La resclosa del Forat Micó constitueix una excepció dins aquest recull. A diferència de la resta de rescloses dels rius Ter i Ges, no va ser construïda per donar servei a un molí, una fàbrica tèxtil o una central hidroelèctrica, sinó exclusivament per captar aigua destinada al consum humà. Encara avui continua complint aquesta mateixa funció, abasteixent una part important de la ciutat de Vic.

Situada en un dels indrets més feréstecs i espectaculars del curs del riu Ges, deriva una part del cabal cap a la conducció que, aprofitant el desnivell natural del terreny, porta l’aigua per gravetat fins a l’Estació de Tractament d’Aigua Potable (ETAP) de Miralter, on és potabilitzada abans d’incorporar-se a la xarxa d’abastament de Vic.

La necessitat de portar aigua del Ges a Vic no era nova. Ja l’any 1932 s’havia redactat un primer projecte que va generar una forta oposició als municipis de la Vall del Ges, preocupats per la possible disminució del cabal del riu. La Guerra Civil i els difícils anys de la postguerra en van ajornar l’execució fins que, el 14 de setembre de 1948, l’Estat va concedir oficialment a l’Ajuntament de Vic l’aprofitament de les aigües del Ges, tot garantint alhora els drets i les necessitats dels municipis de Sant Pere de Torelló, Sant Vicenç de Torelló i Torelló.

Des d’aleshores, aquesta infraestructura continua desenvolupant la mateixa funció per a la qual fou concebuda: captar l’aigua del Ges per garantir l’abastament d’aigua potable a la ciutat de Vic.

Una curiositat

L’any 1949, coincidint amb l’inici de les obres de captació de les aigües del Ges, el bisbe de Vic, Joan Perelló, es va desplaçar fins al Forat Micó per beneir-les. Aquell dia plovia intensament i, muntat en una mula i protegit només amb una manta, va quedar sorprès per les cinc vegades que toca travessar el riu Ges per arribar al lloc on s’havia d’aixecar la resclosa. Una escena ben il·lustrativa de les dificultats d’accés que presentava aquest indret a mitjan segle XX.

Ubicació: 

riu Ges, al terme municipal de Sant Pere de Torelló

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 443178

Y: 4660523

Altitud: 

704 metres

Situat al cor del Parc del Montnegre i el Corredor, el dolmen de Pedra Gentil és un dels monuments megalítics més emblemàtics de Catalunya. Envoltat per una esplèndida pineda de pinassa i en un entorn curosament preservat, ofereix una de les visites més agradables que es poden fer per descobrir el nostre patrimoni prehistòric.

Construït entre el 3500 i el 2000 aC, és un sepulcre de corredor format per set grans lloses verticals que sostenen una espectacular llosa de coberta. Tot i que al llarg dels segles havia patit alteracions, l’any 1855 fou restaurat per Josep Pradell, propietari de la finca, en la que és considerada la primera restauració documentada d’un dolmen a Catalunya. Aquesta intervenció va permetre recuperar-ne bona part de l’aspecte original i va contribuir decisivament a preservar-lo fins als nostres dies.

Al voltant del Pedra Gentil també han nascut nombroses llegendes. Durant molt de temps fou considerat un lloc misteriós on, segons la tradició popular, les bruixes s’hi reunien per celebrar els seus aquelarres.

Tanmateix, allò que fa realment especial aquest indret és el seu entorn. El monument s’aixeca entre una espectacular pineda de pinassa, envoltat d’un bosc d’un verd intens que li proporciona una atmosfera única. L’accés, molt ben condicionat des de l’aparcament proper, amb escales i estructures de fusta perfectament integrades en el paisatge, facilita la visita sense alterar l’encant natural del lloc. És un magnífic exemple de com es pot conservar i posar en valor el patrimoni amb respecte pel medi que l’envolta.

El Pedra Gentil no és només un dolmen magnífic; és un dolmen en un lloc magnífic.

