introducció
La història d’aquesta imatge va començar de manera del tot inesperada. Fa uns anys, durant una visita a la masia d’Espadamala de Torelló, em va cridar l’atenció una fotografia antiga penjada al menjador. Representava el bust d’una Mare de Déu de fusta molt malmesa, acompanyada d’un cartell manuscrit que la identificava com a «Troç de la antigua imatge de Sta. Maria de Spatamala (vuy Torelló)».
Aquella inscripció em va sorprendre. No coneixia cap advocació de Santa Maria de Spatamala i em vaig preguntar si es tractava d’una imatge diferent o bé d’un altre nom d’una talla ja coneguda. Aquell va ser el punt de partida d’una investigació que, amb el temps, m’ha portat a consultar llibres antics, pergamins, fotografies i diversos testimonis per intentar reconstruir-ne la història.
La recerca m’ha permès comprovar que, molt probablement, totes aquestes referències corresponen a una mateixa imatge, coneguda al llarg dels segles amb diferents denominacions: Santa Maria de Spatamala, Santa Maria de Cervià, Mare de Déu del Racó, Mare de Déu de la Llet i Mare de Déu de les Dones. Algunes d’aquestes advocacions apareixen en la documentació històrica, mentre que la de Santa Maria de Spatamala només la coneixem, fins ara, pel cartell que acompanya les fotografies fetes l’any 1928.
Tot sembla indicar que era una talla medieval que, al llarg dels segles, va ser profundament transformada per adaptar-la als gustos i a les formes de devoció de cada època. La imatge fou mutilada, repintada i modificada fins a perdre bona part del seu aspecte original. L’any 1928, mossèn Joan Canadell i Joan Castells encara la van poder fotografiar abans que desaparegués durant els fets revolucionaris de 1936.
Reconstruir la història d’aquesta imatge no ha estat una tasca fàcil. Les fonts conservades són escasses i, de vegades, presenten informacions que no sempre coincideixen. Tanmateix, posades en relació, permeten seguir el rastre d’una peça avui desapareguda que forma part del patrimoni històric i artístic de la vall de Torelló.
En els apartats següents es recullen les principals fonts documentals que han fet possible aquesta investigació.
la investigació
Reconstruir la història d’aquesta antiga imatge no ha estat una tasca fàcil. La seva desaparició durant els fets de 1936 i l’escassetat de documentació conservada han fet que, amb el pas del temps, s’hagin perdut moltes dades sobre el seu origen i la seva evolució.
La informació que ha arribat fins als nostres dies es troba dispersa en llibres, fotografies antigues, pergamins i altres documents històrics. Cap d’aquestes fonts, considerada de manera aïllada, no permet explicar completament la trajectòria de la imatge. Només la comparació entre els diferents testimonis ha fet possible reconstruir, almenys en part, la seva història.
En aquest apartat es presenten les principals referències documentals localitzades fins ara. Cada una aporta una peça diferent del trencaclosques i, conjuntament, permeten seguir l’evolució d’una talla que, al llarg dels segles, fou coneguda amb diverses denominacions i que acabà desapareixent, tot i que les fotografies i els testimonis escrits n’han preservat la memòria.
La investigació continua oberta. Cada nova fotografia, document o referència pot aportar informació que permeti aclarir algun dels interrogants que encara planteja aquesta singular imatge.
fons documentals
Les principals dades conegudes sobre aquesta imatge procedeixen de tres autors que la van descriure en èpoques diferents: mossèn Pau Parassols i Pi, mossèn Joan Canadell i mossèn Fortià Solà. Els seus testimonis, complementats amb la documentació medieval i les fotografies conservades, permeten reconstruir bona part de la història d’aquesta singular talla.
Mossèn Pau Parassols i Pi (1876)
La referència impresa més antiga que he pogut localitzar sobre aquesta imatge es troba en el llibre Torelló, publicat l’any 1876 per mossèn Pau Parassols i Pi. El seu testimoni és especialment valuós perquè ens permet conèixer com era considerada la imatge a finals del segle XIX, molt abans de la seva desaparició.
Parassols en fa una primera referència quan descriu la disposició dels altars de l’antiga església parroquial (pàg. 55):
«Ningun altar existia a lo largo de la nave, solo tres de ellos estaban en los ábsides, al estilo de aquellos siglos, el de S. Felio ó mayor en el central, el de S. Juan Bautista en el de la derecha, y el de Sta. María la Antigua en el de la izquierda, segun escrituras de los años 1002 y 1295; y cuando en 1298 se adquirió el cuerpo de S. Fortian, ya para su mejor guarda, ya por no alterar el órden de los altares, se le construyó altar en el coro, donde estaba aun en 1438, y duró este orden hasta 1480.»
Més endavant, després de descriure els retaules i altres elements dels altars, dedica unes línies a la imatge de Santa Maria la Antigua, que identifica amb la que posteriorment seria coneguda com a Mare de Déu del Racó:
«Solo una de estas imágenes ha llegado á este siglo, la de Sta. María la Antigua, llamada después del Racó por haber estado muchos años arrinconada, la que estaba sentada sobre un armario que habia contenido reliquias, dando el pecho al niño Jesús, lo que movió á la ignorancia y piedad mal entendida á mutilarla, cambiando su posición y á convertirla en disforme, por falta de proporción entre la cabeza y demás miembros.»
Parassols afegeix encara una nota indicant que, en el moment d’escriure el llibre, la imatge es trobava al seu altar, situat entre les dues portes del temple. Malgrat que l’obra conté nombroses il·lustracions, no s’hi publica cap fotografia ni cap dibuix d’aquesta Mare de Déu, fet que incrementa encara més l’interès de les fotografies que, anys més tard, farien mossèn Joan Canadell i Joan Castells.
Mossèn Joan Canadell (1928)
El testimoni de mossèn Joan Canadell, publicat en el programa de la Festa Major de Torelló de l’any 1928, constitueix, probablement, la font més valuosa per conèixer la història d’aquesta imatge.
A diferència de mossèn Parassols, Canadell no només la descriu, sinó que explica les transformacions que havia sofert al llarg dels segles, la recuperació de què fou objecte i la restauració que li retornà, en part, el seu aspecte original. El seu relat, acompanyat de les fotografies fetes conjuntament amb Joan Castells, és el darrer gran testimoni abans de la destrucció de la imatge l’any 1936.
A continuació es reprodueixen els fragments més significatius del seu article.
La imatge conservada
«De les primitives imatges de Sant Feliu, Santa Maria i Sant Joan Baptista, els tres patrons del terme i Parròquia de Cirvià (Torelló), que hi havien als tres altars de l’Església Parroquial, ara fa 13 o 14 segles, no sabem que n’existeixi cap. Però n’existeixen dues de les que succeïren a aquelles. Una d’elles és la de Sant Feliu de la façana de la Casa del Comú, i l’altra es la de Santa Maria de Cirvià que es guarda en l’arxiu parroquial.
Aquesta bella imatge coneguda també per Santa Maria la Antiga del Recó, és, segons Mn. Parassols, la mateixa que es venerava, amb ropatges postissos i amb el nom de Mare de Déu de la Llet, en son altaret adossat a l’arcada tapiada que fa parangó amb la de les Fonts Baptismals; altar i imatge que a l’any 1889 o 90, amb motiu de la restauració de les parets de l’Església, foren portats a la nova ermita de Sant Roc.»
Aquest primer fragment confirma que, a començaments del segle XX, la imatge encara es conservava i era identificada com la mateixa Santa Maria la Antiga del Racó de què havia parlat Parassols cinquanta anys abans.
Les transformacions de la talla
«Passats dos o tres anys, havent un devot fet construir una imatge nova per a substituir l’antiga, la demanà, una veina del Carrer Nou, vulgarment anomenada Mondeta Pontina, per a treure-la del perill d’anar al foc.
