INDRETS I RACONS: la cabanya d’en Perassa, a Sant Pere de Torelló

Feia molt de temps que tenia ganes de penjar al bloc una ressenya sobre la cabanya d’en Perassa. Però, des del primer dia, tenia clar que no volia limitar-me a publicar-ne unes fotografies actuals. La meva idea era poder-les acompanyar d’alguna informació personal sobre aquell carboner que, durant una bona colla d’anys, es podia trobar a mig camí de la pujada al santuari de Bellmunt.

El seu nom i el primer cognom me’ls van facilitar alguns santperencs que cada diumenge arrangen la carretera de Bellmunt. I, finalment, ha estat l’Agrupació Fotogràfica de Sant Pere de Torelló, a qui vull agrair des d’aquí la seva ajuda, qui m’ha facilitat una fotografia antiga i el nom complet d’en Pere Coromina Bufià, en Perassa.

Tot el que he sentit explicar d’ell és que era un carboner solitari que passava llargues temporades en una petita cabanya, construïda amb parets de pedra, al costat d’una plaça carbonera situada, de pujada a Bellmunt, poc després de passar la Font Vidranesa.

Per a la canalla i el jovent de Sant Pere, anar a saludar en Perassa quan es pujava o es baixava de Bellmunt era gairebé una mena de distracció i, alhora, una petita obligació.

Per situar-nos en el temps —i sense voler equivocar-me—, crec que estaríem parlant dels voltants dels anys 1960-1970.

Se’l recorda com un home solitari però afable, de bona conversa i, sobretot, bona persona. Això sí, hi havia una característica física que el feia fàcilment identificable: era molt menut d’estatura.

I sabent això, ja no sorprenen tant les reduïdes dimensions de la cabanya quan la veus.

Pel que sembla, en Perassa vivia inicialment en la típica cabanya de fusta que es construïen els carboners al costat de les carboneres, on passaven hores vigilant-ne la combustió.

Però, probablement per la seva bonhomia i amb la intenció que pogués tenir una estança una mica més agradable, els paletes de Sant Pere de Torelló van tenir el detall de construir-li la cabanya de pedra que encara avui es conserva.

És un petit edifici molt senzill, però que avui té un interès especial perquè ens recorda una manera de viure i un ofici que ja han desaparegut.

Tot plegat em porta a pensar que, molt probablement, estem parlant d’un dels darrers carboners de la Vall del Ges.

O potser, fins i tot, del darrer: Pere Coromina Bufià, en Perassa.