Moltes vegades, quan anem a caminar amb el meu cunyat, surt la conversa sobre l’estranyesa de no trobar-nos gairebé mai amb un porc senglar. Dic gairebé perquè només ens hi hem trobat una vegada.
Sabem que són molt esquerps i que no és fàcil veure’ls de prop, però és que ni tan sols ens els havíem trobat mai a la llunyania, enmig dels grans espais oberts que anem recorrent. I això que de senglars n’hi ha un fotimer: només cal recordar que, en una temporada, la colla de caçadors de Vidrà n’havia mort més de 325.
Per tant, aquell dia vam tenir una sorpresa: ens vam trobar amb dos porcs.
El que no sabíem era que no eren senglars, sinó vietnamites.
Anàvem en cotxe en direcció a Vidrà per agafar la pista cap al Barretó i Milany quan, des de la distància, la seva mida i sobretot el color molt fosc ens van fer pensar que eren dos senglars. Els vam veure caminant per sota la casa del Roure i, convençuts que finalment havíem localitzat dos senglars, ens vam afanyar a deixar el cotxe i pujar a peu fins a la casa.
Anàvem amb tota la precaució del món per no espantar-los. Fins i tot comentàvem que el vent ens anava a favor perquè així no ens sentirien ni ens olorien.
Ens vam quedar immòbils, amb la màquina de fotos preparada, esperant que apareguessin pel marge.
I van aparèixer.
Però quan vam veure què pujava pel marge, ens va agafar un atac de riure.
No eren dos senglars. Eren dos porcs vietnamites!
I, a més, absolutament manyacs. Els podíem tocar, ens voltaven tota l’estona i fins i tot, quan vam marxar, van tenir el detall de venir-nos a acompanyar fins al cotxe.
Després, amb un parell de WhatsApps, vam aclarir el misteri: eren propietat d’en Riki, l’amo de la casa de pagès el Roure, just al costat d’on els havíem trobat.
Tot aclarit.
Sempre és bo poder explicar anècdotes!