Al haver-ne un esment sacerdot en 1901, pogué obtenir-la, i en son poder, la despullà i li llevà una corassa de cartró que li abultava desmesuradament el pit, l’infant Jesús postiç i de poc gust artistic, i els brasos que tenia enganxats amb filferros; i amb alcohol i aigua, estovà i feu desapareixer uns cinc encarnats i un manyoc de guix que simulava una estarrufada cabellera, havent-li quedat tal com es veu reproduida a la capsalera d’aquest articlet: amb el pit unic que li surt del mig del bust amb que antigament alletava a l’Unic Fill de l’Etern Pare, escapsat barbarament amb una eina de tall; tota cenyida a cops d’aixa, per a vestir-la al gust de l’època; tallada la cintura on tenía clavats tres petjes per a sostenir-la dreta; ben cofada amb ret a l’istil de les antigues pageses del país; i amb una fesomia devota i amorosa, la mateixa amb que mirava compasiva als torellonencs del segle X, si no abans.»
Aquest és, probablement, el passatge més important de tot el relat de Canadell. Hi descriu les nombroses transformacions que havia sofert la talla al llarg dels segles: els afegits de cartró i guix, els braços postissos, els repintats i les mutilacions que alteraren profundament la seva fesomia original.
Una proposta de datació
«Aquesta formosa imatge, que en un principi aparexia alletant amb son pit únic, l’Infant Jesús que tenia als brassos, assentada en un cadiral (com ho comprova el comensament de la faldilla aran mateix de la cintura), fou construida, segons sembla, per allà a l’any 950, ja que té l’esquena aplanada per a ajustar-la millor a la capella del retaule, i els retaules no aparegueren avans del segle X.
Mossèn Parassols, no pogué admirar-la en l’estat d’avui, i per ço no podía parlar-ne amb el fonament amb que podem fer-ho nosaltres.»
Canadell proposa una datació entorn de l’any 950, basant-se principalment en la presència d’un retaule. Avui aquesta cronologia s’hauria de considerar només una hipòtesi, ja que no es conserva la talla i, per tant, no és possible estudiar-la directament. En qualsevol cas, el seu testimoni continua essent fonamental perquè és l’únic que descriu amb detall l’aspecte que presentava abans de la seva desaparició.
La conservació de la imatge
«El sacerdot que la recobrà, al trobar-la tan respectable, amb llàgrimes de consol, la posà en mans del, aleshores, Rector-Ecònom Mn. Narcís Forn Prev. de bona memòria, perqué es guardés en l’Arxiu Parroquial on per llargs anys poguem anar-la a veurer.»
Gràcies a aquesta actuació, la imatge va poder conservar-se durant alguns anys a l’arxiu parroquial i, sobretot, ser fotografiada l’any 1928. Sense aquella intervenció, avui probablement no en coneixeríem ni tan sols l’existència.
Mossèn Fortià Solà (1947)
En el segon volum de la seva Història de Torelló, mossèn Fortià Solà recull i amplia les notícies sobre l’antiga imatge de Santa Maria. A diferència de Parassols i Canadell, la seva aportació no es limita a descriure la talla, sinó que la situa dins el context històric de la parròquia, documentant l’existència de l’altar de Santa Maria des del segle XIII i aportant noves dades sobre la seva evolució al llarg dels segles.
Els primers testimonis documentals
Mossèn Fortià Solà complementa les informacions aportades per Parassols i Canadell incorporant diverses referències documentals que permeten seguir la presència de l’altar de Santa Maria al llarg dels segles.
La més antiga correspon a un pergamí de l’1 de juny de 1229, en què s’esmenta una donació feta a l’altar de Santa Maria de l’església de Sant Feliu de Torelló. Posteriorment, l’altar torna a aparèixer citat en un testament de l’any 1317 i també en les notícies relatives a l’incendi que afectà l’església l’any 1437.
En descriure els retaules existents al temple, Solà recorda també l’observació de mossèn Parassols segons la qual, a més del retaule major de Sant Feliu, els altars de Santa Maria i de Sant Joan Baptista disposaven igualment de retaules de fusta.
Aquest conjunt de referències documentals confirma la continuïtat del culte a Santa Maria dins l’antiga parròquia de Torelló molt abans de les primeres descripcions conservades de la imatge.
