Un dia, arribant a la casa de pagès de Collfred, em va sortir a rebre en Josep Soldevila, el propietari de les terres. Trempat i amable com sempre, em va veure arribar a peu i em va fer entrar per fer-la petar una estona.
Entre altres coses, m’explicava que de les cinc gallines que té, n’hi ha una, concretament una de rossa, que normalment li fa dos ous cada dia. La curiositat és que, en fer-ne dos en un mateix dia, al segon no li dona temps de formar prou bé la closca i l’ou surt recobert només per una capa de gelatina transparent.
I el més sorprenent és que no es rebenta en caure dins el recollidor de sota la gàbia! Espectacular!
Ah! I aquesta mateixa gallina, el dia que no pon dos ous, el que fa sol ser de dos rovells.
Carai amb la gallina!
Però deixeu-me explicar la segona curiositat, que és la que més em va sorprendre.
Quan en Josep em va portar a veure si la gallina havia fet els dos ous —que, efectivament, així havia estat—, abans d’entrar em va dir:
—Espera’t i veuràs.
A la que va obrir la porta, va començar a parlar amb les gallines. I va passar una cosa que em va deixar bocabadat: les cinc es van quedar quietes i ajagudes, mentre ell, sense deixar de parlar-els-hi, les anava acariciant una per una.
No sé si en Josep és un home que xiuxiueja a les gallines o si són les gallines les que l’entenen a ell.
Però el que sí que sé és que aquell dia vaig sortir de Collfred pensant que allà hi havia una relació entre home i animals molt especial.
