Amagada entre les ruïnes de l’antic mas de Can Massagó, al veïnat de Constantins, hi ha la petita capella de la Mare de Déu de la Pietat que el temps sembla haver anat esborrant a poc a poc. Construïda l’any 1412, avui només en queda un edifici malmès, envoltat de vegetació i amb la teulada ja pràcticament desapareguda.

Però quan s’entra al seu interior, la història canvia.

Enmig de la runa apareixen, encara sorprenentment vius, els colors que durant segles van vestir les seves parets. Blaus, verds, ocres, vermells i daurats s’escampen per la volta i pels arcs, mig amagats sota capes de pintura, humitat i guix que es van desprenent. La llum que entra per les petites obertures fa ressaltar encara més aquestes restes, creant un interior d’una bellesa inesperada.

Al fons, l’antic retaule de la Mare de Déu de la Pietat, molt deteriorat, conserva encara les seves formes i alguns vestigis de policromia. Les dates 1663 i 1879, que encara es poden llegir al seu coronament, recorden les diferents etapes que va viure la capella.

I és aquesta barreja de ruïna, silenci i color la que fa especial aquest lloc. Les parets s’esquerden, la pintura cau i la vegetació va recuperant l’espai, però, paradoxalment, és ara, en aquest estat d’abandonament, quan la capella ofereix una de les seves visions més sorprenents.

Una capella gairebé perduda on, sota la pols i les esquerdes, encara resisteixen els colors d’un passat que es nega a desaparèixer.

Terme Municipal:

Constantins, entitat de població de Sant Gregori, comarca del Gironès

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 475287

Y: 4648341

Altitud:

167 metres

Sobre la coberta de la Seu de Manresa hi havia un petit comunidor, un element avui desaparegut però que encara podem reconèixer amb força claredat en diverses fotografies antigues.

Era una construcció aèria i molt senzilla, aixecada directament sobre la teulada del temple, damunt la clau de volta del presbiteri. Les fotografies permeten apreciar amb força detall la seva estructura: una petita construcció oberta, aixecada directament sobre la coberta de la Seu i sostinguda per diversos puntals verticals, probablement sis o set, que formen el suport de la coberta. Sobre aquests elements descansa una estructura de fusta, amb bigues, travessers i cabirons, rematada amb una coberta de teula. Els espais oberts entre els puntals permetien al sacerdot situar-s’hi i dominar visualment l’entorn durant les cerimònies de comunir.

Les fotografies aèries de Josep Gaspar i Serra, realitzades l’agost de 1926, són especialment valuoses perquè permeten veure el comunidor des de dalt i entendre millor la seva relació amb l’edifici. En elles es distingeix clarament la petita construcció sobre la coberta, i permet situar-la dins el conjunt monumental de la Seu i comprovar-ne la posició respecte del presbiteri i del campanar.

Es tracta, per tant, d’un comunidor molt poc habitual dins la tipologia catalana: no era una torre independent ni un porxo exempt, sinó una petita estructura construïda directament damunt la coberta d’una gran església. Aquesta singular ubicació és precisament el que fa especialment interessant el cas de Manresa.

Les fonts recents han relacionat la seva desaparició amb les obres de consolidació de la Seu de 1922, considerant-lo un pes innecessari sobre la coberta. Tanmateix, les fotografies de Gaspar demostren que encara existia el 1926, de manera que aquesta data no pot ser la de l’enderroc. Per ara, cal situar la seva desaparició després de 1926.

Terme Municipi:

Manresa, comarca del Bages

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 402477

Y: 4619584

Altitud: 

192 metres

A tocar de l’església de Sant Martí de Capsec, a la Vall de Bianya, es conserva un interessant comunidor exempt, de planta rectangular i teulada a dues aigües, integrat en el conjunt parroquial. La seva construcció se situa entre els segles XVI i XVIII, dins el període en què aquest tipus d’edificacions es van estendre pel territori.

