Ramon Vinyeta ens explica en el seu llibre Llegendes i Tradicions de la Vall del Ges i dels seus contorns, (1979):
«El santuari de Bellmunt guarda en el vestíbul que hi ha abans d’entrar a l’església, unes llargues cadenes i grillons que són testimonis d’uns fets prodigiosos esdevinguts molts segles enrera. Vegeu si en fa d’anys que en l’inventari practicat al santuari l’any 1428 ja hi constaven tal com són ara. L’una cadena pesa 13,60 quilos i l’altre 6,40 quilos i amiden, respectivament, 34 i 24 pams.
Aquest singular prodigi, obrat per la Mare de Déu, fou molt popularitzat en les passades centúries essent glossat per un poeta anònim que en belles estrofes explicava les seves incidències. Fa molts anys, a finals del segle passat, en Pere Puig, director de l’orquestra de Sant Pere, hi va posar música.»
A Bellmunt no es coneix històricament o per documents cap fet que es relacioni amb les cadenes, el seu origen ni de com van arribar-hi. Ni en parla el P. Camós el 1650 quan descriu alguns miracles de la Mare de Déu. En canvi, hi ha la cançó popular que ho explica abastament.
Sobre aquesta cançó, val a dir que consta en el recull de Joan Amades: Les cent millors cançons populars catalanes (1949).
Explicava mossén Vila que a mitjans del segle XIX la cantaven els pelegrins que visitaven Bellmunt segons li va explicar i cantar a principis del segle XX, l’àvia de cal Triquet, anomenada Maria Molas, qui de jove l’havia cantada als aplecs de Bellmunt.
