CAMINADES ANTIGUES: Ramon Vinyeta Leyes, caminada Bellmunt (1949)

He de reconèixer que una referència constant en moltes de les recerques que he dut a terme per aquest bloc, especialment sobre tot allò que envolta Bellmunt, han estat les diverses publicacions del torellonenc Ramon Vinyeta i Leyes (1914-2005), una persona que, al meu entendre, no ha rebut el reconeixement que sens dubte es mereix.

Amb aquest apartat li voldria retre el meu petit, particular i sincer homenatge.

El text que segueix correspon a la descripció que Ramon Vinyeta fa del Camí Vell de Bellmunt en el seu llibre Bellmunt, publicat per l’Editorial Alpina, del qual se’n van editar dues edicions: la primera, el maig de 1949, i la segona, el gener de 1961.

M’atreviria a dir que ens trobem davant d’una de les millors descripcions que Ramon Vinyeta va escriure d’una caminada. Amb una prosa acurada, elegant i plena de sensibilitat, no es limita a explicar un itinerari, sinó que acompanya el lector al llarg del camí, fent-lo partícip del paisatge, de la història i dels petits detalls que donen sentit a cada racó. És un relat extraordinari que continua captivant, malgrat el pas dels anys.

Per aquest motiu n’he volgut transcriure íntegrament el text, convençut que continua essent una lectura imprescindible per a totes aquelles persones que estimem Bellmunt i el nostre territori.

Ramon Vinyeta i Leyes (Torelló, 1914 – Torelló, 2005) fou un dels grans divulgadors del patrimoni històric, cultural i natural d’Osona i de la Catalunya Vella. Escriptor, investigador i excursionista, va dedicar bona part de la seva vida a recórrer el territori i a donar-lo a conèixer a través d’una extensa obra formada per llibres, guies excursionistes, articles, conferències i exposicions.

Profund coneixedor de la Vall del Ges, el Bisaura, el Collsacabra i de moltes altres contrades catalanes, posseïa una extraordinària capacitat per combinar el rigor històric amb una prosa clara, elegant i molt propera. Les seves obres no es limitaven a descriure itineraris, sinó que ajudaven el lector a descobrir la història, les llegendes, el patrimoni i els paisatges que donaven identitat a cada indret. Aquesta manera d’entendre l’excursionisme ha convertit els seus llibres en obres de referència que, encara avui, conserven tota la seva vigència.

Entre les seves publicacions més conegudes destaquen Bellmunt (1949, amb una segona edició ampliada l’any 1961), Puigsacalm, Les Gorgues, Rupit, La Vall de Torelló —escrita conjuntament amb Antoni Pladevall—, Llegendes de la vall del Ges i els seus contorns, Cabrera, Matagalls i moltes altres obres dedicades al coneixement del territori català. També fundà l’Editorial Celblau de Torelló, des d’on impulsà nombroses publicacions de divulgació cultural i excursionista.

Més enllà de la seva extensa producció bibliogràfica, Ramon Vinyeta va deixar un llegat que continua essent imprescindible per a totes les persones interessades en la història i el patrimoni del nostre país. Les seves pàgines transmeten una profunda estima pel territori i una manera de caminar que va molt més enllà de l’excursionisme: cada ruta és una invitació a observar, comprendre i estimar el paisatge que ens envolta.

A continuació es transcriu íntegrament el text que Ramon Vinyeta i Leyes va publicar l’any 1949 al seu llibre Bellmunt, editat per Editorial Alpina. S’ha respectat fidelment la redacció original de l’autor, així com el seu estil i les formes lingüístiques pròpies de l’època, amb la voluntat de preservar l’autenticitat i el valor històric d’aquest magnífic relat. La transcripció s’acompanya de les il·lustracions originals que apareixen a l’obra, les quals contribueixen a enriquir la lectura i a contextualitzar els diferents indrets descrits al llarg de l’itinerari.

Pel carrer del Pare Badrena, en el qual hi ha el magnífic edifici de les escoles municipals, se surt als afores de la població per la seva part NO., des d’on es pren un camí carreter que transcorre entre feixes de conreu.

