Talla romànica atribuïda a la Marededéu del Coll, a Osor
Autor: tallers de Vic
Any: vers 1180 – 1200
Ubicació: l’original s’exposa al Museu Episcopal de Vic
Mides:
Tècnica: fusta d’alba policromada
La imatge que actualment s’exposa al Museu Episcopal de Vic amb el número d’inventari MEV 74 s’identifica com la Mare de Déu del monestir de Santa Maria del Coll, a Osor. Es tracta d’una talla de fusta d’alba policromada, atribuïda als tallers de Vic i datada entre els anys 1180 i 1200.
Representa la Mare de Déu asseguda en un tron, amb l’Infant Jesús sobre el genoll esquerre. Tots dos mantenen encara la solemnitat pròpia de l’escultura romànica, però la nova disposició de l’Infant, desplaçat del centre de la falda, anuncia l’evolució cap a models més naturalistes que acabaran imposant-se durant el segle XIII. La talla conserva bona part de la seva policromia original, especialment als vestits i al tron.
Tanmateix, aquesta imatge planteja un interessant interrogant historiogràfic.
La documentació conservada a l’Institut Amatller d’Art Hispànic inclou fotografies antigues de la Mare de Déu del Coll que presenten diferències molt notables respecte a la peça que avui es conserva al Museu Episcopal de Vic. La imatge fotografiada tenia els braços drets de la Mare i de l’Infant mutilats, així com uns peus i un marxapeu diferents dels de la talla actual.
Aquestes discrepàncies ja van ser assenyalades per diversos investigadors. Antoni Pladevall reconeixia que, entre les diverses marededeus conservades al museu amb característiques semblants, li havia estat impossible identificar amb certesa la del Coll. Igualment, la descripció que el bisbe Josep Morgades va publicar l’any 1893 de la peça inventariada amb el número 74 tampoc no coincideix amb la imatge actual.
Per aquest motiu, Catalunya Romànica considera probable que el número d’inventari 74 correspongués inicialment a la veritable Mare de Déu del Coll i que, en algun moment posterior i per causes que avui es desconeixen, aquesta fos substituïda per una altra talla.
L’origen d’aquesta possible substitució continua sent, avui dia, un interrogant pendent de resoldre.
