Durant més d’un segle, centenars d’excursionistes van recórrer els camins de Catalunya deixant un valuós llegat fotogràfic. Molts d’aquests reportatges, conservats en arxius com el del Centre Excursionista de Catalunya, són avui un testimoni excepcional dels paisatges, les masies, els pobles i les muntanyes d’una època que ja forma part de la nostra història.

L’objectiu d’aquesta secció no és recopilar excursions antigues de qualsevol indret del país, sinó centrar-se en un territori molt concret: el Bisaura, el Vidranès, Bellmunt, el Puigsacalm, la Vall d’en Bas i les serres que els envolten. És una zona que conec bé i que he recorregut durant molts anys, fet que em permet identificar molts dels indrets que apareixen a les fotografies i aportar-hi un context que va més enllà de la simple imatge.

La major part del material procedeix de l’extraordinari Fons Documental del Centre Excursionista de Catalunya, una institució que ha dut a terme una tasca exemplar de conservació i digitalització del patrimoni fotogràfic excursionista. Sense aquesta feina, bona part d’aquests testimonis s’haurien perdut.

No descarto ampliar algun dia aquesta recopilació a altres comarques, però, de moment, prefereixo concentrar els esforços en aquell territori que conec millor. Estic convençut que només així és possible interpretar aquestes fotografies amb el rigor que mereixen i ajudar el lector a descobrir com han evolucionat aquests paisatges al llarg del temps.

Us convido, doncs, a caminar al costat d’aquells excursionistes de fa cinquanta o cent anys i a redescobrir, a través de les seves fotografies, una part de la història del nostre territori.

• 1908 – Autor desconegut · Excursió a Bellmunt
• Entre 1895 i 1917 – Josep Torrent i Garrigoles · Ascensió a Bellmunt
• 1917 –  Ferran Damians i Recoder · Torelló i Bellmunt
• 1919 – Jaume Biosca i Juvé · Vall d’en Bas, Puigsacalm i Vidrà
• 1924 – Albert Oliveras i Folch · Sant Vicenç de Torelló, Bellmunt i Sant Quirze de Besora
• 1928 – Albert Oliveras i Folch · Sant Vicenç de Torelló, Bellmunt i Sant Quirze de Besora

• 1969 – Camil José Guiu · Excursió al Puigsacalm
• 1970 – Camil José Guiu · Excursió a Bellmunt
• 1971 – Camil José Guiu · Excursió a Santa Magdalena del Mont (paisatge nevat)
• 1972 – Camil José Guiu · Excursió al Puigsacalm (paisatge nevat)
• 1972 – Camil José Guiu · Excursió al castell de Milany
• 1974 – Camil José Guiu · Excursió a la serra de Curull
• 1974 – Camil José Guiu · el canvi en el paisatge i l’entorn del 1974 al 2014
• 1975 – Camil José Guiu · De Vidrà a Sant Quirze de Besora
• 1976 – Camil José Guiu · Excursió al castell de Milany

• 1903 – Centre Excursionista de Catalunya · Excursió a Bellmunt
• 1904 – Mossèn Anton Vila i Sala · Excursió a Bellmunt
• 1949 – Ramon Vinyeta · Excursió a Bellmunt

Les pàgines del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, una de les publicacions excursionistes i culturals més prestigioses del país, constitueixen avui una extraordinària font d’informació per conèixer com era el territori català a finals del segle XIX i començaments del XX.

Entre els nombrosos articles que hi van aparèixer, he volgut recuperar aquest interessant reportatge publicat al número 100, corresponent al mes de maig de 1903, en què a la pàgina 128, es descriu l’excursió realitzada els dies 1 i 2 de febrer de 1903 pels voltants de Sant Feliu de Torelló i el santuari de Bellmunt.

Més enllà del recorregut, el text ens transporta a una època en què l’excursionisme era també una manera de conèixer, estudiar i divulgar el patrimoni natural, històric i humà del país. La riquesa de les seves descripcions, la manera d’observar el paisatge i els comentaris sobre els pobles, els camins i els monuments converteixen aquest reportatge en un magnífic testimoni de l’excursionisme català dels seus primers anys.

Per aquest motiu n’he volgut transcriure íntegrament el contingut, respectant fidelment la redacció original publicada al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, perquè conserva l’encant, el llenguatge i la manera d’explicar el territori propis dels pioners de l’excursionisme al nostre país.

El Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, publicat entre 1891 i 1938, fou molt més que una revista excursionista. Esdevingué una publicació de referència en els àmbits de la geografia, la història, l’arqueologia, l’art i el coneixement del territori català, contribuint decisivament al desenvolupament de l’excursionisme científic i cultural a Catalunya. Les seves pàgines recullen nombroses descripcions d’itineraris, estudis patrimonials i relats d’excursions que avui constitueixen una valuosa font documental per conèixer el país de finals del segle XIX i començaments del XX.

A continuació es transcriu íntegrament el relat publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, número 100 (maig de 1903, pàg. 128), corresponent a l’excursió realitzada els dies 1 i 2 de febrer de 1903 a Sant Feliu de Torelló i Bellmunt. S’ha respectat fidelment la redacció original, així com l’ortografia i les formes lingüístiques pròpies de l’època, amb la voluntat de preservar l’autenticitat i el valor històric d’aquest document.

Per a més informació relacionada, veure el següent enllaç: El racó del col·leccionisme, “Recort del Santuari de Bellmunt”, llibret il·lustrar de l’any 1907

Els dies 1 y 2 de Febrer de 1903, ab els Srs. Llorens, Batlles, Romano, Barrés y Espel, sortírem en el tren de Sant Joan de les Abadesses a les sis quaranta-cinch minuts del matí, o siga ab mitja hora de retràs, arribant a Torelló a les dèu quinze minuts.

Retrocedint el camí via enrere fins arribar a un petit pont de ferro, trencàrem a l’esquerra per un caminet en direcció de la carretera que atravessa’l riu Gés, deixant-la als cinch minuts pera seguir un bon camí de carro que arrenca de la part esquerra, que’ns portà a Sant Vicens de Torelló, aont entràvem a les onze.

Després de visitar sa romànica Iglesia y son esvelt campanar, a les dotze emprenguerem el camí de Sant Pere, per la mateixa carretera abans esmentada, arribant-hi a tres quarts d’una. El principal element de vida de la població es una infinitat de petites industries dedicades a treballar el boix, arbust que abunda moltíssim en ses veïnes montanyes. Hi ha establerta també una important fàbrica de llonganices.

