“Abans de crear-se l’extens pantà de Sau, era ben notòria la presència d’un gran penyal situat al mig del llit del riu Ter i ben bé al dessota del monestir de Casserres. Els pescadors que tan assíduament freqüentaven aquell indret i la gent conterrània sabien que, des d’in secula, d’aquell penyal se’n deia la roca de la Llum. Ben pocs, però coneixen l’origen i el significat de tan singular denominació. La cosa data del temps de la dominació sarraïna, i la tradició, mantinguda a través de les generacions, ho explica així.

S’esqueia la darreria del segle VIII, concretament, potser, l’any 798. A la Septimània, part enllà dels Pirineus, i on fugint del jou morisc s’havien refugiat molts cristians del nostre país, el rei Carlemany, més tard nomenat emperador pel sant pare Lleó III, escometia braument les hosts morisques i les feia recular cap a terres més meridionals. L’alliberament del país d’Ausona l’encomanà al seu fill Lluís el Piadós, i vingué un dia que les forces per ell comandades s’anaven possessionant de la nostra comarca, mentre els sarraïns s’aplegaven en els punts estratègics i en les fortaleses roqueres per tal d’oferir la darrera resistència o passar al contraatac.

El castell de Casserres, el castrum Castaserram d’aquell temps, es preparava per a una defensa heroica. Al seu entorn, les forces cristianes de Lluís el Piadós preparaven l’escomesa per a ensenyorir-se de tan estratègic indret. La lluita hauria estat ferotge i acarnissada si no hagués esdevingut un fet providencial.

Succeí que un fill del capitost moro, simpatitzant dels cristians, coneixedor del desastre que s’aproximava i volent-lo evitar, es presentà un dia, secretament, a les forces assetjadores, oferint-los la rendició sense lluita de la fortalesa si seguien els seus consells i prometien respectar la vida dels defensors. A tal fi els digué: “El dia que al punt de la mitjanit vegeu un gros fanal encès al cim del gran penyal que hi ha al mig del riu, el peu de la fortalesa, podeu atacar-la sense temor a cap resistència”.

El capità cristià s’hi avingué i arribat el dia assenyalat el castrum Castaserram fou ocupat sense vessament de sang per les forces de la reconquesta: el noiet moro complí la promesa, fent endormiscar tots els sentinelles.

Ara, el gran penyal conegut per la Roca de la Llum no és visible. Té al damunt uns 30 o 40 metres d’aigua.”

Font: Llegendes i Tradicions Collsacabra-Guilleries de Ramon Vinyeta (sense data), pàg. 28.

• la llarga i persistent sequera 2022/2024 ha deixat pràcticament eixut el pantà de Sau, reconvertint-lo en el que sempre havia estat: el riu Ter. Les grans riuades que hem tingut des de l’any 1963 en què es va omplir el pantà han fet que en aquest punt la llera del riu presenti un gruix molt important, d’uns quants metres d’alçada, de fang i sediments. Això fa que l’antiga Roca de la Llum, sota Sant Pere de Casserres, o bé s’hagi desplaçat quedant més arraconada al marge i sigui la que es veu a les imatges actuals, o hagi quedat definitivament sepultada sota metres de fang.

També voldría fer esment d’un interessant i agraït comentari rebut (01/02/2024) del Sr. Jaume Font Garolera dient el següent:

“Una petita precisió per si us és útil: Passo dels 70 i de petit el pare em duia a pescar als rabeigs de sota Casserres: la qüestió es que tan ell mateix com els pescadors, en general i particularment els l’Esquirol, en deien el ROC del LLUM, així tal com raja. Molt a prop hi havia el roc de la SELLA per la seva forma de sella de muntar.” 

Moltes gràcies, Jaume, per aquesta teva aportació.

