És bo recordar el que hem tingut, i encara més quan ho hem tingut a prop, encara que avui ja no hi sigui…
Per a mi, la Font Santa sempre ha estat un lloc associat a bons records de la infantesa. El meu pare hi portava sovint les meves germanes i a mi a passar-hi estones durant les caloroses tardes d’estiu.
Recordo perfectament l’entorn i l’edificació, però sobretot el gust tan característic de l’aigua pudent de la font. Era un sabor molt particular, estrany, diferent i, al mateix temps, curiosament agradable. També recordo les llargues estones que passava jugant a tancar peixos petits dins els bassals que el riu Ges deixava formats davant de la font. Sempre acabàvem tornant a casa amb un parell d’ampolles de vidre plenes d’aigua, que després guardàvem a la nevera.
Em queda, sobretot, el record d’un lloc tranquil, agradable. Un lloc de pau.
Terme Municipal:
Sant Pere de Torelló
Coordenades UTM:
Zona: 31T
X: 440747
Y: 4657172
Altitud:
524 metres
Un antic balneari
A principis del segle XX, la Font Santa esdevingué un important balneari d’aigües termals. La seva situació al costat del riu, les seves fonts medicinals i la bellesa del paisatge que l’envoltava el convertiren durant molts anys en un lloc de trobada i d’estiueig, especialment per a famílies benestants de Barcelona. L’establiment arribà a tenir capacitat per a més d’un centenar de persones.
La primera referència que se’n té és de l’any 1840, quan la font queda inclosa en l’inventari del Noticiario de las aguas medicinales más principales de España.
L’any 1847, Manuel Parrella hi construí un balneari al costat de la casa de pagès Font Santa, antiga Rierica. L’edifici principal tenia dues plantes i uns tres-cents metres quadrats de superfície, i al seu costat també hi havia una petita capella dedicada a Sant Josep.
Amb el temps, les aigües i l’entorn convertiren la Font Santa en un lloc apreciat tant per les seves propietats medicinals com per l’ambient de repòs que hi havia al voltant.
En l’actualitat, però, res queda dempeus de les edificacions del balneari. Només en resta algun petit vestigi, com les restes del paviment.
Ressenyes sobre el balneari
Si alguna cosa destacava d’aquell balneari era precisament el seu entorn. I això queda molt ben reflectit en tres testimonis de diferents èpoques que he trobat.
- el Dr. Lluís Thomasa en el seu llibre “La Vall de Torelló” publicat el 1963.
Diu així tot parlant del riu Ges:
“El curs del Ges és, tot ell, irregular amb freqüents canvis sobtats de direcció i estrangulacions seguides de belles esplanades. Les riberes són atractives. La del “paradís”, en terme de la Font Santa, és un bell exemple. El bell paisatge de la Font Santa brinda als seus visitants la dolcesa d’una vida senzilla, plàcida i tranquil·la dintre el marc d’un oasi acollent. Comença, aquest, amb el passeig dels plàtans, que, des de la carretera que va a Sant Pere, porta a l’establiment de la Font Santa. Dues esplanades cobricelades per l’alterós ramatge d’una bella plantació de pollancres, plàtans i acàcies són els dos recers predilectes dels visitants desitjosos de submergir llur esperit en la lassitud d’una tarda xardorosa.
Una d’aquestes esplanades es troba sota el pendís del camí de plàtans, encerclada, més enllà, pel que condueix a la Font del Ferro i a la Font de la Llonganissa; l’altre esplanada és coneguda pel Paradís, lloc deliciós, vorejat per margeres i brossa i pel riu Ges, que s’esmuny suau i mansoi i sembla que en travessar aquest sojorn de repòs, senti la dignitat de la pròpia existència i vulgui lligar-la íntimament a la vida de la contrada. El corrent marginal que voreja la riba del Paradís és manyac i amorosívol; demana, suplicant, el Déu-vos-guard a la terra amiga tan bon punt l’albira; porta un ritme alentit; no gosa passar de llarg; i a cada moment ofereix grapats de vida al frondós paratge i a les floretes silvestres, les qual són una amanida de gràcia i un doll de poesia enmig de la serenor d’aquell lloc de somni.”