5 m. – Cementiri de Sant Pere, de forma rectangular i limitat per elevats murs, dels quals sobresurten fileres de xiprers que com a tot arreu proporcionen al sant recinte una recollida espiritualitat. És de doldre que aquests arbres, que tantes qualitats ornamentals tenen per la seva elegant figura i compacte fullatge, siguin exclosos dels jardins públics i particulars pel sol fet de tenir-los exclusivament com a motiu funerari.

El camí s’acosta als repeus de la muntanya, que en aquests indrets són constituïts per carenes de margues grises exemptes de vegetació.

15 m. – Collet de la Creu de Boix, en una prominència del terreny. Es descobreixen les veïnes pagesies de la Redortra i Arcs, que donen vida a aquestes recloses comes del migjorn de la muntanya.

20 m. – La Redortra, vetusta masia de típic aspecte. Es deixa a l’esquerra el camí carreter que hi condueix i se segueix el de ferradura que puja regularment tot proper a la torrentera que baixa de la canal gran de Bellmunt. La muntanya es redreça vigorosament i forma una massissa muralla d’arrogant aspecte. El Santuari, encastellat al capdamunt, ben aviat es perd de vista en interposar-se els contraforts de la muntanya.

25 m. – S’abandona el fons de la vall i s’emprèn una forta pujada pel seu vesant esquerre.

30 m. – Collet de l’Hostal del Mal Govern, al cim de la carena que derivada de Bellmunt separa les fondalades de la Redortra i de Pedroses i que perllongant-se  considerablement en direcció SSE. serveix de sitial al vistós poble de Sant Pere. De l’antiga i rònega masia, que també feia d’hostal, només en queden les esmicolades ruïnes que poden apreciar-se vora el camí, al llom del carenar. Es descobreix en direcció a llevant un extens panorama limitat per les singulars serres del Cabrerés i l’accidentada serra de Curull, a l’extrem occidental de la qual s’obre el gros entall de Forat Micó per on el Ges es deslliura del seu major obstacle. Es distingeix al cim d’un carenar igualment després de Bellmunt la diminuta ermita de Sant Roc, que de segles ençà contempla el pas dels vianants que van i vénen de Sant Pere a Vidrà.

En continues llaçades per tal d’alleugerir l’ascensió, el pedregós camí va remuntant els cantelluts aiguavessos de la serra. Alzines i boixeres, mostrant el seu perenne i fosc fullatge, s’arrelen entre les penyes en els llocs més inversemblants, aprofitant les més petites porcions de terra. 

A l’aficionat a la geologia ben poc li costarà d’observar el canvi operat en la constitució del terreny. Mentre fins ara el camí transcorria damunt de margues grises, d’ací en amunt i fins a la Font Vidranesa, poc més o menys, el terreny és format de compactes gresos de fosca coloració vermellosa.

0,45 m. – Pedronet de la Mare de Déu de Montserrat, edificat entre el camí i el precipici que s’obre als seus faldars. Fou aixecat per constituir aquest lloc el primer punt de mira des d’on es decobreixen les originals crestes de Montserrat, les quals sobresurten en direcció SSO. per damunt de les muntanyes del Moianès. Els romcus, tot ascendint al Santuari, hi solen entonar la Salve. El panorama que des d’ací es gaudeix convida a ésser observat detingudament.

Es penetra seguidament a la Canal gran, reclosa entre els repeus de la muntanya.

0,50 m. – Font Vidranesa. Raja arran del camí, en un bell replanet enmarcat per uns alterosos pollancs i altre arbreda. Sobre aquest replanet s’ha disposat recentment una altra plaça; la font brolla en el mur que separa ambdós replans, i és ara de molt còmode assoliment. Al costat de la font hi ha un refugi capaç per unes vint persones, que en cas de mal temps ofereix un apreciable servei. Ha estat recentment reconstruït. En el replà superior s’estan fent les obres de construcció d’un pedró coronat per una petita capella en la qual tindrà estada una imatge de la Verge de Lourdes.

Tant l’escultura com tot el monument són obra d’Agustí Pinyol, un conegut santperenc que és un especialista en obres d’art obtingudes a base d’elements fornits directament per la naturalesa. Les despesses de construcció van a càrrec del senyor Raul Herneta, de Buenos Aires. El conjunt de l’indret fa que sigui un lloc a propòsit per a interrompre l’ascensió i recobrar alè per a reprendre el camí muntanya amunt.

