Una antiga llegenda explica que els vescomtes d’Osona i Cardona tingueren un fill que, només tres dies després de néixer, començà a parlar com una persona gran. L’infant anuncià que no viuria més de trenta dies i demanà als seus pares que, després de morir, el seu cos fos dipositat dins una arqueta tancada i carregat damunt d’un animal que calia deixar lliure perquè anés allà on volgués. Al lloc on s’aturés s’hi hauria de construir un monestir dedicat a sant Pere.
Els pares van complir la seva voluntat i l’animal, segons les diferents versions de la llegenda, una mula o un cavall, s’aturà al capdamunt de la cinglera que domina el riu Ter. En aquell indret s’hi edificà el monestir de Sant Pere de Casserres. Les restes de l’infant, conservades momificades dins una arqueta, foren venerades durant segles com les del Sant Infant o Cos Sant.
La tradició explica que, en temps de sequera, els habitants de la rodalia acudien al monestir en processó i baixaven l’arqueta fins al riu Ter, on la mullaven per demanar pluja. També s’invocava l’Infant Sant per protegir els infants de determinades malalties i dificultats, com la sordesa i la tartamudesa.
La veneració de les restes ja està documentada al segle XVI. Una visita pastoral de l’any 1556 recull el relat de l’Infant Sant que havia explicat el sacerdot encarregat del monestir. Aquesta referència permet afirmar que la tradició ja circulava en aquella època, però no demostra que els fets narrats sobre el naixement miraculós i la fundació del monestir haguessin succeït realment. La llegenda, la devoció popular i l’existència de les restes atribuïdes a l’infant són, per tant, aspectes diferents d’una mateixa història.
Les restes momificades de l’anomenat Infant Sant es conservaven dins una capsa de fusta, en un petit armari obert al gruix del mur de l’absis, al costat esquerre de l’altar major. Malgrat que l’any 1904 el bisbat de Vic va prohibir-ne el culte per manca de documents que n’acreditessin l’autenticitat, les restes continuaren al monestir. L’any 1966 van ser sostretes i no es recuperaren fins al 1988. Segons la informació recollida per l’historiador Víctor Pallàs i Arisa en el llibre El Cos Sant. Sant Pere de Casserres, entre el mite i la realitat (1998), després de la recuperació foren retornades a la família Arisa, antiga propietària del monestir, i traslladades al mas Pla de Roda. El robatori i el retorn també són recollits per l’obra Sant Pere de Casserres: col·lecció diplomàtica històrica, d’Irene Llop (Fundació Noguera, 2009), que explica que la manca de vigilància permanent havia facilitat la desaparició.
La història de l’Infant Sant és un exemple singular de com una llegenda fundacional, una antiga devoció religiosa i unes restes físiques atribuïdes a un personatge miraculós han perdurat i s’han entrellaçat al llarg dels segles.
