A la carena de Toia, dins el terme municipal de Susqueda, hi trobem una de les formacions rocoses més curioses del Collsacabra: el Bolet de Toia. El seu nom descriu perfectament la seva aparença. Una enorme massa de pedra, arrodonida i de formes irregulars, descansa directament sobre un pedestal natural molt més estret, formant una silueta que recorda un bolet gegant.

El que més sorprèn és la seva estructura. La gran roca superior sobresurt àmpliament per damunt del suport que la sosté i sembla desafiar qualsevol llei de l’equilibri. Però no hi ha cap mena d’intervenció humana: tant la pedra superior com el pedestal són obra de la natura. És difícil no quedar-se una estona observant aquesta curiosa disposició i preguntant-se com pot mantenir-se així.

La formació destaca encara més pel contrast amb l’entorn. Enmig del bosc, envoltada de faigs i altres arbres, aquesta enorme roca apareix gairebé de sobte, com una escultura natural que el pas del temps ha anat modelant. Les seves dimensions i, sobretot, la manera com la gran massa de pedra reposa sobre una base tan estreta, la converteixen en un element realment singular del paisatge.

El Bolet de Toia és un d’aquells indrets que justifiquen una excursió per descobrir les formes sorprenents que pot oferir la natura.

Terme Municipal: 

Susqueda, comarca de la Selva

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 458763

Y: 4654890

Altitud: 

1.077 metres

Nom comú:

Llentiscle

Nom científic:

Pistacia lentiscus

Característiques tècniques:

enllaç a Viquipèdia

Perímetre tronc a una alçada aprox. d’1 metre:

1 metres i 70 centímetres

Al nucli de Galliners, al municipi de Vilademuls, hi trobem un exemplar de llentiscle que crida l’atenció per la seva forma i dimensions. Conegut com la Llentriscla, aquest exemplar és ben singular perquè, en lloc de créixer com un arbust, com és habitual en aquesta espècie, ha desenvolupat un tronc ben definit i una estructura de branques que li donen l’aspecte d’un arbre. Arriba als vuit metres d’alçada i presenta una capçada d’una amplada similar.

El seu tronc i les branques, que s’obren formant una capçada extensa, li donen una aparença ben singular. El llentiscle és una planta mediterrània de fulla perenne, molt habitual a les garrigues i als boscos de casa nostra. Els seus petits fruits, que passen del vermell al negre quan maduren, i l’aroma característica de les fulles i la resina formen part dels trets més coneguts d’aquesta espècie.

La Llentriscla, però, també té una petita història lligada a la gent del poble. Joan Vilardell recordava en un escrit publicat el 2016 que, quan era petit, anava a jugar entre les seves branques, que gairebé arribaven a terra, i s’enfilava pel tronc. Un record que ens permet imaginar com aquest exemplar, a més de formar part del paisatge de Galliners, havia estat també un espai de joc per als infants.

Per les seves dimensions i, sobretot, per la seva singular estructura d’arbre, la Llentriscla és un exemplar ben poc corrent i un dels elements naturals més destacats de Galliners.

Terme municipal:

Galliners, entitat de població de Vilademuls, comarca del Pla de l’Estany

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 489334

Y: 4666457

Altitud:

146 metres

El comunidor de Sant Andreu de Porreres, a la Vall del Bac, destaca per la seva configuració arquitectònica, força diferent de la d’altres exemples d’aquesta tipologia. Es tracta d’una construcció que aprofita l’antic campanar d’espadanya de l’església, transformat en una torre de planta quadrangular que s’allarga cap a la nau i es cobreix amb una teulada de dues aigües.

La torre presenta dues plantes i unes grans obertures a la part superior, de dimensions desiguals, que li donen un aspecte particular. La robustesa dels murs de pedra i la seva disposició damunt l’edifici fan que el comunidor tingui una presència destacada en el conjunt. La transformació del campanar original en aquesta estructura és un dels trets més interessants de l’edifici i li confereix una fesomia singular.

El comunidor forma part de l’església romànica de Sant Andreu, documentada des del segle X i que durant molt de temps va ser el centre parroquial de la Vall del Bac. L’edifici va patir diverses reformes i ampliacions, especialment després dels terratrèmols del segle XV, que van obligar a reforçar-ne alguns sectors. En són testimoni els grans contraforts inclinats de la capçalera, que també destaquen per la seva solidesa.

