El nostre territori ha donat personalitats de gran rellevància que mereixen un reconeixement per la seva destacada trajectòria professional i humana. Una d’elles és, sens dubte, l’arquitecte Josep Maria Pericas Morros (Vic, 1881 – Barcelona, 1966).

El llegat que ens ha deixat és extraordinari. Rigor, innovació, qualitat, capacitat de treball i una sòlida formació defineixen una obra extensa i d’un gran valor arquitectònic i patrimonial.

Tot i que, quan va ingressar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona l’any 1899, va tenir com a professors destacats representants del modernisme —amb Lluís Domènech i Montaner com a director del centre—, i que en alguns dels seus primers projectes s’hi aprecia la influència d’Antoni Gaudí, Josep Maria Pericas pertany precisament a la generació que va marcar el pas del modernisme al noucentisme, moviment amb el qual sempre es va sentir plenament identificat.

Les dues grans influències que van marcar la seva obra van ser l’arquitectura romànica i l’Escola de Viena. A més de la seva faceta d’arquitecte, va destacar com a arqueòleg, historiador i dibuixant excepcional. Una de les característiques més singulars de la seva manera de treballar era la concepció global dels seus projectes: imaginava i dissenyava tant els espais exteriors com els interiors dels edificis, fins al més petit detall.

Una part molt important de la seva obra es concentra a la comarca d’Osona, amb una especial incidència a Torelló, població on va fer llargues estades i on va deixar algunes de les seves realitzacions més destacades.

També cal recordar un dels grans projectes que no va arribar a veure culminat: el llibre Les Fortificacions Feudals d’Ausona, una obra que havia de sintetitzar bona part dels seus coneixements sobre el patrimoni medieval del nostre país.

La finalitat d’aquest apartat és recopilar aquest important llegat i contribuir a donar a conèixer les obres de Josep Maria Pericas que encara perduren, com també reivindicar la figura d’un arquitecte que, al meu entendre, no ha rebut el reconeixement públic que mereix.

Josep Maria Pericas Morros va néixer a Vic el 27 d’agost de 1881, fill de Josep Pericas Comella i Carme Morros Gomis.

El seu pare va ser cofundador de la societat mercantil «Pericas, Boixeda, Reixach i Companyia», que gestionava la fàbrica de cotó de la colònia La Coromina de Torelló i un salt d’aigua per generar electricitat a Sant Quirze de Besora. La família residí a Manlleu fins al 1870, quan es traslladaren a Vic, on va néixer Josep Maria. Tenia tres germans: Montserrat (1864), Joaquím (1869) i Lluís (1873).

Amb tan sols quatre anys (1885), Josep Maria va quedar orfe de pare. La seva mare, tot i trobar-se de sobte sola i al capdavant de la família, va continuar gestionant la colònia i mantenint la residència principal a Torelló, a la casa gran de La Coromina.

El 1898 va ingressar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on es va graduar el 1906.

El 1914 es va casar amb Josefa Soler, de Vilanova i la Geltrú. La parella va tenir tres fills: Montserrat (1919), Núria (1924) i Josep Maria (1924). Van establir la seva residència a Barcelona, però cada estiu passaven tres mesos a La Coromina de Torelló.

Pericas era un home auster i profundament religiós. El 1912 va ser nomenat arquitecte diocesà de Vic, i el 1915 esdevingué arquitecte oficós de Montserrat.

La Guerra Civil Espanyola va marcar un punt d’inflexió en la seva vida. Va haver-se d’amagar en 14 cases diferents, ja que la CNT i la FAI havien confiscat les propietats familiars a Torelló i Barcelona, i les fàbriques havien estat col·lectivitzades. Finalment, va aconseguir fugir en un vaixell que el portà a Marsella.

Després de la guerra, va trobar moltes dificultats per reprendre la seva activitat professional. Va ser destituït del càrrec d’arquitecte municipal de Vic a causa de la seva enemistat amb l’alcalde Manuel Riera Comella. A més, no va poder participar en les obres de restauració de la catedral de Vic, malgrat que aquest encàrrec li hauria correspost com a arquitecte diocesà, a causa de l’oposició del mateix alcalde.

En el període de postguerra, Pericas es va dedicar principalment a la restauració d’esglésies, sobretot a la diòcesi de Vic. Aquestes tasques contrastaven amb la quasi absència de projectes privats, més enllà d’obres menors, algunes de les quals eren per a familiars.

