Durant uns anys, el tradicional sorteig de l’ONCE (Organización Nacional de Ciegos Españoles) va dedicar els seus cupons a municipis d’entre 10.000 i 25.000 habitants d’arreu de l’Estat, contribuint a donar-los projecció més enllà del seu àmbit local.

En aquest cas es tracta d’una tira sencera de deu cupons del número 84451, corresponent al sorteig del 15 de febrer de 2007, dedicada a l’Ajuntament de Torelló.

El cupó incorpora l’escut de la vila, una imatge de la plaça de Mossèn Fortià Solà i diverses dades identificatives del municipi, com la província (Barcelona), la població (13.350 habitants) i la superfície (13,52 km²).

De cada número se’n van imprimir 50 sèries, fet que va suposar l’emissió de cinc milions de cupons amb la imatge de Torelló, una difusió extraordinària del nom i la imatge de la població per tot l’Estat.

El sorteig es va celebrar el 15 de febrer de 2007, i el número premiat va ser el 17524.

Es tracta d’un full de cupons d’una cartilla de racionament utilitzada a Torelló durant el segon semestre de l’any 1950, quan el sistema de racionament feia més d’una dècada que estava en funcionament. Tot i que la postguerra més immediata ja havia quedat enrere, moltes famílies continuaven depenent d’aquestes cartilles per poder adquirir determinats productes de consum.

Aquest exemplar correspon a un dels darrers anys de vigència del sistema, que no seria suprimit fins al març de 1952. Per aquest motiu constitueix un bon testimoni de la llarga durada d’un règim de restriccions que va marcar la vida quotidiana de tota una generació.

Per conèixer amb més detall l’origen, el funcionament i el context històric de les cartilles de racionament, podeu consultar també la fitxa dedicada als cupons de racionament de l’any 1939, on s’explica l’evolució d’aquest sistema des de la seva implantació.

De l’any 1939, just acabada la Guerra Civil Espanyola, es conserva aquest full de cupons d’una cartilla de racionament utilitzada a Torelló per a l’adquisició de productes de primera necessitat. Hi apareixen aliments tan diversos com pa, ous, sucre, patates, cigrons i altres productes bàsics, un fidel reflex de les dificultats que travessava la població en aquells anys.

El document mesura 14,5 × 21 centímetres.

El 18 de maig de 1939, el règim franquista va implantar oficialment a tot l’Estat el sistema de racionament, gestionat per la Comissaria General d’Abastiments i Transports. Mitjançant aquest sistema, l’Estat intervenia la producció i la distribució dels aliments, fixava els preus i regulava la seva venda a través de les cartilles de racionament.

Inicialment, les cartilles eren de tipus familiar i es classificaven en quatre categories segons el nivell d’ingressos: primera, segona i tercera classe, a més de la categoria infantil. Més endavant van ser substituïdes per cartilles individuals amb l’objectiu de reforçar-ne el control i reduir els fraus.

Per obtenir els aliments assignats calia lliurar els cupons corresponents al període i al producte que s’havia de retirar. Sense aquests cupons no era possible adquirir els aliments racionats.

Malgrat tot, el sistema va resultar insuficient per cobrir les necessitats bàsiques de la població. Els anys quaranta van estar marcats per la fam, la misèria i una forta degradació del nivell de vida. La baixa qualitat dels productes distribuïts i les mancances del sistema van afavorir l’aparició d’un extens mercat negre, conegut popularment com l’estraperlo, que es convertí en una via imprescindible de subsistència per a moltes famílies.

Les cartilles de racionament van romandre vigents fins al 22 de març de 1952, gairebé tretze anys després de la seva implantació.

Es tracta d’una carta comercial manuscrita enviada des de Torelló el dia 7 de gener de 1856 per l’industrial torellonenc Fortià Pujol, un dels empresaris més rellevants de la vila a mitjan segle XIX, al comerciant manresà Mariano Batllés i Delmau.

La carta és la resposta a una comunicació rebuda un mes abans, relacionada amb una factura pendent de pagament. En ella, Fortià Pujol explica que no havia pogut contestar abans perquè havia estat fora de casa durant uns quants dies i aprofita per manifestar que no ha oblidat l’obligació que el seu pare, ja difunt, havia contret amb la casa comercial de D. Vicens Cruells, també de Manresa.

La documentació conservada permet saber que Mariano Batllés mantenia una estreta relació professional i patrimonial amb la família Cruells, fet que fa pensar que actuava en la gestió o representació dels interessos d’aquella casa comercial. Això explicaria que la carta anés adreçada a ell, malgrat que l’obligació econòmica fos amb la casa de Vicens Cruells.

