CAMINADES ANTIGUES: Mossèn Anton Vila i Sala, caminada a Bellmunt (1904)

Entre les nombroses obres que ens va deixar mossèn Anton Vila i Sala, destaca especialment la Historia y Album del Santuari de Nostra Senyora de Bellmunt de la Parroquia de S. Pere de Torelló, publicada l’any 1904.

A la pàgina 7, dins el Capítol II, sota el títol «Itinerari ò camí que desde lo poble de Sant Pere de Torelló condueix al santuari de la Verge de Bellmunt – Poesía dedicada á dit camí, per lo poeta en Jaume Boloix», l’autor descriu amb extraordinària sensibilitat l’ascensió des de Sant Pere de Torelló fins al santuari de Bellmunt.

Més que una simple explicació del recorregut, el text constitueix un autèntic relat que convida el lector a pujar, pas a pas —o, com ell mateix diu, graó a graó—, fins al cim de Bellmunt. Al llarg del camí va descrivint amb una sorprenent riquesa de llenguatge cadascun dels indrets més emblemàtics que s’hi troben: el Pedronet, la Font Vidranesa, el Còdol Foradat, l’Alzina Grossa i molts altres racons que, més d’un segle després, encara formen part del paisatge que acompanya els excursionistes.

La bellesa de la seva prosa, la precisió de les descripcions i la sensibilitat amb què observa la natura converteixen aquest itinerari en molt més que una guia de camí: és un valuós testimoni de com es vivia i s’interpretava l’ascensió a Bellmunt a començaments del segle XX.

Per aquest motiu he volgut transcriure íntegrament aquest text, respectant fidelment la redacció original que mossèn Anton Vila i Sala va publicar l’any 1904, ja que bona part del seu valor rau precisament en la riquesa del seu llenguatge i en l’encant de la seva escriptura.

 

Mossèn Anton Vila i Sala (Santpedor, 1863 – 1936) fou un sacerdot, historiador i erudit que va dedicar bona part de la seva vida a l’estudi de la història local, el patrimoni religiós i les tradicions populars de la Catalunya central.

Ordenat sacerdot al bisbat de Vic, exercí el seu ministeri en diverses parròquies, entre elles la de Sant Pere de Torelló, on desenvolupà una intensa activitat pastoral, cultural i investigadora. Gran coneixedor dels arxius parroquials, defensà la necessitat de conservar-los, ordenar-los i estudiar-los com una font imprescindible per reconstruir la història dels pobles. Aquesta inquietud el portà també a impartir conferències i a publicar diversos treballs sobre història i arxivística.

La seva producció bibliogràfica és extensa i molt diversa. Entre les seves obres més destacades hi ha la Notícia històrica de la vila de Santpedor (1898), la Historia y Album del Santuari de Nostra Senyora de Bellmunt de la Parròquia de Sant Pere de Torelló (1904), considerada la primera gran monografia dedicada al santuari, i el llibret Lo Rector de la Vola, inspirat en aquest singular indret de la Vall del Ges i el Bisaura. També publicà diversos estudis sobre el feudalisme, la història local i la cultura popular, deixant una obra de gran interès per als investigadors.

A més de la recerca històrica, mostrà un viu interès per les llegendes, les tradicions orals i la cultura popular, deixant escrits que encara avui continuen essent una valuosa font de consulta per conèixer la història d’Osona, el Bages i el bisbat de Vic. La seva obra sobre Bellmunt continua essent un dels treballs de referència per estudiar els orígens i l’evolució del santuari.

En els darrers anys, la seva figura ha estat objecte d’una renovada atenció, especialment a la seva vila natal de Santpedor, on se n’ha reivindicat la tasca com a sacerdot, historiador i divulgador del patrimoni català.

A continuació es transcriu íntegrament el text que mossèn Anton Vila i Sala va publicar l’any 1904 a la seva obra Historia y Album del Santuari de Nostra Senyora de Bellmunt de la Parroquia de S. Pere de Torelló. S’ha respectat fidelment la redacció original de l’autor, així com la seva ortografia i les formes lingüístiques pròpies de l’època, per tal de preservar l’autenticitat i el valor històric d’aquest magnífic relat. La transcripció es complementa amb les il·lustracions originals incloses al llibre, que permeten al lector seguir visualment alguns dels indrets descrits durant l’ascensió a Bellmunt. El capítol es clou amb la reproducció de les poesies que l’autor incorpora dedicades als diferents «graons» del camí, unes composicions que enriqueixen encara més aquesta magnífica descripció literària i històrica de l’ascensió al santuari.

