Curiosament, la història del soldat mort i enterrat durant la Guerra Civil a la casa de pagès del Puig de Torelló era prou coneguda al poble. Era una d’aquelles històries lligades a una època molt concreta que molta gent coneixia, però de la qual gairebé no se’n parlava.
Algunes persones ens han explicat que, de petits, anaven a jugar al que anomenaven «el camp del soldat mort». D’altres recorden que, quan passaven per aquell indret, resaven un parenostre. Eren petits gestos que demostraven que, malgrat el silenci dels anys, la memòria dels fets continuava viva.
L’origen d’aquesta investigació es troba, precisament, dins l’entorn de l’ADET. Un dia, en Xavier Vilar Vinyeta em va ensenyar la col·lecció de llibres que el seu pare, en Josep Maria Vilar Bassas, havia escrit un cop jubilat.
En aquestes obres relata les vivències d’un jove de poc més de quinze anys a qui li va tocar viure i presenciar, en primera persona, alguns dels fets més difícils d’aquell període.
És cert que la seva narració respon a una determinada manera d’entendre els esdeveniments, pròpia del context en què va ser escrita. Però també és just reconèixer l’enorme valor documental d’aquests llibres. Més enllà de qualsevol interpretació, constitueixen un testimoni excepcional d’una època viscuda en primera persona.
No em voldria equivocar, però penso que difícilment ens ha arribat cap altre relat escrit sobre aquells anys al nostre poble tan ric en vivències personals i en detalls quotidians.
Permeteu-me, també, un record personal. Encara tinc ben present les llargues converses que en Josep Maria Vilar Bassas mantenia amb el meu pare, Antoni Prat i Bardolet, a la botiga que la nostra família tenia a la plaça Nova de Torelló. Recordo veure’ls moltes vegades parlant tranquil·lament de les seves coses, sense imaginar que, anys més tard, aquells escrits acabarien tenint tanta importància per a aquesta investigació.
Doncs bé, una tarda de la tardor de 2014 ens trobàvem a casa d’en Xavier Vilar, al carrer Nou. Em va ensenyar tota la col·lecció de llibres del seu pare i recordo perfectament que em va dir: «Me’ls he llegit tots.» A partir d’aquí vam passar una bona estona rellegint i comentant aquells passatges, les anècdotes i els relats que més li havien cridat l’atenció.
El pas del temps permet llegir aquests testimonis des d’una perspectiva diferent. Quan s’és capaç de situar els relats dins del seu context històric i d’analitzar-los sense apriorismes, es converteixen en una font documental de primer ordre.
I va ser precisament en aquell moment quan, entre moltes altres històries, va tornar a aparèixer el relat del soldat mort al Puig.
Aquest episodi es troba recollit al llibre Torelló de l’Alliberament a l’Aiguat, anys 1938-1940. Tal com jo ho vaig viure.
sota el títol «NO OBSTANT, LA GUERRA ÉS LA GUERRA», en la seva pàgina 36, diu així:
«Testimoni d’en Josep Bartrina -un vailet del Puig en aquell temps- ens explica l’afusellament d’un Oficial roig, la nit del 4 de febrer del 1939.
Diu així: Des de la casa del Puig, veiem perfectament tota la munió d’homes dels Nacionals, que llavors en dèiem «feixistes» que escampats arreu venien de Manlleu, per carenes i camins, camps i carreteres aquell 4 de febrer tan soleiat.
Serien les tres de la tarda quan la carena del Plà d’Aiats -actual situació dels dipòsits de l’aigua municipal-, ja estava ocupada pels Nacionals, i veiem com un camió dels rojos es dirigia de Torelló cap a Manlleu amb una dotzena de soldats.
Al arribar més enllà de la casa de «La Creu», però abans de «La Cabanya», els Nacionals li dispararen unes ràfegues d’ametralladora a les rodes deixant-lo inutilitzat, mentre els soldats rojos saltaven llaugers del camió i, camps a través, fugiren.
Com que mentre fugien ningú els disparà, no va haver-hi cap mort ni ferit.
Al apropar-se els soldats nacionals al camió, sortiren de la cabina dos oficials traient amenaçadorament llurs pistoles.
Reduits amb certa violència -doncs un soldat va dislocar el braç d’un dels oficials amb un cop de fusell-, foren detinguts evitant que es produïssin dispars.
Hores més tard, al vespre, els dos oficials estaven als baixos de la casa del Puig, custodiats pels soldats nacionals que feien guàrdia.
(Comenta en Josep Bartrina que pel que va entendre, creient que les tropes nacionals encara eren a Manlleu, anaven amb el camió i els soldats a volar el pontet de La Miranda, al costat del pas a nivell del tren, per després volar el de Torelló en retirada).
A la casa del Puig, s’hi va instal·lar el Comamdament de les tropes Nacionals que alliberaren Torelló, i després de sopar, prop de les deu de la nit, sentiren a la part del darrera de la casa diverses ràfegues d’ametralladora, que varen alarmar a la família.
Al preguntar al Cap de les tropes què eren aquells trets tant pròxims a la casa, contestà tranquil·lament: «Estarán probando algún fusil ametrallador».
L’endemà cap allà a les dues de la tarda, quan les tropes ja estaven formades per marxar, vàrem engegar les vaques a pasturar un xic d’herba, i al voltar-ne una de jove que s’apartava del ramat, vaig trobar un home mort al peu d’un om en un planell.
Vaig cridar el meu germà Agustí que era allà a prop i vàrem girar-lo reconeixent un d’aquells dos Oficials rojos que havien detingut el dia abans.
Entre l’Agustí i jo, vàrem buscar a les butxaques de la guerrera, per si portava documents, però únicament li vàrem trobar tabac, que aprofitarem per fer un cigarret cada u dels germans, mentre comentàvem, que algún soldat hauria millorat el calçat i els pantalons, doncs aquell mort, de la cintura per avall tant sols portava els calçotets.
Després parlarem amb el pare, que va comunicar-ho a l’Alcaldia de Torelló, on considerant-ho un fet de guerra, varen decidir que l’enterrésim en el mateix lloc.
Com que l’Agustí tenia alguna experiència de quan va ser en l’exèrcit roig, i abans de fugir de l’Hospital i venir a amagar-se a casa, ara doncs, entre els dos l’embolcallàrem en una manta i l’enterrarem tant bé com vàrem saber a prop de l’om.
(Temps més tard vàrem saber que l’altre Oficial roig, s’escapà rostos avall en plena nit i voltant «La Carrera», baixà pels «Comuns», travessà el Ter i tornà a juntar-se amb els rojos que encara eren a «Conanglell», tot i que va dir que també anava descalç i amb poca roba)
Fins aquí el testimoni d’en Josep Bartrina.»
Aquest és el relat tal qual s’explica.I aquell dia, allà va quedar. Com una referència més de les altres que vàrem llegir.