Vegerem lo més interessant del poble, y sa Iglesia parroquial, essent molt ben obsequiats pel soci delegat de aquest CENTRE, el senyor ecònom mossèn Antoni Vila, qui havia ja parlat ab l’ermità de Bellmunt, a fi de que preparés allotjament pera la comitiva. Al despedir-nos de tant atent sacerdot, ens manifestà que sentia en l’ànima no poder acompanyar-nos fins al santuari a causa de la festivitat de l’endemà.

Dinàrem a l’hostal de casa la Victoria, aon es menja bastant bé y a preus arreglats.

Ab l’objecte de poder alleugerir-nos de l’equipatge y seguir el camí sense perdre temps, varem buscar un guia i un matxo; puix, de trobar-nos sols y ab la fosca dins del bosch, hauria sigut molt fàcil perdre-ns y haver de passar la nit al ras, que ab el fred que feya no hauria sigut pas gaire deliciós. El guia que se’ns facilità era en Severi Vaqué, xicot jove i servidor.

Sortírem a les tres quaranta-cinch minuts, dirigint-nos per vora la casa de camp anomenada Càn Pla, y, seguint el bell camí que atravessa’l torrent d’Archs, passàrem prop la casa de Redorta y Hostal del mal Govern, aon comença la montanya. Varem pujar al Padronet, petit pilar aixecat sobre un precipici y que conté una capelleta ab una imatge. Als tres minuts se passa per la font Vidrianera, de la que brolla abundant doll d’aigua, y desde quin punt se contemplen grandiosos espadats. Desde aquí fins al peu de l’ermita començàrem a trepitjar neu.

Entre les nombroses obres que ens va deixar mossèn Anton Vila i Sala, destaca especialment la Historia y Album del Santuari de Nostra Senyora de Bellmunt de la Parroquia de S. Pere de Torelló, publicada l’any 1904.

A la pàgina 7, dins el Capítol II, sota el títol «Itinerari ò camí que desde lo poble de Sant Pere de Torelló condueix al santuari de la Verge de Bellmunt – Poesía dedicada á dit camí, per lo poeta en Jaume Boloix», l’autor descriu amb extraordinària sensibilitat l’ascensió des de Sant Pere de Torelló fins al santuari de Bellmunt.

Més que una simple explicació del recorregut, el text constitueix un autèntic relat que convida el lector a pujar, pas a pas —o, com ell mateix diu, graó a graó—, fins al cim de Bellmunt. Al llarg del camí va descrivint amb una sorprenent riquesa de llenguatge cadascun dels indrets més emblemàtics que s’hi troben: el Pedronet, la Font Vidranesa, el Còdol Foradat, l’Alzina Grossa i molts altres racons que, més d’un segle després, encara formen part del paisatge que acompanya els excursionistes.

La bellesa de la seva prosa, la precisió de les descripcions i la sensibilitat amb què observa la natura converteixen aquest itinerari en molt més que una guia de camí: és un valuós testimoni de com es vivia i s’interpretava l’ascensió a Bellmunt a començaments del segle XX.

Per aquest motiu he volgut transcriure íntegrament aquest text, respectant fidelment la redacció original que mossèn Anton Vila i Sala va publicar l’any 1904, ja que bona part del seu valor rau precisament en la riquesa del seu llenguatge i en l’encant de la seva escriptura.

Mossèn Anton Vila i Sala (Santpedor, 1863 – 1936) fou un sacerdot, historiador i erudit que va dedicar bona part de la seva vida a l’estudi de la història local, el patrimoni religiós i les tradicions populars de la Catalunya central.

Ordenat sacerdot al bisbat de Vic, exercí el seu ministeri en diverses parròquies, entre elles la de Sant Pere de Torelló, on desenvolupà una intensa activitat pastoral, cultural i investigadora. Gran coneixedor dels arxius parroquials, defensà la necessitat de conservar-los, ordenar-los i estudiar-los com una font imprescindible per reconstruir la història dels pobles. Aquesta inquietud el portà també a impartir conferències i a publicar diversos treballs sobre història i arxivística.

La seva producció bibliogràfica és extensa i molt diversa. Entre les seves obres més destacades hi ha la Notícia històrica de la vila de Santpedor (1898), la Historia y Album del Santuari de Nostra Senyora de Bellmunt de la Parròquia de Sant Pere de Torelló (1904), considerada la primera gran monografia dedicada al santuari, i el llibret Lo Rector de la Vola, inspirat en aquest singular indret de la Vall del Ges i el Bisaura. També publicà diversos estudis sobre el feudalisme, la història local i la cultura popular, deixant una obra de gran interès per als investigadors.

A més de la recerca històrica, mostrà un viu interès per les llegendes, les tradicions orals i la cultura popular, deixant escrits que encara avui continuen essent una valuosa font de consulta per conèixer la història d’Osona, el Bages i el bisbat de Vic. La seva obra sobre Bellmunt continua essent un dels treballs de referència per estudiar els orígens i l’evolució del santuari.

En els darrers anys, la seva figura ha estat objecte d’una renovada atenció, especialment a la seva vila natal de Santpedor, on se n’ha reivindicat la tasca com a sacerdot, historiador i divulgador del patrimoni català.

A continuació es transcriu íntegrament el text que mossèn Anton Vila i Sala va publicar l’any 1904 a la seva obra Historia y Album del Santuari de Nostra Senyora de Bellmunt de la Parroquia de S. Pere de Torelló. S’ha respectat fidelment la redacció original de l’autor, així com la seva ortografia i les formes lingüístiques pròpies de l’època, per tal de preservar l’autenticitat i el valor històric d’aquest magnífic relat. La transcripció es complementa amb les il·lustracions originals incloses al llibre, que permeten al lector seguir visualment alguns dels indrets descrits durant l’ascensió a Bellmunt. El capítol es clou amb la reproducció de les poesies que l’autor incorpora dedicades als diferents «graons» del camí, unes composicions que enriqueixen encara més aquesta magnífica descripció literària i històrica de l’ascensió al santuari.

“Dos son els camins que desde aqueix poble de Sant Pere condueixen al santuari de la Verge de Bellmunt, pero tots dos s’uneixen formantne un de sol, un poch abans d’arribar á mitj indret de la pujada.  El més acostumat, per esser de més bona petja y un bon camí de ferradura, es el seguent: Se surt pe’l carrer de la Plana llissa de baix, passant als 15 minuts pe’l derrera del nou cementiri construit en lo any 1885, el qual es molt garbós y ben emplassat, y ab sos camins vorejats de boixos y de rosers, la seva hermosa capella y creu de pedra colocada en lo seu centre, y sobre tot ab lo artístich panteó de la familia Samsó, te dret á esser considerat com un dels més vistosos de la seva classe y categoría.

