Marededéu del Roser, de la casa Clarella de Santa Maria de Besora
Autor: anònim
Any: Catalunya, segle XVIII
Ubicació: l’original s’exposa al Museu Episcopal de Vic
Mides: 66 x 30 x 27 centímetres
Tècnica: fusta d’àlber, policromada i daurada
És ben curiosa la història dels darrers anys de la Mare de Déu del Roser de la capella del mas Clarella, a Santa Maria de Besora. Aquesta imatge, que els especialistes daten de finals del segle XVIII, es conserva avui al Museu Episcopal de Vic gràcies a la sensibilitat i la voluntat d’un particular que en va voler garantir la preservació.
Feia molts anys que la família Clarella havia abandonat la propietat i ningú sabia què se n’havia fet de la imatge. Quan es preguntava als veïns, ningú no sabia explicar per què ja no era a la capella ni quin havia estat el seu destí.
Per això encara sorprèn més comprovar fins a quin punt la seva història ha pogut ser documentada.
Tot va començar arran d’una conversa que l’amic Lluís Comas, de Besora, va mantenir amb un matrimoni ja molt gran, d’uns noranta anys, resident a Sant Feliu de Guíxols. Ella era la Rosa, nascuda a Sant Quirze de Besora, i ell, en Joan, natural de Santa Eulàlia de Puig-oriol. Havien estat forners en un poble del Lluçanès.
Durant la conversa li van explicar que coneixien la història i el possible destí de la Mare de Déu del Roser de Clarella. Feia anys havien fet amistat amb el senyor Joan Banchs Burch, un terrassenc benestant, gran afeccionat al muntanyisme, interessat en les antiguitats i col·leccionista, entre moltes altres peces, de plats i vaixelles antigues.
Del senyor Banchs —que avui tindria prop de cent anys— n’havien perdut el contacte, però sabien que havia passat els darrers anys de la seva vida a Andorra.
Sabent que la Rosa era de Sant Quirze de Besora, Joan Banchs li havia explicat la relació tan especial que havia tingut amb la Mare de Déu del Roser de Clarella.
La història es remunta als volts de 1960, quan, aprofitant una excursió, Joan Banchs visità el mas Clarella. Allí conegué Pilar Clarella, l’única propietària que encara vivia a la casa. La Pilar hi residia sola, sense família ni descendència, i passava per una situació econòmica força precària.
Aquell dia, Banchs descobrí la imatge de la Mare de Déu del Roser que es venerava a la capella i en quedà profundament captivat.
Al cap d’uns anys aconseguí convèncer la senyora Pilar perquè li vengués la imatge. L’acord fou singular: Joan Banchs en pagava el preu convingut, però la Mare de Déu romandria a la capella mentre la Pilar visqués. Només després de la seva mort passaria a ser-ne el propietari. També manifestà aleshores el seu desig que, quan ell faltés, la imatge fos dipositada al Museu Episcopal de Vic.
L’any 1977, Pilar Clarella va morir a la residència de les Josefines de Vic, on s’havia retirat després d’abandonar definitivament el mas Clarella.
El matrimoni de Sant Feliu de Guíxols també explicà que Joan Banchs havia deixat escrita aquesta història en un dels capítols del seu llibre El Bosc de la Mussarra, títol que pren el nom de la seva casa pairal de Monistrol de Calders, convertida gairebé en un museu gràcies a la important col·lecció d’antiguitats que havia reunit al llarg de la seva vida.
Amb totes aquestes dades només restava confirmar si el Museu Episcopal de Vic conservava efectivament la imatge.
La consulta fou adreçada directament al director del museu, Marc Sureda, que, amb la seva habitual amabilitat i rapidesa, confirmà que la Mare de Déu del Roser de Clarella forma part de les col·leccions del museu, perfectament identificada amb el número MEV 24.825. La peça hi ingressà el 27 de gener de 2005, donada per Ferran Banchs i Naya, en representació de la família Banchs de Monistrol de Calders, complint així la voluntat expressada pels seus pares, Joan Banchs Burch i Rosa Naya Becha.
És una història tan inesperada com emocionant. Gràcies a la sensibilitat d’una persona que va estimar aquesta imatge i va voler assegurar-ne la conservació, avui la Mare de Déu del Roser de Clarella continua formant part del nostre patrimoni i pot ser contemplada per tothom.
Les fotografies que il·lustren aquesta pàgina no tenen la qualitat desitjada a causa dels reflexos produïts per la vitrina on la imatge es conserva exposada al Museu Episcopal de Vic.
text llibre Sr. Banchs
a continuació es transcriu el text del llibre del Sr. Branchs
HISTÒRIA D’UNA IMATGE
Ja fa uns quants anys, tornant d’una excursió per l’alta muntanya, acompanyat pel bon amic i polifacètic artista Ferdinandus Serra, al passar per Sant Quirze, trencàrem cap a Vidrà, per veure el casal del Cavaller de Vidrà, masia de molta anomenada pel seu regust pairal i el seu contingut.