Còdol foradat, a la dreta i a prop del camí. Grossa penya despresa de la cresta de la muntanya; té una petita bauma a la part inferior, on poden encabir-se dues persones.

1,00 h. – Alzina grossa. Arbre centenari de gran corpulència i elevació. Forma una sola soca que a uns tres metres d’alçària es destria en nombrosos i gruixuts brancals que formen extensa copa, en l’actualitat molt malmesa pels llamps i les tempestes. A la seva ombra hi troben agradable repòs els vianants que pugen a Bellmunt, poc abans d’emprendre la fatigosa costa de Passafarina.

Comença seguidament la pujada a Passafarina. El camí, ben apariat, guanya altura contínuament i en el seu transcurs descriu vint-i-dues marcades giragonses fins arribar al collet del mateix nom. Roures i algun faig que ombregen el camí en aquest recorregut apaivaguen a l’estiu els molestos efectes  dels raigs solars. Un xic amunt i al peu de l’encinglerada cresta de la muntanya hi ha un avenc que, segons la tradició, donava comunicació subterrània amb el Ter a l’indret de Sant Quirze.

1,15 h. – Collet de Passafarina, en un contrafort derivat del cim de Serragrenyada que separa la canal de Pedroses de la Canal gran d’on es procedeix. Bell cop de vista del Santuari, atrevidament edificat al cim culminant de la muntanya. Es descobreixen nous aspectes panoràmics per l’indret de llevant, amb els extrems occidentals de la serra de Curull i la gran depressió formada per la vall del Ges.

El camí transcorre planer una estona i s’enfila novament tot zigzaguejant per la falda rocosa del cim de Serragrenyada, bellament coronat pel pedronet de la Mare de Déu de les Alades i una gran creu de fusta.

Es passa pel costat del Roure de la Creu. Una senzilla creueta de ferro, afermada al seu tronc, recorda el tràgic accident que costà la vida d’un devot en estimbar-se des de Serragrenyada.

1,25 h. – SANTUARI DE BELLMUNT.

En la seva segona edició, de l’any 1961, hi afegeix la següent curiositat:

A remarcar que el camí d’aquest itinerari ha estat millorat recentment en tal forma, que fins s’ha pogut arribar amb moto a dalt mateix del Santuari. El primer que realitzà aquesta gesta, que semblava totalment impossible, fou el jove mantlleuenc Esteve Fabregó, en 28 de desembre de 1958. Ara l’ermità Joan Comes, ajudat dels seus fills, ha posat tant esforç en arreglar aquesta via d’accés, que ja hi transiten amb un carro des de Bellmunt fins a Sant Pere.

No voldria acabar aquesta ressenya sobre Ramon Vinyeta sense transcriure el que explica en la introducció del mateix llibre, i on entenc resumeix d’una manera molt clara i transparent l’esperit que el va acompanyar sempre. Diu així:

«Endemés, ens mou també l’afany de fer conèixer i propagar les belleses naturals, magnífiques i variades que enclou aquesta muntanya que per nom ben escaient té el de Bellmunt, el «pulcro monte» dels romans. La tasca que ens ha emprès, certament agradable, de divulgar els atractius de Bellmunt, podrà semblar a alguns innecessària. Qui és, diran sobretot els de la vall del Ges, que no conegui a bastamanet la nostra muntanya? Quins són, entre els bons excursionistes barcelonins i d’altres ciutats catalanes, que no han petjat en una o altra ocasió el cim del Santuari? No és pas així, però.

Gairebé tots els visitants de Bellmunt, llevat de ben poques excepcions, es limiten a fer el clàssic recorregut Sant Pere-Bellmunt-Vidrà o viceversa, i encara que aquests indrets siguin de notòria bellesa, d’altres n’hi ha que per llurs imponderables atractius són dignes d’estima.

Pretenem, doncs, fer conèixer Bellmunt de cap a cap, amb l’afany més o menys altruista, que tinguin l’avinentesa de copsar-ne íntegrament les meravelles tots els devots i excursionistes, molts dels quals, malgrat tenir-les tan properes, n’ignoren àdhuc l’existència.

Amb l’ajut d’apreciables col·laboradors hem recollit dades inèdites de diversa mena, les quals, degudament aplegades i ordenades, permetran de copsar tot el que Bellmunt té de més interessant sota ben distints aspectes.»

Que bonic i senzil ho explica, oi?