“Llegendes d’arreu de Catalunya”, <\/span><\/a>de Pep Coll, Barcelona: La Galera, 2012, diu aix\u00ed:<\/p>\n“El castell de Milany s’aixecava antigament, altiu i ferreny, al capdamunt de la serra que separa les comarques del Ripoll\u00e8s i d’Osona.Conten que fa molts anys hi vivia un cavaller jove, que a part de ser ric, llest i poder\u00f3s, tenia l’amor de les noies m\u00e9s maques dels pobles i masies a banda i banda de la serra. Se sentia tan satisfet de viure que una nit, a la tornada d’una festa, va sospirar:- No s\u00e9 pas qu\u00e8 donaria a canvi de poder viure sempre!<\/em><\/p>\nA l’acte se li va presentar el dimoni i li va dir que si li donava l’\u00e0nima, ell li procuraria el remei m\u00e0gic per poder viure sempre. El cavaller Milany, que com hem dit no tenia un p\u00e8l de ruc, va desconfiar d’entrada dels negocis amb el dimoni.<\/em><\/p>\nDe seguida es va adonar que, ben pensat, el tracte no podia fallar, ja que mentre ell visqu\u00e9s, el diable no la tindria pas la seva \u00e0nima. I en cas que mor\u00eds, tampoc, perqu\u00e8 llavors el dimoni hauria trencat el pacte. Va respondre doncs, que hi estava d’acord.- Tracte fet -va exclamar el dimoni- A canvi de l’\u00e0nima no morir\u00e0s mai. Si tu no et vols morir, naturalment.- Ho tinc molt clar que no em vull morir mai -va confirmar el jove cavaller encantat de la vida.<\/em><\/p>\nAleshores el dimoni va agafar d’un prestatge de la xemeneia una estella de teia que servia per fer llum i va dir al cavaller que la guard\u00e9s com un tresor. Que la des\u00e9s en un lloc secret del castell on no la pogu\u00e9s fer malb\u00e9 el foc ni l’aigua de la pluja. I abans d’esfumar-se, va sentenciar:- Tu ser\u00e0s etern com aquesta teia.Al jove li falt\u00e0 temps per amagar aquell tros de fusta en un forat a la paret de la seva cambra, que despr\u00e9s va tornar a tapar dissimuladament amb pedres i cal\u00e7.<\/em><\/p>\nEl cavaller va viure uns anys donant-se tots els gustos, sense mirar prim. Fins que un dia va notar que es feia vell. De primer va reaccionar indignat, pensant que el dimoni havia incomplert el tracte. Despr\u00e8s per\u00f2, recordant fil per randa les paraules que s’havien intercanviat amb el Banyeta, es va adonar que de fer-se vell, no se n’havia parlat i que per tant, potser el tracte no era tan rod\u00f3 com ell havia imaginat de jove.I aix\u00ed va ser com el cavaller de Milany, igual que tota cuca viva d’aquest m\u00f3n, es va anar fent vell.<\/em><\/p>\nAssegut al pedr\u00eds de la pla\u00e7a d’armes va veure morir els seus amics, els seus germans, fins i tot els seus fills, que \u00e9s la cosa m\u00e9s trista del m\u00f3n. Quan les cames no podien donar un pas, es va arrupir al banc del foc, des d’on va veure morir els seus n\u00e9ts.\u00a0Millor dit, no va veure res perqu\u00e8 s’havia tornat cec, per\u00f2 va saber que havien mort pels plors de la gent i pels gori-goris dels capellans.<\/em><\/p>\nAl cap d’un temps es va tornar sord i va arribar un moment que la seva pell no notava l’escalforeta del foc, ni el seu nas sabia distingir l’olor de la carn que rostien a les brases, de les llufes que afluixava el gos, cargolat sota el banc del foc.<\/em><\/p>\nEl vell cavaller va sobreviure a un rosari de generacions. Els hereus del castell naixien, es feien grans i morien, per\u00f2 el vell es quedava al banc del foc, imm\u00f2bil com un tronc. No tastava res, ni menjar ni aigua. L’\u00fanic que feia era xerrar, xerrava cont\u00ednuament com si desvarieg\u00e9s, amb uns crits i gemecs que ning\u00fa no entenia.