Terme Municipal: 

Les Masies de Roda

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 445318

Y: 4650052

Altitud: 

380 metres

Una bona colla de llegendes i tradicions de temps passats han arribat als nostres dies. Unes escrites de fa temps. D’altres que segurament han persistit d’aquelles llargues estones i vetllades que ben segur passaven antigament les famílies assegudes a l’escó de les cases, al costat de la llar de foc, on aquestes històries i anècdotes s’anaven explicant de generació en generació:

• HI ERA DE MASSA, segons Ramon Vinyeta
• YERADEMASSA, segons Mn. Ignasi Viñas, rector de Santa Maria de Besora l’any 1920
• A SANT PERE DE TORELLÓ: SOCARRACRISTOS
• SANT PERE DE TORELLÓ: UN DEGOLLAT EN DEGOLLA UN ALTRE
• SANT PERE DE TORELLÓ: CANÇÓ DE FORAT MICÓ
• SANTUARI DE BELLMUNT: LA MARE DE DÉU DE LES ALADES
• DE COM ES VA TROBAR LA MARE DE DÉU DE BELLMUNT
• ELS TRAGINERS DE BELLMUNT

• A TORELLÓ: PESCALLUNES
• LA SERPENT DELS COMUNS
• EL GOS D’EN COMERMENA
• EL ROBATORI DE L’ARQUETA DE SANT FORTIÀ

• EL CASTELL DE MILANY: LA LLEGENDA DEL CAVALLER DE MILANY

• LA BÈSTIA EMPAREDADA DE LA CASA DE PAGÈS LA VILA

• LA ROCA DE LA LLUM

“El poble de Torelló tenia una confiança il·limitada en la protecció sobrenatural que Sant Fortià dispensava a la parròquia i custodiava la seva relíquia com una joia inestimable. Però malgrat totes les precaucions, l’arqueta de Sant Fortià no s’escapà pas d’un intent de ser robada. 

Succeí que els pobles dels voltants se sentien gelosos que Torelló disposés d’aquella prodigiosa relíquia que protegia els seus habitants de les ires del cel i actuava de mitjancera en els més greus conflictes. Tots anhelaven aquell tresor que els havia de protegir de qualsevol maltempsada i desitjaven aconseguir-lo.

En una ocasió el Cos Sant fou portat a Rocaprevera per a una pregària i, com manava la tradició, havia de romandre al santuari durant nou dies. Una nit, l’arqueta quedà sola a la capella i una colla de joves -de Voltregà, segons sembla- penetraren furtivament en el recinte sagrat amb l’intent d’apoderar-se del cobejat reliquiari. Embolcallats per les ombres, prengueren el cofre i fugiren camps a través cap al riu. 

Però, en voler travessar el Ter per allunyar-se al més ràpidament possible de l’ermita, trobaren que l’urna començava a pesar-los cada cop més fins que es convertí en un llast tan feixuc que no es veieren amb prou forces per continuar carregant-la. Per evitar ser presos, decidiren de deixar-la vora el riu i intentar escapar passant a l’altra riba a través de les ràpides aigües.

Però quan ja tenien un peu dins del corrent, el riu, amb un bramul eixordador, començà a créixer i a créixer fins a convertir-se en una inexpugnable muralla que els impedia el pas. Entretant, les campanes de Rocaprevera començaren a tocar imparables i embogides i despertaren a tots els torellonencs que, alertats dels fets, perseguiren amb armes els malfactors i els capturaren.

Quan la gent volgué prendre l’arqueta per restituir-la al santuari, els fou impossible d’aixecar-la fins que els capellans de la parròquia anaren a buscar-la en processó.”

Aquesta llegenda, que explica com de forma miraculosa les aigües del Ter impediren que els sacrílegs lladres de l’arqueta de Sant Fortià poguessin fugir, quedà perpetuada en uns goigs antics, que tenen la següent estrofa:

Quatre fadrinets vingueren

per prendre vostre Sant Cos

mes passar Ter no pogueren,

mostrant gran miracle Vos;

a Deu donam les llahors

de la gran mercè quens fa:

De tempestats nos guardeu,

Gloriós Sant Fortià

Font: L’encís del Riu, Sílvia Caballeria i Rosa Sayós (1999)

Comermena és una masia de fondes rels històriques, situada a uns tres quarts d’hora de camí de Torelló, per la part de llevant, i pertanyent a la parròquia de Sant Martí Sescorts.

Fa anys que el seu amo, en Comermena, era un personatge singular i de reconeguda bonhomia, i que entre altres virtuts tenia la d’estimar molt els gossos, companys seus de caceres i facécies.

