Els arbres monumentals constitueixen un dels patrimonis naturals més valuosos del nostre país. Són éssers vius excepcionals que han desafiat el pas del temps i que han estat testimonis silenciosos de la història, dels canvis del paisatge i de la vida de moltes generacions. Cada un d’ells és únic, irrepetible i mereixedor del nostre respecte.

Aquest treball va començar, ara fa uns anys, amb la voluntat de donar a conèixer els arbres monumentals del Bisaura i del Vidranès, uns territoris que conec especialment bé i pels quals sento una gran estima. Amb el temps, però, aquella recerca inicial va anar creixent de manera natural. Cada nova excursió, cada conversa amb la gent del territori i cada arbre descobert em portaven a ampliar els límits del projecte.

Avui aquest recull ja incorpora exemplars monumentals d’altres indrets i comarques de Catalunya. És una obra oberta, que continua creixent a mesura que vaig descobrint nous arbres que, per les seves dimensions, la seva longevitat, les seves formes extraordinàries, la seva història o el paisatge que els envolta, considero que mereixen formar-ne part.

No he volgut elaborar un simple inventari de grans arbres. La meva intenció ha estat documentar-los, fotografiar-los i explicar allò que els fa especials. Alguns impressionen per la monumentalitat del seu tronc; d’altres per una capçada immensa, per unes arrels sorprenents, per una forma insòlita o per la venerable sensació d’antiguitat que transmeten. També n’hi ha que deuen bona part del seu encant a l’entorn on creixen: una antiga masia, una ermita romànica, un prat de muntanya o un racó perdut dins del bosc.

En moltes ocasions arribar fins a aquests arbres no ha estat una tasca fàcil. Alguns són ben visibles des d’una carretera, però molts altres resten amagats en fondalades, boscos espessos o dins de finques particulars. Precisament aquesta recerca és una de les parts més apassionants del projecte, perquè sovint la descoberta d’un arbre acaba convertint-se també en la descoberta d’un paisatge, d’una història o d’unes persones que el coneixen i l’han vist créixer durant tota la seva vida.

Aquest recull també vol preservar la memòria d’alguns arbres que ja han desaparegut. Els arbres monumentals també moren, i conservar-ne fotografies, dades i records és una manera de mantenir viu un patrimoni que, un cop perdut, ja no es podrà recuperar.

Els teixos, un patrimoni singular

Hi ha, però, una espècie que, des del primer moment, ha despertat especialment la meva curiositat: el teix.

És un arbre extraordinari. Present a Europa des de fa milions d’anys, és una de les espècies més longeves del continent i ha estat considerat, des de l’antiguitat, un símbol d’eternitat, renovació i transcendència. Diverses cultures europees el veneraven com un arbre sagrat, capaç de simbolitzar alhora la vida i la mort.

Paradoxalment, és també una de les espècies més tòxiques de la nostra flora. Pràcticament totes les seves parts contenen taxina, una substància molt verinosa. Al mateix temps, però, del teix s’obté el taxol, un dels medicaments més importants utilitzats en el tractament de diversos tipus de càncer.

Durant els anys que he dedicat a recórrer el territori hi ha un fet que m’ha sorprès especialment: la presència repetida de grans teixos davant de nombroses cases de pagès de Santa Maria de Besora, Vidrà i Llaés. Aquesta coincidència es repeteix amb tanta freqüència que difícilment pot considerar-se casual.

He preguntat a moltes persones del territori, he consultat bibliografia i he intentat trobar-ne una explicació documentada, però ningú no m’ha sabut aclarir quin era el motiu de plantar, fa segles, un arbre tan longeu i alhora tan tòxic davant de moltes masies. Potser responia a una tradició avui desapareguda, a un simbolisme protector o a alguna altra raó que encara desconeixem. Sigui com sigui, aquest petit misteri ha fet que els teixos acabessin ocupant un lloc molt especial dins d’aquest recull.

Més enllà dels teixos, tots els arbres que apareixen en aquestes pàgines comparteixen una mateixa característica: són molt més que simples arbres. Formen part de la història del nostre país, del paisatge que hem heretat i de la memòria col·lectiva de les persones que hi han viscut.

Confiaria que aquest treball contribueixi, encara que sigui modestament, a donar-los a conèixer i, sobretot, a despertar en el lector el desig d’anar-los a descobrir, contemplar-los i valorar-los. Perquè només allò que coneixem i estimem és allò que realment acabem protegint.

