OBRES D’ART: el frontal d’altar d’Esquius, a Santa Maria de Besora (?)

Frontal d’altar romànic atribuït a l’església de Santa Maria de Besora (?)

Autor: anònim

Any: segon quart del segle XII

Ubicació: l’original s’exposa al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona

Mides: 88 x 123 x 1,6 centímetres

Tècnica: tremp i restes de full metàl·lic folrat sobre fusta

Aquesta extraordinària obra del romànic català és un frontal d’altar de fusta pintada, realitzat durant el segon quart del segle XII. Actualment es conserva exposat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), on ingressà arran del llegat que Santiago Espona va fer a la Junta de Museus de Barcelona l’any 1958.

Diversos estudis han atribuït la seva probable procedència a l’antiga església de Santa Maria del castell de Besora, una hipòtesi que s’analitza amb detall en l’estudi que segueix.

Se’n desconeix l’autor, però l’ús de pigments molt costosos i emprats en grans quantitats, com el lapislàtzuli per al blau, l’orpiment per al groc o el cinabri per al vermell, fa pensar que fou pintat en l’entorn del monestir de Santa Maria de Ripoll, on existia un dels escriptoris més importants de l’Europa del segle XII i un destacat taller de pintura sobre fusta amb el qual els estudiosos relacionen també el baldaquí de Ribes de Freser, conservat al Museu Episcopal de Vic.

Si hi ha una característica que singularitza i alhora aproxima les taules d’Esquius i de Ribes, més enllà de les coincidències d’estil i de taller, és la bellesa de les inscripcions que recorren l’aurèola lluminosa de les respectives màndorles. Amb una cal·ligrafia molt semblant i un mateix to de súplica, ambdós textos semblen inspirats en una mateixa cultura llibresca.

Cal assenyalar, tanmateix, que l’any 1929 mossèn Josep Gudiol i Cunill també relacionava aquest frontal amb les pintures murals de Sant Miquel de la Seu d’Urgell, tal com ell mateix escriu, «per la gran semblança dels seus tipus humans».

La poètica inscripció que recorre la màndorla del Crist és especialment característica dels ambients intel·lectuals ripollesos:

HIC DEUS ALTA ET OMEGA CLEMENS MISERATOR ADESTO AC PIETATE TVA MISERORVM VINCLA RELAXA AMEN

És a dir:

«Aquest és el Déu de l’Alfa i l’Omega. Vine, oh clement i misericordiós; amb la teva pietat, afluixa les cadenes dels miserables. Amén.»

Al voltant de la màndorla hi apareix representat el Tetramorf, la representació simbòlica dels quatre evangelistes: sant Joan, mitjançant l’àliga; sant Marc, amb el lleó; sant Mateu, amb l’àngel, i sant Lluc, amb el toro.

Als compartiments laterals hi ha representades quatre sèries de tres apòstols cadascuna. Excepte sant Pere, identificable per les claus, i sant Andreu, que sosté una creu, la resta apareixen amb un mateix atribut: el llibre, símbol de la seva predicació.

Pel que fa als orígens d’aquest frontal, cal dir que la informació de què disposa el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) és molt escassa. Només consta que la peça formava part de les 247 obres d’art de la col·lecció particular de Santiago Espona i Brunet (Barcelona, 1888-1958), que aquest va llegar, en morir, a la Junta de Museus de Barcelona amb destinació a diversos museus de la ciutat: el Museu d’Art de Catalunya, el Museu d’Art Modern, el Museu Arqueològic i el Museu Marítim.

Relacionat amb aquesta peça, el MNAC només conserva la fotocòpia d’una fotografia —anterior a la seva restauració— que, segons indiquen, procedeix d’una placa de vidre de l’Arxiu Mas (Adolf Mas Ginestà), conservada a l’Institut Amatller d’Art Hispànic de Barcelona.

Feta la consulta al mateix Institut Amatller, es va poder confirmar que efectivament tenen constància d’aquesta placa de vidre, però també que l’original es considera desaparegut.

Per aquest motiu, resulta especialment interessant recopilar totes les referències cronològiques que s’han pogut localitzar sobre aquest frontal al llarg dels anys.

La primera notícia coneguda correspon a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, quan Antoni Barnola i Verdaguer (Barcelona, 1840-1912), aleshores propietari de la peça, la cedí perquè fos exposada durant el certamen. Barnola fou un dels 435 expositors de la secció d’Arqueologia.

