INDRETS I RACONS: el balneari de la Font Santa, a Sant Pere de Torelló

La Font Santa està situada al terme municipal de Sant Pere de Torelló, al marge dret del riu Ges. S’hi arriba per la BV5224,  la carretera que va de Torelló a Sant Pere de Torelló, i es troba just a 150 metres del desviament que queda a la dreta una vegada passat el pont de l’Aníjol.

S’hi passa a peu quan fem el recorregut del sender Vora Ges.

Terme Municipal:

Sant Pere de Torelló

Coordenades UTM:

Zona: 31T

X: 440747

Y: 4657172

Altitud:

524 metres

És bo recordar el qué hem tingut, i més si era proper, encara que ja no hi sigui…

Per a mi, la Font Santa sempre ha estat un lloc que m’ha evocat bons records d’infantesa: el meu pare ens hi portava sovint, a les meves germanes i mi, en les caloroses tardes d’estiu.

Recordo perfectament l’edificació, però per sobre de tot, el gust característic de l’aigua pudenta de la font: un sabor estrany… diferent, i a l’hora, agradable. També les llargues estones que passava jugant a tancar peixos petits dins els bassals que el riu Ges deixava dibuixats davant la font. Tants records i tant agradables….

Si, em queda l’evocació d’un lloc tranquil, agradable i de pau.

Si alguna cosa destacava del que aleshores era un bonic balneari, era el seu entorn. I al respecte, he trobat dues ressenyes que el defineixen d’una manera ben escaient:

– la primera del Dr. Lluís Thomasa en el seu llibre “La Vall de Torelló” publicat el 1963.

Diu així tot parlant del riu Ges:

“El curs del Ges és, tot ell, irregular amb freqüents canvis sobtats de direcció i estrangulacions seguides de belles esplanades. Les riberes són atractives. La del “paradís”, en terme de la Font Santa, és un bell exemple. El bell paisatge de la Font Santa brinda als seus visitants la dolcesa d’una vida senzilla, plàcida i tranquil·la dintre el marc d’un oasi acollent. Comença, aquest, amb el passeig dels plàtans, que, des de la carretera que va a Sant Pere, porta a l’establiment de la Font Santa. Dues esplanades cobricelades per l’alterós ramatge d’una bella plantació de pollancres, plàtans i acàcies són els dos recers predilectes dels visitants desitjosos de submergir llur esperit en la lassitud d’una tarda xardorosa. 

Una d’aquestes esplanades es troba sota el pendís del camí de plàtans, encerclada, més enllà, pel que condueix a la Font del Ferro i a la Font de la Llonganissa; l’altre esplanada és coneguda pel Paradís, lloc deliciós, vorejat per margeres i brossa i pel riu Ges, que s’esmuny suau i mansoi i sembla que en travessar aquest sojorn de repòs, senti la dignitat de la pròpia existència i vulgui lligar-la íntimament a la vida de la contrada. El corrent marginal que voreja la riba del Paradís és manyac i amorosívol; demana, suplicant, el Déu-vos-guard a la terra amiga tan bon punt l’albira; porta un ritme alentit; no gosa passar de llarg; i a cada moment ofereix grapats de vida al frondós paratge i a les floretes silvestres, les qual són una amanida de gràcia i un doll de poesia enmig de la serenor d’aquell lloc de somni.”

– la segona és de Ramon Vinyeta en el seu llibre “Bellmunt” publicat el 1949. En uns dels itineraris que hi té, escriu:

“L’establiment balneari, la capella dedicada a Sant Josep i la vetusta masia del mateix nom formen un nucli compacte entre un magnífic pla de conreu i el riu Ges, al llarg del qual i en la seva espona dreta, principalment, delicioses prades envellutades d’espès herbatge que profusament s’arrela arreu, donen al paisatge, sadollat d’harmonia i placidesa, tot l’aspecte d’un parc natural. Les font d’aigua medicinal, sulfurosa l’una i ferruginosa l’altra, que tant renom han proporcionat a aquest indret, ja eren conegudes en temps dels romans, i es conta que quan els àrabs foren allunyats d’aquest país per l’empenta dels cristians, el bei de València, que coneixia les seves propietats curatives, se la feia trametre secretament. Les qualitats terapèutiques d’aquestes aigües són indicades en les malalties herpètiques, cutànies, escrofuloses, asmàtiques, etc.

Ès de lamentar que aquest indret que tan excel·lents condicions reuneix com a balneari i lloc de repòs, no solament per les cualitats curatives de les seves aigües sinó també pel seu magnífic emplaçament i fàcil comunicació, resti des de fa alguns anys sense explotació i en un estat de llastimós abandonament.” 

La font Pudenta era la més representativa, doncs estava situada davant del balneari. D’aigua sulfurosa bicarbonatada, i molt valorada medicinalment. La presència d’àcid sulfhídric i sofre li donava un gust i una olor molt peculiars, d’aquí el seu nom. Els anàlisis facultatius més vells són del doctor Joaquim Balcells, de l’any 1888. Per reial decret de 26 de març del 1903, aquesta aigua era declarada d’utilitat pública.

La font quedava protegida per una caseta, amb els seus voltants ben condicionats.

l’aigua de la font del Ferro, també era apreciada medicinalment per la seva composició bicarbonatada i ferruginosa.

En el seu interior, a la paret on brollava l’aigua, encara hi ha una placa amb una inscripció que diu: BENEDICITI FONTES DOMINO 1778.

relacionat amb el balneari i el seu entorn, també val la pena destacar:

• l’exuberant roure vell de la Font Santa
• el llapis de la Font Santa
• l’aqüeducte de l’Aníjol
• la casa de pagès Font Santa (antiga Rierica)
• postals antigues sobre el balneari, fer clic aquí.