Josep Maria Pericas Morros va morir a Barcelona l’1 d’abril de 1966, a l’edat de 84 anys.

Font: Josep Maria Pericas Morros 1881-1966 Arquitecte, de Arquitecte, d’Aleix Catasús Oliart i Josep Maria Claparols Pericas (2019).

La principal característica de l’arquitectura de Josep Maria Pericas va ser el seu profund interès per l’art romànic. De petit, va participar en diverses excursions que li van permetre descobrir castells i esglésies abandonades. Va aixecar plànols, va dibuixar arcs, pilars, capitells, pintures i elements de ferro, tots ells materials que més tard va incorporar als seus dissenys arquitectònics.

L’interès va anar creixent fins al punt que el seu principal projecte, durant molts anys, va ser l’estudi de les cases fortes de la comarca d’Osona, que volia convertir en el llibre Les Fortificacions Feudals d’Ausona.

Des de jove, Pericas va mostrar una gran afició per les excursions. Des de Torelló, organitzava sortides per explorar els racons més amagats de la comarca amb amics com Ramon Soler Vilabella, Darius Vilàs o Ramon d’Alòs i Moner.

A Barcelona, on va arribar l’any 1897 per continuar els seus estudis de batxillerat i més tard la carrera d’arquitectura, Pericas no va abandonar la seva passió per l’excursionisme. L’any 1902, va ser un dels fundadors de l’Acadèmia d’Arquitectura, una entitat formada per alumnes d’arquitectura amb la finalitat de documentar gràficament els monuments i elaborar un arxiu sobre el patrimoni medieval de Catalunya.

La primera excursió documentada en què Pericas va participar va ser el 1900, a Les Agudes, en una sortida que va durar quatre dies. Ja aleshores, portava una llibreta on anotava tot allò que li cridava l’atenció: capitells, inscripcions, elements de ferro, així com diversos elements de la natura com flors, plantes i ocells. Molts dels dibuixos realitzats en aquesta època li van servir més endavant com a base per als seus dissenys arquitectònics.

Entre els anys 1904 i 1905, Pericas va realitzar diverses excursions amb els seus companys de l’Escola d’Arquitectura al Pirineu (l’Empordà, el Vallespir, el Conflent i la Vall d’Aran). A la tornada, va ser convidat a impartir conferències al Centre Excursionista de Catalunya, a la secció de Belles Arts de la Congregació Mariana i al Temple Romà de Vic, convidat pel Centre Excursionista de Vic.

Un dels projectes que va captivar més la seva atenció i en què va invertir una gran quantitat d’esforços va ser la redacció d’un llibre sobre els castells i cases fortes d’Osona. Aquest projecte pretenia oferir una visió inèdita de l’arquitectura civil i militar d’aquest antic comtat català.

El seu enfocament superava els estudis tradicionals, sovint centrats en l’arquitectura religiosa. A més de l’aspecte arqueològic i artístic, Pericas volia aprofundir en la història dels llinatges que havien fundat els castells i cases de la comarca. El projecte incloïa plans i alçats dels castells, recreacions de mobiliari i elements decoratius, els escuts dels senyors feudals, així com un rigorós estudi documental d’aspectes històrics.

L’any 1915, el torellonenc Francesc Xavier Vergés, amic de Pericas, va veure el material acumulat per l’arquitecte, guardat al segon pis de la Torre Nova de la Coromina. Vergés va deixar constància de la seva impressió amb aquestes paraules:

“Va ensenyar-me la seva obra predilecta, aquella on ell hi ha vessat tots els seus amors, allà on hi ha posat la seva ànima d’home de ciència i d’artista consumat, la col·lecció ja gairebé completa dels castells i cases feudals de la comarca de Vic. Fa un grapat d’anys que hi treballa i pensa continuar-hi. Serà una obra, orgull de la nostra arquitectura nacional! Ell ha anat furgant… furgant en la terra dura dels enrunats castells, i n’ha anat extraient de les seves entranyes trossos de ceràmica, de monedes, de segells, que ha anat recopilant i classificant curosament. A cada nou projecte que m’ensenyava, anava quedant jo més absort… Quants i quants pergamins ha hagut de regirar per documentar-se sobre aquest o aquell objecte que ha trobat, sobre tal o qual escut o inscripció, sobre tal o qual nom de castell, avui ja completament metamorfosejat sota l’implacable rodar del temps!”

