A tocar de la Riera, aquest antic molí fariner encara conserva bona part de la seva essència. Entre bassades, moles i sacs de gra, durant molts anys va ser un petit món de feina i activitat que avui podem descobrir gairebé intacte.
El Molí del Mas Andreu va ser molt més que un antic molí fariner: la força del Ges va moure al llarg dels anys serradores, torneries, fàbriques i altres activitats. Avui desaparegut, només les fotografies i les restes del seu complex sistema hidràulic permeten imaginar la intensa activitat que un dia hi va haver.
Entre la bassa, els grans murs i les restes del carcabà, el Molí de la Rierola encara deixa entreveure la seva antiga estructura. Un molí fariner que va treballar durant anys al costat del riu Fornès, fins que l’aigua se’l va endur i el temps va acabar fent la resta
Del Molí del Viver avui només en queden alguns murs, el record del canal i una resclosa que encara aguanta riu amunt. Petjades d’un antic molí que, tot i haver desaparegut fa pocs anys, encara deixa entreveure com l’aigua del Ges en feia possible la vida.
El Molí de l’Aníjol s’amaga avui entre la vegetació, gairebé engolit pel temps. Poques parets, una volta i l’antiga bassa són tot el que en queda, però encara permeten imaginar aquell petit món de pedra i aigua que un dia va viure a tocar del torrent.
Amagat en un racó feréstec de la riera de Milany, el Molí de la Vila viu avui entre la vegetació, el silenci i el salt de l’aigua. Un d’aquells indrets on la natura s’ha fet seva la història i on arribar-hi ja és tota una descoberta.
Hi ha molins que desapareixen gairebé sense deixar rastre, i n’hi ha que continuen presents en el paisatge, encara que sigui d’una altra manera. El de Targarona és d’aquests: l’aigua se’n va endur una part de la història, però el lloc encara en guarda la memòria.
Amagat sota el salt d’aigua, el Molí de les Corts costa de trobar i encara més d’imaginar. Només el carcabà, sorprenentment ben conservat, en delata avui l’existència.
Enmig de la gran plana de la riera de Vallfogona, el Molí de la Sorra encara conserva les parets que expliquen el seu passat moliner. Però aquest racó tranquil guarda també una història més intrigant: durant els anys del maquis, el molí va esdevenir refugi de Quico Sabaté i escenari d’una història de complicitats, persecucions i detencions.
Entre el soroll de les moles, el Molí de Pigrau va arribar a tenir una segona vida: durant uns anys, la força de l’aigua també es convertí en electricitat. Avui, engolit per la vegetació, costa imaginar l’activitat que un dia hi va haver a tocar del Forat Micó.
