Mare de Déu del Roser, de la casa Clarella de Santa Maria de Besora
Autor: anònim
Any: Catalunya, segle XVIII
Ubicació: l’original s’exposa al Museu Episcopal de Vic
Mides: 66 x 30 x 27 centímetres
Tècnica: fusta d’àlber, policromada i daurada
És ben curiosa la història dels darrers anys d’aquesta Mare de Déu del Roser de la capella del mas Clarella de Santa Maria de Besora (que segons els experts és de finals del segle XVIII), i que la voluntat d’un particular per la seva preservació va fer que avui estigui dipositada al Museu Episcopal de Vic.
Donat que la família Clarella fa anys que és fora de la propietat, res se’n sabia d’aquesta marededeu. Quan preguntaves als veïns, ningú sabia donar-ne cap explicació del perquè no estava a la capella de la casa, i d’on havia anat a parar.
Per això ha sorprès encara més tot el ben documentat que està.
Tot va venir per una conversa que va tenir l’amic Lluís Comas de Besora amb un matrimoni ja gran, d’uns noranta anys, residents a Sant Feliu de Guíxols. La Rosa nascuda a Sant Quirze de Besora i en Joan nascut a Santa Eulàlia de Puigoriol. Resulta que havien estat forners d’un poble, crec, del Lluçanès.
Li van explicar que ells estaven al cas de la història i possible destí de la Mare de Déu del Roser de Clarella. Resulta que feia uns anys havien fet una bona amistat amb el Sr. Joan Banchs Burch, una bona persona, segons ells, de molts diners i resident a Terrassa, a qui entre altres aficions, li agradava el muntanyisme i interessat en les antiguitats i col·leccionista, entre altres coses, de plats i vaixelles antigues.
Del senyor Banchs, que ara tindria cent anys, n’havien perdut la relació, però sabien que havia passat els darrers anys de la seva vida a Andorra.
I el senyor Banchs, sabent que la Rosa era de Sant Quirze de Besora, els havia explicat la història de la relació que havia tingut amb la imatge de la Mare de Déu del Roser de la casa de Clarella.
Tot comença pels volts de l’any 1960, quan amb motiu d’una excursió el Sr. Joan Banchs i Burch va passar pel Mas Clarella de Besora i allà va establir una bona relació amb l’única propietària que aleshores quedava a la casa, la Sra. Pilar Clarella. La Pilar hi vivia sola, sense família ni descendents. I en aquells moments ja amb unes certes penúries econòmiques.
Aquell dia, Joan Banchs va veure i es va enamorar -pel que sembla d’entre altres coses més (vaixelles)- de la imatge de la Mare de Déu del Roser que hi havia a la capella.
La qüestió és que al cap d’uns anys Banchs va convèncer la Sra. Pilar perquè li vengués. El tracte que van fer consistia en el fet que ell li pagava la quantitat de diners acordada, i a canvi, mentre la Pilar fos viva, ella en seria la dipositària. I que quan morís, passaria a n’ell. Aleshores, també els manifestà la seva voluntat que quan ell faltés, la imatge quedés dipositada al Museu Episcopal de Vic.
L’any 1977, la Pilar Clarella va morir a la residència de les Josefines de Vic, lloc on s’havia retirat després de marxar de Clarella.
A més de tot això, el matrimoni de Sant Feliu de Guíxols, va explicar que el Sr. Banchs havia escrit un llibre, i que un dels seus capítols estava dedicat precisament a aquesta història de la Mare de Déu del Roser de Clarella.
El títol d’aquest llibre és: El Bosc de la Mussarra. Agafà el nom de la senyorial casa de pagès que tenia el Sr. Banchs a Monistrol de Calders, convertida pràcticament en un museu per les antiguitats que havia anat adquirint al llarg de la seva vida.
Amb tota aquesta informació, només calia contactar amb el Museu Episcopal de Vic per saber si ells tenien constància d’aquesta marededeu.
Feta la gestió directament amb el director del MEV, el Sr. Marc Sureda, aquest va contestar amb la seva amabilitat i celeritat habituals l’existència de la Mare de Déu del Roser de Clarella al museu, plenament identificada (MEV 24.825) i donada a la institució el 27 de gener 2005 per Ferran Banchs i Naya representant de la família Banchs de Monistrol de Calders en compliment de la voluntat dels seus pares Joan Banch Burch i Rosa Naya Becha.
Quina història tan bonica, oi?
Val a dir que la poca qualitat de les imatges publicades és pel reflex de la llum a la vidriera de la sala on està custodiada la marededeu al MEV.
text llibre Sr. Banchs
a continuació es transcriu el text del llibre del Sr. Branchs
HISTÒRIA D’UNA IMATGE
Ja fa uns quants anys, tornant d’una excursió per l’alta muntanya, acompanyat pel bon amic i polifacètic artista Ferdinandus Serra, al passar per Sant Quirze, trencàrem cap a Vidrà, per veure el casal del Cavaller de Vidrà, masia de molta anomenada pel seu regust pairal i el seu contingut.
