A la muntanya de Bellmunt, un curiós fenomen natural va acabar donant nom a una advocació de la Mare de Déu. La història de la Mare de Déu de les Alades és una d’aquelles tradicions en què natura, devoció popular i imaginació es barregen fins a convertir un fet singular en una història que ha perdurat al llarg del temps.
Ramon Vinyeta recull aquesta tradició i n’explica l’origen:
«Al costat del santuari de Bellmunt, on es venera la patrona de Sant Pere de Torelló, hi ha el cim de Sa Reganyada, que ostenta un modest pedronet dedicat a la Mare de Déu de les Alades.
En el mateix cim, hi ha també una creu monumental erigida en substitució de la que hi fou bastida l’any 1913, durant els actes commemoratius de la Pau que Constantí oferí als cristians de la seva època.
Com s’explica el nom de les Alades donat a la imatge de la Mare de Déu que venera l’alterós pedronet?
Bé, expliquem-ho: Cada any, quan tomba l’estiu, a les darreries d’agost o primeries de setembre, segons les circumstàncies metereològiques, grans estols de formigues alades s’enfilen muntanya amunt, obeïnt llurs signes fisiològics, i un cop al cim de Bellmunt van morint progressivament en quantitats sorprenents.
El fenomen es va repetint cada any des de temps immemorials, i com que el cim de Sa Reganyada era el lloc preferit per al descomunal holocaust de les formigues, fa molts anys que els bons santperencs hi bastiren un pedronet dedicat a la Mare de Déu de les Alades.
I aquest fet, repetit any darrera any, ha estat explicat de moltes maneres, i fins i tot s’hi han vist prodigis i miracles, tals com els que explicava el Pare Camós, en el segle quinzè, en el seu llibre El Jardin de Maria.
Per la nostra part hem de dir que aquest fenomen no és exclusiu del cim de Bellmunt, sinó que es repeteix cada any en molts altres indrets, tals com la muntanya de Sant Antoni a Sant Joan de les Abadesses; i sobretot al cim de Sant Miquel de les Formigues, a Sant Hilari Sacalm, en el qual els excursionistes d’aquella població erigiren una creu voltada de formigues alades fetes de ferro forjat».
Font: Llegendes i Tradicions de la Vall del Ges i dels seus contorns, Ramon Vinyeta (1979)
Anteriorment, l’any 1657, Narcís Camós ja explica en el seu llibre «Jardin de Maria, plantado en el Principado de Cataluña» aquest fenomen de les formigues alades.
També Pedro Serra Postius parla del mateix, l’any 1745, en el seu llibre «Siete maravillas raras del Principado de Cataluña» en relació a una visita que hi va fer el juny de 1710 quan l’explica tal com ell el va viure.
