Són moltes les emissions de bitllets de corporacions locals catalanes que podem trobar avui dins del món del col·leccionisme. Totes elles van ser creades en un període de temps molt concret: entre els anys 1936 i 1938. Sempre m’ha encuriosit saber què va motivar l’aparició d’aquestes emissions, i aquesta n’és l’explicació.
Quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), la moneda fraccionària de curs legal en circulació a l’Estat espanyol estava formada per:
- monedes de coure i níquel d’1, 2, 5, 10 i 25 cèntims de pesseta;
- monedes d’argent de 50 cèntims i d’1, 2 i 5 pessetes.
Poc després d’iniciar-se el conflicte, el preu de l’argent va experimentar un fort increment fins al punt que el valor del metall va arribar a superar el valor nominal de les monedes. Aquest fet, juntament amb les alteracions econòmiques provocades per la guerra, va generar una greu escassetat de moneda fraccionària. Des dels primers mesos del conflicte, moltes persones van començar a guardar les monedes d’argent, considerant-les un valor refugi davant la incertesa sobre el desenllaç de la guerra.
En molt poc temps, la moneda d’argent va desaparèixer pràcticament de la circulació. Poc després també ho va fer la moneda de coure, ja que aquest metall era destinat, en bona part, a les necessitats de la indústria de guerra.
Malgrat els nombrosos decrets promulgats per les autoritats per prohibir i sancionar aquest acaparament, la manca de moneda menuda va arribar a ser tan greu que, en molts casos, es va fer impossible tornar canvi o ajustar els pagaments quotidians.
Davant d’aquesta situació, va sorgir una autèntica allau de vals, bons i tiquets de petit valor emesos per comerços, cooperatives, sindicats, empreses, entitats i fins i tot serveis públics de transport. Cadascun d’ells intentava resoldre, per iniciativa pròpia, la manca de moneda fraccionària.
Naturalment, aquests vals només eren acceptats pels establiments o les entitats que els havien emès, fet que comportava nombrosos inconvenients: limitaven la llibertat comercial, obligaven a portar una gran quantitat de paperets diferents a la butxaca i, en molts casos, si el client no podia tornar al mateix establiment, perdia el seu valor, amb el consegüent benefici per a qui els havia emès.
La incapacitat del Govern de la República per donar resposta a aquest greu problema va contrastar amb la rapidesa d’actuació de la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya, dirigida en aquells moments per Josep Tarradellas. Mitjançant el decret de 21 de setembre de 1936, el Govern de la Generalitat va crear el Paper Moneda Nacional de Catalunya, de curs legal a tot el territori català i amb la mateixa consideració que els bitllets emesos pel Banc d’Espanya.
Inicialment es preveia emetre bitllets de valors nominals més elevats, però aquesta iniciativa no va prosperar per l’oposició del Govern de la República. Finalment, l’emissió es va limitar a un import total de 20 milions de pessetes, distribuïdes en bitllets de 10, 5 i 2,50 pessetes.
Tot i la importància d’aquesta mesura, que va contribuir decisivament a mantenir l’activitat econòmica i evitar el col·lapse del sistema monetari a Catalunya, el problema de la manca de moneda fraccionària continuava sense resoldre’s. Els nous bitllets tenien encara un valor massa elevat per a les transaccions quotidianes i, en una època en què els cèntims de pesseta tenien un gran poder adquisitiu, les dificultats per tornar canvi persistien. Com a conseqüència, continuaven proliferant els vals i bons emesos pels establiments comercials.
Per posar ordre a aquesta situació, la Generalitat de Catalunya va aprovar la modificació de la Llei municipal catalana del 9 d’octubre de 1936, que facultava els ajuntaments per organitzar autònomament diversos aspectes de la seva vida econòmica.
Aquesta nova normativa va permetre als municipis catalans emetre paper moneda propi amb valors d’1 pesseta, 50 cèntims i 25 cèntims de pesseta. Més endavant, també es van autoritzar emissions de 10 i 5 cèntims.
Aquestes emissions locals havien d’estar garantides mitjançant el dipòsit de bitllets oficials per un import equivalent al valor total de l’emissió. Gràcies a aquest sistema es va aconseguir, ara sí, normalitzar la circulació de moneda fraccionària, alhora que s’ordenava definitivament el mercat amb la retirada dels nombrosos vals, bons i tiquets particulars que fins aleshores havien proliferat arreu.
A Catalunya, dels 1.075 municipis existents oficialment, 687 van arribar a emetre paper moneda o algun altre signe monetari local. Cal tenir present que els 388 municipis que no en van fer cap emissió només representaven aproximadament el 9 % de la població catalana.
La gran majoria d’aquestes emissions es van realitzar al llarg de l’any 1937, tot i que alguns municipis ja les havien iniciat durant els darrers mesos de 1936.
Finalment, però, el Govern de la República va decidir posar fi a aquesta situació. Mitjançant diversos decrets del Ministeri d’Hisenda i Economia, publicats a la Gaceta de la República els dies 8 de gener i 25 de febrer de 1938, es va prohibir l’emissió i la circulació de tot el paper moneda creat per corporacions i organismes regionals o locals. Aquestes emissions van ser declarades il·legals i se’n va ordenar la retirada en el termini d’un mes.
Malgrat aquesta disposició, la retirada efectiva no es va completar fins al tercer trimestre de 1938, i encara hi va haver alguns ajuntaments que van mantenir el seu paper moneda en circulació fins a finals de gener de 1939.
Especialment significatiu és el cas de Torelló. No només va crear una nova emissió de paper moneda el 2 d’abril de 1938, quan la prohibició ja era vigent, sinó que, en la sessió municipal del 20 de maig del mateix any, es va acordar que el paper moneda local continuaria sent de curs legal dins del terme municipal. La seva retirada definitiva no es va produir fins al 31 de desembre de 1938.
Les emissions municipals van adoptar formats, mides i dissenys molt diversos. En aquest apartat em centraré en les que es van emetre als municipis de la Vall del Ges i el Bisaura i del seu entorn més proper.
També és interessant recordar que, durant aquest període, alguns municipis van canviar oficialment de nom. Així, Sant Pere de Torelló va passar a anomenar-se Bellserrat, Sant Quirze de Besora Bisaura de Ter i Sant Vicenç de Torelló Lloriana de Ter.
A continuació trobareu la relació dels municipis que van emetre paper moneda. Clicant sobre cadascun d’ells podreu conèixer les característiques dels bitllets que hi van circular.
Font: Les emissions monetàries oficials de la Guerra Civil (1936-1939), d’Antoni Turró i Martínez, any 2007
anvers
revers