Terme Municipi:

la Vall del Bac, entitat de població de la Vall de Bianya, comarca de la Garrotxa

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 453366

Y: 4680274

Altitud: 

841 metres

El comunidor de l’església de Sant Pere d’Osor és una torre quadrada situada a l’angle sud-oest del temple, integrada en la mateixa construcció i formant part de la façana i del mur lateral.

La torre, construïda entre els segles XVI i XVII, té una estructura molt sòlida i presenta a la part superior petites obertures als quatre costats, orientades als punts cardinals. Aquesta disposició és la que permet identificar-la com un espai destinat a comunir i fer els conjurs contra les tempestes.

L’església de Sant Pere té un origen molt més antic: el temple romànic fou consagrat l’any 1125, però va quedar greument afectat pels terratrèmols de 1427-1430 i posteriorment va ser reconstruït i molt transformat. L’edifici actual conserva elements d’aquestes diferents etapes, amb importants reformes dels segles XVIII i XIX.

La torre del comunidor es conserva en bon estat i, malgrat quedar integrada en el conjunt de l’església, destaca clarament per la seva forma i per la seva posició elevada a l’angle del temple.

Terme Municipi:

Osor, comarca de la Selva

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 463267

Y: 4643797

Altitud: 

340 metres

L’església de Sant Miquel d’Anglès va tenir els seus orígens en una capella annexa al castell, documentada ja al segle XIII. El temple actual és fruit de les importants reformes i ampliacions que es van fer a partir del segle XVII, que van transformar considerablement l’edifici.

El comunidor de Sant Miquel d’Anglès era de tipus campanar, és a dir, estava integrat en la mateixa torre. Un estudi específic sobre els comunidors de la diòcesi de Girona el classifica dins d’aquesta tipologia, tot indicant que actualment és desaparegut.

L’antic campanar s’aixecava sobre la zona de la porta de Sant Miquel i va ser enderrocat l’any 1937, durant la Guerra Civil. Amb posterioritat es va construir el campanar actual, l’any 1940, situat als peus de la nau, sobre el baptisteri. La nova torre té una base quadrada i un cos superior octogonal, amb quatre grans obertures per a les campanes i, al damunt, els òculs destinats als rellotges.

A la part inferior del cos de les campanes, però, hi trobem unes petites obertures, una a cadascun dels quatre costats, que per la seva disposició recorden molt l’espai que devia ocupar l’antic comunidor. No es pot afirmar, però, que aquestes obertures del campanar actual tinguessin aquesta funció: la torre és posterior a la desaparició de l’antic campanar i va ser construïda l’any 1940, quan la pràctica de comunir ja havia caigut en desús.

Per tant, el que podem considerar documentat és l’existència d’un antic comunidor integrat al campanar, avui desaparegut. Les obertures de la torre actual són un element que ens pot recordar aquella antiga disposició, però no podem identificar-les pròpiament com el comunidor.

Terme Municipi:

Anglès, comarca de la Selva

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 470070

Y: 4645023

Altitud: 

163 metres

El comunidor de l’església de Sant Esteve de Caldes de Malavella és un cas força singular, ja que no correspon a una construcció independent, sinó que està integrat en la part alta del mateix edifici. Les obertures situades sota la teulada, al llarg del coronament de les naus, constitueixen un element característic d’aquest espai, amb una disposició especialment significativa a les dues cantonades de la façana de ponent.

L’església, d’origen romànic, ha estat molt transformada al llarg dels segles. Les reformes d’època moderna van modificar considerablement la configuració del temple i van donar lloc a aquest coronament elevat dels murs, on es troben diverses finestres i obertures a una mateixa alçada, just sota la teulada.

És precisament en aquesta part alta de l’edifici on cal situar el comunidor. Les obertures permetien disposar d’un espai elevat i obert cap a l’exterior, des d’on es podien fer els conjurs contra les tempestes i les pedregades. La seva disposició és especialment visible a les dues cantonades de la façana principal, on les finestres queden separades de les dels laterals per elements verticals de pedra.

Un estudi específic sobre els comunidors de la diòcesi de Girona classifica el de Sant Esteve de Caldes de Malavella dins la tipologia «Esquinas de la fachada», en referència precisament a aquesta disposició a les cantonades de la façana. Aquesta classificació, però, no explica de manera concloent la funció de totes les altres obertures que es repeteixen al llarg del coronament de l’edifici.

Un accés ben curiós

L’accés a aquesta part superior de l’església es fa per una escala exterior adossada al costat nord del temple. L’escala permet arribar fins a la porta situada a la part alta, des d’on s’accedeix a l’espai superior.

Vist des de l’exterior, el conjunt és força curiós, perquè el comunidor no es manifesta com una construcció diferenciada, sinó que queda completament integrat en la pròpia arquitectura de l’església. Les finestres situades sota la teulada, algunes de les quals es troben a les cantonades de la façana i d’altres repartides pels diferents costats de l’edifici, són les que donen a aquesta part superior el seu aspecte tan particular.

És, per tant, un comunidor poc habitual, tant per la seva ubicació com per la manera com queda incorporat a l’estructura del temple.

Terme Municipi:

La Cellera de Ter, comarca de la Selva

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 468586

Y: 4646423

Altitud: 

164 metres

El comunidor de l’església de Sant Esteve de Caldes de Malavella és un cas força singular, ja que no correspon a una construcció independent, sinó que està integrat en la part alta del mateix edifici. Les obertures situades sota la teulada, al llarg del coronament de les naus, constitueixen un element característic d’aquest espai, amb una disposició especialment significativa a les dues cantonades de la façana de ponent.

L’església, d’origen romànic, ha estat molt transformada al llarg dels segles. Les reformes d’època moderna van modificar considerablement la configuració del temple i van donar lloc a aquest coronament elevat dels murs, on es troben diverses finestres i obertures a una mateixa alçada, just sota la teulada.

És precisament en aquesta part alta de l’edifici on cal situar el comunidor. Les obertures permetien disposar d’un espai elevat i obert cap a l’exterior, des d’on es podien fer els conjurs contra les tempestes i les pedregades. La seva disposició és especialment visible a les dues cantonades de la façana principal, on les finestres queden separades de les dels laterals per elements verticals de pedra.

Un estudi específic sobre els comunidors de la diòcesi de Girona classifica el de Sant Esteve de Caldes de Malavella dins la tipologia «Esquinas de la fachada», en referència precisament a aquesta disposició a les cantonades de la façana. Aquesta classificació, però, no explica de manera concloent la funció de totes les altres obertures que es repeteixen al llarg del coronament de l’edifici.

Un accés ben curiós

L’accés a aquesta part superior de l’església es fa per una escala exterior adossada al costat nord del temple. L’escala permet arribar fins a la porta situada a la part alta, des d’on s’accedeix a l’espai superior.

Vist des de l’exterior, el conjunt és força curiós, perquè el comunidor no es manifesta com una construcció diferenciada, sinó que queda completament integrat en la pròpia arquitectura de l’església. Les finestres situades sota la teulada, algunes de les quals es troben a les cantonades de la façana i d’altres repartides pels diferents costats de l’edifici, són les que donen a aquesta part superior el seu aspecte tan particular.

És, per tant, un comunidor poc habitual, tant per la seva ubicació com per la manera com queda incorporat a l’estructura del temple.

Terme Municipi:

Caldes de Malavella, comarca de la Selva

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 484111

Y: 4631654

Altitud: 

92 metres

El comunidor del Santuari de la Santíssima Trinitat de Batet de la Serra és un d’aquells casos en què costa separar el comunidor de la pròpia arquitectura de l’església. La seva configuració actual és fruit de les diferents obres i reformes que ha anat experimentant el temple al llarg del temps.

Les reformes de començament del segle XVIII van donar a l’església la configuració actual i també van afectar la part de ponent, on hi havia un campanar d’espadanya de dos ulls, tan ample com la nau. Aquest campanar es va convertir posteriorment en una torre comunidor.

El comunidor consisteix en una construcció de carreus que prolonga la part superior de l’antic campanar d’espadanya. Com la resta de l’edifici, està construït amb la característica pedra volcànica de la zona. Es va bastir una mena de caseta, amb una teulada a dues aigües que comparteix la mateixa orientació que la coberta de l’església.

La seva amplada és pràcticament la mateixa que la de la nau, de manera que el pes de la construcció recau directament sobre els murs i no sobre la teulada de l’edifici. El resultat és un comunidor força contundent, que vist des de l’exterior sembla gairebé una prolongació natural de la mateixa església.

