“El poble de Torelló tenia una confiança il·limitada en la protecció sobrenatural que Sant Fortià dispensava a la parròquia i custodiava la seva relíquia com una joia inestimable. Però malgrat totes les precaucions, l‘arqueta de Sant Fortià no s’escapà pas d’un intent de ser robada.
Succeí que els pobles dels voltants se sentien gelosos que Torelló disposés d’aquella prodigiosa relíquia que protegia els seus habitants de les ires del cel i actuava de mitjancera en els més greus conflictes. Tots anhelaven aquell tresor que els havia de protegir de qualsevol maltempsada i desitjaven aconseguir-lo.
En una ocasió el Cos Sant fou portat a Rocaprevera per a una pregària i, com manava la tradició, havia de romandre al santuari durant nou dies. Una nit, l’arqueta quedà sola a la capella i una colla de joves -de Voltregà, segons sembla- penetraren furtivament en el recinte sagrat amb l’intent d’apoderar-se del cobejat reliquiari. Embolcallats per les ombres, prengueren el cofre i fugiren camps a través cap al riu.
Però, en voler travessar el Ter per allunyar-se al més ràpidament possible de l’ermita, trobaren que l’urna començava a pesar-los cada cop més fins que es convertí en un llast tan feixuc que no es veieren amb prou forces per continuar carregant-la. Per evitar ser presos, decidiren de deixar-la vora el riu i intentar escapar passant a l’altra riba a través de les ràpides aigües.
Però quan ja tenien un peu dins del corrent, el riu, amb un bramul eixordador, començà a créixer i a créixer fins a convertir-se en una inexpugnable muralla que els impedia el pas. Entretant, les campanes de Rocaprevera començaren a tocar imparables i embogides i despertaren a tots els torellonencs que, alertats dels fets, perseguiren amb armes els malfactors i els capturaren.
Quan la gent volgué prendre l’arqueta per restituir-la al santuari, els fou impossible d’aixecar-la fins que els capellans de la parròquia anaren a buscar-la en processó.”
Aquesta llegenda, que explica com de forma miraculosa les aigües del Ter impediren que els sacrílegs lladres de l’arqueta de Sant Fortià poguessin fugir, quedà perpetuada en uns goigs antics, que tenen la següent estrofa:
Quatre fadrinets vingueren
per prendre vostre Sant Cos
mes passar Ter no pogueren,
mostrant gran miracle Vos;
a Deu donam les llahors
de la gran mercè quens fa:
De tempestats nos guardeu,
Gloriós Sant Fortià
Font: L’encís del Riu, Sílvia Caballeria i Rosa Sayós (1999)