Terme Municipal:

Vallgorguina, comarca del Vallès Oriental

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 457277

Y: 4611256

Altitud:

307 metres

Nom comú:

Arboç

Nom científic:

Arbutus Uneo

Característiques tècniques:

enllaç a Viquipèdia

Perímetre tronc a una alçada aprox. d’1 metre:

2 metres i 70 centímetres

Amagat al cor del massís de les Gavarres, al costat d’una pista forestal envoltada pel bosc mediterrani, l’Arboç de Can Genoer és un dels arbres més sorprenents de Catalunya. Declarat Arbre Monumental l’any 2000, constitueix un exemplar excepcional d’una espècie que habitualment no arriba a assolir aquestes dimensions ni aquesta longevitat.

L’arboç (Arbutus unedo) és un arbre molt comú als boscos mediterranis, però aquest exemplar escapa de qualsevol normalitat. El seu tronc, extraordinàriament gruixut i profundament modelat pel pas dels segles, presenta una gran cavitat interior que immediatament crida l’atenció del visitant. Lluny de transmetre fragilitat, aquest buit accentua la sensació d’estar davant d’un arbre antic, que ha sabut sobreviure al temps i continuar viu malgrat les ferides que la natura li ha anat deixant.

La mateixa fitxa oficial dels Arbres Monumentals recull una antiga tradició oral segons la qual, a finals del segle XIX, els habitants de Can Genoer ja afirmaven que l’arboç «sempre havia estat gros». Aquesta memòria popular fa pensar que podria tenir una edat molt superior als dos-cents anys, una longevitat extraordinària per a aquesta espècie.

L’entorn contribueix decisivament a la seva màgia. El bosc de les Gavarres l’envolta completament i el silenci només és interromput pels sons de la natura. Tot i trobar-se molt a prop de la pista forestal, l’arbre conserva una atmosfera de calma que convida a aturar-se i contemplar-lo sense presses.

Terme municipal:

Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, comarca del Baix Empordà

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 499094

Y: 4638453

Altitud:

295 metres

Nom comú:

Llentiscle

Nom científic:

Pistacia lentiscus

Característiques tècniques:

enllaç a Viquipèdia

Perímetre tronc a una alçada aprox. d’1 metre:

1 metres i 95 centímetres

Als afores de Torrent, al Baix Empordà, dins l’Espai d’Interès Natural de les Gavarres, es conserva un dels llentiscles més extraordinaris de Catalunya. Declarat Arbre Monumental l’any 1991, és un exemplar excepcional d’una espècie que habitualment adopta forma arbustiva i que molt rarament arriba a adquirir l’aspecte d’un autèntic arbre.

El seu tronc, profundament recargolat i modelat pel pas dels anys, és el principal protagonista. Les grans branques s’estenen gairebé horitzontalment abans d’enlairar-se i sostenir una capçada que, tot i haver entrat en un procés natural de senescència, continua mantenint bona part de la seva bellesa. Des de fa anys l’exemplar ha estat objecte de diverses actuacions de conservació, amb podes i la instal·lació de suports per evitar el trencament de les branques principals, fet que ha contribuït a prolongar-ne la vida.

L’indret on creix és una part inseparable del seu encant. Situat entre el bosc mediterrani i els camps de conreu de l’entorn de Torrent, el llentiscle gaudeix d’un paisatge tranquil i harmoniós que convida a passejar-hi sense presses.

Tot i que avui l’arbre mostra els efectes inevitables del pas del temps, continua transmetent una gran força. La Generalitat el descriu com un exemplar molt vell, que revifa especialment després dels anys de bona pluja, un testimoni més de la seva extraordinària capacitat de resistència

Terme municipal:

Torrent, comarca del Baix Empordà

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 510229

Y: 4643726

Altitud:

73 metres

Situat a Romanyà de la Selva, al cor del massís de les Gavarres, el dolmen de la Cova d’en Daina és una de les construccions megalítiques més impressionants i millor conservades de Catalunya. La seva monumentalitat i el magnífic estat de conservació permeten comprendre com eren aquests grans sepulcres col·lectius construïts fa prop de cinc mil anys.

