A mesura que vas coneixent el territori, descobreixes que cada indret amaga un patrimoni sovint desconegut. En alguns casos només n’ha perviscut el record a través de fotografies antigues, documents o testimonis; en d’altres, afortunadament, les obres han arribat fins als nostres dies.

El pas del temps, les reformes arquitectòniques, l’abandonament, els robatoris o diferents episodis històrics han provocat la desaparició de nombroses obres d’art. Sens dubte, la Guerra Civil Espanyola va representar el cop més devastador per al patrimoni català, amb la destrucció d’esglésies, la crema de retaules, la desaparició de talles, pintures i objectes litúrgics. Tot plegat va comportar una pèrdua irreparable del nostre patrimoni històric i artístic.

Però el mateix procés de descobrir esglésies, ermites, masies, santuaris, goigs i altres elements del territori també et porta, gairebé de manera inevitable, a seguir el rastre de les obres d’art que un dia en van formar part. Sovint aquestes obres ja no es troben al seu emplaçament original, però s’han conservat en museus, col·leccions o dipòsits patrimonials, fet que n’ha garantit la preservació i, en molts casos, la restauració.

Aquest apartat vol ser, precisament, un recull d’aquestes obres d’art vinculades als pobles i indrets del nostre entorn, amb la voluntat de recuperar-ne la memòria, explicar-ne la història i ajudar a contextualitzar-les dins l’espai per al qual van ser creades.

Vull expressar el meu reconeixement a totes les persones i institucions que, al llarg dels anys, han treballat per conservar, estudiar, restaurar i divulgar aquest patrimoni. Gràcies a la seva dedicació, avui podem continuar admirant moltes d’aquestes obres i comprendre una mica millor la nostra història.

Una menció especial mereix el Museu Episcopal de Vic, institució de referència en la conservació del patrimoni artístic català. Però també tots aquells museus, arxius, centres d’estudis i col·leccions que, amb una tasca sovint discreta i poc visible, contribueixen a preservar aquest llegat perquè pugui ser conegut i gaudit per les generacions presents i futures.

La Bíblia de Ripoll

Autor: scriptorium de Ripoll

Any: c 1020-1025

Ubicació: l’original es troba a la Biblioteca Apostòlica Vaticana

Mides: 55 centímetres d’alçada x 37 d’amplada x 12 de gruix de llom (pes aprox. de 10 kgr.)

Tècnica: tinta i policromía sobre pergamí

Hi ha llibres que expliquen una història. I n’hi ha d’altres que, per ells mateixos, formen part de la història. La Bíblia de Ripoll és el gran còdex bíblic sorgit del scriptorium de Ripoll, una de les obres mestres que va produir l’Europa medieval durant els primers anys del segle XI.

Impulsada molt probablement sota el govern de l’abat Oliba, la seva elaboració va requerir anys de feina de copistes, miniaturistes i il·luminadors. El resultat va ser molt més que una còpia de les Sagrades Escriptures: una autèntica enciclopèdia medieval, amb centenars de pròlegs, comentaris i un impressionant programa iconogràfic que reflecteix el nivell intel·lectual i artístic que havia assolit el scriptorium de Ripoll, considerat un dels grans centres culturals de l’Occident cristià.

Avui aquest extraordinari còdex es conserva a la Biblioteca Apostòlica Vaticana, on forma part de les seves col·leccions medievals més valuoses. És allí on rep la signatura Vat. lat. 5729, amb la qual és conegut pels estudiosos de tot el món.

El còdex consta de 465 folis de pergamí de grans dimensions, escrits a tres columnes en lletra carolina. Destaquen les inicials i particularment les representacions historiades que il·lustren el text. Molts especialistes consideren que diverses escenes de la monumental portalada del monestir de Ripoll s’inspiren directament en aquestes il·lustracions.

Durant segles es va creure, erròniament, que el còdex procedia de l’abadia italiana de Farfa, motiu pel qual era conegut com la Bíblia de Farfa. No va ser fins al segle XX que investigadors com Anscari M. Mundó van demostrar de manera concloent el seu origen ripollès, gràcies a l’estudi de l’escriptura, les miniatures i la seva estreta relació amb altres obres produïdes al mateix scriptorium.