Un accés ben curiós

Actualment s’hi accedeix per una dreta escala metàl·lica que puja arran del mur de la nau principal, abans que aquesta s’eixampli per donar lloc a la nau lateral.

Un cop dalt de l’escala, s’entra a l’interior del comunidor per una de les obertures que originalment devien funcionar com a finestres. Aquesta ha estat tancada fins pràcticament arran de terra per permetre-hi l’accés.

Les altres obertures, destinades a comunir, són petites i molt senzilles, sense cap ornamentació especial.

És un comunidor, doncs, de formes molt austeres, però amb una característica que el fa especialment interessant: forma part de la pròpia estructura del temple i és el resultat de la transformació d’un antic campanar d’espadanya en torre comunidor.

Terme Municipi:

Batet de la Serra, entitat de població d’Olot, comarca de la Garrotxa

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 461046

Y: 4669178

Altitud: 

736 metres

El comunidor de Santa Maria de Batet, a Batet de la Serra, es troba integrat a la part superior del campanar de l’església parroquial.

És una construcció del segle XVIII, clarament diferenciada de la resta de la torre, que és d’origen romànic. El campanar va ser sobrealçat en aquesta època i el darrer pis, de poca alçada, és el que fa de comunidor.

De planta quadrada, està cobert amb una teulada de teules a quatre aigües que tanca completament la part superior. A cadascuna de les quatre cares hi ha dues obertures en arc, de dimensions reduïdes, que permetien al capellà situar-se sota cobert i, al mateix temps, tenir obertes les quatre orientacions del territori.

És, per tant, un comunidor ben integrat dins la mateixa estructura del campanar, una tipologia que trobem en diversos indrets de la Garrotxa.

La seva conservació és bona i, vist des de l’exterior, costa separar la funció de comunidor de la pròpia arquitectura del campanar.

Terme Municipi:

Batet de la Serra, entitat de població d’Olot, comarca de la Garrotxa

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 460057

Y: 4670009

Altitud: 

661 metres

Al costat de la Font Vidranesa, en el camí de pujada a Bellmunt, hi trobem aquest petit pedró amb una capelleta dedicada a la Mare de Déu de Lourdes. I només cal fixar-se en la inscripció que hi ha al davant per descobrir-ne una història ben curiosa:

«GRACIES A RAUL HERNETA I ESPOSA
R. ARGENTINA
BUENOS AIRES»

La inscripció deixa constància de qui va fer possible la construcció del pedró: Raul Herneta i la seva esposa, residents a l’Argentina, concretament a Buenos Aires.

Però el monument també ens diu qui el va construir. A la part posterior hi ha una segona placa, molt més senzilla, on es pot llegir:

«A. PINYOL
SANPERENC
ANY 1961»

Es tracta d’Agustí Pinyol, conegut santperenc, a qui s’atribueix la construcció del pedró. La data que hi figura, 1961, ens permet situar el monument amb força precisió.

I aquí apareix una petita curiositat. Ramon Vinyeta, en el seu llibre Bellmunt, publicat l’any 1949, ja deixava constància que s’estava construint un pedró al replà superior de la font, coronat per una petita capella destinada a acollir una imatge de la Mare de Déu de Lourdes. Aquesta referència és anterior a la data de 1961 que trobem gravada al monument.

No sabem si aquell primer pedró era una construcció diferent, si el projecte va quedar aturat i es va reprendre posteriorment, o si hi va haver alguna altra intervenció abans de la construcció definitiva. La inscripció del monument, però, és clara: l’obra que avui podem veure porta gravat l’any 1961.

El conjunt està construït amb pedra tosca i, segons una referència posterior, aquesta pedra hauria estat portada del mas Degollats. La petita capella, situada al capdamunt del pedró, acull la imatge de la Mare de Déu de Lourdes.

És un petit monument que pot passar fàcilment desapercebut quan pugem cap a Bellmunt, però que amaga una història molt particular: la devoció d’una família que vivia a Buenos Aires va fer possible que, aquí dalt, a les muntanyes de Bellmunt, quedés aquest petit record.

Terme Municipal: 

Sant Pere de Torelló

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 441369

Y: 4660768

Altitud: 

968 metres