El territori no només s’explica a través dels seus monuments, dels seus paisatges o dels edificis que encara es conserven. També ho fa mitjançant les petites històries, les curiositats, les anècdotes i els fets singulars que, moltes vegades, acaben passant desapercebuts.

Sovint és precisament una conversa, una notícia antiga, un document oblidat, una fotografia, una observació casual o una simple pregunta la que desperta la curiositat i dona peu a una investigació que acaba descobrint una història inesperada.

Aquest apartat neix amb aquesta voluntat: recollir tots aquells relats que, sense encaixar plenament en cap altra secció del bloc, contribueixen a entendre millor el nostre territori i les persones que l’han habitat.

Hi trobareu històries de tota mena: episodis històrics, curiositats naturals, personatges singulars, descobertes inesperades, tradicions, costums, records, anècdotes i petites investigacions que tenen un element en comú: totes estan estretament vinculades al nostre territori.

Algunes us sorprendran, d’altres us faran somriure, i n’hi haurà que, probablement, us emocionaran. Però totes comparteixen un mateix objectiu: demostrar que, sovint, les petites històries també formen part de la gran història.

Confio que aquest recull desperti la mateixa curiositat amb què han estat descobertes i documentades.

• TORELLÓ, l’ànec mandarí al riu Ges
• TORELLÓ, la virola
  

• SANT PERE DE TORELLÓ, el gat fer de Bracons
• SANT PERE DE TORELLÓ, la venda d’una esclava anomenada Catarina l’any 1444
• SANT PERE DE TORELLÓ, el cap de senglar i el cap de gos a la serra de Llancers
  

• SANTUARI DE BELLMUNT, la construcció de la carretera
• SANTUARI DE BELLMUNT, l’ermità
• SANTUARI DE BELLMUNT, la imatge de la Verge
• SANTUARI DE BELLMUNT, els exvots
• EL SANTUARI DE BELLMUNT al temple de la Sagrada Família de Barcelona
• SANTUARI DE BELLMUNT, els cairons ratllats de la “sala de la taula de la cuina”
• SANTUARI DE BELLMUNT, la posta de sol a l’agost dins l’enforcadura del Pedraforca
• SANTUARI DE BELLMUNT, la fàbrica de pòlvora de 1836
• SANTUARI DE BELLMUNT, la plantació de vinya experimental

• SANTA MARIA DE BESORA, el gat fer del Bisaura
  
• SANTA MARIA DE BESORA, els porcs vietnamites de la casa del pagès el Roure
• SANTA MARIA DE BESORA, el niu de vespa asiàtica

• VIDRÀ, la colla de sis porcs senglar
• VIDRÀ, la gallina de Collfred, i l’home que xiuxiueja a les gallines

• LLAÉS, trogloditas en la sierra de Milany

• LES GUILLERIES, el projecte del ferrocarril de l’any 1900

• EL PORT DE LA SELVA: l’avioneta estavellada de Serra Verdera

• MELIANTA: els Triops de la platja d’Espolla

Un dels grans protagonistes de la platja d’Espolla és un animal tan petit com fascinant: el triops. A primera vista sembla un petit crustaci estrany, però quan el coneixem descobrim que estem davant d’un autèntic fòssil vivent.

El Triops cancriformis és una espècie de crustaci que existeix des de fa més de 200 milions d’anys, des de l’època dels dinosaures. El seu aspecte ha canviat molt poc des de llavors. Té el cos allargat, una closca ovalada a la part davantera, uns ulls diminuts, antenes curtes i una cua bifurcada. També té nombroses potes sota el cos, amb les quals neda i remou el fang del fons. Pot arribar a fer uns 5 centímetres de llargada.

La gran curiositat dels triops és la seva capacitat per sobreviure en ambients temporals com el de la platja d’Espolla. Quan hi ha aigua, neixen, creixen i es reprodueixen molt ràpidament: en només dues o tres setmanes poden completar tot el seu cicle vital. Abans que el llac s’assequi, les femelles ponen centenars d’ous al fang.

Aquests ous poden romandre anys enterrats sense aigua. Estan protegits per una membrana que els permet resistir la dessecació, el fred i fins i tot les gelades. Quan l’aigua torna a cobrir la platja, els ous eclosionen i comença una nova generació de triops.

Necessiten unes condicions molt concretes per sobreviure: aigües temporals, tranquil·les i amb poca presència de grans depredadors. Per això són poc freqüents i depenen d’uns ecosistemes molt fràgils, que en molts casos han estat alterats o han desaparegut per l’activitat humana.

A Catalunya, la platja d’Espolla és un dels indrets on encara es poden trobar en estat natural. La seva presència té també un important valor ecològic, ja que són indicadors de la conservació d’aquest tipus d’ambients temporals.