La seva història també és la d’un llarg viatge. Després de sortir de Ripoll, arran dels vincles amb l’abadia de Sant Víctor de Marsella, el còdex passà per França abans d’arribar a la Biblioteca Apostòlica Vaticana entre els anys 1612 i 1618, on encara avui es conserva en unes condicions excel·lents.

Actualment, el Vaticà permet consultar digitalment aquesta joia del patrimoni català a través del seu portal. La consulta es pot fer mitjançant la signatura Vat. lat. 5729, cosa que permet admirar, encara que sigui a distància, una de les obres més importants del patrimoni bibliogràfic català. Les imatges dispoinibles en alta resolució són aptes per a la consulta i l’estudi.

L’scriptorium de Ripoll va ser tan prolífic que, durant el primer quart del segle XI, va produir tres grans Bíblies il·lustrades. La primera, la Bíblia de Ripoll (Vat. lat. 5729), la segona, la Bíblia de Rodes, va ser un regal de l’abat Oliba al monestir de Sant Pere de Rodes l’any 1022; després de ser robada al segle XVII pel mariscal francès Noailles, va acabar a la Biblioteca Nacional de França, a París, on encara avui es conserva. La tercera, malauradament, es va perdre per sempre en l’incendi del monestir de Ripoll l’any 1835, una pèrdua irreparable del patrimoni documental català.

Retaule de Sant Vicenç, diaca i màrtir

Estil: gòtic

Autor: atribuït a Perot Gascó (també a Joan Gascó)

Any: entre 1529 i 1546 (també entre 1513 i 1520)

Ubicació: original al Museu Episcopal de Vic

Mides: 2,10 x 1,95 metres

Tècnica: pintura al tremp i oli sobre fusta

El retaule gòtic de Sant Vicenç de Torelló és una de les obres més destacades del patrimoni artístic conservat de l’antiga església parroquial del municipi. Pintat durant el primer terç del segle XVI i atribuït al taller dels Gascó, una de les nissagues de pintors més destacades de la Catalunya del gòtic final i del primer Renaixement, avui es conserva al Museu Episcopal de Vic, on forma part de la seva extraordinària col·lecció d’art medieval.

L’obra va presidir durant prop d’un segle l’altar major de l’església de Sant Vicenç. L’any 1626 fou substituïda per un nou retaule barroc, però, a diferència de moltes altres peces d’art religiós, va tenir la fortuna de conservar-se. Durant un temps es va traslladar a l’església de Borgonyà i, posteriorment, ingressà al Museu Episcopal de Vic, on ha arribat fins als nostres dies en un excel·lent estat de conservació.

El retaule està dedicat a sant Vicenç, diaca de Saragossa, que fou martiritzat a València per ordre del governador Dacià durant la persecució dels cristians decretada per l’emperador Dioclecià, a començaments del segle IV. La seva fermesa davant les tortures el convertí en un dels màrtirs més venerats de la cristiandat, i la seva vida inspirà nombroses representacions artístiques arreu d’Europa.

La composició respon a l’esquema tradicional dels retaules gòtics catalans. Al centre hi destaca la imatge de sant Vicenç revestit amb la dalmàtica de diaca, mentre que les taules laterals narren alguns dels episodis més significatius de la seva passió i martiri. L’artista combina amb habilitat l’expressivitat dels personatges, l’arquitectura renaixentista dels fons i una rica gamma cromàtica que situa aquesta obra entre les millors produccions del taller dels Gascó.

Entre les diferents escenes hi podem reconèixer la compareixença davant el governador Dacià, els interrogatoris, les tortures a què fou sotmès per no renunciar a la fe cristiana, l’empresonament, la seva mort i diversos episodis llegendaris relacionats amb el seu cos després del martiri. Més que una simple successió d’imatges, el retaule constitueix un autèntic relat visual destinat a recordar als fidels l’exemple de fortalesa i fidelitat del sant.

Des del punt de vista artístic, l’obra reflecteix el moment de transició entre el darrer gòtic català i les noves influències renaixentistes que començaven a arribar al país.

El retaule de Sant Vicenç de Torelló és, sens dubte, una de les peces més valuoses conservades del patrimoni històric català.