Gràcies a les fitxes conservades a l’Arxiu Pladevall de Taradell, podem conèixer la primera fase del mètode de treball de Pericas, que era essencialment descriptiu. En les seves visites als castells, es feia acompanyar per algun veí de la zona. Un cop al lloc, realitzava tasques d’arqueologia, documentava el que considerava més rellevant, aixecava plànols i interpretava el context històric. El llibre també incloïa la història dels llinatges i altres materials gràfics obtinguts dels arxius. Segons va dir el mateix Pericas anys després, havia arribat a reunir més de 6.000 fitxes.

Malgrat que el projecte estava força avançat i ja havia estat pactada la seva publicació amb la impremta Oliva de Vilanova, el llibre mai es va arribar a imprimir. La mort de Ramon de Vilanova, el seu propietari, assassinat per anarquistes a la Via Laietana el juliol de 1936, i la crema de part de l’arxiu de Pericas a la Torre de la Coromina per revolucionaris a Torelló van truncar definitivament el seu somni de publicar aquesta obra.

Font: Josep Maria Pericas Morros 1881-1966 Arquitecte, de Aleix Catasús Oliart i Josep Maria Claparols Pericas (2019)

Santuari situat a la vessant nord del Puig de les Tres Creus, d’estil noucentista amb influència barroca. Està format per dos edificis contigus diferenciats: l’església i l’habitatge de l’ermità.

Tal com ens explica Fortià Solà, els seus orígens són del segle XIII. L’any 1284, el torellonenc mossèn Marc Roca va fer erigir un petit oratori dedicat a la Mare de Déu. L’any 1402 el batlle Antoni Vinyes va deixar en testament la voluntat de convertir l’oratori en capella. L’any 1429 es va finalitzar la nova capella en estil romànic, i l’any 1443 s’hi va afegir un campanar d’espadanya.

Al segle XVIII es trobava en estat ruïnós i la capella va ser enderrocada i construïda de nou per iniciativa popular. Les obres van durar entre 1780 i 1805.

Entre 1923 i 1924 l’arquitecte Josep Maria Pericas va fer-ne una nova reconstrucció. Després de la guerra civil, quan va quedar tot el seu interior destruït i la imatge cremada, s’hi va fer una nova restauració tot finalitzant el campanar projectat per Pericas.

De la seva estructura interior, cal destacar els dos pisos de l’absis, un d’inferior amb una cripta i un de superior on hi ha el cambril de la Verge.

Respecta a l’origen del seu nom, els dos historiadors locals Parassols i Solà van discrepar. Resulta que a la llinda que l’any 1443 coronava el campanar s’havia aprofitat del primitiu edicle, i duia la inscripció «Oratori fet en MCCLXXXIV a cost de mossèn March de Roca prevera«. Pel doctor Parassols aquesta inscripció determina l’origen del mot Rocaprevera, però pel mossèn Solà l’origen del mot prové de la roca on creixia l’arbre pebrer, roca pebrera, espècie molt preuada aleshores i amb la qual es pagaven prestacions i servituds feudals. Les dues opcions semblarien versemblants.

L’aplec de Rocaprevera se celebra el tercer diumenge de setembre i és considerat la segona Festa Major de Torelló.

Sens dubte que Rocaprevera té una significació especial per a tots els torellonencs, És el seu principal centre de devoció mariana, lligat al seus records i un element totalment associat al seu paisatge.

Són una bona colla els Goigs que podem trobar editats de la Mare de déu de Rocaprevera.

Terme Municipal:

Torelló, comarca d’Osona

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 438735

Y: 4654695

Altitud:

523 metres

La Casa Dou, coneguda també com a Casa Alòs, és un habitatge unifamiliar projectat per Josep Maria Pericas a Ripoll l’any 1907 per encàrrec de Gertrudis Alòs de Dou, mare de Ramon Alòs de Dou, amic personal de l’arquitecte. L’edifici constitueix una magnífica mostra de l’etapa de transició de Pericas entre el Modernisme i el Noucentisme, quan començava a simplificar les formes sense renunciar encara a alguns recursos decoratius propis de l’arquitectura modernista.

Situada en un xamfrà, la casa consta de planta baixa, dos pisos i unes golfes il·luminades per un seguit de petites finestres, cobertes amb una teulada a dues vessants. Les dues façanes, de composició asimètrica, s’articulen mitjançant una torre d’inspiració romànica que esdevé l’element més característic del conjunt. La seva part superior és decorada amb treballs de forja i esgrafiats que incorporen els escuts nobiliaris de la família.