Fortià Pujol deixa ben clar que no pensa desatendre aquell compromís. Al contrari, assegura que procurarà reunir els diners necessaris i que, tan aviat com els tingui, ho comunicarà al seu destinatari per fer efectiu el pagament.

Més enllà del seu interès com a document comercial, aquesta carta constitueix un valuós testimoni de les relacions mercantils entre Torelló i Manresa a mitjan segle XIX i del sentit de responsabilitat amb què es procurava complir els compromisos econòmics heretats.

La carta està escrita en un únic foli, aproximadament de mida DIN A4, plegat inicialment per la meitat per redactar-ne el text. Posteriorment es va tornar a plegar dues vegades fins a obtenir un petit paquet de tan sols 10,5 × 7 centímetres, que feia les funcions de sobre. A la cara exterior hi consta manuscrita l’adreça del destinatari, mentre que al revers encara s’hi conserven les restes del lacre amb què havia estat segellada.

És fàcil pensar que els passaports són un document propi dels viatges internacionals dels nostres dies. La realitat, però, és ben diferent. Documents d’identificació d’aquest tipus han existit des de fa segles i sempre han tingut una mateixa finalitat: acreditar davant les autoritats qui era el portador, cap a on es dirigia i quin era el motiu del seu desplaçament.

Aquest document correspon a un passaport d’interior expedit l’any 1850 per l’alcalde Mariano Canudas, probablement de la vila de Gràcia, a favor de Pablo Planchart, un marxant que havia de desplaçar-se «a diligencias» fins a Torelló, acompanyat de la seva esposa, Josefa, de vint-i-sis anys, i d’una filla de cinc anys.

Com era habitual en aquesta documentació, el passaport descriu amb detall les característiques físiques del seu titular per facilitar-ne la identificació. Així, hi consta que tenia 39 anys, era de baixa estatura, amb els cabells castanys, els ulls blaus, el nas regular, la barba regular, la cara regular i el color de pell «sa».

A mitjan segle XIX, aquests passaports d’interior responien a la necessitat de controlar els desplaçaments de les persones quan havien de recórrer una distància superior a sis llegües —aproximadament sis hores de camí a peu—. Tenien una vigència de dos mesos, costaven quatre rals i havien de ser segellats per les autoritats de les poblacions on el viatger s’aturava o hi feia nit.

Precisament aquest document conserva els segells de diverses localitats del recorregut, entre les quals Aiguafreda, Tona, Balenyà, el Figaró, Sant Pol, Calella, Sant Pere de Torelló, Riudeperes, Manlleu, Centelles, Argentona i Torelló, fet que permet reconstruir bona part del trajecte seguit pel seu propietari.

Aquesta documentació va deixar de ser necessària arran del Reial decret de 1854, que va suprimir l’obligació de portar passaport per circular pel territori nacional.

Es tracta del contracte de masoveria del mas Serrat de Santa Maria de Besora, formalitzat a Vic el dia 9 de juliol de 1895 entre el propietari, Jaume Miró Codinach, i el nou masover, Pere Basagaña.

El document consta de divuit pactes que regulen amb detall les obligacions del masover pel que fa al manteniment de la casa i de les terres annexes, el conreu dels camps, la cura del bestiar i les condicions econòmiques de l’explotació.

Entre les seves clàusules n’hi ha algunes de ben curioses. Per exemple, el masover havia d’obsequiar l’amo i la mestressa amb dues «gallines bones» les vigílies de Sant Jaume i de la Mare de Déu de la Mercè, patrons de la família.

El contracte també estableix que havia de satisfer al «Párroco» «lo que de costum se li hagi de donar».

El preu anual fixat en concepte de masoveria era de 48 duros.