A mig camí, férem una curta parada davant d’una gran casa, força interessant, amb tot el seu aspecte sòlid i senyorial. A un pagès que s’apropà li vaig preguntar de qui era aquella masia tan ferma i amb tant regust d’època. És Clarella, va respondre. La mestressa hi viu tota sola.
Aquest nom va produir en mi l’efecte d’una escopetada. Vingué tot seguit al meu pensament una novel·la d’en Santamaria, anomenada Adam i Eva, que parlava de Clarella i de les guerres carlistes del segle passat. Tot un record. La narració visqué a l’entorn de la casa pairal i els seus verals.
Sense pensar-m’ho, amb el picador de la porta vaig donar un cop fort que esclatà amb un gran ressò per dins. Del tercer pis sortí una veu: «ja baixo», ens digué des d’una finestra.
Oberta la gran portalada, després d’esperar una estona, aparegué una velleta somrient. Així vaig conèixer a Na Pilar Clarella.
Amb en Ferdinandus Serra entràrem, i tot seguit ens férem amics de Na Pilar. Al parlar-li de l’obra d’en Santamaria m’ensenyà, penjats a les parets de la sala, els retrats dels protagonistes de la novel·la que tots eren avantpassats d’ella.
D’una cosa en vingué una altra, i finalment, veiérem la imatge de la patrona de la casa, molt ben amagada d’ençà de la follia de la nostra guerra. Es tractava d’una peça d’imaginari català del segle XVIII, representant la Verge del Roser, d’una perfecció i d’una gràcia quasi impossibles de millorar. A més, portava encara tota la policromia de l’època. La seva expressió era d’una espiritualitat tan gran que ens transportava fora de la terra.
Varen passar anys i, després de molt temps, tinguérem una nova conversa amb Na Pilar, aprofitant l’avinentesa d’una altra excursió, i en ella sortírem a parlar sobre la imatge de la patrona de la casa. Resulta que Na Pilar no tenia fills, ni nebots, ni cap altre parent proper, davant d’això li vaig fer comprendre que en el moment que ella faltés, es podria perdre tan meravellosa peça.
Després de rumiar-s’ho molt férem tractes i la vaig adquirir.
Va percebre una part del preu tot seguit, i l’altra part seria feta efectiva després del seu decés, aplicant-la en la realització de bones obres que esdevindrien en benefici de la seva ànima. Segellàrem un contracte amb tot el regust del segle XVIII, inclosos els testimonis.
Ella va restar dipositària de la imatge mentre visqués. Passat un temps, em va ordenar que me l’emportés. Així ho vaig fer saber més tard al seu hereu de confiança, Mn. Llorenç Bellpuig. A continuació reproduïm un paràgraf de la carta en què li donava compte de tal determinació.
«Quina seria la meva sorpresa quan la Sra. Pilar va dir-me el seu neguit. Sembla que, segons ella, quan se’n va anar a Vic, algú entrà a la Masia i li regirà els armaris. Estava plena d’angúnia car preveia el risc que s’emportessin la Mare de Déu. De comú acord, vàrem decidir que me l’emportés jo, ja que era meva, doncs ella restaria més tranquil·la. Vàrem liquidar el pendent, fent document resolutori i li vaig fer la promesa que quan estigués al convent de Vic, si per la seva tranquil·litat espiritual ho necessitava, li deixaria la Mare de Déu en dipòsit a les monges. Va dir que ja s’ho pensaria…»
Un altre any va romandre malmesa a Vic amb les monges on vivia. Li vaig tornar a portar la imatge pel seu consol i tranquil·litat una temporada.
Finalment, el 28 de març de 1977, Déu i la Mare de Déu del Roser, se l’emportaren.
La meva propietat resta perfeccionada, amb l’únic compromís, talment íntim i de consciència, que ja diré.
La meravellosa obra de l’imaginari català del segle XVIII resta avui en lloc d’honor a la Masia del Bosc de Mussarra. Prop de la llar on a l’hivern la llenya espetega amb el foc, i, a les vetlles, li diem el Sant Rosari; així ens estalviem d’anar a la capella per dir-lo, i no sofrim, per tant, la fredor i el vent que en aquella època de l’any acostumen a fer-se sentir.
Fins quan la tindrem? Tinc un cert deure, d’arrels molt internes, i del que vull fer esment. S’estarà on es troba avui mentre visquem la meva muller i jo. El mateix que volgué Na Pilar. Els meus hereus coneixen la meva més intima voluntat. Quan faltem nosaltres dos, la Mare de Déu té un lloc molt adient al museu del Bisbat de Vic, on li correspon romandre per la seva categoria artística i tradició d’origen.
Que la Verge del Roser ens concedeixi la joia de tenir-la molts anys amb nosaltres amb plena vida i salut.
Llibre: El Bosch de Mussara i el seu entorn (Breu recull històric), pàg. 80 a 83
Autor: Joan Banchs Burch
Any: 1984
