MOLINS FARINERS: el molí de Malianta, al riu Ges

Molí pràcticament desaparegut pel que fa a les seves primitives instal·lacions. El deteriorament provocat per l’aiguat de 1940 ja el va deixar molt malmès.

Havia estat un molí important i rellevant per la seva ubicació. S’alimentava de les aigües del Ges i del torrent d’Amalric. Les poques restes de la seva resclosa encara es poden trobar força més amunt del pont dels Tres Ponts. També és destacable el túnel que l’any 1878 es va fer a la part baixa del pont, per tal de mantenir l’estructura i el curs del canal d’aigua ja existent.

Segons Fortià Solà, semblaria que el nom medieval d’aquest molí seria Molí de la Riera de Vallver. Des del segle XVI ja es coneix com a Molí de Malianta, nom dels seus propietaris, Miquel i Joan Malianta. Tenia dues moles: una per moldre farina i l’altra, un batan per enfeltrar draps de llana. Per tant, era alhora molí fariner i draper.

L’any 1546, els Malianta pledejaven contra Bernat Codolosa perquè la seva resclosa impedia la sortida d’aigua del seu molí:

«los dona grans danys en los molins llurs, tant en no poder ells molra com encara en engorgarlos la aygua en lo carcavas dels llurs molins».

Finalment, per sentència arbitral, en Codolosa hagué de posar bé la seva resclosa.

L’any 1646, Pau Malianta i el seu fill Josep mantenien la propietat de Malianta i Puigbacó. Els molins, però, els havien venut a Gabriel Xerquies.

Pau Canadell regentava el molí l’any 1858. L’any 1868 hi treballava entre tres i sis mesos, i l’any 1874 declarava que hi treballava més de tres mesos.

Documentat des de 1904, Joan Espona i Parés consta com a propietari del molí. En aquella època hi havia una mola treballant tot l’any.

Les destrosses provocades per l’aiguat de 1940 es van quantificar en 35.000 pessetes.

Solà parla de la Farinera de Malianta. El molí deixa de ser draper per passar a ser únicament fariner:

«darrerament, d’acord amb els moderns progressos, ha estat convertit en una important fàbrica farinera, moguda, ultra l’aigua del Ges i el torrent d’Amalric, per una potent màquina Dièsel».

Santiago Vergés Espona va ser el darrer propietari moliner. El molí va tancar el setembre de 1955.

Al final de la fitxa es pot trobar la transcripció de l’entrevista que l’historiador Gerard Verdaguer va fer al Sr. Santiago Vergés Espona el dia 12 de març de 2009.

Ubicació:

al riu Ges

Terme Municipal:

Torelló

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 439446

Y: 4655598

Altitud:

505 metres

Entrevista amb Santiago Vergés Espona (12 de març de 2009)

Nascut l’any 1927, Santiago Vergés va conèixer el funcionament del Molí i Farinera de Malianta. El seu avi, Joan Espona, i el seu pare, Lluís M. Vergés, el varen precedir en la direcció del negoci. Va tancar el setembre de 1955. Els Vergés venien de Vic. Joan Espona va morir el febrer de 1936.

Recorda que l’avi li deia que el molí funcionava amb aigua durant vuit mesos, i els altres quatre amb el potent motor de gasoli. Abans del motor de gasoli hi havia hagut una màquina de vapor al mateix lloc. Al molí tenien llum de carbur (recipient amb aigua i carbur). No varen fer mai electricitat pròpia. A partir de 1942 varen electrificar la producció. El motor dièsel quedà com a suplent.

L’època forta del molí era durant els llevants del mes d’octubre. El molí no parava en tot el dia perquè hi havia aigua a la bassa contínuament. Una bassada solia durar entre una hora i una hora i mitja. Es va notar molt la reducció del cabal després que Vic s’emportés l’aigua a Forat Micó. Deien que els indemnitzarien, però no va ser així.

Abans de l’aiguat tenien dos salts (carcabans). Hi havia un rodet més antic, utilitzat per fer «farinades pel bestiar», amb una pedra més petita que l’altra. El rodet més modern tenia l’agulla feta d’una fusta negra molt resistent, que no es desgastava mai. Amb la pedra grossa es molinava el blat. L’avi Joan sabia picar molt bé la pedra de les moles amb l’escoda, el tallant, el pic i la buixarda. Aquest procés s’havia de fer cada sis mesos aproximadament.

La família vivia al cos de la galeria porxada. Durant l’aiguat, ell era a Manlleu, a La Salle. Els pares varen sortir per poc i es varen refugiar a can Coma. Ell va viure al carrer Balmes, 12.

En Joan Espona Parés va muntar una farinera moguda per la força del molí i per una màquina de vapor. El vapor es va canviar per una màquina dièsel que funcionava amb gasoli i tenia 18 HP de potència. Tot va acabar venut al drapaire.

El molí pròpiament dit tenia una resclosa més amunt dels Tres Ponts, un rec, una bassa amb sobreeixidor i dos carcabans. Era un salt petit, d’uns 5 metres. El model C de bassa era el més rendible; tenia un pouet que connectava amb el pany.

El conjunt tenia tres o quatre cossos: la casa dels Espona i Vergés, riu amunt; el cos del mig, i el molí, riu avall. El carcabà passava pel cos del mig. Al cos del molí hi havia tres plantes: el soterrani, destinat a la neteja del blat; la planta baixa, amb els trituradors (molí), i la primera planta, on es classificava la farina: farina, sèmola, pell de segó, segonet, les segones i quartes. A la porta del molí hi havia la fornícula de Sant Martí Bisbe.

La maquinària de la fàbrica era moguda per embarrats de transmissió. El pagès portava el cereal amb carro o matxo. Primer es feia la neteja o llímpia, que consistia a treure les peles de boll. Després passava per una màquina o carro que treia les pedres i la sorra barrejades amb el blat mitjançant un moviment vibratori que les apartava. A continuació es posava en una màquina d’humitejar, una mena de nòria petita amb calaixets que tirava aigua per netejar i humitejar el blat. D’aquesta manera, la qualitat del blat millorava i es treballava millor al molí.

Després s’havia d’esperar unes 8 hores abans de poder treballar-lo. Al molí es posava a la màquina trituradora, amb 4 cilindres progressius, cada cop més fins. Un cop sortia de la trituradora, anava a la màquina Planchister, que seleccionava les farines, una mena de garbell, en sèmola, pells de blat, segó, segonet i quartes (peles més triturades que contenien farina i que eren molt apreciades per donar al bestiar).

El darrer procés era el compressor, una mena de cilindre ben llis que transformava la sèmola granulada en farina després de dues o tres passades. La farina ja es podia ensacar i emportar.

Els pagesos de la contrada portaven els cereals a moldre a la farinera. També havien comprat blat de llocs més llunyans. Per exemple, Joan Espona havia comprat càrregues de blat a Valladolid abans de 1936. La farina es comercialitzava a poblacions properes de la Vall del Ges, com Vinyoles.

Els pagesos que portaven el blat o el gra pagaven amb una part del resultat o amb diners, si era farina per fer pa.

Hi treballaven dos moliners, a banda del/s propietari/s. Solien viure a la mateixa explotació.

A partir de 1942/43, la normativa els va impedir moldre farinades amb el molí petit, que va deixar de treballar. Es començà a fer des del sindicat (carrer Rocaprevera).

Autor de l’entrevista: Gerard Verdaguer, historiador