És habitual que quan s’aixequen capelles en cims quasi inaccesibles la raó sigui l’existència d’un castell o fortalesa d’inicis del segle XI o fins i tot, de molt abans. No oblidem que un castell és l’origen de molts santuaris ja que era molt habitual que cadascun tingués una capella al seu costat. En aquest cas, però, per la informació i documentació que ens ha arribat no tenim constància de cap castell o fortalesa al cim d’aquesta serralada.
La primera dada històrica certa sobre el santuari de Bellmunt és de l’any 1240, del dia 19 de març, quan Pere de Serra, un vigatà que segurament procedia de Sant Pere de Torelló va fer testament deixant 12 diners als clergues i al sagristà de Sant Pere de Torelló, 12 diners a l’altar de Sant Pere i 12 a l’altar de Santa Maria de l’església de Sant Pere de Torelló, i 12 més a “Sancte Marie de Bello monte”.
Existeix força informació i documentació relacionada amb l’evolució del santuari al llarg dels anys: les primeres referències concretes sobre l’edifici es troben en l’inventari de l’any 1438, el primer dels coneguts. També hi ha informació de les obres d’engrandiment de la capella i l’hostatgeria fetes entre l’any 1587 i el 1607, d’un altre inventari del 1639 i de dos robatoris i un incendi del 1666.
Destaca la destrucció que va patir el novembre de l’any 1822, aleshores explicada així pel mossèn Pere Vinyeta: “En lo die… de 1.822, un destacament de las tropas revolucionarias manadas per Milans, puja desde S. Pere a la Hermita de Bellmunt a fi de incendiarla, lo que verificaren cerca les nou horas del matí del referit die. Quedà destruida la Capella, quedant solament sens cremar lo presbiteri y capella del Roser, y de la Hermita sols se salvà del incendi lo lloch anomenat escalfapanxas, tot lo demés quedà arruynat. Se salvà la imatge de la Verge y se collocà en la parroquial“.
També es documenta la posterior restauració iniciada el 1831.
Durant la segona meitat del segle XIX, podem destacar que l’any 1878 fou necessari refer en bona part el santuari a causa d’un llamp que el mig destrossà. Precisament aquest fet va provocar la instal.lació d’un parallamps, que va costar 3.000 rals.
Una de les millores més desitjades pels ermitans que vivien al santuari era fer-hi arribar l’electricitat. El corrent arribava al santuari el 24 d’agost de 1953, tot i que la inauguració oficial es va fer en un aplec extraordinari del dia 12 d’octubre. El cost de les despeses d’electrificació pujà a 65.048 pessetes, finançades amb diverses campanyes fetes entre la població: donatius, rifes, una tómbola…
De nou, la nit del divendres 16 al dissabte 17 d’octubre de 1959, enmig d’una forta tempesta, un altre llamp va tornar a ocasionar serioses destrosses. Així s’explica: “Una descarga tremenda caigé damunt el Santuari sembrant la desolació i l’espant als pacífics ermitans que guarden la Verge i el Santuari. Un familiar de l’actual ermità del Santuari, quedà llampat i gràcies a la Verge i a la serenitat dels pares i esposa, tornà a bé, després de molts treballs i sense conseqüències notables.
Els estralls materials foren molts i de molta importància. Dóna la sensació d’una terrible explosió dins la casa, amb aixecament de sostres, rebentament de portes, vidres i finestres. Tots els embans són somoguts i alguns enderrocats, amb perill evident de les vides. En la teulada s’hi feu un gros forat i una correguda perillosa de teules. Una esquinsada en una paret amb sortida a fora i un escantonament d’una aresta, senyal manifesta que el llamp seguia la corda del parallamps.
La instal.lació elèctrica fou tota malmesa. Malmesa la instal.lació de parallamps, de l’aigua i dipòsits… Totes les instal.lacions fetes, amb tants d’esforços durant anys, han quedat en un moment destruides.”
La gran obra de restauració contemporània, tal i com coneixem l’edificació en l’actualitat, es va portar a terme entre l’octubre de 1982 i l’abril de 1990, mitjançant un conveni signat entre la Diputació de Barcelona i el bisbat de Vic.
el santuari abans de la darrera restauració
