CASES DE PAGÈS: La Muntada, a Susqueda

Em feia una especial il·lusió poder arribar fins a la Muntada. Una casa, que per la seva ubicació, sempre l’havia vist des de la llunyania. Molt llunyana. Bé des de dalt el santuari de Montdois, o bé des de la casa veïna, i apartada alhora, del Quer.

També totes les ressenyes que en parlen destaquen aquesta llunyania, mig perduda al final d’una pista inacabable.

Finalment, em vaig decidir arribar-m’hi amb la bicicleta, amb sortida des de la presa de Susqueda. Espectacular tot el recorregut. De veritat que val la pena fer-lo. Entres en una part de les Guilleries que és com si marxessis del món. Feréstec és poc.

Així i tot, el recorregut és tot ell per pista, que es troba en un bon estat de conservació. Potser només el tram final de pujada abans d’arribar a la casa podria estar millor.

Sap greu això sí, l’estat en què es troba la casa. Completament envoltada de vegetació, i amb un progressiu deteriorament que fa que es vagi ensorrant inexorablement.

Referent a la casa he trobat el següent relat (Cingles del Collsacabra) sobre una conversa entre l’autor i una senyora gran que es va trobar juntament amb el seu home al mirador del santuari del Far. Val la pena llegir-lo.

“Això d’aquí dessota és Sant Martí Sacalm, pots comptar, quatre cases! I més enllà Susqueda colgada per l’aigua del pantano, veus? I mira a la dreta; can Sant Pau i el clot de la riera de Rupit. I al fons l’Agullola i l’església de Montdois, ja ho crec. I ara fixa’t, davall Montdois, cap a l’esquerra: la Muntada. Hi ha calitja i no es veu gaire, però és allà, oi tant que és allà, prou que ho sé si hi vaig viure dos anys…”

O sigui que la bona senyora havia viscut en aquell casalot llunyà, a mig aire d’un contrafort de la muntanya de Montdois que mor a les aigües de l’embassament. Una de tantes cases abandonades de les Guilleries que es va enrunant cada any que passa i on, si t’hi arribes i en veus el lamentable estat, es fa difícil creure que hi van viure i treballar generacions senceres. No em vaig estar de ficar-hi cullerada:

-“Caram mestressa, conec la casa, quin racó de món! Feu-me’n cinc cèntims si no us sap greu…

En recordo el relat a trossos. Era filla d’algun poble proper, la penúltima de cinc o sis germans. Va perdre la mare just en acabar la guerra i el pare, desbordat, va col·locar-la a ella (deu anys) i el germà petit (uns vuit) de mossos a la Muntada, d’on coneixia els estadants, no sé si masovers o amos.

Abans de deixar-los el pare va advertir a la nena: “filla, si mai us posen la mà a sobre, sabràs que és hora de marxar.”

Però abans que arribés aquest moment els dos germans hi van viure gairebé dos anys, enmig d’una quinzena de persones: la família extensa de la casa d’avis a nets, i algun oncle de propina, mossos i pastors. Val a dir que els primers anys de la postguerra moltes pagesies alimentaven un munt de gent.

La meva informant en recordava poca teca i molta feina. Dormir en unes golfes. Vestir mala roba, sargida i apedaçada una volta darrere d’altra. Fer-se un trau al peu i patir-ne la infecció durant setmanes, fins que la ferida es va curar perquè sí (com podria haver estat que no, i llavors…). I tants altres records que la bona dona desgranava mig rient, però deixant clar que eren amargs.

– “Ai manyac, el millor temps era la tardor, quan si més no ens atipàvem de castanyes. I si sabessis quantes cireretes de pastor vam arribar a menjar… Les fages i tot aprofitàvem, l’aglà del faig! Mai més no n’he tastat, ni ganes.

– I eren de bon tracte, a la Muntada?

– I ca, no t’ho pensis pas. Mala gent tampoc, però sempre hi vam ser forasters, com una nosa. Si no fèiem les coses bé l’amo deia de deixar-nos al sot dels Fusells, un clot sota la casa on no s’hi arriba de cap manera. Fins i tot els gossos que s’hi entaforen enmig d’una cacera no saben com sortir-ne… Quin país aquest, tot ple de sots i rocams, de pujades i baixades! Em creuràs si et dic que enfront de la Muntada hi ha la casa del Quer, separades tan sols pel sot aquell, i que en dos anys no hi vam anar, de rost i treballós que era el camí que hi duia? Des de l’era arribàvem a veure els nens que hi vivien, però només els coneguérem als aplecs de Montdois, un cop l’any, que és quan tota la rodalia s’hi troba. O s’hi trobava, que ja em diràs si queda gaire gent…”

Abreujant: un bon dia la noieta es va queixar, no recordo si del menjar o de la feina. I va arribar la bufetada. La nena feu el cor fort, prengué el germà, recolliren els farcells i deixaren la Mun tada per sempre més.

– “No ens vam acomiadar. No calia. Però recordo que des de l’era vaig mirar el Quer i vaig fer adeu amb la mà. No sé pas si els nens aquells ens van veure. M’agradaria saber què se n’ha fet d’ells.”

Els vailets van arribar-se a Can Gelada, una casa veïna. Els acolliren bé: hi van sopar i fer nit. L’endemà caminaren fins a Susqueda, des d’on algú els dugué a la Cellera de Ter. I d’allà a Vic, on vivia una germana gran.

– “Als anys quaranta Vic era una ciutat trista, plena de capellans i guàrdia civil. Ara que, venint de la Muntada, allò era una festa! Em vaig posar a cosir. Més endavant vaig entrar a Can Rata, la fàbrica de pells, i allà ens vam agradar amb aquest bon jan. Prou que veus ara quin goig fem, però llavors era un noi que feia planta, eh! I mira, fins avui… Hem passat estones de tot, oi Pere ? Però no ens ha anat pas malament.”

Els dos avis es van mirar amb tendresa i un somriure color d’or vell com el d’aquella tarda de setembre.

Terme Municipal:

Susqueda

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 458286

Y: 4648048

Altitud:

552 metres