Com a curiositat sobre els teixos, val la pena llegir un article publicat al diari La Vanguardia l’1 de desembre de 2014.

SANT PERE DE TORELLÓ:

• L’ALZINA GROSSA DE BELLMUNT
• EL ROURE VELL DE LA FONT SANTA
• EL ROURE VELL FORADAT DE SANT NAZARI
• EL ROURE DE DEGOLLATS
• EL ROURE GROS DE SANT NAZARI
• EL BOIX DE SANT NAZARI

SANTA MARIA DE BESORA:

• LA PERERA GRAN DEL TRULL

TORELLÓ:

• EL TELL DE CAN BASSES
• EL BOIX GRÈVOL DE CAN BASSES
• EL ROURE D’ESPADAMALA
• EL LLEDONER D’ESPADAMALA
• L’ALZINA GROSSA DE CALVERONS

VIDRÀ:

• ELS BOIXOS DE LA VILA DE BOSCARONS
• EL ROURE DE LA CREU DE L’ARÇ
• EL FAIG DEL COLL DE SANT BARTOMEU
• EL FAIG DEL COLL DE CRISTÒFOL
• EL FREIXE DE CAN PUBILL
• EL FAIG DE LA FONT DE L’OBI
• ELS DOS FAIGS DEL PLA PETIT DE FONTCUBERTA
• EL TELL DE CAN MIC
• EL FAIG DEL CLOT DE LES FONTS
• EL FAIG DE LA FEIXA VERDA (també FAIG DE CAN FONT)
• EL CIRERER CORVAT DE PALOU XIC
• EL TELL DE CORRUBÍ
• EL FAIG PERDONAT DEL PUIG DE MIRALLES
• EL XIPRER DEL BARTROLÍ
• EL FAIG DEL COLLET DEL FREIXE DE LA CANAL

• EL TEIX DE CAN QUEL
• EL TEIX DEL MIR
• EL TEIX DEL XICOI
• EL TEIX DE LES LLOSES
• EL TEIX DE LA VILA DE BOSCARONS
• EL TEIX DE LA CANAL
• EL TEIX DE FONTCUBERTA
• EL TEIX DE LA CASA XICA DEL TEIXIDOR
• EL TEIX DE BURBAU

LLAÉS (veïnat de Ripoll):

• L’ALZINA BESSONA DEL PRAT DE DALT
• L’ALZINA GROSSA DEL PRAT DE DALT
• EL ROURE GRAN DEL PRAT DE DALT
• L’ALZINA DEL CAPELLÓ
• L’ALZINA RODONA DE LA VILA
• EL ROURE VELL DE MASATS
• EL ROURE GRAN DE SANT VICENÇ DE PUIGMAL

CREIXENTURRI (Veïnat de Camprodon):

• L’AURÓ DEL REMEI

CRUÏLLES, MONELLS I SANT SADURNÍ DE L’HEURA:

• L’ARBOÇ DE CAN GENOER

TORRENT:

• EL LLENTISCLE DE TORRENT

LA VALL D’EN BAS (SANT PRIVAT D’EN BAS):

• EL FAIG VELL DE PLATRAVER
• EL FAIG JOVE DE PLATRAVER
• EL FREIXE DE FREIXENEDA
• EL FAIG BANYUT DEL SALT DE SALLENT, PEL CAMÍ DE LES ESCALES

LES PLANES D’HOSTOLES

• L’AULINA DE LA SERRA
• EL ROURE DE LA XURIGUERA

MONTAGUT I OIX:

• ELS ROURES D’HORTMOIER

SANT BOI DE LLUÇANÈS:

• EL ROURE DE LA SENYORA

FONTCOBERTA:

• AULINA RECLAMADORA DE L’OMEDA
• AULINA RECLAMADORA DE PUISAGUÀRDIA

SANT MIQUEL DE CAMPMAJOR:

• CASTANYER DEL PLA DE SANT NICOLAU

AMER:

• ALZINA DE LES FAMADES

Nom comú:

Arboç

Nom científic:

Arbutus Uneo

Característiques tècniques:

enllaç a Viquipèdia

Perímetre tronc a una alçada aprox. d’1 metre:

2 metres i 70 centímetres

Amagat al cor del massís de les Gavarres, al costat d’una pista forestal envoltada pel bosc mediterrani, l’Arboç de Can Genoer és un dels arbres més sorprenents de Catalunya. Declarat Arbre Monumental l’any 2000, constitueix un exemplar excepcional d’una espècie que habitualment no arriba a assolir aquestes dimensions ni aquesta longevitat.

