo una restauración a fondo, dotándolo de elementos de acomodo para que los numerosos excursionistas que a él acuden encuentren un agradable reposo. De monento, se ha instalado luz eléctrica, lo cual permitirá ampliar e introducir otros servicios. Se instalará teléfono, y también se abriga la esperanza de poder construir una carretera, cuyo proyecto ha sido ya esbozado por la Diputación de Gerona. Igualmente se proyecta la erección de una nueva y alta cruz de hierro para reponer la que existía, conocida por la “Creu de Serragranyada” y que fué derribada y destrozada durante la Guerra de Liberación. El presupuesto de restauración es de cien mil pesetas. Hasta el presente, se llevan gastadas unas sesenta mil, con las cuales se ha podido consolidar lo más necesario para su conservación, instalar la luz eléctrica y acomodar las habitaciones para los visitantes, y la estancia del ermitaño, que es permanente.

Todo esto se ha podido llevar a término gracias al celo y desvelos de los administradores del Santuario, presididos por el cura párroco de San Pedro de Torelló, a los cuales no han faltado donaciones de índole varia de los devotos y entidades públicas y privadas.

Por el hecho de esta plena restauración, no es de dudar que su logro será pronto un hecho, a mayor honor y gloria de la ermita y de su excelsa Señora la Virgen de Bellmunt.”

El setmanari Curiositats de Catalunya en la seva edició Any I.- N.º 26 de 27 de juny 1936 (pàgines 19, 20, 21 i 22), va publicar un interessant article amb el títol “Santuari de Nostra Dona de Bellmunt”.

Diu així:

A cinc quilòmetres del poble de Sant Pere de Torelló, hi ha una muntanya molt rosta que té reconades força pintoresques, i al seu cimall es venera l’ermita o Santuari de Nostra Dona de Bellmunt, situada a 1.150 metres d’altitud.

L’ermita de Bellmunt, primerament anomenada de Les Alades, perquè, segons conta el P. Camós, uns dotze o quinze dies abans de l’Assumpció de la Mare de Déu, hi anaven moltes formigues de les que volen, dites també alades, les quals totes moriren en ésser prop d’aquest Santuari.

La imatge de Nostra Senyora de Bellmunt és de marbre i està sentada en un soli de la mateixa matèria; el mantell és del color de la pedra; la toca daurada; a la mà dreta té un pom daurat, que sembla l’ofereix al seu Fill, el qual té sentat al costat esquerre, i aguanta un pomet a la mà esquerra, i la dreta la presenta davant del pit de la seva Mare, que sembla sostinguda per la mà d’Ella, i porta vestit daurat i tots dos són morenets de cara.

Es fa la festa major del santuari amb gran concurrència, el dia de l’Anunciació de la Mare de Déu, i també per la seva Nativitat, cantant-se els següents Goigs: (s’inclouen els Goigs en Alabansa de la prodigiosa imatge de Nostra Senyora de Bellmunt que es canten en la seva ermita i capella de la Parròquia de Sant Pere de Torelló, Bisbat de Vich)

La següent imatge correspon a un destacament militar camí del Santuari, en el moment de passar pel Padronet.

En el seu darrera hi ha anotat: “España. La compañia de telegrafos del 4º Regito. de Ingenieros subiendo a Ntra. Sra. de Bellmunt“:

en la imatge inferior, hi consta anotat: “De S. Pedro de Torelló a Vidrá, en marcha, 5 de sepbre 1900”:

en la següent hi consta anotat el mateix literal que l’anterior: “De S. Pedro de Torelló a Vidrá, en marcha, 5 de sepbre 1900”:

en la següent imatge, tot i que no hi consta res anotat en el seu revers, semblaria ubicada tot passant per la Tosca de Degollats. Els personatges que hi apareixen són els mateixos que en les dues fotografies anteriors.