És una construcció senzilla, feta amb pedra del país, amb tres dels seus costats oberts i sostinguda per pilars de pedra. La coberta, amb estructura de fusta, protegeix l’espai des d’on antigament es feien les pregàries i els rituals per conjurar les tempestes i protegir els camps.

Cap al 1980, el comunidor fou objecte d’una reforma que va permetre recuperar la seva configuració oberta, eliminant els murs laterals que havien anat tancant-lo.

Actualment, però, l’espai ha perdut part de la seva perspectiva original en haver estat incorporat al cementiri i haver-s’hi encabit diversos nínxols. Malgrat aquesta transformació, la construcció conserva encara amb claredat la seva estructura i permet reconèixer perfectament la funció per a la qual fou concebuda. De fet, la documentació patrimonial de la Generalitat el continua identificant específicament com a «Comunidor de l’església de Sant Martí de Capsec»

Terme Municipi:

Capsec, entitat de població de la Vall de Bianya, comarca de la Garrotxa

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 456404

Y: 4675785

Altitud: 

446 metres

Sobre la coberta de l’església romànica de Sant Andreu de Socarrats s’aixeca aquesta singular torre comunidor, que conserva encara les campanes. L’estructura actual és fruit de la transformació de l’antic campanar d’espadanya, i en una de les seves pedres hi ha gravada la data de 1688.

La part superior, molt oberta i aporxada, està formada per una complicada combinació de pilars, murs i obertures a diferents nivells, amb una coberta de teula. És aquesta configuració oberta, elevada sobre la teulada i amb domini visual de l’entorn, la que ha fet que sigui identificada com a comunidor.

Tanmateix, no hi ha documentació coneguda que permeti assegurar que la reforma de 1688 es fes expressament per a aquesta funció. El fet que la torre continuï conservant les campanes i les bigues transversals per suportar-ne de més pesants fa pensar que va mantenir també la seva funció de campanar.

Per tant, més que un comunidor afegit al campanar, ens trobem davant d’un campanar transformat en torre comunidor, una solució arquitectònica que també trobem en altres esglésies de la Garrotxa.

Terme Municipi:

Sant Andreu de Socarrats, entitat de població de la Vall de Bianya, comarca de la Garrotxa

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 456634

Y: 4672981

Altitud: 

380 metres

Sobre la coberta de l’església de Sant Llorenç s’aixeca aquest comunidor de torre del segle XVII, una construcció de planta quadrada, amb quatre grans obertures i coberta piramidal de teula àrab. La seva posició elevada permetia dominar visualment el terme en direcció als quatre punts cardinals.

La construcció és senzilla però ben proporcionada, amb murs de pedra i carreus ben escairats a les cantonades. Les quatre obertures, àmplies i protegides sota la teulada, donen a la torre un aspecte molt característic i permetien al sacerdot situar-se davant del paisatge mentre feia les pregàries per conjurar les tempestes i protegir els camps.

El comunidor s’integra en un conjunt parroquial d’origen romànic, construït entre els anys 1040 i 1070, que ha anat transformant-se i ampliant-se al llarg dels segles. Entre aquestes modificacions hi ha diverses dependències afegides posteriorment, com la sagristia del segle XVII.

Terme Municipal: 

Maçanet de la Selva, comarca de la Selva

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 477580

Y: 4625128

Altitud: 

101 metres

Al costat de l’església de Sant Cebrià de Fogars de la Selva es conserva aquest singular comunidor exempt, datat entre els segles XVI i XVII i actualment protegit com a BCIL. És una construcció de planta quadrada, oberta als quatre vents, amb quatre pilars de pedra i una coberta piramidal de teula àrab.

La seva estructura interior resulta especialment interessant. La coberta conserva un embigat de fusta disposat radialment, amb les rajoles i les llates que formen el sostre tradicional. L’accés actual es fa pujant cinc esglaons, conseqüència de l’elevació del nivell del terreny respecte de l’antic paviment. A l’interior hi ha pedrissos d’obra per seure i el terra està actualment pavimentat amb rajoles ceràmiques.