Edificat entre el Neolític final i el Calcolític (entre el 2700 i el 2200 aC), pertany al tipus anomenat galeria catalana. La cambra funerària i el corredor formen un conjunt de gairebé set metres de longitud, envoltat encara per bona part del túmul original i per un espectacular cromlec de pedres que converteix aquest monument en un dels conjunts megalítics més complets i representatius del país.

Les excavacions arqueològiques hi van posar al descobert restes òssies de diversos individus, fragments de ceràmica, eines de sílex i petits objectes d’ornament, testimonis dels enterraments col·lectius que s’hi van practicar durant generacions. La seva excepcional importància va fer que l’any 1931 fos declarat Monument Històric Nacional, una de les primeres distincions patrimonials concedides a un monument megalític de Catalunya.

La Cova d’en Daina també ocupa un lloc destacat en la nostra història literària. Mercè Rodoreda, que va viure els darrers anys de la seva vida a Romanyà de la Selva, visitava sovint aquest indret i va deixar escrit un dels textos més bells dedicats a un monument megalític català, captivada pel misteri i la força evocadora d’aquestes pedres mil·lenàries.

Però hi ha una cosa que cap llibre ni cap fotografia no poden transmetre del tot. El dolmen s’alça en un indret lleugerament enlairat, envoltat pel paisatge serè de les Gavarres, enmig d’un entorn d’una bellesa extraordinària. El silenci que s’hi respira, la monumentalitat del conjunt i l’harmonia del lloc creen una atmosfera que impressiona des del primer instant. És un d’aquells espais on el temps sembla aturar-se i on resulta fàcil comprendre per què els seus constructors van escollir aquest indret per honorar els seus morts.

Terme Municipal:

Romayà de la Selva, comarca del Baix Empordà

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 499397

Y: 4633909

Altitud:

323 metres

Enmig de les muntanyes d’Ogassa, en un indret solitari i ple de silenci, s’aixequen les ruïnes del santuari de Santa Maria de Vidabona, un lloc que, a més de la seva història mil·lenària, conserva una de les llegendes més emotives del Ripollès.

La tradició explica que, fa molts segles, a la masia de Vidabona hi vivia un home molt devot de la Mare de Déu. A més de treballar les terres, tenia encomanada una tasca que feia amb orgull i devoció: cada dia tocava les campanes del santuari, anunciant les hores de pregària als habitants de la vall.

Un dia, però, fou cridat a la guerra contra els moros. Durant el combat va ser capturat i dut molt lluny de casa seva. Els seus captors el van encadenar amb uns pesants grillons de ferro, units a una gran argolla que li impedia qualsevol intent de fugida. Així va romandre empresonat durant set llargs anys, resignat però sense perdre mai l’esperança ni la confiança en la Mare de Déu de Vidabona.

Quan ja semblava que mai més no podria tornar a veure la seva terra, una matinada va succeir un fet extraordinari. Enmig del silenci de la nit va sentir el cant d’un gall. Aquell so el va sorprendre profundament, perquè en aquell país no n’hi havia. Tot seguit va sentir el toc familiar de les campanes de Vidabona, les mateixes que ell havia fet sonar tantes vegades.

En aquell instant, els grillons es van obrir misteriosament i les cadenes van caure a terra. En aixecar els ulls, l’home ja no era a la presó: es trobava davant mateix del santuari de Santa Maria de Vidabona, sa i estalvi, com si la Mare de Déu l’hagués transportat miraculosament fins a casa.

En agraïment pel prodigi, va penjar les cadenes i els grillons a l’interior de l’església com a exvot, perquè tothom pogués contemplar el miracle i recordar la protecció de la Mare de Déu sobre aquells qui hi confien. Amb el pas del temps, aquests grillons han estat preservades i avui es poden contemplar al Museu Etnogràfic de Ripoll, on continuen recordant una de les llegendes marianes més singulars del Ripollès.

