Les llegendes i tradicions formen part del patrimoni immaterial del nostre territori. Han arribat fins als nostres dies gràcies a la memòria col·lectiva dels pobles i a la transmissió de generació en generació. Algunes van ser recollides i escrites fa molts anys; d’altres, probablement, han sobreviscut gràcies a aquelles llargues vetllades familiars al voltant de la llar de foc, quan avis, pares i fills compartien històries, costums i creences que es transmetien oralment d’una generació a l’altra.

Les llegendes ens parlen de fets extraordinaris, gorgs encantats, dones d’aigua, tresors amagats, personatges misteriosos i indrets singulars que, amb el pas del temps, han esdevingut part de l’imaginari popular. Les tradicions, en canvi, ens apropen a les festes, les celebracions, els rituals, els oficis, els costums i les manifestacions culturals que han donat identitat als nostres pobles i que, en molts casos, encara avui continuen ben vives.

Sense pretendre ser sempre relats històrics, les llegendes i les tradicions constitueixen un valuós llegat cultural que ens ajuda a comprendre millor la manera com els nostres avantpassats entenien el món, es relacionaven amb el seu entorn i transmetien els seus coneixements i les seves creences.

Recollir, conservar i divulgar aquest patrimoni és també una manera de preservar la memòria del territori, perquè les llegendes i les tradicions formen part de la seva identitat tant com els monuments, els camins, les esglésies o els paisatges que les han inspirat.

• A SANT PERE DE TORELLÓ: SOCARRACRISTOS
• SANT PERE DE TORELLÓ: UN DEGOLLAT EN DEGOLLA UN ALTRE
• SANT PERE DE TORELLÓ: LA CANÇÓ DE FORAT MICÓ
• SANTUARI DE BELLMUNT: LA MARE DE DÉU DE LES ALADES
• LA TROBALLA DE LA MARE DE DÉU DE BELLMUNT
• ELS TRAGINERS DE BELLMUNT

• A TORELLÓ: PESCALLUNES
• LA SERPENT DELS COMUNS
• EL GOS D’EN COMERMENA
• EL ROBATORI DE L’ARQUETA DE SANT FORTIÀ

• LA LLEGENDA DEL CAVALLER DEL CASTELL DE MILANY
• LA LLEGENDA D’YERADEMASSA

• LA BÈSTIA EMPAREDADA DE LA CASA DE LA VILA
• L’APLEC DE LA MARE DE DÉU DE LA CAU

• LA ROCA DE LA LLUM

• EL PENITENT DE TAVERTET I EL DIABLE

• LA LLEGENDA DEL MOLÍ DE SAU
• LA LLEGENDA DEL SALT DE LA MINYONA

• LA LLEGENDA DEL GEGANT DE L’AGULLOLA

• LES LLEGENDES DE LA PEDRA LLARGA

• LA LLEGENDA DEL MOSSO DE VIDABONA

• LA NIMFA DE LES ESCAULES

Sobre l’origen del nom del mirador del salt de la Minyona, hi ha diverses versions. Ramon Vinyeta ens l’explica en el seu llibre “Llegendes i tradicions Collsacabra-Guilleries” (sense data).

Diu així:

“El fet esdevingué fa alguns segles (la data del qual no es pot pas precisar). Aleshores la població rural era més nombrosa que no pas ara. Moltes masies que són avui anorreades o desertes, en aquell temps eren curulles de vida, de vida modesta i precària. A la dels Munts, que fins fa poc feia d’hostal, hi vivia una família ben nombrosa composta pels avis, els pares i quatre fills, el gran dels quals era l’única noia, supose-li’l el nom de Roseta. Tenia quinze anys; era eixerida, formosa i ben formada. I a quinze anys se solien tenir il·lusions i vel·leïtats amoroses. Aquests sentiments es decantaven vers un vailet vigorós i simpàtic, el noi gran de la veïna pagesia de Masgrau, avui encara en plena vigència.

