EL RACÓ PERICAS: El pavelló Marià de l’Exposició Hispano Francesa de Saragossa de l’any 1908

L’any 1908, quan tot just feia poc que havia obtingut el títol d’arquitecte i comptava només amb vint-i-set anys, Josep Maria Pericas va rebre un encàrrec que marcaria un abans i un després en la seva trajectòria professional. Un grup de destacades personalitats vinculades al catolicisme aragonès, encapçalades per l’industrial José María Azara, li confiaren el projecte del Pavelló Marià de l’Exposició Hispano-Francesa de Saragossa. Per a un arquitecte tan jove, aquell era un repte de primer ordre i una extraordinària oportunitat per donar a conèixer el seu talent en un certamen d’abast internacional.

L’Exposició Hispano-Francesa, organitzada amb motiu del centenari dels Setges de Saragossa, reunia mostres industrials, artístiques i culturals procedents de tot l’Estat i de França. Dins la gran mostra retrospectiva d’Art Religiós, instal·lada al Museu de Belles Arts, el Pavelló Marià havia d’acollir una important exposició dedicada a la devoció a la Mare de Déu.

El projecte plantejava un edifici provisional, concebut únicament per als cinc mesos que havia de durar l’exposició. Tot i aquesta limitació, Pericas va dissenyar una obra d’una gran qualitat arquitectònica, construïda en només dos mesos, que avui és considerada una de les seves primeres aportacions decisives a la renovació de l’arquitectura catalana.

Inaugurat l’agost de 1908, el pavelló s’aixecava a la confluència dels actuals carrers Mefisto i Canalejas de Saragossa. La seva composició recreava amb gran senzillesa un temple romànic, amb campanar, nau central, naus laterals i absis. La façana, de vint-i-sis metres d’alçada, destacava per la blancor dels seus murs, enriquida amb ceràmica vidriada de color verd. Els vitralls, els esgrafiats, les banderes i bona part dels elements decoratius també van ser dissenyats pel mateix Pericas, demostrant una concepció global de l’arquitectura en què edifici i ornamentació formaven un únic conjunt.

La crítica del moment va valorar molt positivament el resultat, destacant la seva capacitat de combinar la inspiració en l’arquitectura tradicional amb un llenguatge plenament contemporani. Precisament aquesta obra anuncia el progressiu allunyament del Modernisme i l’aparició del llenguatge personal que convertiria Josep Maria Pericas en un dels grans representants del Noucentisme català.

Com estava previst des del primer moment, un cop finalitzada l’exposició el pavelló fou enderrocat. Avui només en resten les fotografies, els plànols i alguns testimonis gràfics que permeten imaginar la magnificència d’aquella construcció efímera.

Un dels elements més singulars de l’interior eren les banderes marianes que penjaven del sostre de les diferents sales, totes elles dissenyades per Pericas i dedicades a diverses advocacions de la Mare de Déu. L’interès que van despertar fou tal que se’n va editar una col·lecció de postals, convertint-les en un dels records més apreciats de l’exposició.