Sobre l’origen del nom del mirador del salt de la Minyona, hi ha diverses versions. Ramon Vinyeta ens l’explica en el seu llibre “Llegendes i tradicions Collsacabra-Guilleries” (sense data).
Diu així:
“El fet esdevingué fa alguns segles (la data del qual no es pot pas precisar). Aleshores la població rural era més nombrosa que no pas ara. Moltes masies que són avui anorreades o desertes, en aquell temps eren curulles de vida, de vida modesta i precària. A la dels Munts, que fins fa poc feia d’hostal, hi vivia una família ben nombrosa composta pels avis, els pares i quatre fills, el gran dels quals era l’única noia, supose-li’l el nom de Roseta. Tenia quinze anys; era eixerida, formosa i ben formada. I a quinze anys se solien tenir il·lusions i vel·leïtats amoroses. Aquests sentiments es decantaven vers un vailet vigorós i simpàtic, el noi gran de la veïna pagesia de Masgrau, avui encara en plena vigència.
Bé; els diumenges tots anaven a missa a la parròquia de Sant Feliu de les Planeses, situada a tres quarts lluny. Aleshores el precepte religiós era radicalment acomplert. A més, era l’única oportunitat de tenir convivència amb amics i coneguts. Un diumenge, la roseta, endiumenjada i més formosa que mai, va deixar marxar la comitiva vers la parròquia, dient-los-hi que ja els atraparia. I és que tenia previst un col·loqui amorós amb el seu enamorat. Això es va prolongar bon xic i calgué que la noia emprengués al camí de missa corrent a més no poder. Quan va ser al cap de la carena, va sentir que les campanes de Sant Feliu ja feien l’últim toc, un quart abans de missa. Aleshores, per guanyar temps, va decidir tirar cingle avall, car coneixia l’indret per haver-hi anat a cercar cabres esgarriades.
Amb les faldilles amunt i saltant d’úna cornisa a l’altra, sense pensar en el perill que corria, ben aviat va ser al capdavall, aconseguint la comitiva de pagesos que havien marradejat pel camí de ferradura. I a l’hora puntual tots eren a la parròquia.
Un prohom feligrès fou l’únic testimoni de tal gesta i en sortir de missa, veient que la mossa tenia les espardenyes bon xic malmeses pel fregadís del rocam, li prometé un calçat nou si el diumenge següent repetia la feta.
Esdevingué el dia assenyalat i es començà la missa sense la presència de la Roseta. Els seus familiars i el prohom feligrès, frisosos, posaven més esment en la porta que no pas en els quefers de la missa. La Roseta no arribava i tot eren mals auguris.
En finalitzar l’acte religiós, l’ànsia era redoblada i tot seguit els més joves cuitaren anar al capdavall de la cinglera. I foren els asgarrifats testimonis de la gran dissort: la Roseta s’havia estimbat en l’últim grau de la cinglera i restava immòbil, amb el rostre ensagnat, al peu d’un ginebró que li va barrar el pas. Era morta.
Aquest fet tingué gran ressonància en la rodalia i més enllà. Als funerals hi assistí una gran gentada. El l’homilia el bon rector feu la següent reflexió: la Roseta no s’estimbà el primer cop perquè la fe i el sentiment religiós la varen salvaguardar. Però, l’afany de posseir un calçat nou, un bé material, la dugueren a la mort.
Reflexionem, digué el rector, i traguem les oportunes conseqüències.”