Una altra tradició popular, molt menys coneguda, relaciona Vidabona amb una versió de la llegenda del comte Arnau. Explica que en aquest indret hi hauria existit una comunitat de monges que havia abandonat la vida austera i vivia entregada als luxes i als plaers. Per aquest motiu, el lloc hauria rebut irònicament el nom de Vida Bona. Segons la llegenda, un llamp enviat com a càstig diví va destruir el convent i acabà amb aquella comunitat. Aquesta narració, però, forma part del llegendari popular i no té fonament històric.

La Bíblia de Ripoll

Autor: scriptorium de Ripoll

Any: c 1020-1025

Ubicació: l’original es troba a la Biblioteca Apostòlica Vaticana

Mides: 55 centímetres d’alçada x 37 d’amplada x 12 de gruix de llom (pes aprox. de 10 kgr.)

Tècnica: tinta i policromía sobre pergamí

Hi ha llibres que expliquen una història. I n’hi ha d’altres que, per ells mateixos, formen part de la història. La Bíblia de Ripoll és el gran còdex bíblic sorgit del scriptorium de Ripoll, una de les obres mestres que va produir l’Europa medieval durant els primers anys del segle XI.

Impulsada molt probablement sota el govern de l’abat Oliba, la seva elaboració va requerir anys de feina de copistes, miniaturistes i il·luminadors. El resultat va ser molt més que una còpia de les Sagrades Escriptures: una autèntica enciclopèdia medieval, amb centenars de pròlegs, comentaris i un impressionant programa iconogràfic que reflecteix el nivell intel·lectual i artístic que havia assolit el scriptorium de Ripoll, considerat un dels grans centres culturals de l’Occident cristià.

Avui aquest extraordinari còdex es conserva a la Biblioteca Apostòlica Vaticana, on forma part de les seves col·leccions medievals més valuoses. És allí on rep la signatura Vat. lat. 5729, amb la qual és conegut pels estudiosos de tot el món.

El còdex consta de 465 folis de pergamí de grans dimensions, escrits a tres columnes en lletra carolina. Destaquen les inicials i particularment les representacions historiades que il·lustren el text. Molts especialistes consideren que diverses escenes de la monumental portalada del monestir de Ripoll s’inspiren directament en aquestes il·lustracions.

Durant segles es va creure, erròniament, que el còdex procedia de l’abadia italiana de Farfa, motiu pel qual era conegut com la Bíblia de Farfa. No va ser fins al segle XX que investigadors com Anscari M. Mundó van demostrar de manera concloent el seu origen ripollès, gràcies a l’estudi de l’escriptura, les miniatures i la seva estreta relació amb altres obres produïdes al mateix scriptorium.

La seva història també és la d’un llarg viatge. Després de sortir de Ripoll, arran dels vincles amb l’abadia de Sant Víctor de Marsella, el còdex passà per França abans d’arribar a la Biblioteca Apostòlica Vaticana entre els anys 1612 i 1618, on encara avui es conserva en unes condicions excel·lents.

Actualment, el Vaticà permet consultar digitalment aquesta joia del patrimoni català a través del seu portal. La consulta es pot fer mitjançant la signatura Vat. lat. 5729, cosa que permet admirar, encara que sigui a distància, una de les obres més importants del patrimoni bibliogràfic català. Les imatges dispoinibles en alta resolució són aptes per a la consulta i l’estudi.

L’scriptorium de Ripoll va ser tan prolífic que, durant el primer quart del segle XI, va produir tres grans Bíblies il·lustrades. La primera, la Bíblia de Ripoll (Vat. lat. 5729), la segona, la Bíblia de Rodes, va ser un regal de l’abat Oliba al monestir de Sant Pere de Rodes l’any 1022; després de ser robada al segle XVII pel mariscal francès Noailles, va acabar a la Biblioteca Nacional de França, a París, on encara avui es conserva. La tercera, malauradament, es va perdre per sempre en l’incendi del monestir de Ripoll l’any 1835, una pèrdua irreparable del patrimoni documental català.

Pin de la Mare de Déu de Rocaprevera

Fa  2,30 centímetres d’ample, per 2 centímetres d’alt.

Mostra de banderins relacionats amb el santuari de Montgrony

Mostra de banderins relacionats amb Sant Romà de Sau i el pantà de Sau.