Bé; els diumenges tots anaven a missa a la parròquia de Sant Feliu de les Planeses, situada a tres quarts lluny. Aleshores el precepte religiós era radicalment acomplert. A més, era l’única oportunitat de tenir convivència amb amics i coneguts. Un diumenge, la roseta, endiumenjada i més formosa que mai, va deixar marxar la comitiva vers la parròquia, dient-los-hi que ja els atraparia. I és que tenia previst un col·loqui amorós amb el seu enamorat. Això es va prolongar bon xic i calgué que la noia emprengués al camí de missa corrent a més no poder. Quan va ser al cap de la carena, va sentir que les campanes de Sant Feliu ja feien l’últim toc, un quart abans de missa. Aleshores, per guanyar temps, va decidir tirar cingle avall, car coneixia l’indret per haver-hi anat a cercar cabres esgarriades.

Amb les faldilles amunt i saltant d’úna cornisa a l’altra, sense pensar en el perill que corria, ben aviat va ser al capdavall, aconseguint la comitiva  de pagesos que havien marradejat pel camí de ferradura. I a l’hora puntual tots eren a la parròquia.

Un prohom feligrès fou l’únic testimoni de tal gesta i en sortir de missa, veient que la mossa tenia les espardenyes bon xic malmeses pel fregadís del rocam, li prometé un calçat nou si el diumenge següent repetia la feta. 

Esdevingué el dia assenyalat i es començà la missa sense la presència de la Roseta. Els seus familiars i el prohom feligrès, frisosos, posaven més esment en la porta que no pas en els quefers de la missa. La Roseta no arribava i tot eren mals auguris. 

En finalitzar l’acte religiós, l’ànsia era redoblada i tot seguit els més joves cuitaren anar al capdavall de la cinglera. I foren els asgarrifats testimonis de la gran dissort: la Roseta s’havia estimbat en l’últim grau de la cinglera i restava immòbil, amb el rostre ensagnat, al peu d’un ginebró que li va barrar el pas. Era morta.

Aquest fet tingué gran ressonància en la rodalia i més enllà. Als funerals hi assistí una gran gentada. El l’homilia el bon rector feu la següent reflexió: la Roseta no s’estimbà el primer cop perquè la fe i el sentiment religiós la varen salvaguardar. Però, l’afany de posseir un calçat nou, un bé material, la dugueren a la mort.

Reflexionem, digué el rector, i traguem les oportunes conseqüències.”

El dilluns de Cincogesma, també conegut com a Pasqua Granada o Segona Pasqua, era tradicionalment la gran diada dels aplecs. Els pagesos acostumaven a participar en els aplecs de les ermites de la seva parròquia, però també es desplaçaven a altres indrets, encara que això comportés hores de camí. Al Ripollès, un dels aplecs més típics era el de la Mare de Déu de la Cau, a Llaés.

La celebració començava a l’església de Sant Bartomeu de Llaés, des d’on sortia una processó amb la imatge de la Mare de Déu de la Cau, portada pels participants fins al santuari. Les fotografies conservades al fons de l’Arxiu Històric de Santa Maria de Ripoll documenten aquesta processó i també la participació dels pabordes i les pabordesses, que hi tenien un paper destacat.

Un cop arribats a la Cau, se celebrava l’ofici i es feia la benedicció del terme al pedró situat a la plana del santuari. Les fotografies antigues permeten documentar aquesta cerimònia i mostren també diferents moments de la celebració durant les dècades de 1910 i 1940.

Un dels costums més singulars de l’aplec era el repartiment d’un panet i una llossada de faves cuites a tots els assistents. Salvador Vilarrasa recull aquesta tradició a La vida a pagès, publicada per primera vegada el 1925, i destaca que a la festa hi acudien persones de Llaés, Sant Quirze, Montesquiu, Ripoll, Sant Bernabé i Vallfogona.

Les faves no eren, per tant, un simple àpat de la festa, sinó un dels elements que identificaven l’aplec de la Cau. Amb els anys, el costum va canviar i les faves van ser substituïdes per clavells, mentre es mantenia la benedicció dels pans. Les fotografies de 1943, per exemple, documenten precisament la benedicció dels pans i dels clavells.

L’aplec de la Mare de Déu de la Cau és així un bon testimoni d’una manera de viure les festes religioses de muntanya en què processó, devoció, benedicció i àpat comunitari formaven part d’una mateixa celebració

Enmig de les muntanyes d’Ogassa, en un indret solitari i ple de silenci, s’aixequen les ruïnes del santuari de Santa Maria de Vidabona, un lloc que, a més de la seva història mil·lenària, conserva una de les llegendes més emotives del Ripollès.

