La tradició diu que la imatge de la Mare de Déu de Bellmunt fou esculpida per Sant Marc i Sant Mateu. Un navegant la portava d’Alexandria. Pel camí es desencadenà un temporal imponent, i la nau, per obra miraculosa de la imatge, féu cap a Malta. Novament a mar, es desencadenà més maror i prodigiosament la nau es trobà salvada a les costes de Mallorca.
El navegant es dirigí cap a Catalunya des d’on s’encaminà a la muntanya de Sa Reganyada on amagà la imatge sota un pedregall. Tot seguit va situar-se al cim del pedregall un estel molt més resplendent que els altres, el qual amb el seu intens centellejar va revelar l’existència de la imatge.
Aleshores de tot arreu van anar-hi milers i milers d’alades, que es van deixar caure mortes davant del munt de pedres, formant-hi petites muntanyes amb els cossos. I un bou que hi passava es va posar a bramular amb tota la força, sense voler moure’s d’allí.
Un cop fou localitzada per uns pastors, la varen traslladar al poble de Sant Pere, d’on miraculosament va desaparèixer dues vegades, reapareixent sempre al mateix lloc per indicar que allà volia ser honrada i venerada.
Es va aixecar una petita capella en el mateix punt de Sa Reganyada en què fou trobada i començaren a venerar-la els romeus, sobretot santperencs. La devoció anar en augment i es va construir una capella més gran, prop de la que ja hi havia.