<\/em><\/p>\nAl cap de molts anys els descendents, farts de sentir remugar aquell vell que nom\u00e9s servia per ocupar el rac\u00f3 m\u00e9s calent de la casa, van acabar per traslladar-lo a la cambra dels mals endre\u00e7os. El vell no va callar, al contrari, continuava gemegant cobert de teranyines, enmig d’una pila d’armes antiquades i d’eines del camp retirades de la circulaci\u00f3.<\/em><\/p>\nAl cap de molts i molts anys, dos viatgers que passaven vora les muralles del castell es van estranyar de sentir aquells crits i van entrar a preguntar qu\u00e8 passava. La senyora els va dir que no s’alarmessin, que es tractava dels crits d’un vell que repapiejava. Els forasters van preguntar quants anys tenia. La dona va respondre:<\/em>
\n– No ho sabem. Els m\u00e9s vells diuen que sempre l’han vist al castell.<\/em>
\n– Que el podr\u00edem visitar, senyora?<\/em>
\nLa dona no hi va posar cap impediment, al contrari, encara se’n va alegrar:<\/em>
\n– Si poden fer-lo callar d’una vegada, els ho agrair\u00e9. I va acompanyar-los a la cambra on havien desat el vell.<\/em>
\nEls forasters van escoltar-lo amb molta atenci\u00f3. Despr\u00e9s van dir:<\/em>
\n– Aquest home parla una llengua que fa segles que va desapar\u00e8ixer. Nosaltres l’entenem perqu\u00e8 l’hem estudiada als llibres.<\/em>
\n– I qu\u00e8 dimonis diu? -es va estranyar la dona.<\/em>
\nEls savis van explicar que el vell no parava de repetir el mateix. Deia que dins del mur d’una determinada cambra del castell hi havia amagat un tros de teia, que l’anessin a buscar i que el tiressin al foc de seguida.<\/em><\/p>\nGr\u00e0cies a les indicacions del vell, no va costar gaire de localitzar l’amagatall de la teia. Van tirar-la al foc i a mesura que es cremava, el vell emmudia fins que va poder morir tranquil.<\/em>
\nConten que al cavaller de Milany li va quedar un somriure enganxat als llavis, com si les penes de l’infern on havia anat a petar, no fossin res comparades amb els horribles turments que havia patit al llarg de mil anys de malviure com un trastot in\u00fatil.<\/em><\/p>\nAvui, de la nissaga de senyors que habitaven l’antic castell de Milany no en queda rastre, i de l’altiva i ferrenya fortalesa tan sols en queden les ru\u00efnes d’un pany de paret i les pedres escampades muntanya avall. Aquesta llegenda doncs, \u00e9s l’\u00fanica cosa que ha sobreviscut a la calamitat del temps, que tard o d’hora, tot ho destrueix.”<\/em><\/div>\n[\/vc_column_text][\/vc_column][\/vc_row][vc_row][vc_column][vc_column_text el_class=”titol_mediaclip test”]<\/p>\n
3.- Joan Amades<\/p>\n
[\/vc_column_text][\/vc_column][\/vc_row][vc_row][vc_column][vc_column_text]<\/p>\n
\n
del llibre “Les cent millors llegendes populars<\/a><\/span>“, de Joan Amades (1953). Aix\u00ed ho explica:<\/p>\n“El cavaller de Milany era brau i molt fort, posse\u00efdor d’una gran riquesa i molt \u00e0vid de viure una llarga vida. Un dia un mendicant truc\u00e0 a la porta de casa seva en demanda d’hospitalitat. Mentre conversava amb el cavaller vora del foc de la llar, parlaren de la mort.<\/em><\/p>\n<\/div>\n<\/div>\n
El cavaller s’indign\u00e0 pel planteig de la conversa i manifest\u00e0 que sentia desig de viure sempre. El desconegut captaire li assenyal\u00e0 un tronc dels que estaven a punt d’\u00e9sser tirats al foc i li digu\u00e9 que la seva vida estava lligada amb la d’aquell tronc. El cavaller l’agaf\u00e0 i l’an\u00e0 a enterrar dalt de les golfes en un lloc ben amagat on mai ning\u00fa no pogu\u00e9s trobar-lo.<\/em><\/div>\n<\/div>\n
Van passar molts anys, el cavaller es f\u00e9u vell i les forces i el bra\u00f3 se li acabaren. Arrib\u00e0 a viure tant que es moriren tots els seus. Ning\u00fa no el coneixia. La casa pass\u00e0 a \u00e9sser d’altres propietaris, que per compassi\u00f3 el respectaren, per\u00f2 sense saber qui era. Tothom sempre l’havia vist ignorant el seu origen. Arrib\u00e0 a viure tant, que ja no es parlava com quan ell era jove, de manera que ning\u00fa no entenia el que deia.<\/em><\/div>\n<\/div>\n