A l’exterior destaca el contrast entre el parament blanc de les façanes i la decoració de maó vist que emmarca portes i finestres. La porta principal, situada en un dels extrems de l’edifici, conserva un elegant picaporta de ferro inspirat en els models romànics, mentre que la xemeneia exterior, resolta com un prisma de maó que recorre la façana, aporta un dels detalls més singulars de la composició.

Durant molts anys, la planta baixa va acollir una fàbrica i una botiga de fideus, fet que va donar origen al nom popular de cal Fideuer, encara avui ben viu entre els ripollesos. L’edifici és actualment Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), en reconeixement del seu interès arquitectònic i patrimonial.

Any actuació:

1907

Terme Municipal:

Ripoll, comarca del Ripollès

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 433202

Y: 4672154

El Pedronet de Montserrat és una de les obres religioses més delicades que Josep Maria Pericas va projectar a Torelló. Construït l’any 1914, s’aixeca dalt d’un petit turó força proper del santuari de Rocaprevera i, juntament amb les Tres Creus, forma part del conjunt monumental que l’arquitecte va dissenyar per dignificar aquest entorn tan estimat pels torellonencs.

D’estil noucentista, presenta una planta circular i una estructura cilíndrica coronada per una coberta cònica. Fa aproximadament un metre de diàmetre i més de dos metres i mig d’alçada.

El monument s’organitza en tres cossos. El primer és un sòlid pedestal de pedra al qual s’accedeix per cinc graons; en un dels seus laterals encara hi és gravada la data 1914. Damunt seu s’aixeca el cos principal, construït amb còdols tallats, que incorpora una fornícula amb la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, protegida per una elegant reixa de ferro forjat. Sobre la fornícula hi destaca la inscripció:

«De Montserrat, estel, guiau-nos cap al cel.»

El conjunt es completa amb una coberta cònica de pedra, de ràfec molt pronunciat i perfil ondulat, coronada per una petita creu grega de ferro.

Durant la Guerra Civil es van destruir la imatge i la creu, però el pedronet fou restaurat entre els anys 1941 i 1942, conservant l’aspecte que havia concebut Josep Maria Pericas.

El nét de l’arquitecte, Enric Pericas Bosch, recordava aquest indret com un dels seus llocs preferits quan estiuejava a Torelló. Li agradava especialment aturar-se davant del pedronet i llegir la seva inscripció, que més d’un segle després continua donant la benvinguda als visitants.

Terme Municipal:

Torelló, comarca d’Osona

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 437759

Y: 4654430

Altitud:

534 metres

L’any 1908, amb motiu de l’Exposició Hispano-Francesa de Saragossa, l’industrial aragonès José María Azara va encarregar a l’arquitecte Josep Maria Pericas la construcció d’un pavelló temporal que recreava un temple romànic i que havia d’acollir una exposició dedicada a la devoció mariana.

Amb motiu d’aquest esdeveniment es van editar nombroses postals. Algunes mostren diferents espais de l’Exposició, on es pot veure el pavelló projectat per Pericas. D’altres formen part de la sèrie «Anales del Pilar», integrada per deu postals dedicades a una col·lecció de banderes marianes dissenyades pel mateix arquitecte. Aquestes banderes penjaven del sostre de les diferents sales del pavelló i cadascuna estava dedicada a una advocació de la Mare de Déu.

Les postals que es mostren en aquesta fitxa formen part de la meva col·lecció particular.

De les deu postals de la sèrie «Anales del Pilar», de moment n’he pogut reunir vuit, dedicades a les advocacions següents:

1. Mare de Déu del Pilar
2. Immaculada Concepció
3. Mare de Déu del Carme
4. Mare de Déu del Roser
5. Mare de Déu de Montserrat
6. Mare de Déu dels Dolors
7. Mare de Déu de l’Esperança
8. (advocació encara pendent d’identificar)
9. Vista del Pabellón
10. El Pabellón Mariano

Aquest conjunt constitueix un magnífic testimoni d’una obra efímera avui desapareguda i permet conèixer una faceta menys coneguda de Josep Maria Pericas, que també destacà com a dibuixant i dissenyador d’elements decoratius.