L’arboç (Arbutus unedo) és un arbre molt comú als boscos mediterranis, però aquest exemplar escapa de qualsevol normalitat. El seu tronc, extraordinàriament gruixut i profundament modelat pel pas dels segles, presenta una gran cavitat interior que immediatament crida l’atenció del visitant. Lluny de transmetre fragilitat, aquest buit accentua la sensació d’estar davant d’un arbre antic, que ha sabut sobreviure al temps i continuar viu malgrat les ferides que la natura li ha anat deixant.

La mateixa fitxa oficial dels Arbres Monumentals recull una antiga tradició oral segons la qual, a finals del segle XIX, els habitants de Can Genoer ja afirmaven que l’arboç «sempre havia estat gros». Aquesta memòria popular fa pensar que podria tenir una edat molt superior als dos-cents anys, una longevitat extraordinària per a aquesta espècie.

L’entorn contribueix decisivament a la seva màgia. El bosc de les Gavarres l’envolta completament i el silenci només és interromput pels sons de la natura. Tot i trobar-se molt a prop de la pista forestal, l’arbre conserva una atmosfera de calma que convida a aturar-se i contemplar-lo sense presses.

Terme municipal:

Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, comarca del Baix Empordà

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 499094

Y: 4638453

Altitud:

295 metres

Nom comú:

Llentiscle

Nom científic:

Pistacia lentiscus

Característiques tècniques:

enllaç a Viquipèdia

Perímetre tronc a una alçada aprox. d’1 metre:

1 metres i 95 centímetres

Als afores de Torrent, al Baix Empordà, dins l’Espai d’Interès Natural de les Gavarres, es conserva un dels llentiscles més extraordinaris de Catalunya. Declarat Arbre Monumental l’any 1991, és un exemplar excepcional d’una espècie que habitualment adopta forma arbustiva i que molt rarament arriba a adquirir l’aspecte d’un autèntic arbre.

El seu tronc, profundament recargolat i modelat pel pas dels anys, és el principal protagonista. Les grans branques s’estenen gairebé horitzontalment abans d’enlairar-se i sostenir una capçada que, tot i haver entrat en un procés natural de senescència, continua mantenint bona part de la seva bellesa. Des de fa anys l’exemplar ha estat objecte de diverses actuacions de conservació, amb podes i la instal·lació de suports per evitar el trencament de les branques principals, fet que ha contribuït a prolongar-ne la vida.

L’indret on creix és una part inseparable del seu encant. Situat entre el bosc mediterrani i els camps de conreu de l’entorn de Torrent, el llentiscle gaudeix d’un paisatge tranquil i harmoniós que convida a passejar-hi sense presses.

Tot i que avui l’arbre mostra els efectes inevitables del pas del temps, continua transmetent una gran força. La Generalitat el descriu com un exemplar molt vell, que revifa especialment després dels anys de bona pluja, un testimoni més de la seva extraordinària capacitat de resistència

Terme municipal:

Torrent, comarca del Baix Empordà

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 510229

Y: 4643726

Altitud:

73 metres

Nom comú:

Castanyer

Nom científic:

Castanea sativa

Característiques tècniques:

enllaç a Viquipèdia

Perímetre tronc a una alçada aprox. d’1 metre:

9 metres i 85 centímetres

Al Pla de Sant Nicolau, dins el terme de Sant Miquel de Campmajor i en ple entorn de les Muntanyes de Rocacorba, s’alça l’emblemàtic Castanyer del Pla de Sant Nicolau. Situat a prop de l’antiga església romànica de Sant Nicolau i de la font del mateix nom, aquest venerable exemplar de castanyer (Castanea sativa) ha estat declarat Arbre Monumental de Catalunya des de l’any 1991.

El que més sorprèn d’aquest arbre és la monumentalitat del seu tronc. Amb una circumferència que s’acosta als deu metres, destaca especialment per la seva gran amplada més que no pas per l’alçada. El pas dels segles ha buidat completament l’interior del tronc, un fenomen habitual en els exemplars més vells d’aquesta espècie, però que en aquest cas accentua encara més la seva singularitat. Malgrat aquesta cavitat interior, l’arbre continua viu i manté una estructura vigorosa, formada per quatre grans branques principals que sorgeixen de la soca.