Entre ells, però, n’hi havia un que era el preferit per la seva fidelitat, bonesa i alegre comportament. I es veu que aquest gos, transitant entre garrics i argelagues, en més d’una ocasió s’havia clavat espines a les potes, fent-lo patir qui-sap-lo i gemegar llastimosament.

En Comermena se’n dolia i en compartia el dany i la tristor, car era el seu ca predilecte. I pensant i pensant, cercant remei a la desventura, de sobte se li acudí: ” Si jo vaig calçat, per què no puc calçat el gos?”

I ben aviat s’encaminà a Torelló, adreçant-se a ca l’espardanyer a encarregar espardenyes per al seu gos preferit.

Aquest fet tan curiós i sorprenent, fou esbombat per la veu popular i ben aviat ho sabé tota la rodalia. I tant fou així que, fins i tot, un lletraferit torellonenc el va perpetuar component la següent poesia que ha arribat íntegre fins al nostres dies.

Diu així:

Cobles noves s’han dictades,
tot cantant us les diré;
tretes són d’en Comermena
i de son gos perdiguer.

De perdius i de llebretes
bé n’és un gran caçador.
Ja n’agafa l’escopeta
i dret se’n va a Torelló.

Quan a Torelló arriba
el gos mostra al corder:
– Un favor que us demano,
que n’és cosa que convé:

per al gos unes espardenyes
sien fetes ben aviat.
Ai del gos d’en Comermena,
com anirà ben calçat!

– Espardenyes per a un gos
jo no en faria mai;
en ser el temps de la calor
el faria anar a cavall,

estaria reposat.
Ai del gos d’en Comermena,
bé en serà ben regalat.

– Les espardenyes són fetes.
– Ara me’n fareu el preu.
– Valen quatre pessetes,
una per cada peu.

Com que és home de grans prendes,
un xinxó d’or li ha donat.
Ai del gos d’en Comermena
bé en serà ben regalat.

Font: Llegendes i Tradicions de la Vall del Ges i dels seus contorns, de Ramon Vinyeta

Així ens explica Ramon Vinyeta aquesta llegenda:

Es diu que en temps força remot, la data de qual no es pot concretar, regia els destins del castell de Besora un senyor feudal de conducta despòtica i cruel vers els seus subordinats. Aquests, cansats de tants atropellaments i ignomínies, es reuniren secretament en el “Camp del mal consell” i acordaren desfer-se de llur amo definitivament.

La vigília del seu sant hi hagué cacera general del senglar, i en ésser al coll situat al peu del santuari, en lloc d’atacar la fera fou agredit i mort l’amo i senyor de la contrada. El tribunal hi prengué part i a la pregunta de: Qui l’ha mort? respongué el poble unànimament: Besora!. Per què l’ha mort? Perquè HI ERA DE MASSA.

I d’ença d’aleshores del coll i la masia allí existent (avui en runes) se’n diu aquest singular qualificatiu.

Font: Llegendes i Tradicions de la Vall del Ges i dels seus contorns, Ramon Vinyeta (1979)

Així ho explica Ramon Vinyeta en el seu llibre:

“Anant de Sant Pere de Torelló fins a Vidrà seguint l’antic camí ral que remunta el riu Ges, s’arriba a un lloc estratègtic que es diu el Pas de Degollats, en el qual el camí franqueja atrevidament el congost del riu. Al seu dessota hi ha una masía abandonada que el pas dels anys ha enrunat quasi totalment. També es diu Degollats. Els vianants i exscursionistes que per allí passen es solen preguntar d’on li vé tant curiós nom. Com que ho hem pogut escatir, ara ens plaurà d’explicar-ho.

Parlem de molts anys enrera, la memòria n’ha perdut la data. I en aquesta masia que aleshores es deia un altre nom, cada any, a l’hivern, com solen fer la majoria de les pagesies, mataven el porc, fet que solia derivar en una festa, car es convidaven els pagesos veïns.

Un any, el bon pagès va matar una truja que feia més de 120 carnisseres. I aquell dia es va fer molta gatzara, tal com s’escau quan hi ha gran concurrència. El rebost de la pagesia va quedar ben proveït, sobretot per la descomunal cansalada que amb prou feines i treballs fou penjada a una biga del sostre.

