EL RACÓ PERICAS: Josep Maria Pericas, el geni noucentista. Presentació i contingut

El nostre territori ha donat personalitats de gran rellevància que mereixen un reconeixement per la seva destacada trajectòria professional i humana. Una d’elles és, sens dubte, l’arquitecte Josep Maria Pericas Morros (Vic, 1881 – Barcelona, 1966).

El llegat que ens ha deixat és extraordinari. Rigor, innovació, qualitat, capacitat de treball i una sòlida formació defineixen una obra extensa i d’un gran valor arquitectònic i patrimonial.

Tot i que, quan va ingressar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona l’any 1899, va tenir com a professors destacats representants del modernisme —amb Lluís Domènech i Montaner com a director del centre—, i que en alguns dels seus primers projectes s’hi aprecia la influència d’Antoni Gaudí, Josep Maria Pericas pertany precisament a la generació que va marcar el pas del modernisme al noucentisme, moviment amb el qual sempre es va sentir plenament identificat.

Les dues grans influències que van marcar la seva obra van ser l’arquitectura romànica i l’Escola de Viena. A més de la seva faceta d’arquitecte, va destacar com a arqueòleg, historiador i dibuixant excepcional. Una de les característiques més singulars de la seva manera de treballar era la concepció global dels seus projectes: imaginava i dissenyava tant els espais exteriors com els interiors dels edificis, fins al més petit detall.

Una part molt important de la seva obra es concentra a la comarca d’Osona, amb una especial incidència a Torelló, població on va fer llargues estades i on va deixar algunes de les seves realitzacions més destacades.

També cal recordar un dels grans projectes que no va arribar a veure culminat: el llibre Les Fortificacions Feudals d’Ausona, una obra que havia de sintetitzar bona part dels seus coneixements sobre el patrimoni medieval del nostre país.

La finalitat d’aquest apartat és recopilar aquest important llegat i contribuir a donar a conèixer les obres de Josep Maria Pericas que encara perduren, com també reivindicar la figura d’un arquitecte que, al meu entendre, no ha rebut el reconeixement públic que mereix.