El retaule es pot veure en alta resolució i amb tot el seu detall, fent clic aquí.

el conjunt funeràri d’Ermessenda de Carcassona

Autor: la figura jacent gòtica s’atribueix a Guillem Morella, i el sarcòfag romànic es desconeix l’autor

Any: la figura gòtica és del segle XIV, i el sarcòfag romànic del segle XI

Ubicació: capella lateral de Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista, a la catedral de Santa Maria de Girona

Mides: aprox. la figura jacent té una llargada de 1,75 metres, i el sarcòfag 210 x 80 x 75 centímetres

Tècnica: sarcòfag romànic de pedra amb restes de policromia i escultura jacent gòtica d’alabastre

Poques figures femenines han exercit una influència tan decisiva en la història de la Catalunya medieval com Ermessenda de Carcassona (972-1.058). Comtessa de Barcelona, Girona i Osona, governà durant dècades amb una personalitat excepcional, impulsà la reforma de l’Església, protegí nombroses fundacions religioses i exercí un paper determinant en la consolidació dels primers comtats catalans. El principal testimoni material que avui ens recorda la seva figura és l’excepcional conjunt funerari conservat a la Capella de Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista de la catedral de Girona.

En els darrers mesos de la seva vida, Ermessenda es retirà als seus dominis de Sant Quirze de Besora. Hi redactà el seu darrer codicil i morí l’1 de març de 1058, en una residència situada prop de l’església de Sant Quirze i Santa Julita. Resulta especialment significatiu que una de les dones més influents de la Catalunya medieval acabés els seus dies al Bisaura abans que les seves despulles fossin traslladades a Girona, on reposen des de fa gairebé un mil·lenni.

A primera vista, el visitant queda captivat per la bella figura jacent d’alabastre que representa la comtessa estirada damunt el seu sepulcre, amb les mans delicadament creuades sobre el pit, el cap recolzat damunt un ric coixí i el ceptre comtal als seus peus. Es tracta d’una refinada escultura gòtica atribuïda a Guillem Morell, executada l’any 1385 per iniciativa del rei Pere III el Cerimoniós.

El veritable tresor del conjunt es troba just al darrere de la figura jacent. Es tracta del senzill sarcòfag romànic de pedra que va acollir les despulles d’Ermessenda després del seu trasllat des de Sant Quirze de Besora a la catedral de Girona. Aquesta peça, aparentment austera, constitueix un dels sepulcres comtals més antics conservats a Catalunya i és, sens dubte, l’element de més transcendència històrica de tot el conjunt funerari. La seva tapa a doble vessant conserva encara una decoració pictòrica excepcional, formada per franges verticals de color grana sobre un fons daurat, una policromia romànica que ha sobreviscut durant prop d’un mil·lenni i que converteix aquest sarcòfag en una peça gairebé única.

Per voluntat de la mateixa comtessa, el seu enterrament fou situat inicialment a la galilea de la catedral romànica de Girona, on romangué durant més de tres-cents anys. L’any 1385, el rei Pere III el Cerimoniós ordenà traslladar-lo a l’interior del temple i protegir-lo amb un nou monument funerari gòtic. Paradoxalment, aquesta decisió contribuí a preservar el sarcòfag original, que quedà ocult sota la nova estructura durant gairebé sis segles. Quan el sepulcre fou obert amb motiu de les intervencions arqueològiques efectuades l’any 1982, es va poder comprovar que el primitiu taüt de pedra encara es conservava sota el monument gòtic, fet que va permetre recuperar una de les peces més valuoses de l’art funerari romànic català.

El conjunt que avui es pot contemplar a la Capella de Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista és, precisament, el resultat d’aquesta llarga evolució històrica. D’una banda, la solemne figura jacent gòtica, concebuda per exalçar la memòria de la comtessa segons els gustos artístics del segle XIV; de l’altra, el discret sarcòfag romànic que realment va acollir les seves restes i que constitueix un testimoni excepcional de la Catalunya del segle XI.

Marededéu de Sant Bartomeu de Llaés, a Ripoll

Autor: Tallers de Vic

Any: entre el segon i el tercer quart del segle XII

Ubicació: l’original s’exposa al Museu Episcopal de Vic

Mides: aprox. 65 centímetres d’alt

Tècnica: fusta d’alba policromada

La Mare de Déu de Sant Bartomeu de Llaés és una talla romànica de fusta policromada procedent de l’antiga església parroquial de Sant Bartomeu de Llaés, actualment conservada al Museu Episcopal de Vic, on ingressà l’any 1916.