També resulten espectaculars les seves arrels, que s’estenen sobre una gran roca i emergeixen a la superfície formant un entramat de formes capricioses que contribueixen a la seva imatge majestuosa. La combinació de les dimensions del tronc, les arrels visibles i l’interior buit confereix a l’arbre una aparença gairebé llegendària.

El castanyer forma part d’una petita castanyeda, però sobresurt clarament per les seves dimensions excepcionals. Al llarg dels anys ha estat objecte de diverses actuacions de conservació destinades a garantir-ne la supervivència.

Terme municipal:

Sant Miquel de Campmajor, a la comarca del Pla de l’Estany

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 473951

Y: 4659463

Altitud:

729 metres

Nom comú:

Alzina

Nom científic:

Quercus Ilex

Característiques tècniques:

enllaç a Viquipèdia

Perímetre tronc a una alçada aprox. d’1 metre:

3 metres i 90 centímetres

L’Alzina de les Famades és un dels arbres monumentals més emblemàtics del municipi d’Amer i de tota la comarca de la Selva. Es tracta d’una magnífica alzina (Quercus ilex) de grans dimensions, declarada Arbre Monumental de Catalunya l’any 1990, que destaca tant per la seva bellesa com per la seva longevitat. Alguns estudis li atribueixen una edat d’entre 400 i 500 anys.

L’arbre es troba a prop de les ruïnes de l’antic mas de les Famades, en un indret tranquil envoltat de boscos i camps. Per arribar-hi des d’Amer cal seguir la carretera que puja cap a Sant Martí Sacalm. Al quilòmetre 2,2 es troba un trencant a mà dreta senyalitzat cap a les Famades. Des d’allà, un curt passeig d’uns noranta metres porta fins a l’alzina.

L’Alzina de les Famades presenta una alçada d’uns 18,5 metres, una capçada ampla de més de 20 metres de diàmetre i un perímetre de tronc de 3,90 metres.

La seva curiositat més coneguda és la gran quantitat d’aglans que produeix. La tradició local explica que en un any especialment favorable va arribar a donar més de 660 quilograms d’aglans, una xifra extraordinària que l’ha fet famosa arreu de la comarca.

Malgrat la importància patrimonial i natural de l’Alzina de les Famades, el visitant pot tenir la sensació que l’entorn immediat de l’arbre mereixeria una major atenció i manteniment. Una actuació senzilla de neteja, senyalització i adequació de l’espai contribuiria a posar encara més en valor aquest exemplar excepcional.

Terme municipal:

Amer, a la comarca de la Selva

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 465348

Y: 4652040

Altitud:

370 metres

Els Roures del Rei d’Hortmoier amaguen una història sorprenent. Fa més de 500 anys que arrelen a la vall d’Hortmoier, però durant un temps, van estar destinats a convertir-se en vaixells de guerra.

Al segle XVIII, la fusta era un recurs essencial. El creixement de la població i l’ocupació cada vegada més intensa de les zones de muntanya van fer augmentar enormement el consum de fusta en tots els àmbits: domèstic, artesanal, industrial i també naval. Amb ella es construïen cases, carros, fargues i sobretot els grans vaixells de guerra de l’època. Entre totes les espècies, els roures eren especialment valorats per la duresa i la resistència de la seva fusta, fins al punt de convertir-se en un recurs estratègic de primer ordre.

Davant aquesta pressió sobre els boscos, el rei Ferran VI d’Espanya va promulgar el 31 de gener de 1748 una reial ordre coneguda com les Reales Ordenanzas de la Armada Naval. Aquella normativa regulava per primera vegada l’explotació, la conservació i la repoblació forestal. Els intendents de Marina van passar a controlar els boscos situats fins a uns 138 quilòmetres de la costa i dels rius navegables.

Si la Marina marcava un arbre perquè el considerava adequat per a la construcció naval, el propietari no el podia tallar. I fins i tot per tallar qualsevol altre arbre calia demanar autorització. Entre 1748 i 1751, els grans roures d’Hortmoier van ser seleccionats i marcats per la Marina. D’aquí prové el nom de Roures del Rei.

Aquells arbres havien quedat reservats per convertir-se, probablement, en part d’algun gran vaixell de guerra. Però això no va arribar a passar mai. Tot fa pensar que la dificultat de transportar uns troncs tan enormes des d’una vall tan abrupta i remota com Hortmoier va impedir aprofitar-los.

Així, els roures van quedar en una mena de terra de ningú: reservats per al rei, però oblidats per tothom. I precisament aquest oblit és el que probablement els va salvar.

