Els santperencs, a més a més de ser posseïdors de reconegudes virtuts com són llur devoció a la Mare de Déu de Bellmunt, llur capacitat de treball, llur enginy en l’ofici de torner i llur perícia en practicar la pirotècnia, tenen també per sobrenom el de “socarracristos”, l’origen del qual es troba en la següent llegenda:
S’esqueia un temps de gran secada. Feia mesos i mesos que no plovia i els rius Ges i Fornès eren gairabé eixuts. Les fonts del terme, àdhuc les de cabal perenne, s’anaven escolant progressivament ocasionant grans penúries al poble i a les pagesies. Calgué, doncs, com en tantes altres ocasions, recórrer a l’ajuda divina.
Amb aquest fi, la parròquia organitzà una processó de pregàries fins a Bellmunt a la qual haurien de participar la major part dels feligresos. La imatge del Sant Crist, existent en un altar de la parròquia, bon xic malmesa pel pas dels anys, fou policromada novament car havia de presidir la processó.
Arribà el dia assenyalat que de bell antuvi es presentà serè i quiet de vents. De bon matí s’inicià la processó amb tanta assistència que quan els ganfarons tramuntaven la Redorta encara hi havia gent i les autoritats que eixien de la parròquia. I és que a la gent de Sant Pere s’hi afegiren els conterranis de La Vola, Sant Vicenç i Sant Feliu de Torelló. Un cop tots a Bellmunt l’espectacle era commovedor. Mai s’havia vist una tan gran gernació en aquells cims de muntanya.
Amb gran devoció i capteniment foren celebrats els actes religiosos implorant la pluja. La gran gentada, no podent encabir-se en la petita església, ocupà tot el baluart, i el cim de Serra Grenyada era un formiguer de gent. El rector de Sant Pere fou eloqüent en el sermó explicant la insignificància de l’home enfront dels fets de la naturalesa.
A l’hora de dinar, la gran gentada, en petits grups, ocupant tots els indrets de la muntanya, ja s’adonà que el temps experimentava un canvi. En efecte, una gran nuvolada es congriava al damunt del Puigsacalm i s’anava inflant més i més tant pel cantó de Cabrera com del de Milany. Dues hores més tard, el sostre de núvols negres envaïa tota la vall del Ges i per l’indret de Ciuret començava a llampegar amb continuïtat.
Tothom augurava la tempesta de pluja tant de temps esperada i a correcuita s’organitzà el cant dels Goigs i el de la Salve, i com que el rebombori atmosfèric s’anava intensificant i esdevenia més proper, es donà l’ordre del retorn, enmig de la joiosa saisfacció pels xàfecs d’aigua que es veien venir i que deixaven xops els termes de Pla Traver.
La devallada per la costa de Passafarina era impressionant pel renou de la gent esbarriada per camins i dreceres, i quan el gros de la comitiva deixava ja enrera el pedronet de la Mare de Déu de Montserrat, l’aigua ja queia a bots i barrals. Els portants del Sant Crist s’afanyaven més i més, xops de cap a peus i en arribar a l’Hostal del Malgovern, l’hostaler, que encara feinejava, els oferí mantes i tapaboques per tal d’embolicar la imatge i protegir-la d’una possible pedregada. En evident desbandada la gran gernació s’aplegà a l’església parroquial on s’havia de cantar el Te Deum en acció de gràcies per la pluja benefactora.
Aleshores es desembolicà el Sant Crist i tingueren una gran sorpresa: en treure les mantes i els tapaboques protectors s’adonaren que a la pintura, encara tendra, s’hi havia adherit la pelussa dels embolcalls, deixant la sagrada imatge ben peluda de cap a peus. Devant de tal contrarietat, com que la imatge havia de presidir el Te Deum, calgué prendre una ràpida decisió i aquesta se li acudí al bon sagristà i fou la de socarrar amb el foc de les espelmes la pelussa que cobria la imatge. La feina fou efectiva i ben aviat el Sant Crist restà en condicions de presidir l’acció de gràcies des de l’altar major com si res no hagués esdevingut.
El fet tingué gran ressonància i fou esbombat conseqüentment per tota la rodalia i d’ell la dita popular que els santperencs eren “socarracristos”, qualificatiu que, contràriament del que pot aparentar, és més aviat dignificant i no gens menyspreable.
Font: Llegendes i Tradicions de la Vall del Ges i dels seus contorns, Ramon Vinyeta (1979)