El monument a mossèn Jacint Verdaguer, conegut popularment com el Pedró de Mossèn Cinto, és una de les primeres obres monumentals de Josep Maria Pericas i un dels primers encàrrecs públics de gran rellevància que va rebre l’arquitecte. Erigit a la plaça de l’església de Folgueroles, poble natal del poeta, fou projectat com a homenatge permanent a Jacint Verdaguer i inaugurat el dia 8 de maig de 1908.

Fins aquell moment, Pericas havia desenvolupat principalment habitatges particulars i petites intervencions arquitectòniques. Aquest monument representava un important pas endavant en la seva trajectòria professional i li permetia afrontar una obra destinada a convertir-se en un dels principals símbols de Folgueroles.

La iniciativa va ser impulsada, entre d’altres, per Jaume Collell, el diari Gazeta Montañesa i l’associació Catalunya Vella, que promogueren una subscripció popular per finançar-ne la construcció.

El monument, construït amb pedra de les pedreres del mas Arumí de Folgueroles, adopta la forma d’un esvelt pinacle coronat per les imatges de Sant Francesc, la Mare de Déu de Montserrat, Santa Eulàlia i el Sagrat Cor, obra de l’escultor Joan Carreras. Al centre hi destaca el medalló amb el bust de Verdaguer i, a la base, un fris decorat amb relleus florals i quatre columnes completen el conjunt. El cost de l’obra fou de 4.330 pessetes, sufragades mitjançant aportacions populars i subvencions oficials.

Una inauguració multitudinària

La inauguració es convertí en un dels grans homenatges que Catalunya dedicà a Jacint Verdaguer, només sis anys després de la seva mort. Prop de 3.000 persones, presidides pel bisbe Josep Torras i Bages, van participar en una jornada festiva que inclogué actes religiosos, cercaviles, sardanes, vetllades literàries i la descoberta oficial del monument.

L’esdeveniment va tenir un ampli ressò a la premsa de l’època. El diari La Vanguardia, en la seva edició del 7 de maig de 1908, publicava el programa complet dels actes, que es reprodueix a continuació:

«He aquí el programa de las fiestas con que este pueblo honrará la memoria de su preclaro hijo mosén Jacinto Verdaguer en los días 7 y 8 del corriente.

Día 7, á la una de la tarde, repique general de campanas. Por la noche, grandes iluminaciones, tronadas y fuegos artificiales.

Día 8, á las nueve de la mañana oficio solemne en memoria de mosén Jacinto Verdaguer; á las nueve una orquesta recorrerá las calles espléndidamente adornadas; á las doce, repique general de campanas anunciando la fiesta; á las tres de la tarde, el Ayuntamiento y una comisión del pueblo, con barretina “musca”, acompañados de la música del batallón de Alfonso XII y una orquesta, saldrán a recibir á las autoridades civiles y eclesiásticas y otras comisiones que vendrán a solemnizar la fiesta; á las cuatro solemne inauguración de la lápida monumental conmemorativo del nacimiento de mosén Jacinto Verdaguer y Santaló, según el orden establecido la comisión organizadora; á las cinco, seis y siete, sardanas en la plaza Mayor por las expresadas orquestas; á las ocho, como conclusión de la fiesta, tendrá lugar una velada literario-musical para ensalzar las glorias del inmortal príncipe de la poesía sagrada.»

Terme Municipal:

Folgueroles, comarca d’Osona

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 443542

Y: 4643197

Altitud:

552 metres

La Font Picant, també coneguda com a font de Sant Josep, és una de les surgències d’aigua mineral més conegudes de les Guilleries. Se’n té constància documental des de l’any 1779 i es troba a la riera d’Osor, al costat de l’antic balneari Font Picant, a uns quatre quilòmetres i mig de Sant Hilari Sacalm, en direcció a Osor.

L’aspecte actual de la font és fruit de la reforma projectada l’any 1927 per l’arquitecte Josep Maria Pericas, per encàrrec de Josep Ribot, propietari del balneari. L’antiga estructura de fusta, protegida per una marquesina, havia desaparegut durant el devastador aiguat de Sant Ramon de 1926, que s’endugué tota la construcció riera avall.

Pericas hi projectà una elegant estructura de pedra, coberta per un gran arc de mig punt i una teulada de dos vessants. La font queda lleugerament enfonsada respecte del nivell del terreny, reforçant la sensació de recolliment de l’espai.