La tradició explica que, fa molts segles, a la masia de Vidabona hi vivia un home molt devot de la Mare de Déu. A més de treballar les terres, tenia encomanada una tasca que feia amb orgull i devoció: cada dia tocava les campanes del santuari, anunciant les hores de pregària als habitants de la vall.

Un dia, però, fou cridat a la guerra contra els moros. Durant el combat va ser capturat i dut molt lluny de casa seva. Els seus captors el van encadenar amb uns pesants grillons de ferro, units a una gran argolla que li impedia qualsevol intent de fugida. Així va romandre empresonat durant set llargs anys, resignat però sense perdre mai l’esperança ni la confiança en la Mare de Déu de Vidabona.

Quan ja semblava que mai més no podria tornar a veure la seva terra, una matinada va succeir un fet extraordinari. Enmig del silenci de la nit va sentir el cant d’un gall. Aquell so el va sorprendre profundament, perquè en aquell país no n’hi havia. Tot seguit va sentir el toc familiar de les campanes de Vidabona, les mateixes que ell havia fet sonar tantes vegades.

En aquell instant, els grillons es van obrir misteriosament i les cadenes van caure a terra. En aixecar els ulls, l’home ja no era a la presó: es trobava davant mateix del santuari de Santa Maria de Vidabona, sa i estalvi, com si la Mare de Déu l’hagués transportat miraculosament fins a casa.

En agraïment pel prodigi, va penjar les cadenes i els grillons a l’interior de l’església com a exvot, perquè tothom pogués contemplar el miracle i recordar la protecció de la Mare de Déu sobre aquells qui hi confien. Amb el pas del temps, aquests grillons han estat preservades i avui es poden contemplar al Museu Etnogràfic de Ripoll, on continuen recordant una de les llegendes marianes més singulars del Ripollès.

Una altra tradició popular, molt menys coneguda, relaciona Vidabona amb una versió de la llegenda del comte Arnau. Explica que en aquest indret hi hauria existit una comunitat de monges que havia abandonat la vida austera i vivia entregada als luxes i als plaers. Per aquest motiu, el lloc hauria rebut irònicament el nom de Vida Bona. Segons la llegenda, un llamp enviat com a càstig diví va destruir el convent i acabà amb aquella comunitat. Aquesta narració, però, forma part del llegendari popular i no té fonament històric.

El Salt de la Caula, a les Escaules, no només destaca per la seva bellesa natural, sinó també per una de les llegendes més conegudes de l’Alt Empordà: la de la nimfa de les Escaules, un ésser misteriós que, segons la tradició popular, habitava les aigües cristal·lines del gorg situat als peus de la cascada.

Expliquen els veïns que, en determinades nits de lluna plena, una jove d’extraordinària bellesa emergia de les aigües del gorg. Amb els seus llargs cabells daurats i una veu dolça i captivadora, cantava melodies que ressonaven entre els cingles i el bosc, atraient qualsevol caminant que s’hi acostés. Els qui asseguraven haver-la vist deien que desapareixia tan sobtadament com havia aparegut, fonent-se novament entre les aigües del salt.

La tradició afirma que la nimfa era l’esperit protector de la font, del torrent i de tota la vall. Per aquest motiu, els habitants de les Escaules sempre van mostrar un profund respecte pel gorg i per les seves aigües, convençuts que aquell era un indret màgic on la natura conservava tota la seva força.

Com moltes altres llegendes pirinenques i empordaneses, aquesta història combina elements de la mitologia antiga amb les creences populars sobre els éssers femenins vinculats a l’aigua, coneguts arreu de Catalunya com a dones d’aigua, goges, aloges o encantades. Aquests personatges habiten fonts, gorgs i estanys, representant la fertilitat, la puresa de les aigües i el misteri de la natura.

Avui dia la nimfa de les Escaules continua formant part de l’imaginari popular del poble i contribueix a donar un encant especial al Salt de la Caula.

Són dues les llegendes que podem trobar relacionades amb el menhir de La Pedra Llarga de Sant Hilari Sacalm.

• La primera ens diu que:

Una vegada, trobant-se un vell en la necessitat de travessar la riera de Sant Hilari, que anava molt plena, va oferir la seva ànima al diable si l’ajudava en aquell cas. El diable va acceptar el tracte i es va comprometre a fer-li un pont abans de la dotze de la nit, que és l’hora que s’acompleixen els pactes infernals.

