MOLINS FARINERS: Presentació i contingut

Sens dubte, els molins fariners hidràulics han sigut unes estructures que m’han encisat de valent a mida que els he anat descobrint en el territori.

Dues són les construccions que s’acaben unificant en aquestes edificacions: la casa com a vivenda del moliner, i la gran estructura mecànica que requeria el propi molí.

A tot això cal afegir-hi, ja d’entrada, la gran complexitat que tenia que representar escollir una bona ubicació, amb un bon desnivell al costat d’un torrent que necessàriament tenia que ser cabalós de forma regular i constant per així poder assegurar una activitat al molí també regular i constant. Amb la particularitat que moltes vegades aquestes ubicacions quedaven en llocs on l’accés no tenia que ser gens fàcil.

També crida l’atenció la seva proliferació en el territori. Sens dubte i partint de la figura de l’aigua com a nexe vital, la funció dels molins va esdevenir essencial i imprescindible per a les cases de pagès veïnes. D’aquí que normalment els trobem propers a un grup de cases. D’aquesta manera els feixucs recorreguts amb els animals carregats amb sacs no es feien massa llargs.

Tot plegat també significa que el conreu del blat tenia que ser destacable (d’aquí les grans feixes de cultiu, i les eres o les pallisses que trobem al davant de les cases de pagès), i a l’hora l’existència d’un forn de pa a cada casa també era el més normal i habitual, tal com hem pogut comprovar amb els que encara ara hem trobat en baumes i cases de pagès mig enrunades.

Tot plegat cal emmarcar-ho en el temps dins un context d’autoabastament i autosupervivència pràcticament total a cada casa.

Per sort, encara que de forma molt precària, han arribat als nostres dies les restes de les infraestructures del molí. Però és que quan veus tota l’estructura i la situes en el temps, t’adones que ens trobem davant d’unes grans, complexes i extraordinàries obres d’enginyeria.

Generalment, i una vegada concretada la ubicació sobre el terreny, calia recollir l’aigua per omplir la gran bassa a tocar el molí per fer anar la seva estructura mecànica. Per tant, tocava construir uns quants metres riera amunt, i dins el llit del riu, una primera bassa o resclosa per emmagatzemar aigua. Per sort, algunes d’aquestes primeres construccions, encara que de forma molt precària, ens han arribat als nostres dies. Concretament el molí del Mir, a Santa Maria de Besora, i el molí Nou, a Vidrà, encara conserven les restes originals de la presa d’aigua. Amb els murs de contenció fets de fusta!!!

A partir d’aquesta resclosa inicial, sortia un canal o sèquia normalment paral·lel al riu que omplia la gran bassa que comunicava directament amb l’estructura mecànica per fer anar el molí.

D’aquestes grans basses, ara quan les veus, quedes meravellat per la seva sòlida estructura. Destacant de manera prominent la seva alçada. Com més gran i fonda era la bassa, més podia treballar el molí.

Segurament les peces més destacades del mecanisme intern del molí eren les dues grans rodes circulars conegudes com a moles. No podem oblidar que cada una d’aquestes grans pedres podia arribar a pesar entre 800 i 1.000 quilos. Que planes i superposades -una estava fixa (la mola fixa) i l’altra (la volandera) rodava sobre el seu propi eix- treballaven per ròssec entre elles. Imaginem-nos per un moment la força que tenia d’agafar l’aigua per fer girar un mecanisme amb aquell pes.

D’estructures de funcionament de molins fariners hidràulics n’hi ha de diferents mides i maneres, però el dibuix del que s’adjunta segurament seria el més habitual per entendre el seu funcionament:

Ens podem considerar uns privilegiats poder tenir una bona colla de molins fariners dins aquest nostre territori. Aquí teniu la relació dels que s’han pogut localitzar o referenciar:

RODALIES VIDRANÈS I BISAURA: