A vegades, sense saber ben bé per què, l’atzar et dona un cop de mà.
Era el dimarts 15 de març de 2015 quan en Xavier Vilar em va trucar per dir-me que, mentre repassava l’edició digital del diari ARA, li havia cridat l’atenció un reportatge sobre la identificació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil Espanyola.
Per a nosaltres, aquell article va representar un autèntic punt d’inflexió. Ens va permetre encaminar correctament tota la investigació i, sobretot, descobrir l’existència d’uns registres oficials i d’uns protocols d’actuació establerts que ens podien ajudar a desenvolupar el procés amb el rigor, la serietat i les garanties necessàries.
El reportatge, signat per la periodista Sílvia Marimon, abordava la qüestió de la memòria històrica i es feia ressò de la presentació, per part del Sr. Miquel Puig, aleshores director general de Relacions Institucionals i amb el Parlament de la Generalitat de Catalunya, d’una actuació prevista sobre dues fosses comunes situades a la serra de Riés.
Ens va cridar especialment l’atenció una de les seves afirmacions. El Sr. Puig explicava que la Generalitat tenia la ferma voluntat de reconèixer les víctimes enterrades en territori català mitjançant la identificació genètica de les restes que es recuperessin, perquè es tractava d’un acte de gran transcendència. I afegia que «estem parlant del dret fonamental d’unes persones que han sigut oblidades o deixades de banda durant molt de temps».
Aquelles paraules expressaven, exactament, les mateixes raons que ens impulsaven a nosaltres. No es tractava només de localitzar unes restes, sinó d’intentar restituir la dignitat d’una persona i oferir una resposta a una família que feia molts anys que la buscava.
El següent pas era evident. Calia localitzar la Subdirecció General de Memòria, Pau i Drets Humans per saber si en els seus registres hi constava alguna informació sobre el militar republicà del Puig o si, efectivament, alguna família s’hi havia adreçat demanant informació sobre un desaparegut de la Guerra Civil a Torelló.
Això sí que va resultar relativament senzill. Amb l’ajuda del nostre inseparable amic, confident i consultor Google, aviat vam trobar l’adreça electrònica del departament. Una vegada la vam tenir, ja no hi havia excuses: havia arribat el moment de fer el primer pas i posar-nos-hi en contacte.