Damunt la font hi figura la inscripció llatina «Benedicite fontes Domini» (Beneïu les fonts del Senyor), una nova mostra de la predilecció de Pericas per incorporar textos en llatí a les seves obres. Un altre dels detalls més originals són els 75 alveòls numerats, corresponents a les habitacions del balneari, on cada hoste podia deixar-hi el seu got. Una solució tan pràctica com elegant que evidencia la cura amb què l’arquitecte resolia fins als detalls més quotidians.

L’entorn natural de la font contribueix decisivament al seu encant. Les seves aigües, riques en àcid carbònic lliure i carbonats sòdics i lítics, eren especialment apreciades per al tractament dels càlculs renals, les afeccions de les vies urinàries, la gota i la diabetis, fet que convertí la Font Picant en un dels principals atractius del balneari.

L’origen de la descoberta de la font també és ben singular. Explica la tradició que uns pastors observaren que els bous del ramat sempre bevien d’una petita surgència mig amagada entre la vegetació. En tastar-ne l’aigua, comprovaren que tenia unes propietats ben diferents de les altres fonts de la contrada. Poc després, un dels animals, greument afectat d’una malaltia renal, recuperà completament la salut després de beure’n durant uns dies.

La notícia arribà al metge Josep Gravalosa, que decidí receptar aquella aigua a diversos malalts. Els bons resultats obtinguts el portaren a publicar-ne una memòria l’any 1779, iniciant així el prestigi terapèutic de la Font Picant, que ben aviat es convertiria en una de les aigües medicinals més reconegudes de Catalunya.

Com a complement d’aquest èxit, Josep Ribot obrí a Sant Hilari Sacalm un dispensador d’aigua procedent directament de la Font Picant, conegut popularment com el Despatx de l’Aigua, perquè també en poguessin gaudir les persones que no es desplaçaven fins al balneari. Amb els anys, aquell establiment es convertí en un popular punt de trobada de veïns i estiuejants.

En aquest enllaç podem trobar una bona colla d’imatges d’aquesta font en format postal.

Terme Municipal: 

Sant Hilari Sacalm, comarca de la Selva

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 459089

Y: 4639399

Altitud: 

692 metres

De rellevant cal destacar aquesta capella de la Immaculada de Josep Maria Pericas, existent en una de les capelles laterals de la basílica de Santa Maria, a Montserrat. Devia ser un orgull per a ell aconseguir tenir una actuació pròpia en un lloc tan emblemàtic com és Montserrat, i més tractant-se del seu primer treball professional, l’any 1904.

Li va ser encarregada pel seu amic personal Ramon Soler Vilabella, i presenta una clara influència gaudiniana i modernista. L’altar principal està fet de marbre blanc i decorat amb mosaic i esgrafiats.

L’espai està presidit per tres escultures d’autor desconegut: la Mare de Déu, sant Josep Oriol i sant Ramon Nonat. El conjunt està coronat per un seguit de pinacles rematats amb estrelles de set punxes. En un altre costat hi ha la figura de sant Joan Baptista i el vitrall, fet a quatre mans entre el mateix Pericas i Darius Vilàs.

També cal destacar l’art del metall treballat i dels esgrafiats. El tron de la Verge està buit perquè l’artista va considerar que la Verge es mereix el tron, però era millor que presidis l’altar des del centre mateix. Hi ha un baix relleu amb l’emblema de Montserrat i una llegenda funerària de la família Soler Vilabella.

Com a curiositat resulta que des de fa uns anys a aquest tron buit se li donen poders curatius, pel fet que es veu que algun excursionista que havia patit un accident en la muntanya i havia quedat ferit, a l’asseura en el tron s’havia alleugerit en el seu mal. La credibilitat humana no té límits, per això, actualment està tancada al públic segurament fins que passi aquesta moda.

Del vitrall situat en un lateral de la capella, els experts en destaquen l’excepcionalitat per l’aplicació tècnica de la tricomia, una novetat en el seu temps. Tot i això, va tenir un nul reconeixement i repercussió en els mitjans artístics de l’època. Fins i tot en les biografies del mateix Pericas no passa de la simple menció.

Aquest vitrall, amb unes mides de 330 x 150 centímetres, fou restaurat a finals de l’any 2018.

Any actuació:

1904

Terme Municipal:

Basílica de Santa Maria de Montserrat, a Monistrol de Montserrat, comarca del Bages

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 403204

Y: 4605288