Una consueta de 1731 permet conèixer perfectament la importància que havia tingut aquest petit espai. Entre la festa de la Santa Creu de maig i el 14 de setembre, el rector hi arribava en processó amb la Veracreu, mentre es cantaven les lletanies. Un cop al comunidor, es cantava un dels quatre evangelis i el rector es girava successivament cap als quatre punts cardinals per beneir el terme.

L’edifici ha experimentat algunes transformacions al llarg del temps. Les fotografies antigues, mostren que el nivell del terra era força més baix i que existia una segona entrada per la part inferior, avui desapareguda. L’elevació del paviment explica l’accés actual mitjançant els esglaons.

Malgrat aquests canvis, el comunidor conserva molt bé la seva estructura i la seva aparença tradicional. Malauradament, les nombroses pintades que avui cobreixen pilars, murs i bancs són una lamentable mostra de vandalisme que desmereix un conjunt patrimonial tan singular.

Terme Municipal: 

Fogars de la Selva, comarca de la Selva

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 473376

Y: 4620862

Altitud: 

47 metres

TÍTOL:

GOIGS DE LA MARE DE DÉU DE NÚRIA, VENERADA AL SEU SANTUARI DE NÚRIA I PATRONA DEL BISBAT D’URGELL DES DE 1956

ADVOCACIÓ:

Mare de Déu de Núria

PARRÒQUIA / CAPELLA:

santuari de la Mare de Déu de Núria, a Queralbs

AUTOR LLETRA:

no consta

AUTOR MÚSICA:

no consta

AUTOR DIBUIXOS: 

no consta

IMPREMTA:

Castellargraf, S.L. – Puig de la Creu, 3 – 08211 Castellar del Vallès

EDITOR:

Amics dels Goigs – carrer Comte Borrell, 307, 2n – 08029 Barcelona

ANY:

2007

OBSERVACIONS:

Goigs editats en commemoració de la Cloenda de l’Any Jubilar otorgat pel papa Benet XVI. Amb retall d’història

MIDES:

32,5 x 24 centímetres

L’estendard de l’Orfeó Cirvianum de Torelló és una senyera encarregada per la secció coral de l’Esbart Nacionalista de Torelló i dissenyada per Josep Maria Pericas l’any 1916. És una peça rectangular, d’orientació vertical, concebuda per representar l’entitat en actes públics.

Està teixida amb seda i cotó i incorpora aplicacions de vellut, setí i fil d’or, materials que permeten a Pericas desenvolupar una composició ornamental especialment rica. L’anvers està presidit, a la part superior, per la inscripció «Orfeó Cirvianum», emmarcada per sanefes decoratives, i incorpora també l’escut de Torelló. La composició combina els elements heràldics amb una ornamentació vegetal de formes sinuoses, molt característica del llenguatge decoratiu de l’arquitecte.

Al revers, sobre un fons groc, Pericas hi situa una fulla de palmera, símbol del martiri de sant Feliu, patró de Torelló, acompanyada de la inscripció «Sant Feliu de Torelló» i l’any 1916. El conjunt es completa amb el suport de bronze, també especialment treballat, que incorpora quatre cors i una creu.

La peça fou realitzada al taller de la Casa Sala de Barcelona.

L’estrena de l’estendard es va fer per la Festa Major de 1916, a Rocaprevera, en un acte en què també es va beneir la peça i es va estrenar l’Himne a la Senyera, amb música de Ramon Reig i Parés i lletra de Jeroni Vilar i Cabanes. La partitura manuscrita de l’himne, datada el juliol de 1916, es conserva a la Biblioteca de Catalunya.

Actualment es conserva en bon estat i forma part dels fons de l’Associació d’Estudis Torellonencs, a Torelló.

