És fàcil pensar que els passaports són un document propi dels viatges internacionals dels nostres dies. La realitat, però, és ben diferent. Documents d’identificació d’aquest tipus han existit des de fa segles i sempre han tingut una mateixa finalitat: acreditar davant les autoritats qui era el portador, cap a on es dirigia i quin era el motiu del seu desplaçament.
Aquest document correspon a un passaport d’interior expedit l’any 1850 per l’alcalde Mariano Canudas, probablement de la vila de Gràcia, a favor de Pablo Planchart, un marxant que havia de desplaçar-se «a diligencias» fins a Torelló, acompanyat de la seva esposa, Josefa, de vint-i-sis anys, i d’una filla de cinc anys.
Com era habitual en aquesta documentació, el passaport descriu amb detall les característiques físiques del seu titular per facilitar-ne la identificació. Així, hi consta que tenia 39 anys, era de baixa estatura, amb els cabells castanys, els ulls blaus, el nas regular, la barba regular, la cara regular i el color de pell «sa».
A mitjan segle XIX, aquests passaports d’interior responien a la necessitat de controlar els desplaçaments de les persones quan havien de recórrer una distància superior a sis llegües —aproximadament sis hores de camí a peu—. Tenien una vigència de dos mesos, costaven quatre rals i havien de ser segellats per les autoritats de les poblacions on el viatger s’aturava o hi feia nit.
Precisament aquest document conserva els segells de diverses localitats del recorregut, entre les quals Aiguafreda, Tona, Balenyà, el Figaró, Sant Pol, Calella, Sant Pere de Torelló, Riudeperes, Manlleu, Centelles, Argentona i Torelló, fet que permet reconstruir bona part del trajecte seguit pel seu propietari.
Aquesta documentació va deixar de ser necessària arran del Reial decret de 1854, que va suprimir l’obligació de portar passaport per circular pel territori nacional.
revers
detall característiques viatger
detall pernoctacions