Als trenta minuts de la surtida del poble es passa per devant de les masíes de Archs y de la Redortra, que’s deixan á ma esquerra y ab 15 minuts més s’arriba á un collet anomenat “L’hostal del mal gobern”, situat al repeu ó falda de la montanya de Bellmunt. Aquí s’empalma ab aqueix camí l’altre, ó sigui la dressera, que surtint del poble per lo escalonat carrer del Alzinar, y passant per devant d’un padronet ó petit oratori ahont s’hi venera una imatje de la Verge de Bellmunt, construit fa pochs anys, gracias principalment al zel del exhermitá de dita capella Miquel Barrera, á fi de que els vellets que no puguessin ja pujar á saludar á la Verge en sa propia casa puguessin satisfer llur devoció saludantla en aqueix lloch; passant, dich, per devant d’aqueix padronet va seguint la carena de la serra, atravessant lo collet dit de mossén Pere fins arrivar, als 30 ó 35 minuts de la surtida del poble, al ja citat collet del “Hostal del mal gobern”.

Empalmats los dos camins, ab cosa d’uns 7 minuts de un camí de continuo xig-zag, s’arriba á una grossa pendent que s’anomena la escala del padronet, que’s qui fa ó no fa á mitj camí del trajecte, y ab uns 5 minuts més s’es ja al padronet, petit oratori ahont s’hi venera molt apropiadament una imatje de la Verge de Montserrat, perque desde allá s’oviran molt be, en días clars y serens com se suposa, les crestes d’aquella montanya santa, ahont hi te son palau la Reyna soberana, patrona de nostra estimada y benvolguda Catalunya. Lo padronet, colocat á la vora d’un molt escarpat cingle sense terra y sols ab la dura roca está sempre cobert de verdor, com que volgués servir d’alfombra á la santa Verge.

Pe’l fons de dit cingle hi passa un torrent, pe’l que s’hi escorren les aygues de les vessants d’aquesta montanya de Bellmunt. Los romeus, en sent al padronet, s’aturan á descansar, asseguts sobre les grosses pedres que jauen á la vora del camí, y aprés d’haver resat una Salve á la Verje de Montserrat, donen per molt ben empleyat lo cansanci de la fatigosa pujada, contemplant lo bellíssim panorama que desde dit lloch comensa ja á ovirarse, boy aixecant enlayre la botella per agafar nou coratje y poder repéndrer la ascenció al cim de Bellmunt.

Al surtir del padronet, lo camí ve casi planejant alguns 5 minuts, fins arrivar á un sot ó petita vall formada per les dues vessants de la montanya, ahont hi ha una fresca font coneguda per la font “Vidranessa”. (Vegis lo fotogravat corresponent del álbum número 4, que representa aqueix detall del camí de Bellmunt nevat, tret d’una fotografía com l’altre ja citat en lo seu lloch, de l’interior de la iglesia de Sant Pere, tirades totes dues per lo soci del Centre Excursionista de Catalunya senyor Serra, en la visita oficial de dit Centre al santuari de Bellmunt, y cedides per dit álbum per dit senyor, de lo que ni donem aquí les grans mercés).

Des de la Font Vidranessa, quina ayga te mala anomenada, no perqué no sigui tant bona com totes les demés fonts d’aquesta encontrada, sino perqué alguna vegada ha fet mal á algun imprudent que n’ha begut estant cansat y fatigat de la pujada; desde aquesta font Vidranessa, repeteixo, ab uns 5 minuts més es troba lo célebre Códol foradat, gros penyal que jau á la vora del camí junt ab tres ó quatre d’altres de més petits, estimbats tots de la costa ó montanya.

Res te de particular aqueix códol, si no es lo forat que li dona nom, y la forma d’una cabanya ó petita cova; no obstant encara que no creyem pas que tingui cap classe de importancia arqueológica ni que sigui cap dolmen, ni monument antich, per la anomenada que te en donem una mostra en lo álbum que acompanya lo present trevall. 

Desde lo Códol foradat, ab altres 5 minuts més s’arriva á la no menys célebre Alsina grossa, que conta uns quants cents anys de existencia segons la tradició, y la que encara que respectada per la destral dels carboners, haventse quedat  sola é isolada á la vora del camí, que ha perdut bona part dels seus atractius y de la seva poesía ab la tallada del bosch d’aquesta part de la montanya de Bellmunt, no podrá menys d’enyorar continuament á les demés alsines y roures, que li prestaven vassallatje com á llur Reyna y Senyora.

Desde aquesta Alsina, en quina sombra s’hi solen aturar un poch los romeus pera péndrer alé y aixecar, si convé, de nou la botella, ab cosa d’uns 25 minuts d’un camí de voltes i revoltes, pe’ls qui no volen enfilarse per les dresseres, es guanya la pujada més forta y s’arriva al collet de Passafarina ó sía á la part dejus del puig de Serraganyada desde ahont s’ovira de nou, molt aprop ja, lo santuari de la Verje, qu’es pert de vista al comensar de escalar la montanya.

Desde lo collet de Passafarina, ab cosa d’uns 7 ó 8 minuts de pujada molt més suau que la anterior, s’arriva finalment al Palau ó santuari de la Verje. 

Després d’haver descrit y detallat ab cansonera prosa aqueix camí de Bellmunt, volem copiar ara aquí algunes estrofes de la hermosa poesía del mateix, escrita per lo llorejat poeta en Jaume Boloix, y dedicada al entussiasta Santperench en Pere Balart y Cases, de qui á mes n’hem rebut algunes notes que tenía ell arreplegades, referents á dit santuari de Bellmunt, aprofitant aqueix lloch per donarli les grans mercés. Veus aquí, donchs, la poesía citada, que confiem plaurá de bo als nostres lectors:

Lo Bellmunt te una escala

de tres grahons,

lo primer que s’en troba

n’es lo Padró,

sobre un esquey de cingle

ple de verdor,

sanglotejant les aygües

abaix al fons.

Lo Bellmunt te una escala

que te tres graus,

desde’l primer s’ovira

lo Montserrat.

Deu vos guart Moreneta,

que Deu vos guart,

Vos sou la gran Regina

dels cataláns.

Del padró de María

ja som al peu,

¡qu’és bonica l’escala

del Munt més Bell!

Pujem á la montanya

pujem, pujem

com més lluny de la terra

mes prop del cel.

¡Qu’és bonich contemplarte

desde’l Padró,

campanar de Sant Pere

mas de Sant Roch!

¡Qué bonica es l’aubaga,

qué bonichs son

los florits camps d’espigues

y’ls rierons!

Tot cantant una Salve

pujem al cim,

entre mates de boixos

y romaníns.

Arrenquem amoretes

de nostre pit,

que los ecos las cantin

als valls vehíns.

Cantem á nostra Reyna

ab viva fe,

siguem sota son manto

vassalls fidels.