Datada a les acaballes del segle XII, representa la Mare de Déu en Majestat (Sedes Sapientiae), asseguda frontalment sobre un tron amb l’Infant Jesús damunt els genolls, seguint un model iconogràfic d’arrel bizantina molt difós durant el romànic. A la part posterior conserva un reconditori destinat a custodiar relíquies, fet que confirma la seva funció com a imatge de culte.

Tot i que ha perdut alguns elements originals, com la corona, part dels braços del Nen i diversos fragments del tron i de la policromia, continua essent una obra de gran interès dins l’escultura romànica catalana.

Els especialistes la relacionen amb el mateix corrent artístic que inspira les marededeus de Montserrat, Cornellà de Conflent i la catedral de Girona, una filiació que posa de manifest la qualitat d’aquesta imatge procedent d’una petita parròquia del Ripollès.

El Tapís de la Creació, brodat romànic

Autor: anònim

Cronologia: finals del segle XI – inicis del segle XII

Ubicació actual: Museu Tresor de la Catedral de Girona

Mides: 358 cm d’alçada x 450 cm de llargada

Tècnica: brodat de llana sobre tela de lli (pintura a l’agulla

Procedència: Catedral de Girona

El Tapís de la Creació és una de les obres més extraordinàries de l’art romànic català i europeu i, sens dubte, una de les peces més emblemàtiques del patrimoni artístic de Girona. Datat entre la darreria del segle XI i els inicis del segle XII, aquest excepcional brodat medieval constitueix un testimoni únic de la riquesa artística, simbòlica i teològica del romànic.

Malgrat que tradicionalment és conegut com a Tapís de la Creació, en realitat es tracta d’un brodat elaborat amb la tècnica de la pintura a l’agulla. Les seves grans dimensions, l’extraordinària qualitat d’execució, la complexitat del seu programa iconogràfic i el notable estat de conservació amb què ha arribat fins als nostres dies el converteixen en una obra única en el seu gènere i en una visita imprescindible per a qualsevol persona interessada en l’art romànic.

La composició s’organitza al voltant d’un gran cercle central presidit pel Pantocràtor, representació de Crist com a creador i senyor de l’univers. Al seu voltant es desplega un extens programa iconogràfic inspirat en el llibre del Gènesi, que explica la creació del món i de la humanitat mitjançant una rica successió d’escenes bíbliques, símbols i al·legories.

Els registres que envolten l’escena central desenvolupen també una profunda reflexió sobre el pas del temps, representat a través de l’any, les quatre estacions, els mesos i els dies, una concepció pròpia del pensament medieval que integra el temps dins l’ordre establert per Déu.

A la part inferior del brodat, conservada només parcialment, s’hi representa la llegenda de santa Helena i la descoberta de la Vera Creu, episodi que completa el discurs iconogràfic de l’obra i reforça el seu profund significat religiós.

Per la seva singularitat, bellesa i extraordinària riquesa simbòlica, el Tapís de la Creació és considerat una de les grans obres mestres del romànic europeu i una de les joies més preuades del patrimoni cultural de Catalunya. La seva contemplació permet admirar no només una obra d’art excepcional, sinó també comprendre la visió del món, de la fe i del pas del temps que caracteritzava la societat medieval.

Agraïments

Vull expressar el meu sincer agraïment a Gustau Torres per la seva generositat i per les magnífiques explicacions que em va oferir durant la visita al Tapís de la Creació. El seu profund coneixement del patrimoni gironí i la seva manera apassionada de transmetre’l em van permetre comprendre millor la riquesa iconogràfica i el significat d’aquesta obra excepcional.

compartiment central d’un retaule gòtic amb Sant Pere, provinent de l’església parroquial de Sant Pere de Torelló

Autor: anònim, escola barcelonina

Any: primera meitat del segle XV

Ubicació: l’original s’exposa al Museu Episcopal de Vic

Mides: 164 x 110,5 x 10,5 centímetres

Tècnica: pintura al tremp sobre fusta

Una autèntica joia de la pintura gòtica catalana és aquest retaule, conservat en el seu estat original al Museu Episcopal de Vic amb el número d’inventari MEV 50.

