Un cap de setmana d’hivern, mentre buscàvem salts d’aigua per la riera de Milany, al Vidranès, ens vàrem trobar amb una sorpresa que no esperàvem: amagada al costat del torrent hi havia, abandonada, tota la infraestructura d’una petita central elèctrica.
La central havia servit per donar llum a la propera casa de pagès de Milany abans que l’electricitat arribés de manera generalitzada a les cases de pagès de la zona. I el que més sorprèn, quan avui ho contemplem, és imaginar la feina i l’enginy que va caldre per construir-la en un indret tan apartat.
El sistema aprofitava l’aigua de la mateixa riera. A la capçalera d’un salt d’aigua es va construir una primera barrera, amb una comporta que permetia retenir l’aigua i disposar d’un cabal suficient. Des d’allà, l’aigua era conduïda per una petita sèquia que resseguia el costat dret del torrent durant uns 20 o 25 metres, fins a arribar a una segona bassa situada una mica més avall.
I aquí és on començava la part més interessant del sistema. Des de la base d’aquesta segona bassa, el pes de l’aigua provocava la pressió necessària perquè sortís amb prou força per fer funcionar l’alternador i la dinamo. Tots dos aparells es trobaven dins una petita caseta d’obra situada més avall i, encara avui, s’hi poden veure.
D’aquesta manera es generava l’electricitat que després es portava fins a la casa mitjançant uns pals de fusta que sostenien els fils elèctrics. Encara en trobem alguns, abandonats pel terra dels voltants.
Era, però, una instal·lació molt rudimentària i amb les seves limitacions. Pel que sembla, els fils no tenien cap mena de protecció i, quan plovia o nevava, a la casa no podien tenir llum.
Tot plegat aprofitava una característica molt concreta del lloc: la riera, el desnivell i un dret i llarg salt d’aigua. No deixa de sorprendre que, en un indret tan solitari i a més de 1.000 metres d’altitud, es construís tota aquesta infraestructura per aconseguir una cosa que avui ens sembla tan elemental com encendre un llum.
Per això, més que una simple instal·lació abandonada, em sembla un testimoni de la manera com els habitants de la casa de Milany es varen haver d’espavilar per viure en un entorn tan allunyat. D’una banda, la duresa de la vida en aquest territori; de l’altra, l’enginy necessari per aprofitar els recursos que tenien a l’abast.
I tampoc no fa tant de temps de tot això. A l’alternador hi ha anotat l’any 1974, mentre que l’electrificació de les cases rurals de la zona es va fer pels anys vuitanta.
Una dada que em va fer especial gràcia la vaig saber un dia esmorzant al Mir amb en «Milany», tal com és conegut en Josep Vilanova, de Vidrà, propietari de la casa de Milany. Em va explicar que ells anomenaven aquesta minicentral «el Tut de Milany».
El nom, doncs, també ha quedat com a testimoni d’aquella petita obra d’enginyeria que durant uns anys va permetre tenir llum a la casa.
Una altra central semblant la podem trobar a la riera de la Foradada, al costat del salt del Mir.
Terme Municipal:
Vidrà
Coordenades UTM:
Zona: 31T
X: 441393
Y: 4667411
Altitud:
1.214 metres
detall de l'interior de la caseta
ubicació en el mapa:
