Sens dubte, els molins fariners hidràulics han estat unes estructures que m’han encisat de valent a mesura que els he anat descobrint en el territori.

Dues són les construccions que acaben unificant-se en aquestes edificacions: la casa com a habitatge del moliner i la gran estructura mecànica que requeria el mateix molí.

A tot això cal afegir-hi, ja d’entrada, la gran complexitat que havia de representar escollir una bona ubicació, amb un bon desnivell al costat d’un torrent que necessàriament havia de tenir un cabal regular i suficient per poder assegurar una activitat al molí també regular i constant. Amb la particularitat que moltes vegades aquestes ubicacions quedaven en llocs on l’accés era gens fàcil.

També crida l’atenció la seva proliferació en el territori. Sens dubte i partint de la figura de l’aigua com a nexe vital, la funció dels molins va esdevenir essencial i imprescindible per a les cases de pagès veïnes. D’aquí que normalment els trobem propers a grup de cases. D’aquesta manera els feixucs recorreguts amb els animals carregats amb sacs no es feien massa llargs.

Tot plegat també significa que el conreu del blat havia de tenir una importància destacablede (d’aquí les grans feixes de cultiu, i les eres o les pallisses que trobem al davant de les cases de pagès), i alhora l’existència d’un forn de pa a cada casa també era el més normal i habitual, tal com hem pogut comprovar amb els que encara ara hem trobat en baumes i cases de pagès mig enrunades.

També cal emmarcar-ho en el temps dins un context d’autoabastament i de pura supervivència, pràcticament a cada casa.

Per sort, encara que de manera molt precària, han arribat als nostres dies les restes de les infraestructures del molí. Però és que quan veus tota l’estructura i la situes en el temps, t’adones que ens trobem davant d’unes grans, complexes i extraordinàries obres d’enginyeria.

Generalment, i una vegada concretada la ubicació sobre el terreny, calia recollir l’aigua per omplir la gran bassa a tocar el molí per fer anar la seva estructura mecànica. Per tant, tocava construir uns quants metres riera amunt, i dins el llit del riu, una primera bassa o resclosa per a retenir l’aigua. Per sort, algunes d’aquestes primeres construccions, encara que de forma molt precària, ens han arribat als nostres dies. Concretament, el molí del Mir, a Santa Maria de Besora, i el molí Nou, a Vidrà, encara conserven les restes originals de la presa d’aigua. Amb els murs de contenció de la resclosa fets de fusta!!!

A partir d’aquesta resclosa inicial, en sortia un canal o séquia normalment paral·lel al riu que omplia la gran bassa que comunicava directament amb l’estructura mecànica per fer anar el molí.

Aquestes grans basses, ara, quan les veus, et deixen meravellat per la seva sòlida estructura, especialment per la seva alçada. Com més gran i fonda era la bassa, més podia treballar el molí.

Segurament les peces més destacades del mecanisme intern del molí eren les dues grans rodes circulars conegudes com a moles. No podem oblidar que cada una d’aquestes grans pedres podia arribar a pesar entre 800 i 1.000 quilos. Que planes i superposades -una estava fixa (la mola fixa) i l’altra (la volandera) rodava sobre el seu propi eix- treballaven per ròssec entre elles. Imaginem-nos per un moment la força que tenia d’agafar l’aigua per fer girar un mecanisme amb aquell pes.

D’estructures i sistemes de funcionament dels molins fariners hidràulics n’hi ha de diferents mides i tipologies, però el dibuix del qual s’adjunta segurament seria el més habitual per entendre el seu funcionament:

Ens podem considerar uns veritables privilegiats pel fet de tenir una bona colla de molins fariners dins aquest nostre territori. Aquí teniu la relació dels que s’han pogut localitzar o referenciar:

• MOLÍ DE LA VILA DE BOSCARONS, a la riera de Sant Bartomeu
• MOLÍ NOU, al riu Ges
• MOLÍ DEL SALT, al riu Ges
• MOLÍ DEL FERRERS, a la riera del Ferrers
• MOLÍ DE PALOU, al torrent del Barretó
• MOLÍ DE CLARELLA, al torrent de Clarella
• MOLÍ DEL MIR, a la riera de la Foradada
• MOLÍ DE COLLFRED, a la riera de Collfred

• MOLÍ DE BRACONS, al torrent de la Tosquera
• MOLÍ DE LA RIEROLA, al riu Fornès
• MOLÍ DE PIGRAU, al riu Ges
• MOLÍ DE LA RIERA, al riu Ges
• MOLÍ DE TARGARONA, al riu Ges
• MOLÍ DEL MAS ANDREU, al riu Ges
• MOLÍ DE L’ANIJOL, al torrent de l’Aníjol
• MOLÍ DEL VIVER, al riu Ges
• MOLINOT, al torrent d’Amalrich
• MOLÍ DE PUIGBACÓ, al riu Ges
• MOLÍ DE MALIANTA, al riu Ges

• MOLÍ DE LA SORRA, a la riera de Vallfogona
• MOLÍ DE TAVÈRNOLES, al torrent de Milany 
• MOLÍ DE LA VILA, al torrent de Milany
• MOLÍ DE LES CORTS, al torrent del Boixeder

• MOLÍ VELL, al riu Ter
• MOLINOT DE L’ILLA, al torrent de l’Illa

• MOLÍ DE LA ROVIRA, al riu Ter
• MOLÍ DE SAU, al riu Ter

• MOLÍ DE QUERÓS, al riu Ter 

També coneguda com la casa de Teodoro de Mas o casa de les Torres, aquesta edificació és força curiosa per la seva estructura, que fins i tot l’any 1930 va merèixer una portada al diari La Vanguardia.

És ben poca la informació trobada en fons arxivístics oficials sobre aquesta casa. A l’arxiu municipal de Vilanova de Sau (des d’aquí un reconeixement molt especial per a l’arxiver Rafel Ginebra) no existeix cap document relacionat amb l’adquisició i construcció de l’actual edifici del molí per part del seu propietari més conegut, l’enginyer Teodoro de Mas i Nadal (Barcelona,1858 – Vilanova de Sau, 1936). Tot fa pensar que la construcció de l’actual edifici s’hauria de situar entre els anys 1900 i 1908.

S’explica que l’edifici, a més de vivenda dels propietaris i molí fariner, també feia la funció de fonda i de petit comerç a on els pagesos podien anar a comprar alguns queviures i subministraments. Al seu costat s’hi va construir una petita capella dedicada a Santa Tecla.

El 1909, en una edificació a part, s’hi va fer una petita central elèctrica amb la finalitat d’abastir a la població de Vic. La resclosa feta per a aprofitar l’energia va començar essent de fusta, però amb el temps es va canviar per una de pedra. La central va arribar a distribuir electricitat a Vic amb una línia de 15.000 V que arribava fins al Mas Escorial, des d’on es distribuïa a la ciutat amb una línia de 500 V.

Les turbines d’aquesta resclosa se les endugué l’aiguat de l’any 1940, tot i que la central es tornà a arreglar.

Com s’ha esmentat l’enginyer i polític Teodoro de Mas i Nadal n’era el propietari. Es dona el cas que el dia 7 d’agost de 1936, durant la Guerra Civil, hi va morir afusellat juntament amb el seu gendre Joan Travería, qui va ser alcalde de Vic entre 1934 i 1935, a mans d’individus que formaven part del comitè revolucionari. S’hi havia refugiat fugint de Vic.

La ciutat de Vic té un carrer amb el nom d’aquest il·lustre personatge, ja que gràcies a ell, Vic va disposar de corrent elèctric procedent de la petita central del costat de casa seva.

També és molt curiosa la llegenda del molí de Sau.

Com a curiositat històrica esmentar que l’any 1936, i una vegada assassinat el seu propietari (7 d’agost) el comité revolucionari va incautar la central elèctrica i el molí. Són dos els documents existents a l’arxiu municipal de Vilanova de Sau.

• Pel que fa a l’edifici del molí, en data 26 d’agost 1936 diu així:

A Vilanova de Sau a vint-i-sis d’Agost del mil nou-cents trenta-sis, reunit el Comité Local, acordà el que segueix:

“Vist que la propietat de Teodoro de Mas situada en aquest terme municipal i coneguda per Molí de Sau, composta de casa habitació, bosc, Central Elèctrica que no fiunciona i Molí Fariner, es troben en situació abandonada pel propietari o propietaris, dels quals s’ignora llur parador i trovant-se el bosc sense cuidar per no estar subjecte a arrendament i no havent-hi qui respongui de les càrregues que l’actual situació imposa a la propietat.

Vist que en aquesta població existeixen veins en atur forçós per falta de treball.

Atès que la propietat ha de complir la funció social a que obliga el progrés i l’avenç social del nou estat de coses, fruit de la revolució o transformació social a que ha obligat la revolta feixista.

Aquest Comité, acorda procedir a la incautació de les referides finques, per destinar els productes que pertanyien als propietaris, a satisfer les càrregues que l’actual situació imposa a la propietat perquè sigui treballat el bosc a us i costum del pais.”

• Pel que fa a la central elèctrica, en data 29 de setembre 1936 així ho concreta:

“El Comité Local Antifeixiste de Vilanova de Sau en el seu dia i d’acord a les disposicions legals vigents establertes, s’incautá de la Central productora de fluid electric denominada “Molí de Sau” de St. Romá de Sau d’aquest terme municipal per haver desaparegut son propietari en Teodor de Mas.

Pel present document fan cessió a la “Federació de treballadors de les empreses d’aigua, gas i electricitat dels drets adquirits per dita incautació, doncs entén aquest Comité deu esser dita Federació l’indicada per a efectuar l’explotació de dita central, rescindint per tant a aquest Comité tots els drets i obligacions derivades de dita incautació que a partir d’aquesta data anirán a carrec de la mentada Federació

Aquest comité però a de fer pressent que aquest poble es troba sense llum i força i que l’ajuntament estaba amb relacions amb l’entitat que había d’explotar dita Central la qual había promés portar la llum i força al poble, esperant per tant que la Federació ho tindrá en compte, doncs és l’únic poble d’aquestes rodalies, que es troba mancat d’aquest elements tant indispensables.”

Terme Municipal: 

Sant Romà de Sau vell, entitat de població de Vilanova de Sau

Coordenades UTM (aprox.):

Zona: 31T

X: 450118

Y: 4646734

Altitud (aprox.): 

320 metres

El Molí de la Rovira era una massissa construcció situada a la riba esquerra del riu Ter, aigües amunt de l’antic poble de Sau, entre les cases de la Codina i Perallonga, vora la confluència amb la riera de Balà.

Precisament aprofitava les aigües d’aquesta riera, que permetien fer funcionar el molí mitjançant una turbina quan la bassa era plena. Sembla que va mantenir l’activitat com a molí fariner fins als anys deu del segle XX.

L’aiguat de 1940 va deixar el molí colgat i aleshores s’abandonà. Amb la construcció posterior del pantà de Sau, les restes van quedar definitivament sota les aigües, formant part del paisatge desaparegut de l’antic Sant Romà de Sau.

Terme Municipal: 

Vilanova de Sau

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 448800

Y: 4647605

Altitud: 

360 metres

El Molí de Querós aprofitava les aigües de la riera de Querós i va ser molt més que un molí fariner: també feia funcionar una serra de tallar pipes i produïa electricitat per a la casa del Molí.

Durant anys, el conjunt va acollir també un petit hostal i fins i tot s’hi havien fet balls. Avui, engolit pel pantà de Susqueda, només en reapareixen les restes quan el nivell de l’aigua baixa per sota del 30 %.

Ubicació:

riera de Querós

Terme Municipal:

Querós, entitat de població de Sant Hilari Sacalm

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 455850

Y: 4645074

Altitud:

322 metres

La casa de pagès Molí Nou de Vidrà està situada a l’aiguabarreig del riu Ges amb la riera de Sant Bartomeu. Hi ha qui diu que és precisament a partir d’aquest punt on el riu Ges agafa el seu nom.

El molí, construït al segle XVII, va ser edificat per Hilari Vila i Cavaller cap a la dècada de 1670. Va funcionar com a molí fariner durant molts anys, fins que l’activitat es va acabar després de l’aiguat de 1940. A més de molí, estava reconegut com a casa de pagès habitada, i els darrers estadants en van marxar l’any 1954.

Mig enrunat en l’actualitat, destaca especialment per la seva estructura constructiva. A la part superior hi trobem la gran bassa que servia per acumular l’aigua que feia anar el molí. Alhora, aprofitant el desnivell del terreny, el mur de contenció de la bassa feia també de paret sobre la qual es recolzava bona part de l’estructura de l’habitatge.

El sistema hidràulic encara permet entendre la complexitat de l’obra. Més amunt de la casa es conserven, tot i que molt malmeses, les restes de la resclosa de fusta i del canal que conduïa l’aigua fins a la gran bassa.

La resclosa de fusta és un dels elements més singulars del conjunt. No tant pel fet de ser de fusta, que era un sistema habitual en aquest tipus de molins, sinó perquè és poc freqüent que una estructura d’aquestes característiques hagi arribat fins als nostres dies, tenint en compte els anys que té i el deteriorament que pateix amb les revingudes periòdiques de la riera. El molí disposava de quatre moles i aprofitava l’aigua per moldre cereals com el blat, el sègol i l’ordi. El ritme de treball depenia, naturalment, del cabal disponible, de les pluges i de les collites.

La veritat és que tot el conjunt és espectacular. Tot ell constitueix una veritable obra d’enginyeria, en què l’aigua, el desnivell i la mateixa construcció formen una única estructura.

I encara hi ha un altre element interessant: uns deu metres riu avall hi trobem un segon molí, molt més petit i senzill, però que conserva bona part de la seva estructura. Aquest aprofitava l’aigua que sortia de la bassa del Molí Nou, continuant així el recorregut de l’aigua.

L’any 2016 es va fer una actuació de neteja de la vegetació de l’entorn, que va permetre tornar a veure molt millor tot el conjunt.

La seva construcció recorda molt la que trobem riera de Sant Bartomeu amunt, amb el molí de la Vila de Boscarons, on també l’alt mur de contenció d’una gran bassa elevada fa de paret de l’habitatge. És molt possible que hi hagués una relació entre els dos conjunts, tot i que no podem afirmar que els seus constructors fossin els mateixos.

Ubicació:

aiguabarreig de la riera de Sant Bartomeu amb el riu Ges

Terme Municipal:

Vidrà

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 443763

Y: 4662917

Altitud:

849 metres

A Sant Quirze de Besora, sota la casa de l’Illa, al final del torrent del mateix nom, que rep les aigües del de les Cúbies i del de Boscatell, hi havia hagut un molí avui totalment oblidat.

Les seves restes es troben a la vora de la desembocadura d’aquest torrent amb el riu Ter, al límit dels termes de Sant Quirze i Orís, per on passa avui una variant del camí Vora Ter (GR 210), al costat d’un petit camp i d’un bosc de pins que pertany a la casa de l’Illa.

Dins del torrent encara són visibles les restes d’un mur força gruixut, que devia fer les funcions d’una presa, i, al seu costat, enmig dels arbres, també s’hi veu una gran canalització excavada a terra, que segueix en paral·lel al torrent fins que aquest descriu una corba a l’esquerra abans d’arribar al Ter.

Llevat del mur esmentat i d’aquesta canalització o bassa, no s’hi veu res més a simple vista. Potser caldria excavar una mica per trobar alguna resta del molí pròpiament dit, del qual tampoc no s’intueix on podria ser el carcabà o canal de desembocadura.

Avui aquest petit torrent sol portar ben poca aigua, si bé a la primavera pot arribar a créixer considerablement, després de recórrer un dels indrets més feréstecs de tot el Bisaura.

Ubicació:

al torrent de l’Illa, que aboca al riu Ter

Terme Municipal:

Sant Quirze de Besora

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 436959

Y: 4660398

Altitud:

549 metres

El Molí Vell de Sant Quirze de Besora es trobava a l’extrem d’una gran plana conreada que hi havia abans d’arribar al veïnat de Foradada, on avui hi ha el polígon del mateix nom.

Ubicació:

al riu Ter

Terme Municipal:

Sant Quirze de Besora

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 436247

Y: 4660773

Altitud:

557 metres

De l’existència del molí de Puigbacó se’n tenen referències documentals concretes, però no se’n coneix amb certesa la ubicació. Fortià Solà en parla a la seva Història de Torelló (vol. 1, pàg. 111) i apunta que les restes de construccions que encara existien al peu del tren i tocant al riu «sembla» que corresponien al molí. Diu:

«Molí de Puigbacó, a ell es refereixen, sembla, les restes de construccions que existeixen encara al peu del tren i que toquen el riu».

Continua fent referència al fet que el molí ja s’esmenta en una donació que consta en uns pergamins del segle XIII de l’Arxiu Parroquial de Torelló. En data 22 de març de 1222:

«Jo, Bertran, sacerdot de Sant Feliu, dono a vós Arnau de Bacó, sacerdot de la mateixa parròquia, una peça de terra, amb els budingos de Sant Feliu, davant dels molins d’en Pere Bacó…»

Més clar és el document, també de l’Arxiu Parroquial de Torelló, de l’any 1455, on:

«Joan Vilarrasa, de Sant Pere, procurador de l’honorable Pons de Malla, arrenda a Narcís Masdeu, de Torelló, per quatre anys i pel preu de vuit florins anuals, el molí de Puigbacó, fariner i draper, en el qual no hi ha de fer més obres que “sotsbarbes los lavadors y folrar les masses i clavies”, i per a la resclosa no ha de comprar “conyeres ni pots”, i en la casa no hi ha de fer res».

Dit això, ja no trobem cap més referència al molí de Puigbacó.

Per tant, si no se’n coneix la ubicació exacta, tampoc no es pot afirmar que les restes que es troben al costat del pont del tren, i de les quals acompanyem imatges en aquesta fitxa, siguin les del molí.

L’estructura que hi trobem semblaria correspondre a un mur de contenció d’aigua, potser d’una bassa, amb una obertura central de sortida o recollida d’aigua. Dic sortida o recollida perquè tant podria haver servit per recollir les aigües provinents del torrent d’Amalrich com per desviar les aigües del Ges. Al terra del riu Ges encara s’hi observen restes de forats que podrien haver servit per als suports d’un mur de contenció.

Dit això, despista la inscripció «1774» que hi ha a l’arc d’aquesta obertura. I, alhora, per aquest mateix indret hi baixava el llarg canal de Malianta. Per tant, i des del desconeixement, podria ser que les restes que trobem corresponguessin més aviat a l’estructura d’un reforç de l’entrada d’aigua cap al canal de Malianta.

Cal recordar que la presa d’aigua d’aquest molí es trobava riu amunt, força allunyada del molí de Malianta, obligada pel poc desnivell que el Ges té en aquest tram concret del riu.

Podria ser, també, que el molí de Puigbacó fos a la riba esquerra del riu?

Esperem que algun dia es pugui resoldre el misteri d’aquesta construcció. De fet, el mateix Solà ja deixa obert el dubte quan diu:

«Molí de Puigbacó, a ell es refereixen, SEMBLA, les restes de construccions que existeixen encara al peu del tren i que toquen el riu».

Ubicació:

al riu Ges

Terme Municipal:

Torelló

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 439511

Y: 4656203

Altitud:

511 metres

El Molinot, també conegut com a molí de l’Amalrich, s’alimentava de l’aigua de la deu del mas Amalrich, coneguda amb el nom de Font de Grieres o Greieres. Per tant, no aprofitava l’aigua del Ges. És de suposar que l’aigua de què disposava no era gaire abundant, i d’aquí podria venir el terme Molinot, que vol dir molí petit o de poca importància.

Els terrenys del mas Amalrich arribaven fins a la riba del Ges. Era una família d’ascendència antiga i noble, documentada des del segle XIII. L’any 1820 hi constaven el mas Amalrich, la Casanova de l’Amalrich i el Molí de l’Amalrich, propietat de Martí Amalrich. L’any 1842, el molí i la Casanova van ser venuts, i posteriorment Joanet de Pujols o l’Alameda i el Molinot també van canviar de propietari.