Al carrer de Capsavila, 7 de Torelló es conserva un dels petits però interessants treballs de Josep Maria Pericas relacionats amb la família Vergés. Es tracta dels dos rètols ceràmics que flanquegen l’entrada de la Farmàcia Vergés i dels ferros ornamentals de la porta que dona accés a l’habitatge. L’actuació se situa l’any 1924.

Els dos plafons, de ceràmica amb marc verd i fons clar, anuncien els dos preparats que havien fet coneguda la farmàcia: l’Emulsió Vergés, de 1906, i el Cafeïnol Vergés, de 1916. Les lletres, de formes originals i acolorides en verd i daurat, donen als rètols un caràcter publicitari molt poc convencional. La ceràmica va ser realitzada a La Gabarra de la Bisbal d’Empordà.

Els productes anunciats formen part de la història de la pròpia farmàcia. Francesc Xavier Vergés i Codinachs va desenvolupar l’Emulsió Vergés, un reconstituent elaborat a base d’oli de fetge de bacallà, bàlsam de Tolú i lactofosfat de calci, que va tenir una àmplia difusió com a preparat contra la tuberculosi, l’anèmia i el raquitisme. El 1916 va comercialitzar el Cafeïnol Vergés, un preparat antineuràlgic que també va assolir una notable popularitat.

La intervenció es completa amb els ferros de la porta de l’habitatge, de formes corbes i ornamentals, que encara es conserven. També hi havia dos petits fanals que complementaven la façana, avui desapareguts.

L’actuació s’entén també per la relació personal entre Pericas i Francesc Xavier Vergés, farmacèutic, home de cultura i amic de l’arquitecte. Vergés, que va morir el 1927, va mantenir una estreta relació amb Pericas i amb altres intel·lectuals i artistes del seu temps.

Any actuació:

1924

Terme Municipal:

Torelló, comarca d’Osona

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 439096

Y: 4655226

altitud: 512 metres

La Creu de la Santa Missió de Vallirana, situada al camí del cementiri, és un dels quatre exemplars coneguts d’un mateix model dissenyat per Josep Maria Pericas i reproduït per Butsems i Cia., de Barcelona. Els altres tres es troben a Sant Pere de Ribes, Sant Adrià de Besòs i Ullastrell.

La creu està formada per un fust cilíndric, un capitell de secció cònica decorat amb motius vegetals i una creu grega estriada, envoltada per un anell ornamental. El conjunt manté el llenguatge noucentista de Pericas i presenta la mateixa composició que els altres tres exemplars. La documentació patrimonial també en descriu el fust i la creu com a elements de granit.

A Vallirana, però, hi ha una particularitat que no s’ha trobat documentada en les fonts consultades: el capitell troncocònic està col·locat en sentit invers respecte dels altres tres exemplars del mateix model. La peça conserva la mateixa decoració, però ha estat muntada a l’inrevés. És un detall que només es fa evident en comparar directament les quatre creus.

La data que porta gravada el mateix fust, 1945, permet situar-ne la instal·lació en aquell any. La creu fou beneïda el 7 d’octubre de 1945, amb motiu de la Santa Missió de Vallirana. Aquesta data contradiu la datació de 1956 que encara figura en la fitxa de Patrimoni Cultural.

El model forma part d’un sistema de difusió dels dissenys religiosos de Pericas a través de Butsems i Cia., que permetia fabricar i distribuir aquestes peces. El mateix model va acabar assumint funcions diferents segons el lloc: creu de terme a Ullastrell i Sant Adrià de Besòs, i creu de la Santa Missió a Sant Pere de Ribes i Vallirana.

La creu de Vallirana té, així, un doble interès: és un nou exemplar d’un model de Pericas comercialitzat a través de Butsems i Cia., que coneixem en quatre localitzacions, i, alhora, conserva una particularitat pròpia —el capitell invertit— que la diferencia dels altres tres exemplars.

Any actuació:

1945

Terme Municipal:

Vallirana, comarca del Baix Llobregat

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 410776

Y: 4581610

altitud: 219 metres