Són dues les llegendes que podem trobar relacionades amb el menhir de La Pedra Llarga de Sant Hilari Sacalm.
- La primera ens diu que:
Una vegada, trobant-se un vell en la necessitat de travessar la riera de Sant Hilari, que anava molt plena, va oferir la seva ànima al diable si l’ajudava en aquell cas. El diable va acceptar el tracte i es va comprometre a fer-li un pont abans de la dotze de la nit, que és l’hora que s’acompleixen els pactes infernals.
Però la filla d’aquell home es va assabentar del que havia fet el seu pare i es va proposar impedir-ho.
Tothom sap que els galls solen cantar a la mitjanit. Doncs bé, a casa seva n’hi havia tres: un de blanc que cantava a les deu; un altre de ros que ho feia a les onze, i un tercer, negre, que assenyalava la mitjanit. La noia, doncs, va anar al galliner i amb el davantal es va posar a fer vent al gall negre perquè es despertés i cantés abans de les dotze. I ho va aconseguir.
Les legions infernals que transportaven pels aires les pedres per a bastir la passera, van deixar anar daltabaix l’última que duien, que va anar a clavar-se en el lloc on està actualment i, enfurismats com escorpins, van tornar cap a l’infern.
- La segona ens explica que:
Fa força anys, que a Girona hi havia una minyona que de bon matí havia d’anar diàriament a Sarrià. Com que el Ter no tenia ponts havia de passar amb moltes dificultats. Ella que no era ministre, ni diputat, ni pagava la construcció d’un pont va prometre’s al diable si li fabricava en un dia. I tal dit, tal fet: firmaren una escriptura; Satanàs faria un pont en una jornada, la minyona, en canvi, li donaria l’ànima. El diable es posà a treballar de valent, pedres i més pedres, el pont s’anava aixecant, a les quatre de la tarda estava mig fet, a les vuit les parets llestes, a les onze quasi cobert ja estava, el diable triomfava, conqueria una ànima.
Però mancava la darrera pedra i el dimoni la portava envalentit per aquests camps de Sant Hilari, quan tocaren les dotze, hora que finia el termini.
I com si un llamp baixant del cel
Hagués caigut de ses espatlles
Deixa caure pels espais
La seva feixuga càrrega
El dimoni va perdre, per una barbaritat de temps. Compteu com devia estar.
Fent uns braols com un llop diu la poesia de la gentil escriptora.
Quan està farcit de ràbia
li surten els ulls del cap
De sa boca en surten flames;
Cau com aixafat al sol
Ensems que la terra’s bada
I dins l’avenc flamejant…
L’esperen les roges flames
En el pont de Sarrià, si us fixeu bé hi manca una pedra, és la pedra llarga, així ho diu la nostra gent.
