Així ens ho explica l’ermità, en Jordi Cervera, en el seu bloc: “El bar del Santuari de Bellmunt és reduït i molt acollidor. Té el sostre de volta catalana de maó pla i al costat de la barra hi aflora la roca viva sobre la qual està construït tot el santuari. El recinte del bar té taules per a 26 persones i comunica amb una altre dependència, prop de la cuina i amb llar de foc, on hi ha una altra taula per a 8 persones. És el que en diem la taula de la cuina. Aquest lloc és molt desitjat sobretot a l’hora d’esmorzar, fins al punt que hi ha gent que s’espera fins que hi ha lloc en aquesta taula.”
Realment és un racó especial, quasi màgic diria jo. S’hi respira un nosequè especial. Un verdader plaer menjar-hi i sobretot posar-se a xerrar amb qui hi trobes. I si al final, a més, la pots fer petar una estona amb en Jordi, la satisfacció ja és complerta.
Segurament la gran llar de foc ajuda a que sigui un racó especial, però hi ha unes peces al terra que criden l’atenció: els cairons.
I quan t’hi fixes, encara més, doncs una bona colla porten una marca diferenciada.
Un dia, mentre estava engrescat en la geolocalització de les cases de pagès del Vidranès, vaig arribar a la casa de pagès Palou Gros. Molt bonica, sobretot amb les obres de remodelació que els seus propietaris, la família Font de Torelló, hi està fent.
De manera molt amable me la van ensenyar. I en una de les estances que estaven arreglant, em van mostrar, al terra, una colla de cairons molt antics on hi havien quedat, lliscats, la marca dels quatre dits de la mà del terrissaire que les va fer. No n’hi havia cap amb la traça de la marca igual. També un, fins i tot, amb números escrits que corresponien a una suma.
Em van explicar que antigament era habitual que alguns terrissaires posessin una marca als cairons per a personalitzar i identificar qui els havia fet. I que en aquest cas en concret, aquest terrissaire -per cert amb el forn molt proper a la casa- decepcionat pels fets recents en el temps del 1714 -la llinda de la casa és del 1754- manifestava els seus posicionaments nacionalistes d’aquesta manera: lliscant els quatre dits sobre el cairó, imitant les quatre barres de la senyera.
Em va semblar una història molt curiosa.
I vés per on al cap d’uns mesos, després d’un agradable dinar a la taula de la cuina de Bellmunt, em fixo amb el terra i m’adono que hi han una colla de cairons amb la mateixa marca dels quatre dits lliscats. Li comento amb en Jordi qui m’ensenya, a més, un altre de concret i únic amb una clara senyal mariana. Entenent que fa referència específicament al Santuari i a la Mare de Déu de Bellmunt.
Per tant, ves a saber si el terrissaire independentista del mil set-cents que va fer les peces de la casa de pagès de Palou Gros, al Vidranès, i el de la sala de la taula de la cuina del Santuari de Bellmunt, eren la mateixa persona.
Perquè doncs els cairons interiors del Santuari de Bellmunt i de la casa pagès Palou Gros estan idènticament ratllats? serà certa la llegenda del terrissaire independentista?
Val a dir, però, que també s’explica que els cairons ratllats, que es marcaven en passar-hi els dits quan s’emmotllaven, eren els que es posaven a l’era a fi que els animals no hi rellisquessin. Que normalment els dels interiors de les cases eren llisos.
Així m’ho ha explicat en Josep Soldevila, de la casa de pagès de Collfred a Vidrà, que ell n’havia vist en més d’un era.
Curiosa curiositat…..