Cada dia el bon pagès en tallava un tros i un dia la llesca era tan fonda que el ganivet es va encallar amb la cotnada. Aleshores el pagès s’hi va arrepenjar amb tot el seu pes, amb tant mala dissort, que el clau de la biga va cedir i la cansalada va lliscar al seu damunt; i com que al capdavall encara hi havia els ullals, un d’ells s’enfonsà al coll del pagès segant-li la vena grossa.

Un cop a terra, amb tanta sang perduda, el pagès va perdre l’esma i sense auxili es va anar escolant fins a morir. Ja es pot suposar la tragèdia que això va significar per a tothom.

I d’aquest fet tan tràgic deriva el nom de Degollats, perquè un degollat en va degollar un altre.” 

Font: Llegendes i Tradicions de la Vall del Ges i els seus contorns, Ramon Vinyeta (1979)

• • Anteriorment, l’any 1657, Narcís Camós ja explica en el seu llibre “Jardin de Maria, plantado en el Principado de Cataluña” aquest fenomen de les formigues alades.

  • També Pedro Serra Postius parla del mateix, l’any 1745, en el seu llibre “Siete maravillas raras del Principado de Cataluña” en relació a una visita que hi va fer el juny de 1710 quan l’explica tal com ell el va viure.

Des de temps immemorial, els torellonencs tenim per motiu o sobrenom el de “pescallunes”.

No és un motiu denigrant ni menyspreable, ni irònic, sinó ben al contrari. “Pescallunes”, més aviat equival a dir persona il·lusionada, ingènua, optimista, benhumorada i sentimental. Heus aquí, doncs, un bon qualificatiu.

Però, d’on ve el sobrenom de “pescallunes” que ens hem merescut els torellonencs…? Quin és l’origen o des de quan se’ns té per tals…?

La seva antiguitat no l’hem pas pogut escatir; ve de temps molt reculats.

Diu la tradició, o sia, la veu popular a través de les generacions, que un cert dia, un bon torellonenc, bon xic jovial i ingenu, potser el moliner de Puigbacó o de Malianta, tornant de la vila en una vesprada de cel esbatanat i transparent, lluïa una lluna plena, exuberant i pomposa, atractiva com mai, que reflectia perfectament en les aigües encalmades del Gorg del Saule, un xic amunt de les palanques del Ges.

L’home s’aturà embaladit, contemplant tan bell espectacle com poques vegades havia vist, i se li acudí de pensar: Qui sap si la podria haver, la lluna, ara que no em veu ningú…I, fet i dit, acudí al proper molí a cercar un gran cove i de retorn al gorg la lluna romania quieta i atractiva, mirallant-se en rara perfecció damunt de les plàcides aigües.

El bon home, freturós i calmós, alhora, es ficà de peus a l’aigua, immergint, a poc a poc, el gros cove. Quan l’aigua restà encalmada, feu que la lluna restés dintre del cove, immòbil, perfectament encerclada i, aleshores amb forta embranzida, se l’enduia enlaire; però, la lluna, llesta i escorredissa, tot seguit lluïa novament en el mirall de l’aigua. I això una vegada i una altre, a poc a poc o depressa, amb persistent voluntat i no menys sana il·lusió, fins que un tocatardà, tafaner i burleta, que d’amagat de tal espectacle gaudia, digué a plena veu:

– Apa, “pescallunes”, no siguis tabalot, deixa’t de fantasies i ves-t’en per feina que al molí t’esperen…

I el “pescallunes”, avergonyit, amb el cove sense lluna, desaparegué a correcuita. Però el tocatardar tafaner i maliciós no sabia que en aquest món les il·lusions també ajuden a viure i qui sap si a viure joiosament.

El fet s’escampà tot seguit i, per això, als torellonencs, des d’aleshores, ens diuen “pescallunes”.