Segons consta a la documentació del mateix museu, procedeix de l’església parroquial de Sant Pere de Torelló. Quant a l’autoria, la fitxa només l’atribueix de manera genèrica a una escola barcelonina, sense identificar-ne el pintor.

La informació conservada pel MEV sobre l’origen de la peça és, però, molt escassa. Segons em van informar des del mateix museu, l’única referència coneguda apareix als Quaderns del Museu Episcopal de Vic, on s’indica que el retaule fou donat l’any 1880 pel senyor Antoni Espona —potser Antoni de Barnola— i que ja havia estat exposat segons consta en el catàleg de la Exposición Arqueológico-Artística celebrada a Vic l’any 1868.

La recerca va prendre un gir inesperat quan vaig localitzar un informe tècnic elaborat l’any 2017 pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. L’estudi, redactat per Sílvia Mancebo a partir de documentació conservada a l’Arxiu Històric de Girona, dona a conèixer la localització d’una àpoca o carta de pagament atorgada davant la notaria d’Amer l’any 1443.

En aquest document, el pintor Joan Vicenç, natural de Perpinyà, declara haver rebut de Pere sa Riera del Molí i Francesc de Peragrau, veïns de Torelló, 30 florins d’or d’Aragó com a pagament parcial per la realització d’un retaule destinat a l’església parroquial de Torelló.

L’informe incorpora una puntualització molt significativa. En una nota a peu de pàgina, Sílvia Mancebo assenyala que probablement el document es refereix a Sant Feliu de Torelló, tot i que no es pot descartar que faci referència a les parròquies de Sant Pere o Sant Vicenç de Torelló.

Aquesta observació és plenament justificada des del punt de vista històric. A mitjan segle XV només existia oficialment una única població: Sant Feliu de Torelló. Sota aquesta denominació administrativa s’agrupaven els tres nuclis que avui formen els municipis de Sant Feliu, Sant Pere i Sant Vicenç de Torelló, cadascun amb la seva pròpia parròquia. La separació municipal de Sant Pere i Sant Vicenç no es produí fins al segle XVII.

Per tant, el fet que el document de 1443 parli simplement de «Torelló» no permet identificar de manera automàtica quina era la parròquia destinatària del retaule.

Hi ha, però, un altre element que resulta especialment suggeridor. Les persones que efectuen el pagament són Pere sa Riera del Molí i Francesc de Peragrau. Al meu entendre, aquests cognoms es poden relacionar amb dos masos que encara avui existeixen dins el terme de Sant Pere de Torelló: el Molí de la Riera i Pigrau, formes actuals que semblen haver evolucionat dels noms documentats al segle XV.

Si aquesta identificació fos correcta, constituiria un indici més que reforçaria la vinculació del retaule amb la parròquia de Sant Pere.

A tot això cal afegir-hi que el Museu Episcopal de Vic manté, almenys així consta en el Catalogo del Museo Episcopal de 1893, que aquesta pintura procedeix de l’església parroquial de Sant Pere de Torelló. Si el retaule es data a la primera meitat del segle XV i existeix un document de 1443 que acredita l’encàrrec d’un retaule per a l’església parroquial de Torelló, sufragat per persones que molt probablement estaven vinculades a l’actual terme de Sant Pere, és legítim plantejar la hipòtesi que es tracti del mateix retaule i que el seu autor sigui, efectivament, Joan Vicenç.

Quan vaig visitar l’Arxiu Històric de Girona per consultar personalment el document original, la mateixa Sílvia Manceboem va comentar que la llàstima és que només s’hagi conservat aquesta carta de pagament. Si algun dia aparegués el contracte d’encàrrec del retaule, probablement seria possible conèixer amb detall el programa iconogràfic original i comparar-lo amb el compartiment que ha arribat fins als nostres dies.

Avui per avui no existeix cap prova definitiva que permeti atribuir aquesta obra a Joan Vicenç. Tanmateix, la coincidència cronològica, la documentació conservada, la procedència tradicional del retaule i la possible identificació dels promotors fan que les peces d’aquest trencaclosques encaixin de manera força coherent. Aquesta és, si més no, la meva modesta interpretació dels fets.

Cal afegir, però, un darrer matís. Marc Sureda, director del Museu Episcopal de Vic, considera que en aquella època la identitat parroquial tenia un pes molt superior al de la població civil. Per aquest motiu, el fet que el document es limiti a parlar de «Torelló» no li sembla suficient per assegurar que el retaule fos destinat a la parròquia de Sant Pere.