Per això, quan la platja s’omple, cal ser especialment respectuosos amb aquest espai: no remenar el fang, no recollir exemplars i evitar qualsevol actuació que pugui alterar l’hàbitat.

La platja d’Espolla no s’omple cada any. Abans de tornar a brollar l’any 2025, l’última vegada que ho havia fet havia estat l’any 2020, arran del temporal Gloria.

Terme Municipal: 

Melianta, entitat de població de Fontcoberta, comarca del Pla de l’Estany

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 480710

Y: 4666494

Altitud: 

220 metres

Terme Municipal: 

El Port de la Selva

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 513358

Y: 4685647

Altitud: 

620 metres

A finals del segle XIX i començaments del XX, el desenvolupament de l’electricitat i la importància de la força hidràulica van propiciar diversos projectes d’infraestructures a la conca del Ter i, especialment, a la zona de les Guilleries. En aquest context, l’any 1900, Teodoro de Mas Nadal va presentar un ambiciós projecte per construir un ferrocarril elèctric de via estreta de 42 quilòmetres que havia de comunicar Vic amb el Pasteral, travessant les Guilleries.

El projecte, que va rebre el suport de diversos ajuntaments de la zona i va arribar a obtenir la concessió del govern, finalment no es va arribar a executar.

Entre d’altres, destaca el gran projecte anomenat “Canal de San Pedro de Casserras” (1882) que enceta la idea de portar aigua a la ciutat de Barcelona i rodalia com Sant Cugat, la Garriga, Sabadell o Caldes de Montbui. L’obra era molt important, perquè contemplava la construcció de quatre embassaments: el principal a Sant Pere de Casserres, un altre al torrent de les Gorgues (pantà de Sant Bartomeu) i els altres dos nomenats de Malafogassa i Sant Andreu, a la riera Major. Tot plegat contemplava un canal de 130 km que preveia la construcció de diferents túnels, el principal sota el Montseny de més de 10 km. La inversió rondava el milió i mig de pessetes, amb un termini d’execució de set anys.

Però l’any 1900 Teodoro de Mas Nadal presenta un projecte totalment oposat a l’anterior amb la construcció d’un ferrocarril de via estreta de 42 km de longitud per connectar Vic amb el Pasteral. Alhora interconnectaria amb les línies ja existents de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses (1880), amb la del ferrocarril de Girona a Olot (1895) i fins a enllaçar amb la línia de Barcelona amb França per Portbou (1878).

Com a novetat, aquest ferrocarril era de tracció elèctrica, no de vapor. Això s’aconseguiria amb electricitat generada en el mateix riu Ter, amb un seguit de saltants, un del mateix sol·licitant (molí de Sau) i altres de nous que serien necessaris.

El projecte del ferrocarril va rebre el suport d’onze ajuntaments de la zona, entre d’altres Vic, Roda, Tavertet, Vilanova de Sau, Sant Hilari Sacalm, Osor, Susqueda, Gurb o Folgueroles. La raó era perquè creien que la comarca milloraria notablement les comunicacions i obria a l’exterior terres molt deprimides, a més de generar noves expectatives econòmiques al llarg de les Guilleries. Per contra, el projecte de construcció de grans embassaments no reportaria cap benefici per a la zona perquè les aigües que s’emmagatzemin es destinarien a zones molt allunyades.

L’octubre de 1901 el govern central atorga concessió a Teodor de Mas perquè pugui construir el seu ferrocarril en un termini de deu anys i la declara “obra d’utilitat pública”.

Però, tot i això, mai es va fer el ferrocarril de Vic al Pasteral. Caldria saber si el motiu va ser pel seu cost econòmic, o va morir per altres interessos que no sabem.

De ben seur que si aquest projecte de Teodoro de Mas s’hagués tirat endavant, res seria com ara a Sant Romà de Sau, Querós o Susqueda.

TRANSCRIPCIÓ LITERAL ACTA AJUNTAMENT DE VILANOVA DE SAU DE 14-10-1900:

En Vilanova de Sau a catorce de Octubre de mil nuevecientos. Reunido el Ayuntamiento y propietarios de la poblacion de Sau y demás de los circuidos del rio Ter por donde se proyecta que pase el ferrocarril economico desde Vich al Pasteral por la conca del Ter estos han manifestado que deseaban vivamente  la construccion del mencionado trenvia y para que se efectue dicha obra han manifestado dichos propietarios que cedian para el paso el terreno que sea compuesto de yermos, bosque y rocales, reservandose solamente la tierra cultiva y edificios mientras que dichas obras se efectuen dentro del plazo de cuatro años contando desde el dia en que se haya concedido á D. Teodoro de Mas la autorizacion para empezar dichas obras y á no ser de este modo y con dicho Sr. queda nula esta concesion y cesion de terrenos.