És significatiu que en la descripció que es fa del frontal no aparegui en cap moment el nom d’Esquius. La peça és descrita simplement com una «curiosa tabla románica de Jesús y los Apóstoles, siglo XII, pintura sobre pergamino adherido a la tabla», i també com a «tabla de Barnola».

Cal remarcar, igualment, que el catàleg oficial de l’Exposició Universal de 1888 inclou una fotografia parcial del frontal, on encara es pot apreciar que no havia estat restaurat. Tot sembla indicar que aquesta imatge en blanc i negre podria correspondre a la mateixa fotografia de la qual el MNAC i l’Institut Amatller conserven actualment una còpia.

Entre 1888 i 1916 podem localitzar una nova fotografia al fons de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya (AFCEC_MAS_DV_006-00275). També procedeix del fons d’Adolf Mas Ginestà i mostra el frontal després de la seva restauració. Allí apareix identificat com a «Frontal romànic amb una imatge de Jesús i els Apòstols a l’anomenat museu Mernola» (probablement Barnola).

No és sobrer recordar que Adolf Mas participà, l’any 1907, juntament amb Josep Puig i Cadafalch, Guillem Maria de Brocà i mossèn Josep Gudiol Cunill, en la transcendental expedició historicoarqueològica organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans, que permeté inventariar i documentar bona part del patrimoni romànic de les valls de Boí, Aran, Luchon i Isàvena.

L’any 1929, mossèn Josep Gudiol Cunill, en el seu llibre Els Primitius. La pintura sobre fusta (segona part), dedica una atenció especial a aquesta obra, que anomena «Pal·li dels Dotze Apòstols». Aquí podria obrir-se un altre debat, ja que no és del tot clar si la peça és pròpiament un frontal d’altar o un baldaquí.

L’obra s’il·lustra amb una fotografia del frontal ja restaurat, procedent d’un clixé del fons d’Artur Mas. Gudiol també indica que la propietat havia passat de Barnola a Santiago Espona, afirmant que aquest «el posseeix actualment a la seva casa de Barcelona».

L’any 1930, l’historiador nord-americà Walter William Spencer Cook també esmenta la peça al primer volum de A History of Spanish Painting (pàgina 223). Malauradament, aquesta obra, publicada a Massachusetts, no s’ha pogut consultar per conèixer exactament la informació que hi aporta.

L’any 1950 apareix una nova referència a l’enciclopèdia Ars Hispaniae. Historia Universal del Arte Hispánico (volum VI). En un magnífic estudi signat per W.W.S. Cook i Josep Gudiol Ricart —nebot de mossèn Josep Gudiol Cunill—, el frontal és identificat al peu d’una gran reproducció com a «Pantocrátor y Evangelistas del frontal de la colección Espona. Barcelona».

Tanmateix, és a la pàgina 203 d’aquest mateix volum on apareix una dada especialment significativa. En parlar del Taller de Ripoll, els autors descriuen la peça com «el bello antipendio procedente de la capilla de Esquius, cercana a Torelló».

És aquí on, llevat d’error, apareix per primera vegada el nom d’Esquius relacionat amb aquest frontal, i ho fa, precisament, vinculant-lo a una capella inexistent.

Finalment arribem a l’any 1959, quan en la relació oficial del Llegat Espona la peça apareix ja inequívocament catalogada com a «Frontal románico de Esquius». A més, ocupa un lloc destacat dins les 247 obres del llegat, una col·lecció que incloïa també pintures de mestres tan prestigiosos com Francisco de Zurbarán o El Greco.

Cal recordar que, amb motiu de la recepció del llegat, la Junta de Museus de Barcelona edità un catàleg commemoratiu i organitzà una important exposició a la Sala Gran del Tinell de Barcelona. L’esdeveniment tingué un ampli ressò a la premsa de l’època, amb referències publicades, entre d’altres, a La Vanguardia, La Vanguardia (2), el Diari de Girona, la revista Liceo i la revista Destino.

A la vista de la documentació consultada, resulta difícil sostenir l’atribució del frontal a un suposat «Esquius». Cap de les referències conegudes entre els anys 1888 i 1950 relaciona la peça amb aquest topònim, que només apareix de manera sobtada en una publicació de Cook i Gudiol Ricart, sense que s’acompanyi de cap justificació documental. Més encara, la procedència s’associa a una «capella d’Esquius» de la qual no s’ha pogut acreditar l’existència. Tot plegat porta a considerar que la denominació «Frontal d’Esquius», adoptada posteriorment i consolidada en la bibliografia, es fonamenta en una atribució que, amb la documentació avui coneguda, no disposa d’una base històrica prou sòlida.