Pujem á la montanya,

pujem, pujem,

com més lluny de la terra,

més prop del cel.

¿Qui pogués saber la historia,

la del códol foradat,

d’aqueix roch que fa tants segles

al camí de Bellmunt jau?

¡Si serà fill de las bromas,

si l’haurá partit un llamp,

si d’algun francés ó moro

haurá servit de fossar!

¿Quí ho sap si fou un niu d’áligues

ó de llops feréstech cau,

si d’un penitent fou celda

o d’un lladre amagatall?

¿Se li haurán possat los Angels,

perque’n fessi de senyal

als que van á la caseta

de la Verge de Judá!

¿Si li haurá volgut María,

perque sía’l segon grau

de l’escala montanyosa

quan l’anem á visitar?

¿Qui pogués saber l’historia,

la del códol foradat?

Tot pujant á Bellmunt

n’hi ha una alsina,

una alsina gegant

que á tots admira.

¡Qué gran y hermosa qu’es

aquesta alsina!

N’es lo tercer grahó,

grau benehida,

de l’escala que va

fins á María.

Pujem fins a Bellmunt

la Verge ens crida.

Deixem lo padronet

sobre d’un cingle,

y’l códol foradat

prop l’aygua viva,

y deixém lo trespol

d’aqueixa alsina,

que dalt ja’s veu lo Puig

y’s veu l’Hermita.

Una volada més

y ja som dintre.”

Es tracta d’una interessant col·lecció de sis postals de l’època. En cinc d’elles hi consta, escrit a mà i amb la indicació del temps emprat en cada tram, el recorregut d’una excursió a Bellmunt realitzada el 18 d’agost de 1908, amb sortida des de Torelló.

Un dels aspectes més interessants d’aquesta troballa és que les sis postals es conserven dins el seu sobre original, que també forma part del conjunt i aporta un valor documental afegit a la col·lecció.

També resulta remarcable que les cinc postals amb anotacions manuscrites mantinguin una continuïtat en el relat, de manera que, llegides consecutivament, permeten seguir el desenvolupament complet de l’excursió.

Al revers de les postals hi figura que van ser editades per Imp. Lit. Vda. Cunill, Barcelona.

A partir de les anotacions manuscrites es pot deduir que l’itinerari probablement fou: Torelló, Font Santa, Sant Pere de Torelló, camí del Forat Micó —amb una visita a la Tosca dels Degollats— i ascens a Bellmunt, que, pel temps indicat, sembla que es va fer pel camí de la Vall. El retorn hauria estat per Font Viva, possiblement passant pel coll d’Hi Era de Massa, les Valls, probablement pel coll de les Gargantes, la Font Santa, potser per Sant Vicenç de Torelló, i finalment Torelló.

També és interessant que, almenys per a mi, aquesta és la primera referència que trobo a dues fonts esmentades pels excursionistes: la Font de la Vall i la Font del Caballer.

Les postals fan 14 centímetres d’ample per 9 centímetres d’alt.

L’edició d’aquestes postals es basa en les mateixes fotografies publicades al llibret Recort del Santuari de Bellmunt, editat l’any 1907. Es tracta, de fet, de les mateixes imatges, però editades individualment en format postal.

Agost – 18 – 08

Una escursió à Bellmunt ab los bons amichs Joseph Carbó i ? Amengual

Surtida de Torelló á les 5 hores mati

Arrivada à “Font-Santa” à 7 hores tarda.

Die magnifich

Surtida de S. Pere à les 6 hores matí.

Arrivada à la “Font de la Vall” à les 7,20

Surtida de la “Font de la Vall” à les 7,45.

Arrivada á la “Font del Caballer” à les 9,05.

De les 1,60 empleyades en anar de la “Font de la Vall” à la “Font del Cavaller” se n’ha de traure una bona estona que passárem contemplant la “Tosca de Degollats”. Sembla estrany que la Naturalesa puga fer coses tant grans!

Arrivada à Bellmunt à les 10,30

Surtida de Bellmunt à les 3 tarda

Arrivada à “Font Viva” à les 3,30.

Surtida de “Font Viva” à les 4,05.

Arrivada à “Les Valls” à les 5,05.

Surtida de “Les Valls” à les 5,25
Arrivada à “Font-Santa” à les 7.

Dins l’extraordinari Fons Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya es conserva aquest magnífic reportatge format per 38 fotografies estereoscòpiques realitzades sobre plaques de vidre. La numeració correlativa de les imatges i la indicació de l’any 1917 en cadascuna d’elles permeten identificar-les com una única sèrie fotogràfica.

Més enllà de documentar l’excursió entre Torelló i Bellmunt, el reportatge ens ofereix una magnífica visió d’alguns dels indrets més emblemàtics del territori, com Rocaprevera, la plaça Vella de Torelló, l’església de Sant Vicenç de Torelló, la Font Santa, Sant Pere de Torelló i el mateix santuari de Bellmunt. Un conjunt d’imatges que ens transporta a la realitat d’ara fa més d’un segle i que constitueix un document d’un extraordinari valor històric.

De Ferran Damians i Recoder es coneixen poques dades biogràfiques. Segons la documentació conservada al Centre Excursionista de Catalunya, va exercir com a pesador oficial del Moll de Barcelona i va compaginar la seva professió amb una intensa activitat excursionista i fotogràfica. Entre els anys 1917 i 1923 va realitzar nombrosos reportatges amb càmera estereoscòpica sobre plaques de vidre, que avui constitueixen un valuós testimoni del paisatge i del patrimoni català d’aquella època.

Es va casar i va tenir dues filles, la Carme i la Montserrat Damians, que van ser les encarregades de donar el seu fons fotogràfic al Centre Excursionista de Catalunya, fet que n’ha permès la conservació i la difusió. Ferran Damians i Recoder va morir a Barcelona l’any 1945.

El recorregut que permet reconstruir la sèrie fotogràfica és ben definit: Rocaprevera, Torelló, Sant Vicenç de Torelló, la Font Santa, Sant Pere de Torelló i el santuari de Bellmunt. Més que l’itinerari en si, però, el principal interès del reportatge rau en les imatges, que documenten amb un extraordinari nivell de detall carrers, edificis, paisatges i escenes de la vida quotidiana de l’any 1917, convertint aquesta col·lecció en un valuós testimoni històric del territori.

Com en la resta dels reportatges d’aquesta col·lecció, s’han respectat íntegrament els comentaris originals que acompanyen cadascuna de les fotografies, reproduint fidelment les anotacions incorporades pel mateix autor.

