La casa de pagès el Sangles, tot i per ben poc quedar fora de les aigües del pantà, presenta un avançat estat d’enrunament, amb tot el sostre esfondrat, tot i encara conservar algunes parets altes. Tant la casa com el seu entorn han quedat amagats i recoberts per una espessa vegetació. És com si la natura l’hagués abduït, se l’ha feta seva. Això sí, s’endevina que havia estat una gran casa.
Tot i que s’intueixen dos camins d’accés diferents, arribar-hi no és gens fàcil. El que segur eren els seus camps, una gran clariana, és un espai ple d’argelagues on és molt complicat avançar. Per la cara nord-est, si no fos perquè la gran raconada obaga és un immens jaç del senglar, la vegetació també ho impediria. Tot plegat, l’oblit total.
Davant la casa, a nivell de dins el pantà, encara queda dempeus el seu pou d’aigua. I a la mateixa alçada de riu, davant per davant, però a l’altra riba, hi ha la casa de Sellabona.
I destacar, per les seves grans dimensions, el majestuós lledoner centenari que es troba al costat de la casa.
Sobre el Sangles és molt interessant l’extens relat històric escrit l’any 2013 per Emma Llach i Joan Llinàs sota el títol “Querós. Dades per a la història d’una vall oblidada”. Diu així:
El Sangles era un mas situat a l’extrem més occidental de Querós, prop del Ter, al costat dret del riu. D’aquest mas se’n conserva part del seu arxiu patrimonial, integrat dins del fons dels doctors Salarich, dipositat a l’Arxiu Comarcal d’Osona.
Present al fogatge de 1360, el Sangles va pertànyer als dominis de Sant Pere de Casserres, tal com esmenta un document de l’any 1358, en què Pere Sangles veu reduïda per part del monestir la tasca que rep en l’esmentat mas. Trenta anys més tard, Pere Sangles -no sabem si la mateixa persona- rep un censal de Gumbau, rector de Querós. L’any 1449 Guillem Sangles acudeix a la crida del sindicat remença que es va convocar per redimir aquest mal ús. Al segle XVI, en diversos documents notarials apareix Segimon Sangles entre 1537 i 1564 i el seu fill Gabriel Sangles entre 1564 i 1587.
Al cap d’uns anys trobem el Sangles deshabitat: el 1625, aprofitant que a la casa no hi viu ningú, s’hi refugia durant un temps el bandoler Serrallonga per recuperar-se d’una malaltia. L’any 1631, tanmateix, el col·legi de Betlem, successor del monestir de Sant Pere de Casserres, estableix el mas Sangles i el veí mas Fàbrega a Anton Tallades, amb la condició de reedificar les cases i tenir-les afocades.
El 1686 documentem Margarida Sangles, esposa de Miquel Serra, que casa la filla, anomenada també Margarida, amb Antoni Joan Vilar. El 1704, una tercera Margarida, primer fruit d’aquest matrimoni, es casa amb Josep Faja; els capítols matrimonials d’aquest enllaç són molt explícits per conèixer l’evolució de la hisenda en aquests anys.
Miquel Serra, en casar-se amb Margarida (I) Sangles, havia passat a regir els masos Sangles i Fàbrega, i l’any 1692 engrandí la hisenda amb la compra del mas Illa, també de Querós. El pare passa els tres masos a la seva filla i pubilla Margarida (II), amb la condició que, si tenia un fill mascle, quedés per a ell exclusivament el mas Illa. La segona Margarida va tenir dos fills, la Margarida (III) que el 1704 es casava amb Josep Faja, i un noi, Jaume. Així doncs, els esmentats capítols matrimonials convertien Margarida (III) en pubilla dels masos Sangles i Fàbrega i el seu germà Jaume en hereu del mas Illa.
Gaspar Sangles, fill de Josep Faja i Margarida (III), succeí el pare pels volts de 1760, però, mort prematurament i sense fills, la hisenda va passar a un nebot, anomenat també Gaspar, l’any 1773, que trobem com a regidor per Querós l’any 1787. El succeí el seu fill Josep, també regidor diverses vegades entre 1808 i 1827 i alcalde de Vilanova de Sau el 1820. L’any 1850 menava el mas el seu fill Hilari, que estava casat amb Rosa Vilar i que el 1871 era jutge municipal de Querós. El succeí Josep Sangles, segurament fill seu, que el 1893 es va vendre el mas al doctor Josep Salarich, de Vic, que hi establí masovers. El doctor Salarich intentà que la propietat donés fruits, promovent, sense èxit, un salt d’aigua al Ter i un pont sobre la riera Major que facilités les comunicacions amb la plana de Vic. La segona família de masovers establerts per Salarich en aquelles dates, els Bruguera, s’hi van estar fins que el mas, a mitjan segle XX, va quedar abandonat.
Terme Municipal:
Querós, entitat de població de Sant Hilari Sacalm
Coordenades UTM:
Zona: 31T
X: 453272
Y: 4646818
Altitud:
351 metres
imatges
el gran lledoner centenari
la pou d'aigua
imatges antigues
ubicació en el mapa