Esto es lo que se ha acordado en esta acta y reunion de propietarios prometiendose y comprometiendose en cumplir exactamente lo por los mismos propietarios manifestado anteriormente y de ser asi lo firman con dicho Ayuntamiento de Vilanova de Sau en la fecha indicada.

La Virola forma part dels meus records d’infantesa. Jo vivia a la mateixa plaça Nova, just davant d’on s’instal·lava, i veure aquella curiosa màquina, la gent que s’hi aplegava i el moviment dels diumenges formava part del paisatge habitual de la meva infantesa.

A Torelló, pels volts de l’any 1940, els senyors Josep Comes i Santi Nogué van idear la Virola, una mena de carretó amb rodes adaptat que servia per fer rifes i sortejar ampolles de xampany, licors i pots de conserva en almívar.

La Virola s’instal·lava a la plaça Nova, a ponent, en el seu extrem baix, tots els diumenges i festes de l’any. L’horari era només de matins, de les deu fins a les dues. Era un lloc molt concorregut per la gent d’aquell temps —majoritàriament homes—, i especialment a la sortida d’ofici.

Anar a «tirar a la Virola» els diumenges es va convertir en un hàbit per a molta gent de Torelló. La finalitat era endur-se a casa alguna ampolla de cava o licor, o bé algun pot de préssec o pinya en almívar. En els seus inicis, els premis també consistien en paquets de tabac i, fins i tot, en pollastres i conills vius.

El mecanisme dels premis estava lligat a les tirades que es feien sobre les tres rodes planes que tenia situades a la superfície i que es feien girar. En funció de l’aposta, cada roda tenia un premi associat.

L’any 1964, cada tirada valia una pesseta; cinc tirades, un duro, donaven dret a un premi de licor de mig litre i/o cava Rondel, mentre que tres tirades per un duro permetien triar entre licor d’un litre, estomacals, Marie Brizard, Magno, Chartreuse o cava Codorniu. S’explica que a la tercera roda, d’amagat, també s’hi feien apostes amb diners.

Tot i que a partir de l’any 1965 es va incorporar una segona Virola, també a la plaça Nova i al costat de la primera, la seva continuïtat es va acabar l’any 1969, amb l’encariment dels productes que es donaven com a premi. Tot i que les tirades havien arribat a costar un duro, els números no sortien i els firaires van decidir plegar.

Avui, una de les dues Viroles es conserva restaurada a l’ADET (Associació d’Estudis Torellonencs), dins les instal·lacions del Museu de la Torneria de Torelló.

El març de l’any 2020 el sommelier torellonenc Edu Rifà va tirar endavant un projecte de plantar vinyes amb caràcter experimental a sota el santuari de Bellmunt, a més de 1.200 metres d’altitud. Ha recuperat els horts dels ermitants, que eren feixes que s’havien anat perdent amb el temps. La plantació consta d’un total de 400 plantes. Pel que fa a la varietat negre, ha apostat per la garnatxa negra (250 ceps); pel que fa al blanc ha plantat sobretot chardonnay, una varietat de la Borgonya (80 ceps), i gewürztraminer, una varietat alemanya (50 ceps)

Tal com ell explica, la dificultat derivada de l’orografia del propi espai no permet l’entrada de cap màquina -ho fan tot a mà-, i en limita l’extensió. A més, l’altitud obliga a una espera més llarga i tot el procés va més lent: les plantes tarden més a donar raïm, el seu creixement és més limitat per les temperatures, i acaben sent menys productives perquè el seu cicle s’escurça. No hi han les hores de sol ni de temperatura que ho permeten.

No se’n té cap constància que amb anterioritat s’hagués cultivat vinya a Bellmunt. És arrel del canvi climàtic que s’està extenent la idea que en els propers anys les condicions climatològiques per les vinyes millorin amb l’alçada.

S’espera que en un termini de 5 anys poder tenir una collita vàlida per fer vi.

Des d’aquí felicitar l’Edu per aquesta iniciativa.

Un dia, arribant a la casa de pagès de Collfred, em va sortir a rebre en Josep Soldevila, el propietari de les terres. Trempat i amable com sempre, em va veure arribar a peu i em va fer entrar per fer-la petar una estona.

Entre altres coses, m’explicava que de les cinc gallines que té, n’hi ha una, concretament una de rossa, que normalment li fa dos ous cada dia. La curiositat és que, en fer-ne dos en un mateix dia, al segon no li dona temps de formar prou bé la closca i l’ou surt recobert només per una capa de gelatina transparent.

I el més sorprenent és que no es rebenta en caure dins el recollidor de sota la gàbia! Espectacular!