Ben poca informació hi ha sobre la seva activitat com a molí. Sí que hi ha constància, però, d’altres activitats relacionades amb la venda de vins. Abans de 1893 s’hi va establir la fassina de Joaquim Antoja Roca, que fabricava aiguardent del núm. 211 amb un alambí de 30 litres de capacitat. També estava donat d’alta com a establiment de venda a l’engròs de vins i aiguardents del país.

Entre 1899 i 1900 hi apareix Joan Pastallé amb la venda de vins. Entre 1901 i 1906 hi consta Pere Cot i Oller, dedicat a la venda al detall de vins i aiguardents del país i comestibles, probablement en un local on també es podia menjar i beure. Entre 1911 i 1917 hi consta Josep Pastallé, també dedicat a la venda de vins. Entre 1923 i 1933 és Rosa Girabent Oller qui porta el negoci de vins.

Ubicació:

a la riera d’Amalrich, que aboca al riu Ges

Terme Municipal:

Sant Vicenç de Torelló

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 439475

Y: 4656246

Altitud:

514 metres

Molí pràcticament desaparegut pel que fa a les seves primitives instal·lacions. El deteriorament provocat per l’aiguat de 1940 ja el va deixar molt malmès.

Havia estat un molí important i rellevant per la seva ubicació. S’alimentava de les aigües del Ges i del torrent d’Amalric. Les poques restes de la seva resclosa encara es poden trobar força més amunt del pont dels Tres Ponts. També és destacable el túnel que l’any 1878 es va fer a la part baixa del pont, per tal de mantenir l’estructura i el curs del canal d’aigua ja existent.

Segons Fortià Solà, semblaria que el nom medieval d’aquest molí seria Molí de la Riera de Vallver. Des del segle XVI ja es coneix com a Molí de Malianta, nom dels seus propietaris, Miquel i Joan Malianta. Tenia dues moles: una per moldre farina i l’altra, un batan per enfeltrar draps de llana. Per tant, era alhora molí fariner i draper.

L’any 1546, els Malianta pledejaven contra Bernat Codolosa perquè la seva resclosa impedia la sortida d’aigua del seu molí:

«los dona grans danys en los molins llurs, tant en no poder ells molra com encara en engorgarlos la aygua en lo carcavas dels llurs molins».

Finalment, per sentència arbitral, en Codolosa hagué de posar bé la seva resclosa.

L’any 1646, Pau Malianta i el seu fill Josep mantenien la propietat de Malianta i Puigbacó. Els molins, però, els havien venut a Gabriel Xerquies.

Pau Canadell regentava el molí l’any 1858. L’any 1868 hi treballava entre tres i sis mesos, i l’any 1874 declarava que hi treballava més de tres mesos.

Documentat des de 1904, Joan Espona i Parés consta com a propietari del molí. En aquella època hi havia una mola treballant tot l’any.

Les destrosses provocades per l’aiguat de 1940 es van quantificar en 35.000 pessetes.

Solà parla de la Farinera de Malianta. El molí deixa de ser draper per passar a ser únicament fariner:

«darrerament, d’acord amb els moderns progressos, ha estat convertit en una important fàbrica farinera, moguda, ultra l’aigua del Ges i el torrent d’Amalric, per una potent màquina Dièsel».

Santiago Vergés Espona va ser el darrer propietari moliner. El molí va tancar el setembre de 1955.

Al final de la fitxa es pot trobar la transcripció de l’entrevista que l’historiador Gerard Verdaguer va fer al Sr. Santiago Vergés Espona el dia 12 de març de 2009.

Ubicació:

al riu Ges

Terme Municipal:

Torelló

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 439446

Y: 4655598

Altitud:

505 metres

Entrevista amb Santiago Vergés Espona (12 de març de 2009)

Nascut l’any 1927, Santiago Vergés va conèixer el funcionament del Molí i Farinera de Malianta. El seu avi, Joan Espona, i el seu pare, Lluís M. Vergés, el varen precedir en la direcció del negoci. Va tancar el setembre de 1955. Els Vergés venien de Vic. Joan Espona va morir el febrer de 1936.

Recorda que l’avi li deia que el molí funcionava amb aigua durant vuit mesos, i els altres quatre amb el potent motor de gasoli. Abans del motor de gasoli hi havia hagut una màquina de vapor al mateix lloc. Al molí tenien llum de carbur (recipient amb aigua i carbur). No varen fer mai electricitat pròpia. A partir de 1942 varen electrificar la producció. El motor dièsel quedà com a suplent.