El retaule de Santa Maria
Mossèn Fortià Solà documenta també la construcció del nou retaule de l’altar de Santa Maria, contractat l’any 1549 als pintors Pere, Francesc i Sebastià Gascó, una de les nissagues més destacades de la pintura catalana del segle XVI.
A la seva Història de Torelló transcriu íntegrament la capitulació de l’obra i descriu amb detall les escenes, les figures i els elements ornamentals que havien de formar part del retaule. Aquesta informació posa de manifest la importància que tenia l’altar de Santa Maria dins l’antiga església parroquial i permet situar la venerada imatge en un marc artístic de gran qualitat.
És precisament en descriure aquest altar quan Fortià Solà dedica una especial atenció a la talla de la Mare de Déu, de la qual ofereix la descripció artística més completa que avui conservem.
La interpretació artística de la imatge
Després de contextualitzar històricament l’altar de Santa Maria, mossèn Fortià Solà dedica unes pàgines a descriure la imatge, de la qual ofereix una de les valoracions artístiques més completes que s’han escrit:
«Joia de l’altar de Santa Maria és la imatge de la Verge, tallada en fusta, la qual, pels fragments que d’ella resten, ha de figurar com un cànon perfet de la nostra iconografia romànica. Està assentada en una banqueta, vesteix túnica i mantell, a més d’una capellina o ret que li cobreix el cabell i cau endarrera, i té a la falda el celestial Nadó, al qual alimenta amb la llet del seu pit virginal. Es la més plàstica representació de la divina maternitat de Maria. No són rares en el nostre país les figuracions marianes d’aquesta faisó, i és clar que no se li ha d’atribuir l’antiguitat extraordinària que li suposa mossèn Parassols quan la fa derivar dels temps visigòtics, sino que se l’ha de posar al voltant del segle XII, a l’hora de la bella florida de les romàniques imatges de la Regina del Cel.»
Aquesta descripció resumeix la importància artística que Fortià Solà atribuïa a la imatge i justifica que la situés entre les millors representacions romàniques catalanes de la Mare de Déu de la Llet.
Els noms i les transformacions de la imatge
Després de descriure la talla des del punt de vista artístic, mossèn Fortià Solà explica les transformacions que va experimentar al llarg dels segles, tant pel que fa a la seva aparença com als diferents noms amb què fou coneguda
1.- Primer bloc
«Seguint els costums del temps, que troben fonament en la litúrgia, però que després degeneren en abús intolerable, la imatge de la Verge és coberta amb mantells i amb altres induments postissos, mancats de tot gust estètic, que la desfiguren i la mostren a la veneració de la forma totalment distinta de la que realment té. Primerament són els mantells i les corones els elements addicionats a l’escultura. Un inventari del 1599 nota «un mantell de taffata vermell gornit de tela de plata. Item altro mantell de taffata vermell. Item altro mantell de seda padillo gornit de fil de argent. Item dos o tres mantells usats, de collor, dolents». El 1631 són inventariats set mantells, i més tard aquest nombre augmenta fins a onze mantells, entre els de la Verge del Racó i la de Rocaprevera. Així mateix el 1602 són citades «dues corones de argent, una de Nostra Senyora y altra del Jesuset», i el 1647 apareixen «dos corones grans de plata y dos de petites també de plata de N. S. del Recó y de Na. Sa. de Rocaprevera»
Aquests inventaris mostren com la imatge fou progressivament revestida amb ornaments que acabaren ocultant gairebé del tot la seva fesomia original
2.- Segon bloc
«Tot i que els ornaments sobreposats tenen cura d’ocultar el piadós alletament de la Verge al seu Fillet, com si aquest típic moment de la vida -ja escollit per a palesar la divina maternitat de Maria contra les heretgies- hagués de ruboritzar ningú, això no és obstacle querquè la nostra imatge sigui coneguda amb el temps per Mare de Déu de la Llet , i que en aquest sentit sigui reclamada. El nom, però, amb que més sovinteja en la documentació és el de Mare de Déu del Recó, derivat, tal volta, de la situació del seu altar, que per les distintes restauracions del temple queda arreconat, o perquè és posat en el primitiu absidiol enfondit en la paret. Mossèn Parassols afegeix que el nom de Recó recorda un temps en què la imatge era arreconada damunt un armari que havia servit de reliquier.»