Però la filla d’aquell home es va assabentar del que havia fet el seu pare i es va proposar impedir-ho.

Tothom sap que els galls solen cantar a la mitjanit. Doncs bé, a casa seva n’hi havia tres: un de blanc que cantava a les deu; un altre de ros que ho feia a les onze, i un tercer, negre, que assenyalava la mitjanit. La noia, doncs, va anar al galliner i amb el davantal es va posar a fer vent al gall negre perquè es despertés i cantés abans de les dotze. I ho va aconseguir.

Les legions infernals que transportaven pels aires les pedres per a bastir la passera, van deixar anar daltabaix l’última que duien, que va anar a clavar-se en el lloc on està actualment i, enfurismats com escorpins, van tornar cap a l’infern.

• La segona ens explica que:

Fa força anys, que a Girona hi havia una minyona que de bon matí havia d’anar diàriament a Sarrià. Com que el Ter no tenia ponts havia de passar amb moltes dificultats. Ella que no era ministre, ni diputat, ni pagava la construcció d’un pont va prometre’s al diable si li fabricava en un dia. I tal dit, tal fet: firmaren una escriptura; Satanàs faria un pont en una jornada, la minyona, en canvi, li donaria l’ànima. El diable es posà a treballar de valent, pedres i més pedres, el pont s’anava aixecant, a les quatre de la tarda estava mig fet, a les vuit les parets llestes, a les onze quasi cobert ja estava, el diable triomfava, conqueria una ànima.
Però mancava la darrera pedra i el dimoni la portava envalentit per aquests camps de Sant Hilari, quan tocaren les dotze, hora que finia el termini.

I com si un llamp baixant del cel
Hagués caigut de ses espatlles
Deixa caure pels espais
La seva feixuga càrrega

El dimoni va perdre, per una barbaritat de temps. Compteu com devia estar.
Fent uns braols com un llop diu la poesia de la gentil escriptora.

Quan està farcit de ràbia
li surten els ulls del cap
De sa boca en surten flames;
Cau com aixafat al sol
Ensems que la terra’s bada
I dins l’avenc flamejant…
L’esperen les roges flames

En el pont de Sarrià, si us fixeu bé hi manca una pedra, és la pedra llarga, així ho diu la nostra gent.

Els antics molins també han estat espais propicis per a històries de fantasmes i ànimes en pena. Al molí de Sau, la tradició conserva el relat d’uns estranys fets nocturns que van inquietar els seus estadants i que només van trobar explicació quan van descobrir qui s’amagava darrere d’aquells misteriosos sorolls.

I aquesta és la llegenda:

“Heus aquí que una vegada, de nit, se sentien passes per tota la casa, i el molí s’engegava tot sol i volta que volta. Quan encenien llum per veure què era, una mà invisible els l’apagava i se sentia un gemec molt profund i llastimós.

Si mai aneu a Tavertet i visiteu la seva antiga església parroquial de Sant Cristòfol, observareu que el confessionari està situat molt a  prop del portal. Si us estranya aquesta singular disposició i en pregunteu el motiu, us n’explicaran la llegenda, tan bona d’escoltar com de no creure. Heus-la ací:

“A Sau, poble de les Guilleries, hi havia, fa qui sap els anys, un home molt freturós de fer diners, que era avar, despietat i brètol. El seu afany d’atresorar el dugué, fins i tot, a pactar amb el diable.

Passaren els anys i el munt de pecats feia un pes tan feixuc que fins ajupia la consciència del desgraciat, mentre l’hora de passar comptes amb l’infernal personatge es feia albiradora i la por i el remordiment el turmentaven de mala manera.

Després de debatre-ho molt, l’home decidí recórrer al senyor rector de Sau i confessar-li els seus innombrables pecats, però el feix que en duia era tan considerable, i de tanta gravetat, que el bon sacerdot restà corprès i no es veié amb cor de donar-li l’absolució. Li suggerí, però, que anés a Tavertet, on el temple, fundat, es deia, per Carlemany, gaudia d’un jubileu especial i de determinades prerrogatives eclesiàstiques.