Lo infrascrit Jaume Miró y Codinach heví de Vich butigué de robas y propietari del más Graell y del más Serrát del terme y parroquia de Santa Maria de Besora, arréndo á Pere Basagáña actualmen masobé de la Mata de Sora, la masoberia del Serrat ab los pactes y condisions seguents:

1. Li consedeixo quinse cuartáns de terra de fangada fránca per cánem, carbasé, sebas, planté primarénch per els bous etc.
2. Li consedeixo també la lleñya que nesesiti per el gasto de la casa, tenin que ferla dels espurguims y brossa; per el fórn lin consedeixo de grósa la cual li aseñalará lo amo ó bé el Guardabosch.
3. Li consedeixo també el poder criár el bestiá gros que búlgui, cuatre cabras y lo remát de bestiá de llana que si púgui passá, no pudén jamay sobre arrendá las herbas sense permis del amo.
4. Si algún any faltesin á dit masobé abonos per el quintá lo amo lin pagará la tercera párt, pero no podrá may el masober véndrer pálla de ninguna espésie sinó que ha de gastarse en la masoberia.
5. Pagará dit masobér al amo cada añy per añadas vensúdes en lo dia 31 de Octubre vigilia de Tots Sans, cuaranta vuit duros, en moneda corrent y sénse calderilla y en la sua residensia, sia ahont sia, per arrendamén de casa y herbas.
6. Pagará dit masobér de párs al amo de tot grá de arésta de cada deu cuarteras cuatre, de los demés gráns y trúmfas pagará el cuárt, exeptuán la fruita que pagará la mitát, tenin obligasió de aná mantenin á sas costas alguns fruités, pero que jamay pudrá plantarne cáp al mitj del conréu.
7. Pagará dit masober al Párroco lo que de costúm se li haji de dónar.
8. Pagará també al Govérn los consúms y demes págos que com á personal y colono li pertáñin.
9. Portará dit masober al amo cada any un parell de gallinas bonas lo dia 24 de Juliol vijilia de S. Jaume, y altre parell lo dia 23 de Setembre vijilia de la Mare de Deu de la Mersé que són los sáns patrons del amo y de la mestresa.
10. Es oblogasió del masobér el espallofár el blatdemoro y també el engrunarlo, recullinlo com los demés gráns y portaro tot al grané del amo, y te la obligasió també de vendrer tots los fruits del amo cuan li ordéni y portarlos á S. Quirse si es que si vénguin y luego de cobráts portarli lo import á la sua habitasió sia ahont sia al igual que lo arrendament.
11. Es obligasió del masober el mantenir réchs, márjes y camins á ús y costúm de bon pajés.
12. Si se fan obras en la finca lo masobé fará fráncas cada any sis juntas ab la carreta, pero si no sen fán caducan.
13. Es obligasió del masobér el vijilár el bósch y de donár al Guarda avís de tot lo que sápiga y observi, y també te obligasió de prestarli ajúda sempre que combinga ó li reclámi, y també de mantenirlo y donarli acullimén sempre que hi pássi.
14. Es obligasió del masobér el fangár ab fángas com actualmén se practica y no ab aradas de noba invensió cada cuatre añys la terra del quintá, esto es poch més ó menos la cuarta párt per añy, y si algún añy ne deixa alguna párt sens fangár ó que en lloch de fangár lláura sense llisensia del amo pagará á mitjas del esplét quen aurá tret, y per est sol fet quéda já ara per allaboras desnonát.
15. No podrá dir masober en ocasió alguna esglevár hérms sense llisensia del amo, reservanse lo dit amo el rómprer ó fér rómprer á qui ben vist li siga, y si en alguna ocasió se fésen rompúdas y éstas no quédan quintá pasáts los cuatre anys será obligasió del masobér el sembrári trapadella pagánse éll la llabó y quedánse també los fruits de dita trapadella que deurá gastarla per lo bestiá de la masobería.
16. No podrá dit masobér de ningun modo en lo añy que siga ó haji desnonat esto es lo istiu antes de desocupár la masoberia plantár lo hort de secá de ninguna plánta, sinó que lo deixará gurét com li correspón per el masobé que entrará.
17. Tampoc podrá dit masober en lo añy de marxár, restoblár més que la mitát dels guréts de segon any, dexán la altre mitát per el masobé que entrará.
18. Es obligasió de amo y masobér el dárse despedimén antes del dia quinze de Agost del any antes del de haber de desocupár la masobería.

Amo y masobér nos obliguém á cumplir fielment tots los páctes já sitáts baix obligació de tots nostres béns mobles é inmobles, y per cualsebol cosa ó dubte sobre la interpretasió de lo contingut en est papé de arrendament ó diferensia que se susités entre els dos, desde ara nos subjectém al fállo de amigables componedórs posáts un per párt y estos que nómbrin el tersé en cás de no saberse entendrer, per evitár de esta manera gastos y la intervensió judisiál á la cual desde ara espontaneamén renunsiém.

Adicional:

Si el amo en alguna ocasió fés ús del drét que se reserva en el pácte 13, de fer romper algún tros de la heratát, deurá abonár al masober lo perjudisi que li ocasiono per la falta de herbátges que la rompúda li quités, y á proporsió del arrendamén espresát.

