ESGLÉSIES I ERMITES: el Santuari de Bellmunt, a Sant Pere de Torelló

És habitual que quan s’aixequen capelles en cims quasi inaccessibles la raó sigui l’existència d’un castell o fortalesa d’inicis del segle XI o fins i tot, de molt abans. No oblidem que un castell és l’origen de molts santuaris ja que era molt habitual que cadascun tingués una capella al seu costat.

En aquest cas, i segons el treball fet l’any 1991 per Júlia Beltrán i Anna Castellano i publicat a la revista Ausa, del Patronat d’Estudis Osonencs, esmenten que el castell de Reganyada ja devia existir des d’abans del 1020, quan el comte de Besalú, Bernat I Tallaferro, el va llegar al seu fill Guillem, juntament amb els castells de Besora, Curull, Urtig, Vacarises i Lluçà.

Amb la particularitat, segons esmenten, que el castell de Reganyada no sembla que hagués assolit mai la mateixa importància que els de Besora i de Curull, la qual cosa podria indicar que, tot i que la documentació l’anomena castell, podria tractar-se solament d’una petita fortalessa secundària, potser una guàrdia, o tal vegada una torre amb algun annex, que no devia constituir un lloc de defensa en si mateix, sinó un punt estratègic dins un conjunt defensiu més ampli, format pels castells de Torelló, en primer lloc, i els de Besora, Curull i Urtig. Si bé la posició estratègica, amb un alt grau de visibilitat, i les característiques del terreny fan pensar que era un lloc idoni per a una fortalessa. Cal tenir present que, en aquell moment, allò que s’entén per castell no era més que una roca amb petites construccions envoltades de muralles. Tampoc seria estrany pensar que en aquell moment s’hagués aixecat una petita capella relacionada amb el castell.

Per tant, podria ser que amb el temps, el castell de Reganyada anés perdent importància estratègica fins a quedar abandonat. Contràriament la petita capella s’hauria convertit en ermita i hauria adquirit un valor especial per a la gent dels voltants tal com mostra la seva història posterior.

Dues són les probables primeres referències històriques referents al santuari:

• de l’any 1142: Es tracta de la donació d’una vinya que el prevere de Sant Pere de Torelló va fer a favor d’Armengol i els seus fills. Les condicions de la donació eren haver de pagar a “l’altar de Santa Maria” la meitat del fruit que es recollís d’aquella terra. En aquest cas, el dubte és si cal identificar aquest altar amb el de Bellmunt o amb l’altar que sota aquesta mateixa advocació es trobava a l’església parroquial de Sant Pere.

• la de l’any 1240, del dia 19 de març, quan Pere de Serra, un vigatà que segurament procedia de Sant Pere de Torelló va fer testament deixant 12 diners als clergues i al sagristà de Sant Pere de Torelló, 12 diners a l’altar de Sant Pere i 12 a l’altar de Santa Maria de l’església de Sant Pere de Torelló, i 12 més a “Sancte Marie de Bello monte”.

Existeix força informació i documentació relacionada amb l’evolució del santuari al llarg dels anys: les primeres referències concretes sobre l’edifici es troben en l’inventari de l’any 1438, el primer dels coneguts. També hi ha informació de les obres d’engrandiment de la capella i l’hostatgeria fetes entre l’any 1587 i el 1607, d’un altre inventari del 1639 i de dos robatoris i un incendi del 1666.

Destaca la destrucció que va patir el novembre de l’any 1822, aleshores explicada així pel mossèn Pere Vinyeta: “En lo die… de 1.822, un destacament de las tropas revolucionarias manadas per Milans, puja desde S. Pere a la Hermita de Bellmunt a fi de incendiarla, lo que verificaren cerca les nou horas del matí del referit die. Quedà destruida la Capella, quedant solament sens cremar lo presbiteri y capella del Roser, y de la Hermita sols se salvà del incendi lo lloch anomenat escalfapanxas, tot lo demés quedà arruynat. Se salvà la imatge de la Verge y se collocà en la parroquial“.

També es documenta la posterior restauració iniciada el 1831.

Durant la segona meitat del segle XIX, podem destacar que l’any 1878 fou necessari refer en bona part el santuari a causa d’un llamp que el mig destrossà. Precisament aquest fet va provocar la instal.lació d’un parallamps, que va costar 3.000 rals.

Una de les millores més desitjades pels ermitans que vivien al santuari era fer-hi arribar l’electricitat. El corrent arribava al santuari el 24 d’agost de 1953, tot i que la inauguració oficial es va fer en un aplec extraordinari del dia 12 d’octubre. El cost de les despeses d’electrificació pujà a 65.048 pessetes, finançades amb diverses campanyes fetes entre la població: donatius, rifes, una tómbola…

De nou, la nit del divendres 16 al dissabte 17 d’octubre de 1959, enmig d’una forta tempesta, un altre llamp va tornar a ocasionar serioses destrosses. Així s’explica: “Una descarga tremenda caigé damunt el Santuari sembrant la desolació i l’espant als pacífics ermitans que guarden la Verge i el Santuari. Un familiar de l’actual ermità del Santuari, quedà llampat i gràcies a la Verge i a la serenitat dels pares i esposa, tornà a bé, després de molts treballs i sense conseqüències notables.

Els estralls materials foren molts i de molta importància. Dóna la sensació d’una terrible explosió dins la casa, amb aixecament de sostres, rebentament de portes, vidres i finestres. Tots els embans són somoguts i alguns enderrocats, amb perill evident de les vides. En la teulada s’hi feu un gros forat i una correguda perillosa de teules. Una esquinsada en una paret amb sortida a fora i un escantonament d’una aresta, senyal manifesta que el llamp seguia la corda del parallamps.

La instal.lació elèctrica fou tota malmesa. Malmesa la instal.lació de parallamps, de l’aigua i dipòsits… Totes les instal.lacions fetes, amb tants d’esforços durant anys, han quedat en un moment destruides.”

La gran obra de restauració contemporània, tal i com coneixem l’edificació en l’actualitat, es va portar a terme entre l’octubre de 1982 i l’abril de 1990, mitjançant un conveni signat entre la Diputació de Barcelona i el bisbat de Vic.

Clicant en aquest enllaç es pot trobar una bona colla d’informació relacionada amb el santuari.