Aquí queda la qüestió, oberta a futures investigacions.

la Majestat de Sant Salvador de Bellver, a Sant Boi de Lluçanès

Autor: anònim

Any: segon terç del segle XII

Ubicació: l’original s’exposa al Museu Episcopal de Vic (MEV 9723)

Mides: 109,5 x 109,5 x 19 centímetres

Tècnica: fusta d’alba amb restes de policromia

La Majestat de Sant Salvador de Bellver, també coneguda com a Majestat de Sant Boi de Lluçanès, es conserva actualment al Museu Episcopal de Vic. Tallada en fusta d’alba, encara conserva restes de la policromia original.

Procedeix de la petita església de Sant Salvador de Bellver. Quan aquest temple fou desafectat a les acaballes del segle XIX, la imatge es traslladà a l’església parroquial de Sant Boi de Lluçanès i, posteriorment, ingressà al Museu Episcopal de Vic. Aquest recorregut explica la doble denominació amb què és coneguda.

Representa el Crist en Majestat, una iconografia pròpia del romànic que mostra Jesús viu i triomfant sobre la creu. Clavat amb quatre claus, vesteix una túnica llarga i manté els ulls oberts, sense cap expressió de sofriment, simbolitzant la seva victòria sobre la mort.

La figura destaca per la seva gran frontalitat i simetria, només trencades per una lleugera inclinació del cap. Els braços, allargats en una antiga restauració per recuperar-ne la posició original, encara conserven les marques d’aquesta intervenció. La túnica presenta unes suaus ondulacions al cos i queda cenyida per un cinturó pla, resolt amb un nus d’una gran elegància.

Diverses parts de l’escultura han estat restaurades al llarg del temps. Tant els dits de les mans com els dels peus són reconstruccions modernes. Els peus, però, foren esculpits originàriament com una peça independent i encaixats des de l’interior del cos buit de la imatge.

El cap és, probablement, la part més aconseguida de l’escultura. El rostre transmet una gran serenitat, amb unes faccions elegants i equilibrades. Destaquen especialment les orelles, així com el tractament del cabell i de la barba, resolts amb fines incisions paral·leles. La barba acaba en dos rínxols, mentre que sobre cada espatlla cauen tres característics tirabuixons.

La policromia original es va perdre en gran part arran d’un repintat efectuat en època moderna, que decorà la túnica amb motius florals aliens a la decoració romànica. La restauració posterior a la Guerra Civil permeté recuperar alguns vestigis de la pintura primitiva. Tot indica que la túnica havia estat decorada imitant rics teixits medievals, amb grans motius circulars vermells sobre un fons fosc, una ornamentació molt semblant a la de la coneguda Majestat Batlló. La policromia també ressaltava les llagues de les mans i dels peus.

Un dels aspectes més singulars de la imatge és que conserva, a la part posterior, un reconditori destinat a guardar relíquies, d’uns setze centímetres de llargada, tot i que avui ja no en conserva cap.

La creu sobre la qual es presenta actualment no és l’original, sinó una altra que li fou assignada després del seu ingrés al Museu Episcopal de Vic. Algunes fotografies antigues permeten veure la majestat damunt la creu que l’acompanyava originàriament, la qual també es conserva al mateix museu.

Creu de terme, a Alins (Pallars Sobirà) 

Autor: anònim

Any: aprox. segle XII

Ubicació: exterior, al costat de l’església de Sant Vicenç

Mides: és rodona, d’uns seixanta centímetres

Tècnica: esculpida sobre pedra llicorella

L’antiga creu de terme romànica d’Alins és considerada una de les creus de terme més notables de tot el país, inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Es troba en una cantonada de la tanca de la placeta a tocar de l’església de Sant Vicenç, al peu de la carretera. Destaca no tan sols per la seva antiguitat, sinó per la riquesa dels motius escultòrics i inscripcions que presenta dins un cercle en les seves dues cares esculpides.