Vich 9 de juliol 1895

Signen: Jaume Miró i Pedro Basagaña

Es tracta del projecte tècnic redactat a Barcelona el mes de juny de l’any 1893 per a la construcció del camí que havia d’unir el coll d’Erademassa amb la casa de pagès del Coll de Vidrà, des d’on enllaçava amb l’actual carretera de Vidrà a Sant Quirze de Besora.

El traçat descrit en el projecte coincideix pràcticament de manera exacta amb el de la pista forestal actual. Per aquest motiu, tot fa pensar que, encara que l’obra s’executés alguns anys més tard, aquest document constitueix el projecte original que va donar lloc al camí que avui coneixem.

El plànol permet identificar els camins existents en aquell moment i situa també l’enrunada casa d’Erademassa, aportant així una valuosa informació sobre la xarxa viària i el poblament de finals del segle XIX.

El document mesura 22 × 30,5 centímetres i conserva, plegat al seu interior, un magnífic plànol desplegable de 130 × 34 centímetres, que n’augmenta encara més l’interès històric i documental.

Es tracta d’una petita col·lecció de tampons antics d’ajuntaments, en aquest cas dels municipis de Sant Pere de Torelló, Sant Vicenç de Torelló i Santa Maria de Besora. Aquests segells eren una eina indispensable en el funcionament de les administracions públiques, ja que permetien identificar oficialment l’organisme emissor i autenticar la documentació que expedien.

Un simple cop de tampó acreditava l’origen del document i, en molts casos, li conferia validesa administrativa. Aquesta funció d’autenticació ha estat una constant en la història dels segells, des dels antics segells de cera fins als actuals segells electrònics.

Entre les peces de la col·lecció destaca un tampó datat l’any 1894 amb la inscripció «AYUNT. CONST. DE MASIAS DE S. PEDRO DE TORELLO», un testimoni de l’antiga denominació oficial del municipi i de l’activitat administrativa de finals del segle XIX.

Aquestes dues fotografies en blanc i negre constitueixen un document excepcional. Signades originalment pel pintor Darius Vilàs i Fernàndez, mostren les pintures murals que decoraven l’absis de la capella del Sagrat Cor de Jesús de l’antiga colònia de la Coromina, a Torelló, avui desaparegudes.

Les pintures van ser destruïdes durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), de manera que aquestes imatges esdevenen un dels pocs testimonis gràfics conservats de la decoració original del temple.

Cal recordar que Darius Vilàs va col·laborar en diverses ocasions amb Josep Maria Pericas, aportant la seva obra pictòrica a diferents projectes de l’arquitecte. Aquestes fotografies permeten, per tant, recuperar una petita part d’aquella estreta col·laboració artística.

El conjunt està format per una cartolina de 26 × 13,5 centímetres sobre la qual s’adhereixen les dues fotografies originals, de 9 × 4 centímetres cadascuna. A la part inferior hi figura, manuscrita i signada pel mateix artista, la inscripció:

«Composició mural, Iglesia de “La Coromina” – Torelló»

seguida de la signatura autògrafa de Darius Vilàs.

Més enllà del seu interès col·leccionista, aquestes fotografies tenen un notable valor documental, ja que permeten conèixer una obra desapareguda i conservar el record d’una intervenció artística que formava part del patrimoni de Torelló.

Aquest llibret, conservat en un excel·lent estat, recull la Novena en honor de la Mare de Déu de Bellmunt, un testimoni de la profunda devoció que durant generacions ha despertat el santuari entre els seus fidels. Més enllà del seu valor religiós, constitueix també un interessant document històric que ens acosta a les pràctiques devocionals de la primera meitat del segle XX.

Pel que fa a la seva datació, el llibret no indica l’any d’edició, tot i que sí hi figura el nom de la impremta: Impremta J. Soler, de Torelló.

Una referència que permet situar-lo cronològicament és la concessió de cent dies d’indulgència atorgada per l’Excm. i Rvdm. Sr. Joan Perelló i Pou, bisbe de Vic, a tots aquells que resessin devotament aquesta novena.

Atès que l’episcopat de Joan Perelló i Pou a la diòcesi de Vic es va estendre entre els anys 1927 i 1955, és dins d’aquest període quan molt probablement cal situar la impressió d’aquest llibret.

Les seves dimensions són de 10,5 cm de llarg per 16 cm d’alt.