Aquest reportatge, realitzat per Josep Torrent i Garrigoles entre els anys 1895 i 1917, constitueix un dels testimonis fotogràfics més antics que es conserven d’una ascensió al santuari de Bellmunt. Les seves divuit imatges permeten seguir gairebé pas a pas aquella excursió i ens ofereixen una visió excepcional del paisatge i de l’excursionisme català de fa més d’un segle.

El conjunt forma part del Fons Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya. Les fotografies originals, realitzades amb plaques de vidre estereoscòpiques, conserven una numeració correlativa que ha permès reconstruir la seqüència de l’excursió. El registre del fons les data entre els anys 1895 i 1917.

Malauradament es coneixen poques dades biogràfiques de Josep Torrent i Garrigoles. Se sap que era membre del Centre Excursionista de Catalunya i que, entre els anys 1895 i 1917, va realitzar diversos reportatges fotogràfics amb plaques de vidre estereoscòpiques que avui constitueixen un valuós testimoni dels primers anys de l’excursionisme català.

Una circumstància ben singular va permetre que aquest llegat arribés fins als nostres dies. Durant la Guerra Civil Espanyola, el pis de la família Torrent, situat al carrer Consell de Cent, 306, de Barcelona, fou ocupat per milicians anarquistes. El Dr. Benito Oliver Rodés, veí de la família, va aconseguir recuperar les plaques fotogràfiques que hi havia a l’habitatge i les va custodiar fins que els Torrent van poder tornar a Barcelona, moment en què els les va retornar. Gràcies a aquest gest, una part molt important de l’obra de Josep Torrent i Garrigoles es va poder conservar.

L’any 1986, la seva filla Rosa Torrent i Sostres va donar aquest fons a l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, on es conserva actualment i des d’on ha estat possible recuperar aquest extraordinari patrimoni documental.

Es tracta d’una ascensió al santuari de Bellmunt, documentada amb un magnífic conjunt d’imatges que permet seguir l’itinerari gairebé pas a pas. El reportatge s’inicia amb la sortida del grup excursionista pels carrers de Sant Pere de Torelló i continua amb la pujada, acompanyats de cavalls, passant pel Pedronet, l’Alzina Grossa i altres indrets emblemàtics del camí fins a arribar al santuari. Entre totes les fotografies destaca, pel seu gran interès, la impagable imatge de l’interior de la llar de foc de l’edifici que avui acull el restaurant.

La presència d’un sacerdot dins el grup podria fer pensar, en un primer moment, que es tracta del rector de Sant Pere de Torelló. Tanmateix, aquest mateix sacerdot i bona part dels excursionistes apareixen també en altres reportatges de Josep Torrent i Garrigoles, realitzats en indrets ben diferents, fet que fa pensar que formaven part del seu grup habitual d’excursions.

A cada fotografia s’ha incorporat el text original amb què apareix catalogada dins del Fons Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, preservant així la informació documental que acompanya cadascuna de les imatges.

En conjunt, aquest reportatge constitueix un document fotogràfic d’un extraordinari valor històric, tant per la qualitat de les imatges com pel testimoni que ofereix sobre el paisatge, els camins i l’excursionisme català de finals del segle XIX i començaments del XX

El 20 d’abril de 1919, Jaume Biosca i Juvé va realitzar una llarga travessa excursionista entre la Vall d’en Bas i Santa Maria de Besora, deixant-ne un magnífic testimoni fotogràfic. Les vint fotografies estereoscòpiques que il·lustren aquest reportatge es conserven actualment al fons de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, constituint un valuós document de la història de l’excursionisme català.

Realitzades ara fa més d’un segle, aquestes imatges ens permeten descobrir com eren els paisatges, els camins i els pobles que els excursionistes anaven trobant durant la seva caminada. Un llegat gràfic d’un gran interès històric que ens apropa a un territori profundament transformat pel pas del temps.

Jaume Biosca i Juvé (Barcelona, 1875 – 1945) fou un comerciant, excursionista i fotògraf que desenvolupà una intensa activitat dins el Centre Excursionista de Catalunya. Va ingressar a l’entitat el 5 d’abril de 1905 i ben aviat es convertí en un dels membres més actius de la Secció de Fotografia, de la qual fou vocal de la Junta Directiva (1918), tresorer (1919) i president (1921).

Gran afeccionat a la fotografia estereoscòpica, participà activament en excursions, visites culturals, projeccions i concursos fotogràfics, en els quals obtingué diversos premis. També col·laborà en la comissió de publicació del Butlletídel Centre, contribuint a la difusió de l’activitat excursionista i fotogràfica de l’entitat.

La seva producció fotogràfica, iniciada l’any 1911, està formada per prop de 2.930 plaques estereoscòpiques de vidre. Aplega principalment imatges de pobles i paisatges de Catalunya, monuments, jardins, carrers i edificis de Barcelona, així com un important conjunt dedicat a Andorra i les seves valls. També són especialment destacables les fotografies de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

Després de la seva mort, la família donà el fons fotogràfic a l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, on ingressà durant la dècada de 1950. Avui constitueix un valuós testimoni gràfic de la Catalunya de les primeres dècades del segle XX i una de les col·leccions estereoscòpiques més destacades conservades per l’entitat.

Es tracta d’una travessa excursionista que, segons es desprèn de les fotografies conservades, probablement es va iniciar a la plana de la Vall d’en Bas, a la Garrotxa, i va finalitzar a Sant Quirze de Besora, tot i que la darrera imatge del reportatge correspon a Santa Maria de Besora.

L’itinerari documentat transcorre per la Vall d’en Bas, Sant Privat d’en Bas, el santuari de les Olletes, Santa Magdalena del Mont, el Puigsacalm, Platravé, Ciuret, Vidrà i Santa Maria de Besora, seguint un recorregut que encara avui és una magnífica travessa pels contraforts occidentals del Bisaura i la Garrotxa.

S’han respectat íntegrament els peus de fotografia originals redactats per Jaume Biosca i Juvé. En aquells casos en què ha estat necessari, únicament s’hi han introduït petites correccions ortogràfiques o de puntuació per facilitar-ne la lectura, preservant sempre el contingut i l’esperit del text original.

El 7 de desembre de 1924, Albert Oliveras i Folch va deixar constància, amb la seva càmera estereoscòpica, d’una nova jornada excursionista pels camins de Bellmunt. Les divuit fotografies que integren aquest reportatge ens permeten reviure una excursió realitzada fa més d’un segle i descobrir alguns dels indrets més emblemàtics d’aquest sector de la vall del Ges i del Bisaura.

Més enllà del seu interès fotogràfic, aquest conjunt d’imatges constitueix un valuós document històric que conserva la memòria d’un territori, dels seus camins i de la vida que s’hi desenvolupava en aquells anys. Un llegat gràfic excepcional que ens acosta a un Bellmunt molt diferent del que coneixem avui.