- Ramon Vinyeta en el seu llibre “Bellmunt” publicat el 1949. En uns dels itineraris que hi té, escriu:
“L’establiment balneari, la capella dedicada a Sant Josep i la vetusta masia del mateix nom formen un nucli compacte entre un magnífic pla de conreu i el riu Ges, al llarg del qual i en la seva espona dreta, principalment, delicioses prades envellutades d’espès herbatge que profusament s’arrela arreu, donen al paisatge, sadollat d’harmonia i placidesa, tot l’aspecte d’un parc natural. Les font d’aigua medicinal, sulfurosa l’una i ferruginosa l’altra, que tant renom han proporcionat a aquest indret, ja eren conegudes en temps dels romans, i es conta que quan els àrabs foren allunyats d’aquest país per l’empenta dels cristians, el bei de València, que coneixia les seves propietats curatives, se la feia trametre secretament. Les qualitats terapèutiques d’aquestes aigües són indicades en les malalties herpètiques, cutànies, escrofuloses, asmàtiques, etc.
Ès de lamentar que aquest indret que tan excel·lents condicions reuneix com a balneari i lloc de repòs, no solament per les cualitats curatives de les seves aigües sinó també pel seu magnífic emplaçament i fàcil comunicació, resti des de fa alguns anys sense explotació i en un estat de llastimós abandonament.”
- també Artur Osona en el seu llibre Guia Itineraria de las serras de Collsacabra y de la Magdalena fins als Pirineus (1888) en fa referència:
“Sant Feliu de Torelló está situat en la confluencia dels rius Ges y Ter, en una deliciosa y frescal vall regada per abdos rius, (Vallis Lauriana). Son inmombrables sas ricas fonts de fresca y cristallina aygua. Durant l’estiu es lo centre de reunió de una colonia de familias de Barcelona tan nombrosa com distingida, que pujan á estiuhejarhi pera aliviar llurs dolencias en los banys del Ter, quals ayguas fan prodigis en las personas anémicas y de temperaments nerviosos, ó bé en los banys de las ayguas sulfurosas, sulfhidricas de la Font Santa, que distan 35 minuts de Torelló y están situats en lo terme de Sant Vicens, á pochs passos dels manantials que se trovan en la vorera esquerra, tocant al riu Ges; com també una font ferruginosa que brolla allí mateix, próxim, ó mellor dit tocant, á una de las duas de sulfurosas.”
Tres testimonis separats per dècades que permeten imaginar molt millor com devia ser aquell indret quan el balneari encara estava viu.
les fonts
A més de l’extraordinari entorn, la raó de ser del balneari era l’existència de tres fonts: la Font Pudenta, la Font del Ferro i la Font del Raig. Les dues primeres eren especialment apreciades per les seves qualitats medicinals.
1. La Font Pudenta
La Font Pudenta era la més representativa, ja que estava situada davant mateix del balneari. La seva aigua era sulfurosa i bicarbonatada i tenia una olor i un gust molt peculiars per la presència d’àcid sulfhídric i sofre. D’aquí li venia el nom.
Les anàlisis facultatives més antigues que es conserven són les del doctor Joaquim Balcells, de l’any 1888. Posteriorment, per Reial decret de 26 de març de 1903, aquesta aigua fou declarada d’utilitat pública.
La font quedava protegida per una caseta i tenia els voltants ben condicionats.
Avui, la Font Pudenta brolla només en comptades ocasions.
2. La Font del Ferro
L’aigua de la Font del Ferro també era apreciada per la seva composició bicarbonatada i ferruginosa.
A l’interior, a la paret on brollava l’aigua, encara hi ha una placa amb una inscripció que diu:
BENEDICITI FONTES DOMINO 1778
Una inscripció especialment interessant, perquè indica que aquest punt d’aigua ja era conegut molts anys abans de la construcció del balneari.
Encara es conserva també una postal de l’any 1940 on es poden veure les dues fonts, la Pudenta i la del Ferro.
3. La Font del Raig
La tercera font del conjunt era la Font del Raig. Just per sota seu encara es conserva el safareig.
L’entorn de la Font Santa
La Font Santa no era només el balneari i les seves fonts. Tot el seu entorn formava part d’aquest espai de repòs i d’esbarjo que tan bé descriuen les antigues ressenyes.
Avui encara hi podem relacionar diversos elements que ajuden a recuperar la memòria d’aquell conjunt:
- el roure vell de la Font Santa, un arbre monumental que encara domina el paisatge a tocar del Ges;
- el llapis de la Font Santa, una curiosa construcció que durant anys va formar part d’aquest entorn;
- l’aqüeducte de l’Aníjol;
- la casa de pagès Font Santa, antiga Rierica;
- i les postals antigues sobre el balneari, que permeten veure com era el conjunt quan encara estava en funcionament.
Avui costa imaginar que aquest racó havia estat un balneari concorregut, envoltat d’arbres, jardins, fonts i passeigs. Però les fotografies, les antigues ressenyes i els pocs elements que encara es conserven ens permeten recuperar-ne una part de la memòria.
ubicació en el mapa