El pobre es desesperava, avorrit del viure feble i sense poder-se valer. Per morir-se no menjava, per\u00f2 el temps passava i no es moria mai. Pres de desesperaci\u00f3, no parava d’assenyalar enlaire volent indicar on havia el tronc, per\u00f2 ning\u00fa no l’entenia.<\/em><\/div>\nUn dia visit\u00e0 la casa un vell molt savi que entenia en les velles maneres de parlar. Els amos li digueren que a la casa hi havia un vellet que ning\u00fa no entenia. Els varen fer con\u00e8ixer, i el savi entengu\u00e9 la parla del vell cavaller.<\/em><\/div>\n<\/div>\n
\n
Aquest li cont\u00e0 el que li passava i li deman\u00e0 que, per l’amor de D\u00e9u, destru\u00eds el tronc, i li indic\u00e0 on era amagat. Fou cercat i tirat a la mateixa llar de foc on mil anys abans havia d’\u00e9sser cremat. A manera que el foc consumia el tronc, la vida del dissortat cavaller an\u00e0 extingint-se, fins que mor\u00ed dol\u00e7ament, despr\u00e9s de tants anys de martiri.”<\/em><\/p>\n<\/div>\n[\/vc_column_text][\/vc_column][\/vc_row][vc_row][vc_column][vc_single_image image=”16080″ img_size=”full” alignment=”center” onclick=”link_image”][\/vc_column][\/vc_row]<\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"
[vc_row][vc_column][vc_single_image image=”16079″ img_size=”full” add_caption=”yes” alignment=”center” onclick=”link_image”][\/vc_column][\/vc_row][vc_row][vc_column][vc_column_text] Aix\u00ed s’explica, per tres fonts diferents, la mateixa llegenda del cavaller de Milany, i l’origen del nom del castell: [\/vc_column_text][\/vc_column][\/vc_row][vc_row][vc_column][vc_column_text el_class=”titol_mediaclip test”] 1.- Mn. Antoni Pladevall [\/vc_column_text][\/vc_column][\/vc_row][vc_row][vc_column][vc_column_text] l’historiador Mn. Antoni Pladevall en el seu llibre “Mil anys de la parr\u00f2quia de Sant Hilari de Vidr\u00e0”, escrit l’any 1960, diu…<\/p>\n","protected":false},"author":2,"featured_media":7084,"comment_status":"open","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":[],"categories":[26],"tags":[],"wf_post_folders":[],"_links":{"self":[{"href":"https:\/\/www.vallgesbisaura.com\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/2176"}],"collection":[{"href":"https:\/\/www.vallgesbisaura.com\/wp-json\/wp\/v2\/posts"}],"about":[{"href":"https:\/\/www.vallgesbisaura.com\/wp-json\/wp\/v2\/types\/post"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/www.vallgesbisaura.com\/wp-json\/wp\/v2\/users\/2"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/www.vallgesbisaura.com\/wp-json\/wp\/v2\/comments?post=2176"}],"version-history":[{"count":22,"href":"https:\/\/www.vallgesbisaura.com\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/2176\/revisions"}],"predecessor-version":[{"id":16084,"href":"https:\/\/www.vallgesbisaura.com\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/2176\/revisions\/16084"}],"wp:featuredmedia":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/www.vallgesbisaura.com\/wp-json\/wp\/v2\/media\/7084"}],"wp:attachment":[{"href":"https:\/\/www.vallgesbisaura.com\/wp-json\/wp\/v2\/media?parent=2176"}],"wp:term":[{"taxonomy":"category","embeddable":true,"href":"https:\/\/www.vallgesbisaura.com\/wp-json\/wp\/v2\/categories?post=2176"},{"taxonomy":"post_tag","embeddable":true,"href":"https:\/\/www.vallgesbisaura.com\/wp-json\/wp\/v2\/tags?post=2176"},{"taxonomy":"wf_post_folders","embeddable":true,"href":"https:\/\/www.vallgesbisaura.com\/wp-json\/wp\/v2\/wf_post_folders?post=2176"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}