Albert Oliveras i Folch (Montevideo, 1900 – Barcelona, 1989) fou un enginyer industrial, excursionista i fotògraf que desenvolupà una intensa activitat dins la Secció de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya. Nascut a l’Uruguai, arribà a Catalunya amb la seva família quan només tenia sis anys, país on es formà personalment i professionalment i on inicià la seva llarga trajectòria excursionista.

En esclatar la Guerra Civil espanyola es traslladà temporalment a l’Uruguai, aprofitant la doble nacionalitat que conservava des del seu naixement. Acabat el conflicte retornà a Catalunya, on reprengué la seva activitat professional com a enginyer industrial i continuà vinculat al Centre Excursionista de Catalunya fins al final de la seva vida. Durant aquells anys també realitzà diversos viatges a l’Uruguai i a l’Argentina, especialment durant els mesos d’hivern del nostre hemisferi.

Com a membre del Centre Excursionista de Catalunya destacà per les seves publicacions al Butlletí del CEC, les conferències que impartí i la seva participació en diverses responsabilitats directives relacionades amb la muntanya i els refugis. Gran apassionat de l’alta muntanya, l’alpinisme i l’esquí, les seves fotografies documenten sobretot els Pirineus, els Alps i altres grans serralades, convertint-se avui en un magnífic testimoni de l’evolució de l’excursionisme, de l’escalada i de l’esquí durant la primera meitat del segle XX.

La seva obra no es limita, però, als paisatges de muntanya. El seu arxiu també inclou una petita sèrie d’imatges dels fets d’octubre de 1934, així com un extens conjunt fotogràfic dedicat a l’Argentina i l’Uruguai, fruit dels nombrosos viatges que hi va realitzar al llarg de la seva vida.

En el seu testament va llegar el seu extraordinari fons fotogràfic a l’Agrupació Fotogràfica del Centre Excursionista de Catalunya. El llegat està format per prop de 83.000 fotografies, entre plaques estereoscòpiques de vidre, negatius sobre nitrat de cel·lulosa, negatius de 35 mm i prop de 180 àlbums fotogràfics, constituint un dels fons documentals més importants per a l’estudi de la història de l’excursionisme català.

Es tracta d’una travessa excursionista que, molt probablement, s’inicia a Sant Vicenç de Torelló, passa per Sant Pere de Torelló, s’enfila fins al santuari de Bellmunt i continua pel camí vell en direcció a la casa de pagès del Boscatell, per acabar baixant cap a Sant Quirze de Besora. L’anàlisi de les fotografies també fa pensar que els excursionistes van utilitzar el tren per arribar al punt d’inici i retornar un cop finalitzada la caminada.

Les imatges documenten diversos aspectes del recorregut: els carrers de Sant Vicenç de Torelló, escenes de la vida quotidiana, el santuari de Bellmunt, el seu interior amb els nombrosos exvots que aleshores ornamentaven les parets, així com diferents racons i masies dels voltants. En conjunt, el reportatge ofereix un magnífic testimoni de com era aquest entorn ara fa més de cent anys.

S’ha respectat íntegrament el text original que acompanya cadascuna de les fotografies, tal com va ser redactat per Albert Oliveras i Folch. En aquells casos en què ha estat necessari, només s’han introduït petites correccions ortogràfiques o de puntuació per facilitar-ne la lectura, preservant sempre el contingut i l’esperit del relat original.

El 18 de novembre de 1928, Albert Oliveras i Folch va immortalitzar amb la seva càmera estereoscòpica una nova jornada excursionista pels contraforts de Bellmunt. Les catorze fotografies que integren aquest reportatge ens permeten reviure una excursió realitzada fa gairebé un segle i descobrir com era aquell territori en una època ben diferent de l’actual.

Més enllà del seu indubtable interès fotogràfic, aquestes imatges constitueixen un valuós document històric que conserva la memòria d’uns paisatges, uns camins i una manera de viure avui desapareguts. Un petit viatge al passat que ens ajuda a comprendre millor l’evolució del nostre territori.

Albert Oliveras i Folch (Montevideo, 1900 – Barcelona, 1989) fou un enginyer industrial, excursionista i fotògraf que desenvolupà una intensa activitat dins la Secció de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya. Nascut a l’Uruguai, arribà a Catalunya amb la seva família quan només tenia sis anys, país on es formà personalment i professionalment i on inicià la seva llarga trajectòria excursionista.

En esclatar la Guerra Civil espanyola es traslladà temporalment a l’Uruguai, aprofitant la doble nacionalitat que conservava des del seu naixement. Acabat el conflicte retornà a Catalunya, on reprengué la seva activitat professional com a enginyer industrial i continuà vinculat al Centre Excursionista de Catalunya fins al final de la seva vida. Durant aquells anys també realitzà diversos viatges a l’Uruguai i a l’Argentina, especialment durant els mesos d’hivern del nostre hemisferi.

Com a membre del Centre Excursionista de Catalunya destacà per les seves publicacions al Butlletí del CEC, les conferències que impartí i la seva participació en diverses responsabilitats directives relacionades amb la muntanya i els refugis. Gran apassionat de l’alta muntanya, l’alpinisme i l’esquí, les seves fotografies documenten sobretot els Pirineus, els Alps i altres grans serralades, convertint-se avui en un magnífic testimoni de l’evolució de l’excursionisme, de l’escalada i de l’esquí durant la primera meitat del segle XX.

La seva obra no es limita, però, als paisatges de muntanya. El seu arxiu també inclou una petita sèrie d’imatges dels fets d’octubre de 1934, així com un extens conjunt fotogràfic dedicat a l’Argentina i l’Uruguai, fruit dels nombrosos viatges que hi va realitzar al llarg de la seva vida.

En el seu testament va llegar el seu extraordinari fons fotogràfic a l’Agrupació Fotogràfica del Centre Excursionista de Catalunya. El llegat està format per prop de 83.000 fotografies, entre plaques estereoscòpiques de vidre, negatius sobre nitrat de cel·lulosa, negatius de 35 mm i prop de 180 àlbums fotogràfics, constituint un dels fons documentals més importants per a l’estudi de la història de l’excursionisme català.

Es tracta d’una travessa excursionista que s’inicia a Sant Vicenç de Torelló, passa per Sant Pere de Torelló, s’enfila fins al santuari de Bellmunt i finalitza a Sant Quirze de Besora. Al llarg del recorregut, Albert Oliveras i Folch va captar amb la seva càmera estereoscòpica diversos indrets que avui constitueixen un extraordinari testimoni del territori tal com era l’any 1928.