L’època forta del molí era durant els llevants del mes d’octubre. El molí no parava en tot el dia perquè hi havia aigua a la bassa contínuament. Una bassada solia durar entre una hora i una hora i mitja. Es va notar molt la reducció del cabal després que Vic s’emportés l’aigua a Forat Micó. Deien que els indemnitzarien, però no va ser així.

Abans de l’aiguat tenien dos salts (carcabans). Hi havia un rodet més antic, utilitzat per fer «farinades pel bestiar», amb una pedra més petita que l’altra. El rodet més modern tenia l’agulla feta d’una fusta negra molt resistent, que no es desgastava mai. Amb la pedra grossa es molinava el blat. L’avi Joan sabia picar molt bé la pedra de les moles amb l’escoda, el tallant, el pic i la buixarda. Aquest procés s’havia de fer cada sis mesos aproximadament.

La família vivia al cos de la galeria porxada. Durant l’aiguat, ell era a Manlleu, a La Salle. Els pares varen sortir per poc i es varen refugiar a can Coma. Ell va viure al carrer Balmes, 12.

En Joan Espona Parés va muntar una farinera moguda per la força del molí i per una màquina de vapor. El vapor es va canviar per una màquina dièsel que funcionava amb gasoli i tenia 18 HP de potència. Tot va acabar venut al drapaire.

El molí pròpiament dit tenia una resclosa més amunt dels Tres Ponts, un rec, una bassa amb sobreeixidor i dos carcabans. Era un salt petit, d’uns 5 metres. El model C de bassa era el més rendible; tenia un pouet que connectava amb el pany.

El conjunt tenia tres o quatre cossos: la casa dels Espona i Vergés, riu amunt; el cos del mig, i el molí, riu avall. El carcabà passava pel cos del mig. Al cos del molí hi havia tres plantes: el soterrani, destinat a la neteja del blat; la planta baixa, amb els trituradors (molí), i la primera planta, on es classificava la farina: farina, sèmola, pell de segó, segonet, les segones i quartes. A la porta del molí hi havia la fornícula de Sant Martí Bisbe.

La maquinària de la fàbrica era moguda per embarrats de transmissió. El pagès portava el cereal amb carro o matxo. Primer es feia la neteja o llímpia, que consistia a treure les peles de boll. Després passava per una màquina o carro que treia les pedres i la sorra barrejades amb el blat mitjançant un moviment vibratori que les apartava. A continuació es posava en una màquina d’humitejar, una mena de nòria petita amb calaixets que tirava aigua per netejar i humitejar el blat. D’aquesta manera, la qualitat del blat millorava i es treballava millor al molí.

Després s’havia d’esperar unes 8 hores abans de poder treballar-lo. Al molí es posava a la màquina trituradora, amb 4 cilindres progressius, cada cop més fins. Un cop sortia de la trituradora, anava a la màquina Planchister, que seleccionava les farines, una mena de garbell, en sèmola, pells de blat, segó, segonet i quartes (peles més triturades que contenien farina i que eren molt apreciades per donar al bestiar).

El darrer procés era el compressor, una mena de cilindre ben llis que transformava la sèmola granulada en farina després de dues o tres passades. La farina ja es podia ensacar i emportar.

Els pagesos de la contrada portaven els cereals a moldre a la farinera. També havien comprat blat de llocs més llunyans. Per exemple, Joan Espona havia comprat càrregues de blat a Valladolid abans de 1936. La farina es comercialitzava a poblacions properes de la Vall del Ges, com Vinyoles.

Els pagesos que portaven el blat o el gra pagaven amb una part del resultat o amb diners, si era farina per fer pa.

Hi treballaven dos moliners, a banda del/s propietari/s. Solien viure a la mateixa explotació.

A partir de 1942/43, la normativa els va impedir moldre farinades amb el molí petit, que va deixar de treballar. Es començà a fer des del sindicat (carrer Rocaprevera).

Autor de l’entrevista: Gerard Verdaguer, historiador