«Dos son els camins que desde aqueix poble de Sant Pere condueixen al santuari de la Verge de Bellmunt, pero tots dos s’uneixen formantne un de sol, un poch abans d’arribar á mitj indret de la pujada.  El més acostumat, per esser de més bona petja y un bon camí de ferradura, es el seguent: Se surt pe’l carrer de la Plana llissa de baix, passant als 15 minuts pe’l derrera del nou cementiri construit en lo any 1885, el qual es molt garbós y ben emplassat, y ab sos camins vorejats de boixos y de rosers, la seva hermosa capella y creu de pedra colocada en lo seu centre, y sobre tot ab lo artístich panteó de la familia Samsó, te dret á esser considerat com un dels més vistosos de la seva classe y categoría.

Als trenta minuts de la surtida del poble es passa per devant de les masíes de Archs y de la Redortra, que’s deixan á ma esquerra y ab 15 minuts més s’arriba á un collet anomenat «L’hostal del mal gobern», situat al repeu ó falda de la montanya de Bellmunt. Aquí s’empalma ab aqueix camí l’altre, ó sigui la dressera, que surtint del poble per lo escalonat carrer del Alzinar, y passant per devant d’un padronet ó petit oratori ahont s’hi venera una imatje de la Verge de Bellmunt, construit fa pochs anys, gracias principalment al zel del exhermitá de dita capella Miquel Barrera, á fi de que els vellets que no puguessin ja pujar á saludar á la Verge en sa propia casa puguessin satisfer llur devoció saludantla en aqueix lloch; passant, dich, per devant d’aqueix padronet va seguint la carena de la serra, atravessant lo collet dit de mossén Pere fins arrivar, als 30 ó 35 minuts de la surtida del poble, al ja citat collet del «Hostal del mal gobern».

Empalmats los dos camins, ab cosa d’uns 7 minuts de un camí de continuo xig-zag, s’arriba á una grossa pendent que s’anomena la escala del padronet, que’s qui fa ó no fa á mitj camí del trajecte, y ab uns 5 minuts més s’es ja al padronet, petit oratori ahont s’hi venera molt apropiadament una imatje de la Verge de Montserrat, perque desde allá s’oviran molt be, en días clars y serens com se suposa, les crestes d’aquella montanya santa, ahont hi te son palau la Reyna soberana, patrona de nostra estimada y benvolguda Catalunya. Lo padronet, colocat á la vora d’un molt escarpat cingle sense terra y sols ab la dura roca está sempre cobert de verdor, com que volgués servir d’alfombra á la santa Verge.

Pe’l fons de dit cingle hi passa un torrent, pe’l que s’hi escorren les aygues de les vessants d’aquesta montanya de Bellmunt. Los romeus, en sent al padronet, s’aturan á descansar, asseguts sobre les grosses pedres que jauen á la vora del camí, y aprés d’haver resat una Salve á la Verje de Montserrat, donen per molt ben empleyat lo cansanci de la fatigosa pujada, contemplant lo bellíssim panorama que desde dit lloch comensa ja á ovirarse, boy aixecant enlayre la botella per agafar nou coratje y poder repéndrer la ascenció al cim de Bellmunt.

Al surtir del padronet, lo camí ve casi planejant alguns 5 minuts, fins arrivar á un sot ó petita vall formada per les dues vessants de la montanya, ahont hi ha una fresca font coneguda per la font «Vidranessa». (Vegis lo fotogravat corresponent del álbum número 4, que representa aqueix detall del camí de Bellmunt nevat, tret d’una fotografía com l’altre ja citat en lo seu lloch, de l’interior de la iglesia de Sant Pere, tirades totes dues per lo soci del Centre Excursionista de Catalunya senyor Serra, en la visita oficial de dit Centre al santuari de Bellmunt, y cedides per dit álbum per dit senyor, de lo que ni donem aquí les grans mercés).

Des de la Font Vidranessa, quina ayga te mala anomenada, no perqué no sigui tant bona com totes les demés fonts d’aquesta encontrada, sino perqué alguna vegada ha fet mal á algun imprudent que n’ha begut estant cansat y fatigat de la pujada; desde aquesta font Vidranessa, repeteixo, ab uns 5 minuts més es troba lo célebre Códol foradat, gros penyal que jau á la vora del camí junt ab tres ó quatre d’altres de més petits, estimbats tots de la costa ó montanya.

Res te de particular aqueix códol, si no es lo forat que li dona nom, y la forma d’una cabanya ó petita cova; no obstant encara que no creyem pas que tingui cap classe de importancia arqueológica ni que sigui cap dolmen, ni monument antich, per la anomenada que te en donem una mostra en lo álbum que acompanya lo present trevall. 

