Enmig de les muntanyes d’Ogassa, en un indret solitari i ple de silenci, s’aixequen les ruïnes del santuari de Santa Maria de Vidabona, un lloc que, a més de la seva història mil·lenària, conserva una de les llegendes més emotives del Ripollès.
La tradició explica que, fa molts segles, a la masia de Vidabona hi vivia un home molt devot de la Mare de Déu. A més de treballar les terres, tenia encomanada una tasca que feia amb orgull i devoció: cada dia tocava les campanes del santuari, anunciant les hores de pregària als habitants de la vall.
Un dia, però, fou cridat a la guerra contra els moros. Durant el combat va ser capturat i dut molt lluny de casa seva. Els seus captors el van encadenar amb uns pesants grillons de ferro, units a una gran argolla que li impedia qualsevol intent de fugida. Així va romandre empresonat durant set llargs anys, resignat però sense perdre mai l’esperança ni la confiança en la Mare de Déu de Vidabona.
Quan ja semblava que mai més no podria tornar a veure la seva terra, una matinada va succeir un fet extraordinari. Enmig del silenci de la nit va sentir el cant d’un gall. Aquell so el va sorprendre profundament, perquè en aquell país no n’hi havia. Tot seguit va sentir el toc familiar de les campanes de Vidabona, les mateixes que ell havia fet sonar tantes vegades.
En aquell instant, els grillons es van obrir misteriosament i les cadenes van caure a terra. En aixecar els ulls, l’home ja no era a la presó: es trobava davant mateix del santuari de Santa Maria de Vidabona, sa i estalvi, com si la Mare de Déu l’hagués transportat miraculosament fins a casa.
En agraïment pel prodigi, va penjar les cadenes i els grillons a l’interior de l’església com a exvot, perquè tothom pogués contemplar el miracle i recordar la protecció de la Mare de Déu sobre aquells qui hi confien. Amb el pas del temps, aquests grillons han estat preservades i avui es poden contemplar al Museu Etnogràfic de Ripoll, on continuen recordant una de les llegendes marianes més singulars del Ripollès.
Una altra tradició popular, molt menys coneguda, relaciona Vidabona amb una versió de la llegenda del comte Arnau. Explica que en aquest indret hi hauria existit una comunitat de monges que havia abandonat la vida austera i vivia entregada als luxes i als plaers. Per aquest motiu, el lloc hauria rebut irònicament el nom de Vida Bona. Segons la llegenda, un llamp enviat com a càstig diví va destruir el convent i acabà amb aquella comunitat. Aquesta narració, però, forma part del llegendari popular i no té fonament històric.
