Curiosament, el fet que durant la guerra civil hi va haver un soldat mort i enterrat a la casa de pagès del Puig de Torelló era una història prou coneguda al poble. Una d’aquelles històries relacionades amb un temps i una època determinada, que molta gent coneixia i del que poc, o quasi res, se’n parlava…
Gent que fins i tot ens ha comentat que de petits anaven a jugar al “camp del soldat mort”… o d’altres que quan passaven pel lloc hi resaven un parenostre.
Tot va començar dins l’entorn de l’Adet. Un dia, en Xavier Vilar Vinyeta em va ensenyar una colla de llibres que el seu pare, en Josep Maria Vilar Bassas, havia escrit una vegada jubilat.
Llibres que parlen d’un temps i unes vivències centrades en com a un vailet de poc més de 15 anys li va tocar viure, i veure, en primera persona uns fets que desgraciadament van succeir.
Cert és que la seva descripció es pot considerar partidista, però també cal reconèixer l’important document històric de tot el que explica.
No em voldria equivocar, però segurament cap altre document escrit d’aquell temps concret ens ha arribat tan ple de vivències.
Permeteu-me des d’aquí recordar les llargues converses que en Josep Maria Vilar Bassas tenia amb el meu pare, l’Antoni Prat i Bardolet a dins la botiga que aleshores teníem a la Plaça Nova de Torelló. Recordo veure’ls en moltes ocasions xerrant de les seves coses.
Doncs bé, com deia, una tarda vespre de la tardor del 2014 érem a casa d’en Xavier Vilar, al carrer Nou. Em va ensenyar tota la col·lecció de llibres del seu pare. Recordo que em va dir: me’ls he llegit tots. I a continuació va començar a entretenir-se a explicar i rellegir anècdotes i relats que li havien cridat l’atenció. Hi vàrem estar una bona estona.
Val a dir que el pas del temps dona la possibilitat de centrar els fets i els relats en el context narratiu, sense valoracions. I si alhora ets capaç de buscar-hi només la perspectiva històrica, aleshores tens un testimoniatge de primer ordre.
I sí, entre altres fets destacats, recordo que va sortir el relat del soldat mort al Puig.
Es troba en el llibre titulat: Torelló de l’Alliberament a l’Aiguat, anys 1938 – 1940. Tal com jo ho vaig viure.
sota el títol “NO OBSTANT, LA GUERRA ÉS LA GUERRA”, en la seva pàgina 36, diu així:
“Testimoni d’en Josep Bartrina -un vailet del Puig en aquell temps- ens explica l’afusellament d’un Oficial roig, la nit del 4 de febrer del 1939.
Diu així: Des de la casa del Puig, veiem perfectament tota la munió d’homes dels Nacionals, que llavors en dèiem “feixistes” que escampats arreu venien de Manlleu, per carenes i camins, camps i carreteres aquell 4 de febrer tan soleiat.
Serien les tres de la tarda quan la carena del Plà d’Aiats -actual situació dels dipòsits de l’aigua municipal-, ja estava ocupada pels Nacionals, i veiem com un camió dels rojos es dirigia de Torelló cap a Manlleu amb una dotzena de soldats.
Al arribar més enllà de la casa de “La Creu”, però abans de “La Cabanya”, els Nacionals li dispararen unes ràfegues d’ametralladora a les rodes deixant-lo inutilitzat, mentre els soldats rojos saltaven llaugers del camió i, camps a través, fugiren.
Com que mentre fugien ningú els disparà, no va haver-hi cap mort ni ferit.
Al apropar-se els soldats nacionals al camió, sortiren de la cabina dos oficials traient amenaçadorament llurs pistoles.
Reduits amb certa violència -doncs un soldat va dislocar el braç d’un dels oficials amb un cop de fusell-, foren detinguts evitant que es produïssin dispars.
Hores més tard, al vespre, els dos oficials estaven als baixos de la casa del Puig, custodiats pels soldats nacionals que feien guàrdia.
(Comenta en Josep Bartrina que pel que va entendre, creient que les tropes nacionals encara eren a Manlleu, anaven amb el camió i els soldats a volar el pontet de La Miranda, al costat del pas a nivell del tren, per després volar el de Torelló en retirada).
A la casa del Puig, s’hi va instal·lar el Comamdament de les tropes Nacionals que alliberaren Torelló, i després de sopar, prop de les deu de la nit, sentiren a la part del darrera de la casa diverses ràfegues d’ametralladora, que varen alarmar a la família.
Al preguntar al Cap de les tropes què eren aquells trets tant pròxims a la casa, contestà tranquil·lament: “Estarán probando algún fusil ametrallador”.
L’endemà cap allà a les dues de la tarda, quan les tropes ja estaven formades per marxar, vàrem engegar les vaques a pasturar un xic d’herba, i al voltar-ne una de jove que s’apartava del ramat, vaig trobar un home mort al peu d’un om en un planell.
Vaig cridar el meu germà Agustí que era allà a prop i vàrem girar-lo reconeixent un d’aquells dos Oficials rojos que havien detingut el dia abans.
Entre l’Agustí i jo, vàrem buscar a les butxaques de la guerrera, per si portava documents, però únicament li vàrem trobar tabac, que aprofitarem per fer un cigarret cada u dels germans, mentre comentàvem, que algún soldat hauria millorat el calçat i els pantalons, doncs aquell mort, de la cintura per avall tant sols portava els calçotets.
Després parlarem amb el pare, que va comunicar-ho a l’Alcaldia de Torelló, on considerant-ho un fet de guerra, varen decidir que l’enterrésim en el mateix lloc.
Com que l’Agustí tenia alguna experiència de quan va ser en l’exèrcit roig, i abans de fugir de l’Hospital i venir a amagar-se a casa, ara doncs, entre els dos l’embolcallàrem en una manta i l’enterrarem tant bé com vàrem saber a prop de l’om.
(Temps més tard vàrem saber que l’altre Oficial roig, s’escapà rostos avall en plena nit i voltant “La Carrera”, baixà pels “Comuns”, travessà el Ter i tornà a juntar-se amb els rojos que encara eren a “Conanglell”, tot i que va dir que també anava descalç i amb poca roba)
Fins aquí el testimoni d’en Josep Bartrina.”
Aquest és el relat tal qual s’explica.I aquell dia, allà va quedar. Com una referència més de les altres que vàrem llegir.
