A l’entrada del santuari de Bellmunt es conserven unes antigues cadenes i uns grillons que, segons la tradició, són testimoni d’un fet prodigiós atribuït a la Mare de Déu. Són peces documentades al santuari almenys des de 1428, però no sabem amb certesa quin és el seu origen ni com hi van arribar.
La història que explica aquest misteri s’ha mantingut viva a través de la tradició oral i d’una antiga cançó popular, cantada durant generacions pels pelegrins que acudien a Bellmunt.
Ramon Vinyeta recull aquesta tradició i ens explica el prodigi:
«El santuari de Bellmunt guarda en el vestíbul que hi ha abans d’entrar a l’església, unes llargues cadenes i grillons que són testimonis d’uns fets prodigiosos esdevinguts molts segles enrera. Vegeu si en fa d’anys que en l’inventari practicat al santuari l’any 1428 ja hi constaven tal com són ara. L’una cadena pesa 13,60 quilos i l’altre 6,40 quilos i amiden, respectivament, 34 i 24 pams.
Aquest singular prodigi, obrat per la Mare de Déu, fou molt popularitzat en les passades centúries essent glossat per un poeta anònim que en belles estrofes explicava les seves incidències. Fa molts anys, a finals del segle passat, en Pere Puig, director de l’orquestra de Sant Pere, hi va posar música.»
A Bellmunt no es coneix històricament o per documents cap fet que es relacioni amb les cadenes, el seu origen ni de com van arribar-hi. Ni en parla el P. Camós el 1650 quan descriu alguns miracles de la Mare de Déu. En canvi, hi ha la cançó popular que ho explica abastament.
Sobre aquesta cançó, val a dir que consta en el recull de Joan Amades: Les cent millors cançons populars catalanes (1949).
Explicava mossén Vila que a mitjans del segle XIX la cantaven els pelegrins que visitaven Bellmunt segons li va explicar i cantar a principis del segle XX, l’àvia de cal Triquet, anomenada Maria Molas, qui de jove l’havia cantada als aplecs de Bellmunt.