Ah! I aquesta mateixa gallina, el dia que no pon dos ous, el que fa sol ser de dos rovells.

Carai amb la gallina!

Però deixeu-me explicar la segona curiositat, que és la que més em va sorprendre.

Quan en Josep em va portar a veure si la gallina havia fet els dos ous —que, efectivament, així havia estat—, abans d’entrar em va dir:

—Espera’t i veuràs.

A la que va obrir la porta, va començar a parlar amb les gallines. I va passar una cosa que em va deixar bocabadat: les cinc es van quedar quietes i ajagudes, mentre ell, sense deixar de parlar-els-hi, les anava acariciant una per una.

No sé si en Josep és un home que xiuxiueja a les gallines o si són les gallines les que l’entenen a ell.

Però el que sí que sé és que aquell dia vaig sortir de Collfred pensant que allà hi havia una relació entre home i animals molt especial.

L’any 2019, la presència de la vespa asiàtica ja era una realitat al nostre territori. Als voltants de Santa Maria de Besora se’n van detectar tres nius, una mostra que aquesta espècie invasora s’hi havia instal·lat de manera definitiva.

Sense obviar, i lamentar, els estralls que representa especialment per a l’apicultura, també és cert que l’estructura d’aquests nius, enfilats dalt dels arbres, és d’una gran bellesa. Rodons, de grans dimensions i perfectament tancats i protegits exteriorment, amaguen al seu interior un laboriós entramat de galeries superposades.

Una construcció sorprenent, feta amb una precisió extraordinària, que val la pena veure en aquest exemplar que es va poder retirar d’un arbre i que la Maria té penjat a la façana exterior del seu restaurant, la Cabanya del Mir, a Santa Maria de Besora.

Qui visita la Basílica de la Sagrada Família difícilment s’imagina que, entre els nombrosos vitralls que il·luminen el temple, també hi és present el nom de Bellmunt. Tanmateix, aquest petit detall estableix un inesperat vincle entre el nostre santuari i una de les obres més universals de l’arquitectura catalana.

Si entrem a la basílica per la façana de la Passió, situada al costat oest, i dirigim la mirada cap al gran vitrall de la dreta, descobrirem que, en un dels pètals del rosetó superior, hi figura la inscripció BELLMUNT.

No es tracta d’una presència casual. Aquest vitrall forma part del conjunt dedicat a les advocacions marianes dels bisbats de Catalunya. En el cas del bisbat de Vic, hi apareixen representats els santuaris de la Gleva, Joncadella i Ripoll en els medallons principals, mentre que als pètals del rosetó s’hi poden llegir els noms de els Munts, Portal, Far, Cabrera, Montgrony i Bellmunt. Així, el nostre santuari comparteix espai dins la basílica amb alguns dels santuaris marians més significatius del país, un reconeixement tan discret com extraordinari.

Un petit detall que sovint passa desapercebut als visitants, però que omple d’orgull tots aquells que coneixen i estimen Bellmunt.

La imatge actual de la Mare de Déu de Bellmunt és una delicada talla gòtica d’alabastre de només 22 cm d’alçada, datada de la segona meitat del segle XIV. Per aquest motiu, no pot correspondre a la imatge venerada en les donacions i deixes testamentàries documentades ja durant el segle XIII, fet que fa pensar que anteriorment n’hi havia una altra, probablement d’estil romànic. La seva reduïda grandària també suggereix que el primer lloc de culte devia ser un pedró o una petita capella. La primera referència documental coneguda de la imatge actual apareix en un inventari de l’any 1438.

La Mare apareix asseguda, vestida amb una túnica cenyida de coll rodó i coberta amb un ampli mantell que cau sobre la falda formant elegants plecs gòtics. El cap és cobert amb una capellina que deixa veure només els cabells als costats del rostre. El Nen Jesús, assegut damunt la falda de la Mare, reposa la mà dreta sobre la de la Mare. Tant ella com el Fill sostenen una poma, símbol de la redempció i de Maria com a nova Eva.

Durant segles fou costum revestir la imatge amb mantells, corones i ornaments. Ja l’any 1639 es documenta que disposava d’un ric conjunt de vestits i joies oferts pels fidels com a mostra de devoció.

La tradició identifica aquesta advocació amb la Mare de Déu de les Alades, nom vinculat al pedró situat a Sa Reganyada, on, segons la llegenda, fou trobada la imatge i on cada any van a morir nombrosos eixams de formigues alades.

Per garantir-ne la conservació, la imatge original es troba custodiada a la rectoria de Sant Pere de Torelló, mentre que al santuari s’hi venera una reproducció. Cada dilluns de Pasqua se celebra el tradicional Aplec de Bellmunt, una de les manifestacions de devoció popular més arrelades al santuari.