Il·lustració i font: Llegendes i Tradicions de la Vall del Ges i dels seus contorns, Ramon Vinyeta (1979)

Els santperencs, a més a més de ser posseïdors de reconegudes virtuts com són llur devoció a la Mare de Déu de Bellmunt, llur capacitat de treball, llur enginy en l’ofici de torner i llur perícia en practicar la pirotècnia, tenen també per sobrenom el de “socarracristos”, l’origen del qual es troba en la següent llegenda:

S’esqueia un temps de gran secada. Feia mesos i mesos que no plovia i els rius Ges i Fornès eren gairabé eixuts. Les fonts del terme, àdhuc les de cabal perenne, s’anaven escolant progressivament ocasionant grans penúries al poble i a les pagesies. Calgué, doncs, com en tantes altres ocasions, recórrer a l’ajuda divina.

Amb aquest fi, la parròquia organitzà una processó de pregàries fins a Bellmunt a la qual haurien de participar la major part dels feligresos. La imatge del Sant Crist, existent en un altar de la parròquia, bon xic malmesa pel pas dels anys, fou policromada novament car havia de presidir la processó.

Arribà el dia assenyalat que de bell antuvi es presentà serè i quiet de vents. De bon matí s’inicià la processó amb tanta assistència que quan els ganfarons tramuntaven la Redorta encara hi havia gent i les autoritats que eixien de la parròquia. I és que a la gent de Sant Pere s’hi afegiren els conterranis de La Vola, Sant Vicenç i Sant Feliu de Torelló. Un cop tots a Bellmunt l’espectacle era commovedor. Mai s’havia vist una tan gran gernació en aquells cims de muntanya.

Amb gran devoció i capteniment foren celebrats els actes religiosos implorant la pluja. La gran gentada, no podent encabir-se en la petita església, ocupà tot el baluart, i el cim de Serra Grenyada era un formiguer de gent. El rector de Sant Pere fou eloqüent en el sermó explicant la insignificància de l’home enfront dels fets de la naturalesa.

A l’hora de dinar, la gran gentada, en petits grups, ocupant tots els indrets de la muntanya, ja s’adonà que el temps experimentava un canvi. En efecte, una gran nuvolada es congriava al damunt del Puigsacalm i s’anava inflant més i més tant pel cantó de Cabrera com del de Milany. Dues hores més tard, el sostre de núvols negres envaïa tota la vall del Ges i per l’indret de Ciuret començava a llampegar amb continuïtat.

Tothom augurava la tempesta de pluja tant de temps esperada i a correcuita s’organitzà el cant dels Goigs i el de la Salve, i com que el rebombori atmosfèric s’anava intensificant i esdevenia més proper, es donà l’ordre del retorn, enmig de la joiosa saisfacció pels xàfecs d’aigua que es veien venir i que deixaven xops els termes de Pla Traver.

La devallada per la costa de Passafarina era impressionant pel renou de la gent esbarriada per camins i dreceres, i quan el gros de la comitiva deixava ja enrera el pedronet de la Mare de Déu de Montserrat, l’aigua ja queia a bots i barrals. Els portants del Sant Crist s’afanyaven més i més, xops de cap a peus i en arribar a l’Hostal del Malgovern, l’hostaler, que encara feinejava, els oferí mantes i tapaboques per tal d’embolicar la imatge i protegir-la d’una possible pedregada. En evident desbandada la gran gernació s’aplegà a l’església parroquial on s’havia de cantar el Te Deum en acció de gràcies per la pluja benefactora.

Aleshores es desembolicà el Sant Crist i tingueren una gran sorpresa: en treure les mantes i els tapaboques protectors s’adonaren que a la pintura, encara tendra, s’hi havia adherit la pelussa dels embolcalls, deixant la sagrada imatge ben peluda de cap a peus. Devant de tal contrarietat, com que la imatge havia de presidir el Te Deum, calgué prendre una ràpida decisió i aquesta se li acudí al bon sagristà i fou la de socarrar amb el foc de les espelmes la pelussa que cobria la imatge. La feina fou efectiva i ben aviat el Sant Crist restà en condicions de presidir l’acció de gràcies des de l’altar major com si res no hagués esdevingut.

El fet tingué gran ressonància i fou esbombat conseqüentment per tota la rodalia i d’ell la dita popular que els santperencs eren “socarracristos”, qualificatiu que, contràriament del que pot aparentar, és més aviat dignificant i no gens menyspreable.

Font: Llegendes i Tradicions de la Vall del Ges i dels seus contorns, Ramon Vinyeta (1979)