Desde lo Códol foradat, ab altres 5 minuts més s’arriva á la no menys célebre Alsina grossa, que conta uns quants cents anys de existencia segons la tradició, y la que encara que respectada per la destral dels carboners, haventse quedat  sola é isolada á la vora del camí, que ha perdut bona part dels seus atractius y de la seva poesía ab la tallada del bosch d’aquesta part de la montanya de Bellmunt, no podrá menys d’enyorar continuament á les demés alsines y roures, que li prestaven vassallatje com á llur Reyna y Senyora.

Desde aquesta Alsina, en quina sombra s’hi solen aturar un poch los romeus pera péndrer alé y aixecar, si convé, de nou la botella, ab cosa d’uns 25 minuts d’un camí de voltes i revoltes, pe’ls qui no volen enfilarse per les dresseres, es guanya la pujada més forta y s’arriva al collet de Passafarina ó sía á la part dejus del puig de Serraganyada desde ahont s’ovira de nou, molt aprop ja, lo santuari de la Verje, qu’es pert de vista al comensar de escalar la montanya.

Desde lo collet de Passafarina, ab cosa d’uns 7 ó 8 minuts de pujada molt més suau que la anterior, s’arriva finalment al Palau ó santuari de la Verje. 

Després d’haver descrit y detallat ab cansonera prosa aqueix camí de Bellmunt, volem copiar ara aquí algunes estrofes de la hermosa poesía del mateix, escrita per lo llorejat poeta en Jaume Boloix, y dedicada al entussiasta Santperench en Pere Balart y Cases, de qui á mes n’hem rebut algunes notes que tenía ell arreplegades, referents á dit santuari de Bellmunt, aprofitant aqueix lloch per donarli les grans mercés. Veus aquí, donchs, la poesía citada, que confiem plaurá de bo als nostres lectors:

Lo Bellmunt te una escala

de tres grahons,

lo primer que s’en troba

n’es lo Padró,

sobre un esquey de cingle

ple de verdor,

sanglotejant les aygües

abaix al fons.

 

Lo Bellmunt te una escala

que te tres graus,

desde’l primer s’ovira

lo Montserrat.

Deu vos guart Moreneta,

que Deu vos guart,

Vos sou la gran Regina

dels cataláns.

 

Del padró de María

ja som al peu,

¡qu’és bonica l’escala

del Munt més Bell!

Pujem á la montanya

pujem, pujem

com més lluny de la terra

mes prop del cel.

 

¡Qu’és bonich contemplarte

desde’l Padró,

campanar de Sant Pere

mas de Sant Roch!

¡Qué bonica es l’aubaga,

qué bonichs son

los florits camps d’espigues

y’ls rierons!

 

Tot cantant una Salve

pujem al cim,

entre mates de boixos

y romaníns.

Arrenquem amoretes

de nostre pit,

que los ecos las cantin

als valls vehíns.

 

Cantem á nostra Reyna

ab viva fe,

siguem sota son manto

vassalls fidels.

Pujem á la montanya,

pujem, pujem,

com més lluny de la terra,

més prop del cel.

¿Qui pogués saber la historia,

la del códol foradat,

d’aqueix roch que fa tants segles

al camí de Bellmunt jau?

¡Si serà fill de las bromas,

si l’haurá partit un llamp,

si d’algun francés ó moro

haurá servit de fossar!

¿Quí ho sap si fou un niu d’áligues

ó de llops feréstech cau,

si d’un penitent fou celda

o d’un lladre amagatall?

 

¿Se li haurán possat los Angels,

perque’n fessi de senyal

als que van á la caseta

de la Verge de Judá!

¿Si li haurá volgut María,

perque sía’l segon grau

de l’escala montanyosa

quan l’anem á visitar?

 

¿Qui pogués saber l’historia,

la del códol foradat?

Tot pujant á Bellmunt

n’hi ha una alsina,

una alsina gegant

que á tots admira.

 

¡Qué gran y hermosa qu’es

aquesta alsina!

N’es lo tercer grahó,

grau benehida,

de l’escala que va

fins á María.

 

Pujem fins a Bellmunt

la Verge ens crida.

Deixem lo padronet

sobre d’un cingle,

y’l códol foradat

prop l’aygua viva,

y deixém lo trespol

d’aqueixa alsina,

que dalt ja’s veu lo Puig

y’s veu l’Hermita.

Una volada més

y ja som dintre.»