Com un llampec, el pecador s’hi adreçà, i diu la tradició que remuntà el grau de cingleres en menys d’un quart, amb el desfici que tenia de deslliurar-se de les seves culpes i d’escapar-se del jou del diable.

En un tres i no res, ell i el rector es plantaren a l’església i els vingué just per arribar al terme de la confessió quan romperen les batallades de les dotze, l’hora fatídica per complir-se la voluntat del diable. Aquest es presentà puntualment i reclamà la presa tant de temps cobejada. La lluita fou breu i coratjosa. El diable agafà el penitent amb una revolada, però aquest s’agafà també, i fermament, al confessionari.

El bon sacerdot, en veure un perill tan greu, subjectà ben fort el confessat amb l’estola, però les estrebades del dimoni eren tan potents i seguides que tot plegat -confessionari, rector i penitent- feia camí cap a la porta, mentre lentament, molt lentament, les campanades de les dotze assenyalaven l’angoixós termini. Ja eren davant del portal quan el confessionari s’encallà amb la graonada i donà temps que caigués, inexorable, la darrera batallada de la mitjanit: el diable tenia la partida perduda”.

D’aleshores ençà i per sempre més, el confessionari ha romàs prop de la porta, per a perpetuar així un fet llegendari que la veu popular ha preservat a través de les generacions: la llegenda del penitent de Tavertet.

Font: Llegendes i Tradicions,  Collsacabra – Guilleries. Ramon Vinyeta

Abans que les aigües del pantà de Sau cobrissin bona part de l’antic curs del Ter, sota el monestir de Sant Pere de Casserres hi havia un gran penyal conegut com la Roca de la Llum. La tradició explica l’origen d’aquest nom amb una història situada en temps de la dominació sarraïna, quan el castell de Casserres es trobava assetjat per les tropes cristianes.

I aquesta és la llegenda:

“Abans de crear-se l’extens pantà de Sau, era ben notòria la presència d’un gran penyal situat al mig del llit del riu Ter i ben bé al dessota del monestir de Casserres. Els pescadors que tan assíduament freqüentaven aquell indret i la gent conterrània sabien que, des d’in secula, d’aquell penyal se’n deia la roca de la Llum. Ben pocs, però coneixen l’origen i el significat de tan singular denominació. La cosa data del temps de la dominació sarraïna, i la tradició, mantinguda a través de les generacions, ho explica així.

S’esqueia la darreria del segle VIII, concretament, potser, l’any 798. A la Septimània, part enllà dels Pirineus, i on fugint del jou morisc s’havien refugiat molts cristians del nostre país, el rei Carlemany, més tard nomenat emperador pel sant pare Lleó III, escometia braument les hosts morisques i les feia recular cap a terres més meridionals. L’alliberament del país d’Ausona l’encomanà al seu fill Lluís el Piadós, i vingué un dia que les forces per ell comandades s’anaven possessionant de la nostra comarca, mentre els sarraïns s’aplegaven en els punts estratègics i en les fortaleses roqueres per tal d’oferir la darrera resistència o passar al contraatac.

El castell de Casserres, el castrum Castaserram d’aquell temps, es preparava per a una defensa heroica. Al seu entorn, les forces cristianes de Lluís el Piadós preparaven l’escomesa per a ensenyorir-se de tan estratègic indret. La lluita hauria estat ferotge i acarnissada si no hagués esdevingut un fet providencial.

Succeí que un fill del capitost moro, simpatitzant dels cristians, coneixedor del desastre que s’aproximava i volent-lo evitar, es presentà un dia, secretament, a les forces assetjadores, oferint-los la rendició sense lluita de la fortalesa si seguien els seus consells i prometien respectar la vida dels defensors. A tal fi els digué: “El dia que al punt de la mitjanit vegeu un gros fanal encès al cim del gran penyal que hi ha al mig del riu, el peu de la fortalesa, podeu atacar-la sense temor a cap resistència”.

El capità cristià s’hi avingué i arribat el dia assenyalat el castrum Castaserram fou ocupat sense vessament de sang per les forces de la reconquesta: el noiet moro complí la promesa, fent endormiscar tots els sentinelles.

Ara, el gran penyal conegut per la Roca de la Llum no és visible. Té al damunt uns 30 o 40 metres d’aigua.”

Font: Llegendes i Tradicions Collsacabra-Guilleries de Ramon Vinyeta (sense data), pàg. 28.