Les fotografies ens permeten descobrir els carrers i els safareigs de Sant Vicenç de Torelló, el Padronet de Sant Pere encara envoltat d’arbres, l’interior del santuari de Bellmunt amb els nombrosos exvots que aleshores hi havia penjats, diverses masies del recorregut i els excursionistes avançant pels camins que uneixen aquests pobles. El conjunt no només documenta una excursió, sinó que conserva la memòria d’un paisatge i d’una manera de viure que avui formen part de la història del Bisaura i la Vall del Ges.

S’ha respectat íntegrament el text original que acompanya cadascuna de les fotografies, tal com va ser redactat per Albert Oliveras i Folch. En aquells casos en què ha estat necessari, només s’han introduït petites correccions ortogràfiques o de puntuació per facilitar-ne la lectura, preservant sempre el contingut i l’esperit del relat original.

He de reconèixer que una referència constant en moltes de les recerques que he dut a terme per aquest bloc, especialment sobre tot allò que envolta Bellmunt, han estat les diverses publicacions del torellonenc Ramon Vinyeta i Leyes (1914-2005), una persona que, al meu entendre, no ha rebut el reconeixement que sens dubte es mereix.

Amb aquest apartat li voldria retre el meu petit, particular i sincer homenatge.

El text que segueix correspon a la descripció que Ramon Vinyeta fa del Camí Vell de Bellmunt en el seu llibre Bellmunt, publicat per l’Editorial Alpina, del qual se’n van editar dues edicions: la primera, el maig de 1949, i la segona, el gener de 1961.

M’atreviria a dir que ens trobem davant d’una de les millors descripcions que Ramon Vinyeta va escriure d’una caminada. Amb una prosa acurada, elegant i plena de sensibilitat, no es limita a explicar un itinerari, sinó que acompanya el lector al llarg del camí, fent-lo partícip del paisatge, de la història i dels petits detalls que donen sentit a cada racó. És un relat extraordinari que continua captivant, malgrat el pas dels anys.

Per aquest motiu n’he volgut transcriure íntegrament el text, convençut que continua essent una lectura imprescindible per a totes aquelles persones que estimem Bellmunt i el nostre territori.

Ramon Vinyeta i Leyes (Torelló, 1914 – Torelló, 2005) fou un dels grans divulgadors del patrimoni històric, cultural i natural d’Osona i de la Catalunya Vella. Escriptor, investigador i excursionista, va dedicar bona part de la seva vida a recórrer el territori i a donar-lo a conèixer a través d’una extensa obra formada per llibres, guies excursionistes, articles, conferències i exposicions.

Profund coneixedor de la Vall del Ges, el Bisaura, el Collsacabra i de moltes altres contrades catalanes, posseïa una extraordinària capacitat per combinar el rigor històric amb una prosa clara, elegant i molt propera. Les seves obres no es limitaven a descriure itineraris, sinó que ajudaven el lector a descobrir la història, les llegendes, el patrimoni i els paisatges que donaven identitat a cada indret. Aquesta manera d’entendre l’excursionisme ha convertit els seus llibres en obres de referència que, encara avui, conserven tota la seva vigència.

Entre les seves publicacions més conegudes destaquen Bellmunt (1949, amb una segona edició ampliada l’any 1961), Puigsacalm, Les Gorgues, Rupit, La Vall de Torelló —escrita conjuntament amb Antoni Pladevall—, Llegendes de la vall del Ges i els seus contorns, Cabrera, Matagalls i moltes altres obres dedicades al coneixement del territori català. També fundà l’Editorial Celblau de Torelló, des d’on impulsà nombroses publicacions de divulgació cultural i excursionista.

Més enllà de la seva extensa producció bibliogràfica, Ramon Vinyeta va deixar un llegat que continua essent imprescindible per a totes les persones interessades en la història i el patrimoni del nostre país. Les seves pàgines transmeten una profunda estima pel territori i una manera de caminar que va molt més enllà de l’excursionisme: cada ruta és una invitació a observar, comprendre i estimar el paisatge que ens envolta.

A continuació es transcriu íntegrament el text que Ramon Vinyeta i Leyes va publicar l’any 1949 al seu llibre Bellmunt, editat per Editorial Alpina. S’ha respectat fidelment la redacció original de l’autor, així com el seu estil i les formes lingüístiques pròpies de l’època, amb la voluntat de preservar l’autenticitat i el valor històric d’aquest magnífic relat. La transcripció s’acompanya de les il·lustracions originals que apareixen a l’obra, les quals contribueixen a enriquir la lectura i a contextualitzar els diferents indrets descrits al llarg de l’itinerari.

Pel carrer del Pare Badrena, en el qual hi ha el magnífic edifici de les escoles municipals, se surt als afores de la població per la seva part NO., des d’on es pren un camí carreter que transcorre entre feixes de conreu.

5 m. – Cementiri de Sant Pere, de forma rectangular i limitat per elevats murs, dels quals sobresurten fileres de xiprers que com a tot arreu proporcionen al sant recinte una recollida espiritualitat. És de doldre que aquests arbres, que tantes qualitats ornamentals tenen per la seva elegant figura i compacte fullatge, siguin exclosos dels jardins públics i particulars pel sol fet de tenir-los exclusivament com a motiu funerari.

El camí s’acosta als repeus de la muntanya, que en aquests indrets són constituïts per carenes de margues grises exemptes de vegetació.

15 m. – Collet de la Creu de Boix, en una prominència del terreny. Es descobreixen les veïnes pagesies de la Redortra i Arcs, que donen vida a aquestes recloses comes del migjorn de la muntanya.

20 m. – La Redortra, vetusta masia de típic aspecte. Es deixa a l’esquerra el camí carreter que hi condueix i se segueix el de ferradura que puja regularment tot proper a la torrentera que baixa de la canal gran de Bellmunt. La muntanya es redreça vigorosament i forma una massissa muralla d’arrogant aspecte. El Santuari, encastellat al capdamunt, ben aviat es perd de vista en interposar-se els contraforts de la muntanya.

25 m. – S’abandona el fons de la vall i s’emprèn una forta pujada pel seu vesant esquerre.

30 m. – Collet de l’Hostal del Mal Govern, al cim de la carena que derivada de Bellmunt separa les fondalades de la Redortra i de Pedroses i que perllongant-se  considerablement en direcció SSE. serveix de sitial al vistós poble de Sant Pere. De l’antiga i rònega masia, que també feia d’hostal, només en queden les esmicolades ruïnes que poden apreciar-se vora el camí, al llom del carenar. Es descobreix en direcció a llevant un extens panorama limitat per les singulars serres del Cabrerés i l’accidentada serra de Curull, a l’extrem occidental de la qual s’obre el gros entall de Forat Micó per on el Ges es deslliura del seu major obstacle. Es distingeix al cim d’un carenar igualment després de Bellmunt la diminuta ermita de Sant Roc, que de segles ençà contempla el pas dels vianants que van i vénen de Sant Pere a Vidrà.

