Bosc encantat…? Faigs encantats…?
No ho sé… però us puc ben assegurar que les fotos que us ensenyo a continuació no han estat manipulades.
No crec en les casualitats. Penso que tot té una relació. I en aquest cas segur que també.
És notòria en les contrades on ens trobem l’afició a la caça i especialment a la caça del senglar. Moltes són les colles de caçadors que cada diumenge d’hivern surten a la caça del senglar com si d’un ritual es tractés.
Jo recordo que, de petit, el meu pare m’hi havia portat alguna vegada, poques…. Amb la colla de caçadors de Torelló. Tocava llevar-se molt d’hora. Ens trobàvem amb el cap de colla en no sé quin lloc de Torelló i allà rebia les instruccions del lloc exacte on s’havia de col·locar. Llavors agafàvem el cotxe, cap a Alpens pel cobert de Sant Agustí.
Ell “anava sempre a collet”. Per a qui no hi estigui avesat, caçar el senglar consisteix en muntar un dispositiu amb un bon grapat de gossos rastrejadors en una raconada determinada, allà on es creu que hi poden haver els porcs amagats o descansant. Allà els deslliguen i els deixen anar. Uns gossos incansables i extraordinàriament valents.
Uns caçadors, també el més valents, intenten seguir-los a peu -es foten uns farts de caminar terribles-. I l’altra part de la colla es col·loca estratègicament en punts determinats a l’espera que passi el senglar que els gossos han aixecat. S’estan allà parats i amagats, intentant tapar possibles llocs de pas per on poguessin fugir els porcs. Aquests punts acostumen a ser llocs amb bona visibilitat, collets normalment. D’aquí el nom “d’anar a collet”.
Insisteixo, pot agradar o no, però el que és evident és que hi ha una afició molt i molt arrelada i molta tradició al voltant d’aquest tipus de cacera.
Ah! I deixeu-me explicar una altra curiositat amb la que sempre li tocàvem el botet al meu pare: Mai va poder veure un senglar viu. Pobre home, i mira que se n’havia fet un fart els diumenges d’anar-hi! És clar! Aleshores fumava… i fàries! Com s’hi podia acostar l’animal si precisament té en l’olfacte una de les seves qualitats? Pff! La pudor de les fàries era insuportable!!!!
Tornem a l’inici…
Crec que precisament com a reconeixement dels dos símbols d’aquesta activitat, el gos i el senglar, la Serra de Llancers ha volgut retre’ls un homenatge…a tots dos.
En un indret de la Serra dels Llancers, la natura ha fet que s’hi trobi algun faig amb unes protuberàncies o bonys que li surten al tronc, com una mena de branques que no han pogut o volgut acabar-se de formar. I aquestes són les formes curioses que han quedat:
El cap de senglar i el cap de gos… lligats per la cacera… lligats per la natura….un a prop de l’altre… és casualitat, o tot té una relació?
el cap de senglar
el cap de gos