És molt possible que aquella ordre de 1748 acabés preservant aquests arbres monumentals. Més endavant, les lleis de protecció dels arbres singulars i monumentals en van garantir definitivament la conservació.

Avui, els Roures del Rei continuen impressionant a tothom qui arriba fins a la vall d’Hortmoier. Tot i que el seu actual estat de conservació s’ha deteriorat d’una manera molt important. El catalogat com a núm. I està pràcticament mort, i el núm. II -amb la seva volta de canó considerada com de les més grans de Catalunya- va pel mateix camí. Una gran pena.

Ben a prop hi podem trobar l’ermita de Sant Miquel d’Hortmoier.

Nom comú:

Roure pènol

Nom científic:

Quercus Robur

Característiques tècniques:

enllaç a Viquipèdia

Volta de canó a una alçada aprox. d’1 metre:

4 metres i 70 centímetres

Terme Municipal:

Oix, entitat de població de Montagut i Oix

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 461740

Y: 4682882

Altitud: 

390 metres

Nom comú:

Roure pènol

Nom científic:

Quercus Robur

Característiques tècniques:

enllaç a Viquipèdia

Volta de canó a una alçada aprox. d’1 metre:

5 metres i 90 centímetres

Terme Municipal:

Oix, entitat de població de Montagut i Oix

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 461769

Y: 4682896

Altitud: 

389 metres

Nom comú:

Auró campestre

Nom científic:

Acer campestre

Característiques tècniques:

enllaç a Viquipèdia

Perímetre tronc a una alçada aprox. d’1 metre:

4 metres i 35 centímetres

L’auró del Remei es troba al veïnat de Creixenturri, al municipi de Camprodon, presidint l’esplanada situada al costat del santuari de la Mare de Déu del Remei.

Declarat Arbre Monumental de Catalunya, és un magnífic exemplar d’auró campestre (Acer campestre), una espècie que rarament arriba a assolir dimensions tan considerables. Precisament aquest fet és el que el converteix en un arbre excepcional.

Amb prop de 18 metres d’alçada i un perímetre de tronc de 4,35 metres, presenta una base ampla, irregular i molt vigorosa, fruit dels molts anys de creixement. La seva gran capçada s’estén generosament sobre l’esplanada i ofereix una ombra magnífica, convertint-lo en el principal protagonista de l’entorn del santuari.

La seva situació contribueix encara més al seu encant. Mentre molts arbres monumentals resten amagats dins del bosc, aquest auró creix en un espai obert, on es pot contemplar amb tota la seva amplitud i apreciar l’harmonia de la seva capçada.

Terme Municipal:

Creixenturri, entitat de població de Camprodon, comarca del Ripollès

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 448502

Y: 4682238

Altitud: 

945 metres

Nom comú:

Roure

Nom científic:

Quercus pubescens

Característiques tècniques:

enllaç a Viquipèdia

Perímetre tronc a una alçada aprox. d’1 metre:

4 metres i 90 centímetres

El roure de la Xuriguera és un dels arbres més emblemàtics de la comarca de la Garrotxa i es troba al municipi de les Planes d’Hostoles. Aquest arbre destaca no només per les seves dimensions impressionants, sinó també per la seva història i el seu valor dins del patrimoni natural de Catalunya.

Es tracta d’un roure martinenc (Quercus pubescens). El que el fa especialment singular és la seva grandària: arriba a fer aproximadament 35 metres d’alçada, amb un tronc que li falta poc per arribar a els 5 metres de perímetre i una capçada ampla que pot arribar als 15 metres de diàmetre. De fet, està considerat el roure martinenc més alt de Catalunya, cosa que el converteix en un exemplar excepcional.

Però més enllà de les seves característiques físiques, el roure de la Xuriguera té una història molt interessant. A principis del segle XX, concretament l’any 1908, a la finca on es troba hi havia una extensa roureda. En aquell moment es va decidir talar-la, però el propietari va voler preservar alguns arbres i va pagar per salvar-ne dotze. El roure de la Xuriguera és un d’aquests supervivents, fet que li dona un valor simbòlic com a testimoni d’un paisatge desaparegut.

L’any 1995 la Generalitat de Catalunya el va declarar arbre monumental.

S’hi pot arribar des de la pista que surt a prop del camp de futbol de Les Planes d’Hostoles i que s’enfila cap a la cinglera del Far. Tanmateix, a causa de la seva ubicació enmig del bosc i de la varietat de camins i corriols que s’hi entrecreuen, és aconsellable seguir un itinerari degudament marcat amb GPS.

Terme Municipal:

les Planes d’Hostoles, comarca de la Garrotxa

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 461481

Y: 4654166

Altitud: 

619 metres

Nom comú:

Alzina

Nom científic:

Quercus ilex

Característiques tècniques:

enllaç a Viquipèdia

Perímetre tronc a una alçada aprox. d’1 metre:

3 metres i 60 centímetres

L’Aulina de la Serra és un arbre monumental situat a la falda de la cinglera del Far, prop de les ruïnes de la masia de la Serra, al terme de les Planes d’Hostoles.

Per arribar-hi es pot seguir l’itinerari que, des del poble, puja cap a Sant Martí Sacalm passant per la Costa. També és possible acostar-s’hi des de la pista que surt prop del camp de futbol de les Planes d’Hostoles. Com que la zona és plena de pistes i corriols, és recomanable seguir un itinerari amb GPS.

El que més sorprèn d’aquesta aulina és la seva elegància. A diferència de moltes altres alzines centenàries, de tronc curt i molt obert, aquesta presenta un tronc alt, recte i poderós, que s’enfila diversos metres abans d’obrir-se en una gran capçada. Aquesta silueta esvelta li confereix una personalitat ben singular.

També criden l’atenció les seves arrels, que s’adapten a les grans roques sobre les quals ha crescut i semblen abraçar-les per mantenir ferm l’arbre al vessant de la muntanya.

Envoltada pel bosc i protegida per la cinglera del Far, l’Aulina de la Serra transmet una agradable sensació de força i serenor. És un d’aquells arbres que no impressionen només per les seves dimensions, sinó perquè semblen formar part del paisatge des de sempre.

Terme Municipal:

les Planes d’Hostoles, comarca de la Garrotxa

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 461813

Y: 4654769

Altitud: 

519 metres

Nom comú:

Alzina

Nom científic:

Quercus ilex

Característiques tècniques:

enllaç a Viquipèdia

Perímetre tronc a una alçada aprox. d’1 metre:

4 metres i 20 centímetres

Al sector de Puigsaguàrdia, dins el terme de Fontcoberta, s’alça una altra de les grans joies del patrimoni arbori català: l’Aulina reclamadora de Puigsaguàrdia, coneguda també com l’Aulina de la Rajoleria o dels Costers.

Com la seva veïna de l’Olmeda, aquesta alzina va ser modelada durant prop de dos segles per convertir-la en un arbre reclamador destinat a la caça tradicional dels tords. Les seves branques van ser conduïdes pacientment mitjançant podes periòdiques fins a formar una gran capçada baixa, amb un ampli espai interior on el caçador podia amagar-se mentre esperava l’arribada dels ocells.

L’exemplar impressiona per la robustesa del seu tronc i per l’extraordinària arquitectura de les seves branques. Aquestes s’estenen gairebé horitzontalment abans de tornar-se a enlairar, creant una gran volta vegetal que constitueix l’essència mateixa d’una aulina reclamadora. Tot l’arbre és el resultat d’una llarga intervenció humana, però sense perdre mai la força i l’aspecte propi d’una gran alzina.

La seva situació, envoltada de camps de conreu i a poca distància del bosc, no és casual. Aquest emplaçament responia a les necessitats de la caça tradicional, aprofitant el pas dels tords entre les zones forestals i els espais oberts. Vista des de la distància, l’aulina destaca com una autèntica illa verda enmig del mosaic agrícola del Pla de l’Estany.

Aquestes aulines reclamadores constituïen una tècnica de caça molt arrelada al territori. Els ocells eren atrets mitjançant reclams i quedaven atrapats en petites varetes impregnades de vesc col·locades a les obertures de la capçada. Per conservar aquesta estructura calia podar l’arbre regularment, una feina que es repetia durant tota la seva vida.

L’any 1991, la Generalitat de Catalunya va declarar l’Aulina reclamadora de Puigsaguàrdia Arbre Monumental, reconeixent-ne no només la singularitat botànica sinó, sobretot, el seu extraordinari valor etnològic. Avui, juntament amb l’Aulina de l’Olmeda, constitueix un dels darrers testimonis d’una pràctica tradicional desapareguda.

Terme Municipal:

Fontcoberta, comarca del Pla de l’Estany

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 483173

Y: 4665191

Altitud: 

188 metres