Comenta també l’origen d’un altre nom donat a la imatge: Mare de Déu de les Dones motivat perquè ja al segle XVII les dones, casades o vídues, que són quasi sempre les mestresses de les pagesies del terme, era qui es cuidaven de l’ornament de l’altar.
3.- Tercer bloc
«Víctima de les túniques, arracades, vels i altres postissos és la santa imatge, la qual ha d’acomadar-se a les exigències d’aquesta pietat tan irreflexiva. Primerament ja en distintes ocasions és posada en mans d’artistes de carrer, qui, en compte de decorar-la, tapen el pintat primitiu amb successives capes de guix, i altres colors sense art ni gust. Després li és tret el Nadó i substutuït per altre movible, li són amputats els braços, i afegits uns altres que es mouen per filferros, i finalment és tallada l’escultura arran de seient i muntada en un trípode, per tal que sembli dreta, i el tórax és cobert amb una cuirassa de cartó.
Modernament, després d’ésser venerada la santa Imatge en un altaret a l’entrant del temple, cap al 1890 passa a l’ermita de Sant Roc, i d’allà, restaurada amb paciència i amor per mossèn Joan Canadell, la part conservable en el sentit artístic és custodiada a l’Arxiu Parroquial.»
El relat de Fortià Solà permet seguir l’evolució d’aquesta talla al llarg dels segles: des de la seva funció original com a imatge romànica de la Mare de Déu de la Llet fins a les profundes transformacions que alteraren la seva aparença. Gràcies a la restauració impulsada per mossèn Joan Canadell, fou possible recuperar-ne parcialment l’aspecte primitiu abans que desaparegués durant els fets de 1936.
conclusions
La història d’aquesta imatge és la d’una obra d’art desapareguda que, gràcies a les fonts documentals conservades, encara avui podem reconstruir amb força precisió.
Les aportacions de mossèn Pau Parassols, mossèn Joan Canadell i mossèn Fortià Solà permeten seguir-ne l’evolució al llarg dels segles. Sabem que presidí l’altar de Santa Maria de l’antiga església parroquial de Sant Feliu de Torelló, que fou objecte d’una profunda devoció popular i que, segons les diferents èpoques i les fonts consultades, fou coneguda amb diversos noms: Santa Maria la Antiga, Santa Maria de Spatamala, Mare de Déu del Racó, Mare de Déu de la Llet i Mare de Déu de les Dones.
Les fonts coincideixen també a descriure les profundes transformacions que va patir la talla al llarg dels segles. Els repintats, els vestits, els afegits postissos i les mutilacions acabaren alterant profundament la seva fesomia original. La restauració impulsada per mossèn Joan Canadell va permetre recuperar-ne parcialment l’aspecte primitiu i deixar-ne un valuós testimoni gràfic gràcies a les fotografies realitzades l’any 1928.
La destrucció de la imatge durant els fets revolucionaris de 1936 va suposar la pèrdua irreparable d’una de les peces més singulars del patrimoni artístic de Torelló. Tot i això, la documentació escrita i les fotografies conservades permeten aproximar-nos amb força fidelitat a la seva història, a la seva iconografia i a la importància que tingué dins la vida religiosa de la vila.
Aquesta investigació va néixer arran d’una fotografia conservada a la masia Espadamala, on apareixia la inscripció «Troç de la antigua imatge de Sta. Maria de Spatamala (vuy Torelló)». Aquella anotació va despertar la curiositat per descobrir qui era realment aquesta misteriosa Mare de Déu de Spatamala i va donar inici a una recerca que ha permès reunir i posar en relació les principals fonts conegudes sobre aquesta talla desapareguda. Potser en el futur apareixeran nous documents o noves fotografies que ajudaran a completar-ne la història. Mentrestant, aquest treball vol contribuir a preservar la memòria d’una de les imatges marianes més singulars que ha tingut Torelló.