Està feta de pedra llicorella. A l’anvers, en alt relleu, apareix al centre la figura de Crist crucificat per tres claus, amb el cap decantat sobre l’espatlla dreta i vestit amb un faldellí. En la part interior i superior de la creu es llegeixen les lletres: INRI, i a costat i costat apareixen dues mans, les mans de Déu Pare amb actitud de beneir. Sota els braços de la creu hi ha els dos lladres, penjats per sota les aixelles a uns travessers i voltats per tota una sèrie d’objectes i instruments, al costat dret, feixes i una espècie de branca i una llança, i a l’esquerra, també una llança, unes tenalles, un martell i altres útils, simbolitzant potser les principals activitats de la vall, la ramaderia i la força; no obstant això, la seva lectura simbòlica podia al·ludir a la mateixa passió de Crist.

En el revers apareix una Sagrada Família, la Verge en el centre amb un vestit acampanat fins als peus, qui sostén a l’Infant en braços a la seva esquerra i a la dreta Sant Josep, representant d’una mida menor que Maria, vestit amb una túnica fins a mitja cama i amb una vara a la mà esquerra.

Antigament, la creu estava situada al peu de l’antic camí de ferradura, en el límit dels termes d’Ainet de Besan i Alins. En construir-se la carretera fou traslladada al seu actual emplaçament.

Arqueta gòtica de Sant Martirià

Autor: Francesc Artau, acabada pel seu fill Francesc Artau II

Any: entre 1413 i 1450

Ubicació: monestir de Sant Esteve, a Banyoles

Mides:

• Base rectangular: 65 cm de llarg per 32,5 cm d’ample.

• Alçada total: 71 cm, mesurada des de la base fins a la creu que corona el pinacle.

• Alçada de la cresta: 43,5 cm.

• Alçada del pinacle: 60,6 cm.

• Alçada de la creu que corona el pinacle: 71 cm.

Tècnica: plata sobredaurada

L’arqueta de Sant Martirià és una de les obres mestres de l’orfebreria gòtica catalana i una de les peces més emblemàtiques del patrimoni artístic de Banyoles. Destinada a custodiar les relíquies del patró de la vila, fou realitzada entre els anys 1413 i 1450 al taller del prestigiós argenter gironí Francesc Artau, i completada posteriorment al taller barceloní del seu fill, Francesc Artau II.

Executada en plata sobredaurada, adopta la forma d’una església gòtica de planta rectangular i coberta a dues aigües. La seva extraordinària riquesa ornamental es manifesta en les vint-i-sis figures que originalment la decoraven, així com en els relleus, escenes i nombrosos detalls executats amb les tècniques del repussat i el cisellat, que testimonien l’excel·lent nivell assolit pels argenters catalans del segle XV.

Als extrems del creuer hi apareix representat sant Martirià sota un dosser, mentre que les dues capçaleres mostren, d’una banda, el seu martiri i, de l’altra, la glorificació de la Mare de Déu envoltada d’àngels músics. Sobre la seva corona radiada es pot llegir la inscripció llatina «AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS TECUM».

Les façanes i les barbacanes acullen vint-i-quatre figures de sants sota elegants arcs ogivals decorats amb cresteries. Als peus de cadascuna s’hi representen escuts heràldics i símbols de les famílies, confraries i benefactors que van contribuir econòmicament a la realització de l’obra, fet que converteix també aquesta arqueta en un valuós testimoni de la societat banyolina de l’època.

La història moderna de la peça quedà profundament marcada la nit de l’11 al 12 de gener de 1980. Aquella matinada, el conegut lladre d’obres d’art Erik el Belga, amb diversos membres de la seva banda, es va amagar a l’interior del monestir després del tancament del temple i va perpetrar un dels robatoris d’art més impactants de la història recent de Catalunya. Durant el saqueig van ser arrencades les vint-i-vuit figures que ornamentaven la peça i es van sostreure també diversos objectes litúrgics de gran valor.

Les investigacions posteriors van permetre recuperar vint-i-tres de les figures robades, localitzades en diferents operacions policials i en el mercat il·legal d’art. Tot i això, encara avui en falten cinc, una absència que impedeix restituir completament l’aspecte original de l’obra i que recorda la vulnerabilitat del nostre patrimoni.

Actualment, l’arqueta de Sant Martirià continua presidint el monestir de Sant Esteve de Banyoles. Malgrat les cicatrius que encara conserva, continua essent una peça excepcional, tant pel seu extraordinari valor artístic com per la història que l’envolta, convertint-se en un dels grans símbols del patrimoni cultural de les comarques gironines.