En continues llaçades per tal d’alleugerir l’ascensió, el pedregós camí va remuntant els cantelluts aiguavessos de la serra. Alzines i boixeres, mostrant el seu perenne i fosc fullatge, s’arrelen entre les penyes en els llocs més inversemblants, aprofitant les més petites porcions de terra. 

A l’aficionat a la geologia ben poc li costarà d’observar el canvi operat en la constitució del terreny. Mentre fins ara el camí transcorria damunt de margues grises, d’ací en amunt i fins a la Font Vidranesa, poc més o menys, el terreny és format de compactes gresos de fosca coloració vermellosa.

0,45 m. – Pedronet de la Mare de Déu de Montserrat, edificat entre el camí i el precipici que s’obre als seus faldars. Fou aixecat per constituir aquest lloc el primer punt de mira des d’on es decobreixen les originals crestes de Montserrat, les quals sobresurten en direcció SSO. per damunt de les muntanyes del Moianès. Els romcus, tot ascendint al Santuari, hi solen entonar la Salve. El panorama que des d’ací es gaudeix convida a ésser observat detingudament.

Es penetra seguidament a la Canal gran, reclosa entre els repeus de la muntanya.

0,50 m. – Font Vidranesa. Raja arran del camí, en un bell replanet enmarcat per uns alterosos pollancs i altre arbreda. Sobre aquest replanet s’ha disposat recentment una altra plaça; la font brolla en el mur que separa ambdós replans, i és ara de molt còmode assoliment. Al costat de la font hi ha un refugi capaç per unes vint persones, que en cas de mal temps ofereix un apreciable servei. Ha estat recentment reconstruït. En el replà superior s’estan fent les obres de construcció d’un pedró coronat per una petita capella en la qual tindrà estada una imatge de la Verge de Lourdes.

Tant l’escultura com tot el monument són obra d’Agustí Pinyol, un conegut santperenc que és un especialista en obres d’art obtingudes a base d’elements fornits directament per la naturalesa. Les despesses de construcció van a càrrec del senyor Raul Herneta, de Buenos Aires. El conjunt de l’indret fa que sigui un lloc a propòsit per a interrompre l’ascensió i recobrar alè per a reprendre el camí muntanya amunt.

Còdol foradat, a la dreta i a prop del camí. Grossa penya despresa de la cresta de la muntanya; té una petita bauma a la part inferior, on poden encabir-se dues persones.

1,00 h. – Alzina grossa. Arbre centenari de gran corpulència i elevació. Forma una sola soca que a uns tres metres d’alçària es destria en nombrosos i gruixuts brancals que formen extensa copa, en l’actualitat molt malmesa pels llamps i les tempestes. A la seva ombra hi troben agradable repòs els vianants que pugen a Bellmunt, poc abans d’emprendre la fatigosa costa de Passafarina.

Comença seguidament la pujada a Passafarina. El camí, ben apariat, guanya altura contínuament i en el seu transcurs descriu vint-i-dues marcades giragonses fins arribar al collet del mateix nom. Roures i algun faig que ombregen el camí en aquest recorregut apaivaguen a l’estiu els molestos efectes  dels raigs solars. Un xic amunt i al peu de l’encinglerada cresta de la muntanya hi ha un avenc que, segons la tradició, donava comunicació subterrània amb el Ter a l’indret de Sant Quirze.

1,15 h. – Collet de Passafarina, en un contrafort derivat del cim de Serragrenyada que separa la canal de Pedroses de la Canal gran d’on es procedeix. Bell cop de vista del Santuari, atrevidament edificat al cim culminant de la muntanya. Es descobreixen nous aspectes panoràmics per l’indret de llevant, amb els extrems occidentals de la serra de Curull i la gran depressió formada per la vall del Ges.

El camí transcorre planer una estona i s’enfila novament tot zigzaguejant per la falda rocosa del cim de Serragrenyada, bellament coronat pel pedronet de la Mare de Déu de les Alades i una gran creu de fusta.

Es passa pel costat del Roure de la Creu. Una senzilla creueta de ferro, afermada al seu tronc, recorda el tràgic accident que costà la vida d’un devot en estimbar-se des de Serragrenyada.

1,25 h. – SANTUARI DE BELLMUNT.

En la seva segona edició, de l’any 1961, hi afegeix la següent curiositat:

A remarcar que el camí d’aquest itinerari ha estat millorat recentment en tal forma, que fins s’ha pogut arribar amb moto a dalt mateix del Santuari. El primer que realitzà aquesta gesta, que semblava totalment impossible, fou el jove mantlleuenc Esteve Fabregó, en 28 de desembre de 1958. Ara l’ermità Joan Comes, ajudat dels seus fills, ha posat tant esforç en arreglar aquesta via d’accés, que ja hi transiten amb un carro des de Bellmunt fins a Sant Pere.

No voldria acabar aquesta ressenya sobre Ramon Vinyeta sense transcriure el que explica en la introducció del mateix llibre, i on entenc resumeix d’una manera molt clara i transparent l’esperit que el va acompanyar sempre. Diu així:

“Endemés, ens mou també l’afany de fer conèixer i propagar les belleses naturals, magnífiques i variades que enclou aquesta muntanya que per nom ben escaient té el de Bellmunt, el “pulcro monte” dels romans. La tasca que ens ha emprès, certament agradable, de divulgar els atractius de Bellmunt, podrà semblar a alguns innecessària. Qui és, diran sobretot els de la vall del Ges, que no conegui a bastamanet la nostra muntanya? Quins són, entre els bons excursionistes barcelonins i d’altres ciutats catalanes, que no han petjat en una o altra ocasió el cim del Santuari? No és pas així, però.

Gairebé tots els visitants de Bellmunt, llevat de ben poques excepcions, es limiten a fer el clàssic recorregut Sant Pere-Bellmunt-Vidrà o viceversa, i encara que aquests indrets siguin de notòria bellesa, d’altres n’hi ha que per llurs imponderables atractius són dignes d’estima.

Pretenem, doncs, fer conèixer Bellmunt de cap a cap, amb l’afany més o menys altruista, que tinguin l’avinentesa de copsar-ne íntegrament les meravelles tots els devots i excursionistes, molts dels quals, malgrat tenir-les tan properes, n’ignoren àdhuc l’existència.

Amb l’ajut d’apreciables col·laboradors hem recollit dades inèdites de diversa mena, les quals, degudament aplegades i ordenades, permetran de copsar tot el que Bellmunt té de més interessant sota ben distints aspectes.”

Que bonic i senzil ho explica, oi?