A mig camí, férem una curta parada davant d’una gran casa, força interessant, amb tot el seu aspecte sòlid i senyorial. A un pagès que s’apropà li vaig preguntar de qui era aquella masia tan ferma i amb tant regust d’època. És Clarella, va respondre. La mestressa hi viu tota sola.
Aquest nom va produir en mi l’efecte d’una escopetada. Vingué tot seguit al meu pensament una novel·la d’en Santamaria, anomenada Adam i Eva, que parlava de Clarella i de les guerres carlistes del segle passat. Tot un record. La narració visqué a l’entorn de la casa pairal i els seus verals.
Sense pensar-m’ho, amb el picador de la porta vaig donar un cop fort que esclatà amb un gran ressò per dins. Del tercer pis sortí una veu: “ja baixo”, ens digué des d’una finestra.
Oberta la gran portalada, després d’esperar una estona, aparegué una velleta somrient. Així vaig conèixer a Na Pilar Clarella.
Amb en Ferdinandus Serra entràrem, i tot seguit ens férem amics de Na Pilar. Al parlar-li de l’obra d’en Santamaria m’ensenyà, penjats a les parets de la sala, els retrats dels protagonistes de la novel·la que tots eren avantpassats d’ella.
D’una cosa en vingué una altra, i finalment, veiérem la imatge de la patrona de la casa, molt ben amagada d’ençà de la follia de la nostra guerra. Es tractava d’una peça d’imaginari català del segle XVIII, representant la Verge del Roser, d’una perfecció i d’una gràcia quasi impossibles de millorar. A més, portava encara tota la policromia de l’època. La seva expressió era d’una espiritualitat tan gran que ens transportava fora de la terra.
Varen passar anys i, després de molt temps, tinguérem una nova conversa amb Na Pilar, aprofitant l’avinentesa d’una altra excursió, i en ella sortírem a parlar sobre la imatge de la patrona de la casa. Resulta que Na Pilar no tenia fills, ni nebots, ni cap altre parent proper, davant d’això li vaig fer comprendre que en el moment que ella faltés, es podria perdre tan meravellosa peça.
Després de rumiar-s’ho molt férem tractes i la vaig adquirir.
Va percebre una part del preu tot seguit, i l’altra part seria feta efectiva després del seu decés, aplicant-la en la realització de bones obres que esdevindrien en benefici de la seva ànima. Segellàrem un contracte amb tot el regust del segle XVIII, inclosos els testimonis.
Ella va restar dipositària de la imatge mentre visqués. Passat un temps, em va ordenar que me l’emportés. Així ho vaig fer saber més tard al seu hereu de confiança, Mn. Llorenç Bellpuig. A continuació reproduïm un paràgraf de la carta en què li donava compte de tal determinació.
“Quina seria la meva sorpresa quan la Sra. Pilar va dir-me el seu neguit. Sembla que, segons ella, quan se’n va anar a Vic, algú entrà a la Masia i li regirà els armaris. Estava plena d’angúnia car preveia el risc que s’emportessin la Mare de Déu. De comú acord, vàrem decidir que me l’emportés jo, ja que era meva, doncs ella restaria més tranquil·la. Vàrem liquidar el pendent, fent document resolutori i li vaig fer la promesa que quan estigués al convent de Vic, si per la seva tranquil·litat espiritual ho necessitava, li deixaria la Mare de Déu en dipòsit a les monges. Va dir que ja s’ho pensaria…”
Un altre any va romandre malmesa a Vic amb les monges on vivia. Li vaig tornar a portar la imatge pel seu consol i tranquil·litat una temporada.
Finalment, el 28 de març de 1977, Déu i la Mare de Déu del Roser, se l’emportaren.
La meva propietat resta perfeccionada, amb l’únic compromís, talment íntim i de consciència, que ja diré.
La meravellosa obra de l’imaginari català del segle XVIII resta avui en lloc d’honor a la Masia del Bosc de Mussarra. Prop de la llar on a l’hivern la llenya espetega amb el foc, i, a les vetlles, li diem el Sant Rosari; així ens estalviem d’anar a la capella per dir-lo, i no sofrim, per tant, la fredor i el vent que en aquella època de l’any acostumen a fer-se sentir.
Fins quan la tindrem? Tinc un cert deure, d’arrels molt internes, i del que vull fer esment. S’estarà on es troba avui mentre visquem la meva muller i jo. El mateix que volgué Na Pilar. Els meus hereus coneixen la meva més intima voluntat. Quan faltem nosaltres dos, la Mare de Déu té un lloc molt adient al museu del Bisbat de Vic, on li correspon romandre per la seva categoria artística i tradició d’origen.
Que la Verge del Roser ens concedeixi la joia de tenir-la molts anys amb nosaltres amb plena vida i salut.
Llibre: El Bosch de Mussara i el seu entorn (Breu recull històric), pàg. 80 a 83
Autor: Joan Banchs Burch
Any: 1984
